Inicis de Roma

Arran del Tíber, on serà el port fluvial de Roma, resulta un lloc privilegiat: un gual de pas fàcil per als ramats trasnhumans. Per tant ben aviat es convertí en un marc ideal per efectuar la compravenda del bestiar. Així el lloc s’identifica amb el Fòrum Boari (mercat dels bous). Aquest indret fou consagrat ja de ben antic a una divinitat itàlica que protegia els ramats i tutelava les transaccions de bestiar que tenien lloc en aquest indret.
Amb el pas del temps aquest indret es convertí en un empori comercial, obert a la concurrència de comerciants forans que podien prendre part en les transaccions, amb garantia i seguretat total, gràcies a la protecció de la divinitat indígena. Aquesat divinitat (que prengué força amb la presència de comerciants grecs en el decurs dels segles IX-VIII aC) fou assimilada posteriorment a Hèrcules segons els complexos mítics fusionats: Hèrcules i la institució de l’Ara Màxima.
El culte a Hèrcules a l’Ara Màxima era controlat i dut a terme per dues estructures suprafamiliars de caràcter clànic: els Poticis i els Pinaris, que foren les famílies il•lustres a les que, segons el mite, Hèrcules ensenyà el ritual per tal que els sacrificis els resultessin grats.
Roma apareix com un petit poblat dedicat a la ramaderia i l’agricultura. Situada en un territori de frontera i afavorida pel contacte amb poblacions veïnes. Aquest creixement resultarà insuficient per encabir-hi nous contingents de població, viguts de fóra, per això fa necessari eixamplar la superfície del nou centre, englobant els turons més propers al Palatí i forman així la Roma dels set puols. La ubiciació de Roma fou decisiva en el seu desenvolupament històric. En efecte, la seva situació prop de la desembocadura del Tíber li permeté de controlar les comunicacions entre el nord i el sud de la península itàlica , i també entre el litoral i les muntanyes del interior. Roma esdevingué, ben aviat, un punt d’encontre entre pobles i cultures diverses.
A causa de la seva situació geogràfica, Roma fou un punt clau de les comunicacions terrestres. A l’altura del l’illa Tiberina, el Tíber, que a l’antiguitat presentava un llit molt més estret i profund que l’actual, feia una ampla volta i calmava les seves aigües. D’aquesta manera, l’indret esdevingué un gual de fàcil travessada, especialment indicat per aqls ramats transhumans que recorrien normalment la península de nord a sud a la recerca de pastures.
Roma domina també, des d’època força antiga, el tràfic fluvial pel Tíber, la principal via de comunicació entre l’interior i la costa. Aqixí controlà tmabé el comerç de la sal - producte bàsic per a la conservació i la manipulació dels aliments – que, obtinguda a la desembocadura del Tíber, era objecte d’un intens tràfic comercial per l’interior de la Península. Ara bé, laposició retirada respecte a la línia de la costa i la presència d’aiguamolls i maresmes en el tram costaner protegien la ciutat de possibles atacs marítims. Les dades topogràfiques indiquen que l’indret on sorgeix Roma senbla haver afavorit la presència humana, des d’època força antiga. Presenta una diversitat orogràfica formada per una sèrie de turons escarpats, d’escàs relleu i cims planers, altiplans de vessants suaus i fondalades fàcilment inundables.
Roma apareix com un indret de boscos frondosos que ocupaven els cims dels turons, amb denses concentracions d’alzines, faigs, carrasques, xiprers, lotus i brucs, alternats amb extenses màquies de figueres, murtes, llorers, pruneres i cues de cavall. Les fondalades eren cobertes d’estanys i maresmes palustres, plenes de salzedes. Pollancredes, joncars i cvanissars. A més hi havia nombroses grutes i fonts.

El Laci

El relleu del Laci i la Toscana està determinat per altiplans envoltats d’àmplies Valls fèrtils. Aquests altiplans solen convertir-se en camps de conreu i cledes pels ramats, situant-se els poblats als extrems. Els pobladors que compartien el mateix altiplà desenvolupaven estratègies d’aliança, però es diferenciaven per les necròpilis: cadascun tenia la seva , als peus del pendent. Per l’aixovar de les sepultures deduïm que es tractaven d’unes societats tancades i molt igualitàries. Probablement amb molt poc comerç i sense luxe. Aquests assentaments agropecuaris plantegen una nova manera de viure per la zona que posteriorment serà etrúria, vall mitja del Po i en alguns llocss més aïllats.

