Les Fordicidia

Les fordicidia  son unes festivitats en què es demanava la fertilitat dels camps a la deessa Tellus, la Terra, ia Ceres, deessa de l'agricultura i el gra.

A les fordicidia se sacrificaven trenta vaques prenyades, una per cada cúria, al Palatino. Aleshores s'extreia el fetus i es cremava en una foguera.

La Verge Vestal de més edat era l'encarregada de cremar els fetus a la foguera sagrada dedicada a la deessa Tellus, la Terra.

La cendra que quedava darrere de la foguera, es deia suffimen i s'utilitzava per purificar el poble de Roma durant la festa de parília, la festa de la fundació de Roma -21 d'abril-.

El suffimen es componia de cendres del fetus de les fordicidia, sang de la festa del Cavall d'Octubre i tiges de faves calcinades.

El rei Numa va rebre en somnis una petició dels déus: havia de sacrificar dues vaques matant només una res. La solució va ser sacrificar una vaca prenyada.

La llegenda de fordicidia explica que el rei Numa Pompili va demanar als déus que acabés una època d'infertilitat dels camps. La seva ofrena va fer efecte. Des de llavors els romans van continuar amb la tradició any rere any.

SOCIOECONOMIA SOCIETAT HEBREA

     

Judea i Galilea de l’època romana pertanyen a la tipologia de societats agràries preindustrials. La majoria de la població – al voltant del noranta per cent –  pertanyia a la classe dels productors, caracteritzats per una economia de subsistència, mentre que tan sols una petita minoria formava part de les elits privilegiades urbanes. L’explotació estructural d’aquesta tipologia de societats estratificades podrà agreujar-se – cosa que sovint passava – segons les crisis produïdes per desastres naturals (sequera, epidèmies, terratrèmols) o socials (guerres, invasions) , cosa que causava una constant precarietat en l’existència dels productors primaris. Aquesta situació en què una majoria depenia de mínims recursos es caracteritzava per una elevada tassa de mortalitat infantil, baixa esperança de vida i la dependència dels favors de les elits, en un sistema de patronatge o clientelisme.

   Un aspecte clau del sistema econòmic era el control, per part de les elits urbanes, dels recursos i les decisions sobre la producció, tant de l’agricultura, la pesca i la petita indústria com dels mercats urbans. Els petits propietaris autònoms, la concentració de les terres més fèrtils en grans latifundis  a mans de l’aristocràcia era un procés completat en època hel·lenística. Això va tenir efectes importants, ja que molts treballadors, incapaços de sostenir les seves famílies per manca de terres o per posseir parcel·les massa petites  o poc productives, es convertiren en jornalers al servei dels latifundistes, dedicats de manera especial al conreu de la vinya i l’olivera. L’exigència fluctuant en la mà d’obra d’aquests conreus, la situació de molts hauria estat caracteritzada sovint per la precarietat i la incertesa.

    Una situació en la que moltes persones haurien necessitat préstecs per sobreviure i l’aristocràcia podia invertir en concedir-los significa que l’endeutament va ser una característica permanent  de l’estructura econòmica amb problemes per impagament de deutes. Es permetia que els acreedors cobressin un deute, amb el suport dels tribunals, fins i tot un cop feta la cancel·lació universal de deutes al final de cada cicle de set anys (any sabàtic); una innovació d’aquesta mena que contradeia els preceptes bíblics sembla haver respost als interessos dels estrats més poderosos de la societat palestina. Les dificultats econòmiques haurien propiciat una progressiva desintegració de les comunitats camperoles.

Els primers estats.

  

 Per molt poderosos que arribessin a ser els primers estats, la seva influència quedava ecològicament restringida als sols fèrtils i convenientment irrigats amb capacitat de suportar la concentració de treball i gra que constituïa el seu poder. Més enllà d’això, no eren capaços de governar les terres àrides, aiguamolls i maresmes o damunt les muntanyes. El que sí podien era organitzar expedicions de càstig i guanyar un parell de batalles, però l’acció de govern era ja una altra cosa.

    La major part dels estats estaven formats per un nucli central que es governava directament, una zona de penombra de pobles la incorporació dels quals depenia del variable poder i riquesa de l’estat, i una àrea complertament fora del seu abast. En general els estat no tenien cap mena d’interès en governar regions físicament estèrils i exteriors al seu nucli central que, en condicions normals, no hauria compensat els costos necessaris.

    Els estats, en canvi, tractaven de trobar aliats militars i associats al seu Hinterland, i comerciaven amb ells per a l’obtenció de primers matèries imprescindibles que escassejaven. Aquest Hinterland no era tan sols una zona no governada (dit d’altra manera una zona “encara no governada”), sinó més aviat una zona governada, des del punt de vista del centre estatal, per bàrbars i salvatges. Els bàrbars sovint feien referència a pobles pastors hostils que suposaven una amenaça militar per als estats, però que, en determinades circumstàncies, podien arribar a ser incorporats. Els salvatges, per altra banda, se’ls veia com a una banda de caçadors recol·lectors sense capacitat per a servir com a primera matèria per a la civilització, i que podien ser ignorats, aniquilats o bé esclavitzats.

    La idea de domesticació resulta útil per a entendre el punt de vista estatal. Els camperols cerealistes  i els serfs del centre estatal son súbdits domesticats, mentre que els recol·lectors, caçadors i nòmades son pobles salvatges, primitius i sense domesticar: don bàrbars. Constitueixen una molèstia i una amenaça a exterminar. Cal que siguin capturats, representen un perill per a l’estat i la civilització. Igualment que les aus, els ratolins, les rates, les males herbes, els bitxos i alimanyes.