El Laci era farcit de petits assentaments que practicaven una economia pastoril de transhumància. Un d’aquests poblats estava situat al pujol del Capitoli tot i que posteriorment aquest poblat desaparegué. A la fi de l’Edat del Bronze (1000-900 aC) es consolida un conjunt de nuclis de població que ocuparen les millors terres del Laci. Aquests nuclis, formats per diverses cabanes ovals o circulars, acollien un nombre reduït d’agrupacions familiars i no presentaven estructures defensives. Es tracta d’una societat molt igualitària i basada en el parentesc, que practicava una economia agropecuària de subsistència, sense una clara especialització productiva.

Successivament (900 – 770 aC) s’observa un increment demogràfic general que fa augmentar les dimensions dels assentaments. Algunes comunitats més petites desapareixen en favor d’assentaments més grans, situats en turons dotatts d’estructrures defensives (fossats, terraplens). Hi ha canvis significatius en l’estructura econòmica i social: una privatització creixent dels mitjans de producció que posa les bases d’una incipient especialització productiva.

En el decurs del s. VIII aC (770-730/720) s’anaren consolidant en tot el Laci uns assentaments de població que es poden qualificar de protourbans. Les millores econòmiques lligades a l’especialització productiva i al progrés agrícola, provocaren un increment demogràfic i una sèrie de transfomacions urbanístiques, socials i polítiques. Augmentà la dimensió i la complexitat dels assentaments. Continuaren sent comunitats fonamentalment agrícolesi ramaderes em ñes quals es generalitzà l’ús del ferro i el bronze esdevingué un metall de prestigi. LA introducció del torn permeté fer ceràmica de més aulitat i resistència.

La consolidació de nuclis estables de pobació fou un procés lent i gradual que coincidí amb una accentuació de les diferències socials en el si d’aquestes comunitats.

Les Valls dels grans rius

Les comunitats camperoles i ramaderes van evolucionar lentament. Algunes d'elles van viure canvis força profunds: crearen les primeres ciutats i transformaren molts aspectes de llurs formes de vida. Aquest procés ha estat denominat “revolució urbana”.

Els indrets on van aparèixer d'una forma independnet les primeres ciutats i, més tard, els primers estats, foren Mesopotàmia (cap al IV mil·leni aC), Egipte (III mil·leni aC, l'Índia, Mèxic i el Perú (el I mil·leni aC). En tots aquests llocs , gràcies a l'abundància d'aigua, fou possible desenvolupar un tipus d'agricultura molt productiva i obtenir, així, una gran quantitat de riquesa. Tots aquests enclavaments eren territoris circumdats per terres de condicions força diferents, on la vida humana resultava molt dura, pràcticament impossible: enormes muntanyes o extensos deserts.

El llarg procés d'aparició de les ciutats es va iniciar a les valls d'alguns grans rius i, en primer lloc, al Pròxim Orient. Allà existeixen grans diferències entre les enormes extensions de terreny que s'havien desertitzat arran del canvi climàtic, i els oasis, els pantans i les terres properes als rius. El curs de l'aigua arrossegava grans quantitats de llim (sorra barrejada amb restes orgàniques), el qual en banyar les terres les convertia en extraordinàriament fèrtils, de manera que la vegetació s'hi podia desenvolupar i repreoduir amb gran rapidesa i profusió.

Les comunitats d'agricultors neolítics utilitzaven tècniques de conreu que ocasionaven l'esgotament del sòl, per la qual cosa es veien obligats a emigrar, a la recerca de noves terres.

Algunes d'aquestes comunitats van anar baixant de les zones més altes i es van instal·lar prop dels rius, per tal de conrear le splantes que hi creixien de manera espontània.

Nova economia neolítica

Els indicis més antics de la nova economia neolítica provenen de Palestina, on alguns botànics creuen que creixia de manera espontània els avantpassats silvestres del blat i la civada. Una tribu, a qui s'ha anomenat natufienses, que habitaven les cavernes del Mont Carmel i altres llocs, vivien dela recol·lecció, la cacera i la pesca, que practicaven amb microlits de pedra i arpons d'òs. Però també preparaven pedres de vores asserrades, muntades en mànecs d'os, les vores dels quals exhibeixen una llustruositat peculiar, que segons les experiències realitzades tan sols s'obté quan es talla la palla.

Per tant aquestes eines de pedra denticulada no són més que les dents d'una falç. Així el desenvolupament es va orinetant cap a la mateixa direcció: l'economia mixta, consistent en què la recol·lecció complementada per l'agricultura gradualment cedeix el pas a l'economia basada sobre l'agricultura mentre que la cacera es converteix en una ocupació subsidiària, o bé queda relegada a a grups socials diferenciats.
Les societats que crien bestiar i simultàniament practiquen conreus, poden contarrestar l'esgotament del sòl utilitzant l'adob dels ramats, amb això eviten el nomadisme obligat, sobretot als poblals europeus, quan s'esgota la fertilitatm de les terres. Totes les espècies principals de bestiar que avui es crien per a l'obtenció d'aliments, sembla que ja van ser domesticades al Pròxim Orient i a Europa per societats que encara es trobaven a l'estadi neolític. Més endavant tan sols van realitzar-se alguns ajustaments als tancats de les granges, amb la importació d'espècies exòtiques, sobretot aus de corral que s'havien criat a la vall de l'Indo durant el tercer mil·leni, alhora que es desenvolupaven noves formes pel creuament de les espècies locals i per selecció.
Totes les plantes cultivables de certa importància han estat descobertes per societats que no coneixien l'escriptura. Ha estat possible determinar la presència en assentaments neolítics de vàries espècies de blat, de civada i de mill. Naturalment els arbrs fruiters i les vinyes que any rera any donen fruits, lligaven els seus pagesos al territori i reduïen els hàbits nòmades.
Les eines utilitzades eren de fusta fins l'edat del ferro. I l'arada abans del 1500 aC no era una eina generalitzada a l'agricultura. Aquestes arades primitives eren unes eines molt simples que amb prou feines esgarrapaven el sòl.
La cria de bestiar combinada amb l'agricultura d'arada possibilità als camperols la producció da'liments en quantitats superiors a les necessitats domèstiques. Podia utilitzar-se l'excedent per a sostenir artesans , comerciants, sacerdots i funcionaris que no produïen elpropi aliment, i per a fer el pagament de materials importats. Els llogarrets de camperols es van convertint en petits municipis que albergaven cert nombre d'artesans i en els que observem templets a més d'habitacions i graners, els habitants dels quals empraven substàncies estrangeres, particularment metalls. Ha sorgit un nou ordre econòmic; sobre les espatlles del camperolat han pujat noves classes; s'inicia un nou període i es complerta un canvi econòmic.

Religions eclesiàstiques

A l'època de la revolució Urbana (Egipte, Mesopotàmia) apareixen les primeres religions eclesiàstiques, que atribuïen a la divinitat força més poder que a les del Neolític. Algunes d'aquestes divinitats fins i tot eren considerades responsables de l'origen del món i controlaven alguns fenòmens importants de la natura: el moviment del Sol, la pluja, la reproducció humana, vegetal i animal ...
En general els pobles d'origen agrari van començar a venerar divinitats femenines, i els d'origen ramader, divinitats masculines. A mesura que unes ciutats es van anar imposant sobre unes altres, els déus de les ciutats més poderoses també s'imposaven sobre els altres. A tots aquests déus s'atribuïen llegendes i mites amb els quals s'intentava explicar els grans misteris sobre la vida i la mort, el creixement, el futur, etc.
Del comportament que s'atribuia a les divinitats en sortia una moral, és a dir, un conjunt de normes de conducta aplicable als éssers humans. Aquesta moral d'origen divi era la mateixa que reflectien les lleis elaborades pels estats.
Es creà un grup organitzat de sacerdots responsable de tot allò que tenia a veure amb les creences i el comportament moral dels ciutadans, perquè fos del gust de les divinitats, i també per retre'ls culte. Els sacerdots van ser sempre una casta privilegiada, perquè eren “els transmissors de la voluntat divina”; s'esforçaven en mantenir en secret els seus rituals i els seus coneixements i es presentaven com a exclusius dipositaris de la veritat.
A cada centre religiós existia un grup de sacerdots que s’encarregava d’atendre a la divinitat titular del temple i, per extensió, a les divinitats que constituïen la seva família