EL COMERÇ INTERREGIONAL DE METALLS

     

La circulació de metalls, especialment el coure i l’estany per a la producció de bronze, va se la principal impulsora de les economies en expansió a l’Europa de l’edat del Bronze. Tot i que la metal·lúrgia i el comerç que se’n desprèn d’ella es va expandir a partir de 2.500 ane amb la xarxa del vas campaniforme, l’economia del bronze pròpiament dita no va reeixir fins encavat de 2.000 ane al sud i centre d’Europa, estenent-se també a les estepes. La demanda d’objectes de bronze requeria  un subministrament de coure i estany, dos metalls extrets de mines habitualment localitzades a regions diferents, sovint molt distants entre elles. El punt d’inflexió de 2.000 ane reflecteix la integració d’Europa en un sistema – mon més gran, que va desenvolupar-se i expandir-se per a abraçar totes les regions europees després de 1.700/1.600 ane. El coure es distribuí àmpliament a tota Europa des d’unes poques àrees mineres importants. La magnitud del comerç de metalls a l’Edat dl Bronze va ser extraordinari, atenent a les tasses de consum , i especialment si tenim en compte que la majoria importaven metalls des de llargues distàncies. Això, alhora, portà al ràpid desenvolupament de noves institucions, com ara sèquits de guerrers vinculats a cabdills poderosos i, a l’estepa, a la invenció del carro de guerra de dues rodes. Noves institucions requereixen noves maneres de sustentar-se econòmicament, que sovint es concretaren en alguna mesura de control sobre els treballadors, l’excedent dels quals podria exportar-se coma tribut. Centres fortificats controlaven el comerç suprarregional de metalls i ambre , i els llogarrets propers. La riquesa de les seves elits quedava plasmada en els túmuls funeraris que els erigien.

    El metall proporcionà noves armes , objectes de prestigi  i eines de treball molt superiors al que s’estava emprant. Un cop controlat per a satisfer demandes socials, rituals i econòmiques, el subministrament de metall va resultar indispensable per a la reproducció social i econòmica. Cada granja, llogarret, guerrer i cabdill depenia d’unes entregues regulars. Es van formar unes federacions polítiques a distància per assegurar les rutes comercials, proporcionant protecció i sustentament als comerciants.

Kristiansen, Kristian a Desperta Ferro.  Núm 76. Traducció pròpia

Els Huns

  Els huns eren refugiats climàtics armats que viatjaven amb els seus cavalls. La seva forma de vida els permetia anar a la recerca de noves pastures amb una  increïble rapidesa. Les turbulències climàtiques van creuar-se amb un conglomerat de pobles en un període de rellevant formació dels estats. El clima no actuà ell sol, desplaçant una amenaça d’un lloc a l’altre de l’estepa sino en concert amb l’auge o renovació de confederacions agressives i complexes entre nòmades. Però a mitjans de s IV els Huns havien començat a badejar el riu Volga i l’arribada d’aquest poble a l’estepa occidental va ser trascendental.

   La migració dels huns és un episodi medioambiental. Les pluges monzòniques van negar la meitat sud d’Àsia, però les terres al nord de l’altiplà del Tíbet son seques i continentals. El clima de l’interior d’Àsia Central depenia dels vents de l’Oest, les rutes de les tempestes en latituds mitjanes que es veuen fortament influïdes per les masses d’aire atlàntiques. Quan l’Oscil·lació de l’Atlàntic Nord (OAN) és positiva, els vents de l’Oest es dirigeixen cap el nord i deixen aridesa a l’Àsia Central. Quan l’OAN és negativa les rutes de les tempestes s’arrosseguen cap a l’equador i les pluges inunden l’estepa. Al segle IV es donaven tots els elements per a una sequera perllongada a l’estepa. Els vint anys que transcorren entre 350 i 370 van ser el pitjor episodi de sequera multidècades dels darrers dos mil·lenis. Els nòmades que vivien a l’Àsia Central van haver de fer front, tot d’una, a una crisi molt dramàtica.

  L’onada inicial de migració Huna a Europa no va ser un envit coordinat. Al principi tan sols arribaren uns grupúsculs més aviat independents. Però portaven amb ells noves tàctiques de cavalleria que terroritzaven els habitants de les planures transdanúbiques.  Els seus cavalls eren ferpçment eficaços. El que feia als huns arrassadors era la seva arma bàsica, l’arc compost corvat que podia tenir un abast efetiu de fins a cent cinquanta metres. Les maniobres llampec i el gran abast d’aquests arquers dalt del cavall eren inquietants.

    Les terres situades al nord del Danubi havien estat dominades per coalicions de Gods durant més de cent anys. Prevalia una mena d’equilibri, però els Huns acabaren amb ell. Els gods que escapaven del huns buscaren assil dins les fronteres de l’Imperi Romà, probablemen t més de 100.000 persones entre homes dones i nens. Els romans ho veieren com una oportunitat, una arribada inesperada de reclutes militars. Els refugiats eren explotats amb finalitats econòmiques. La rebel·lió era latent i aviat el gods iniciaren una revolta, arribant a reclutar mercenaris huns per al seu bàndol. La derrota militar de Roma va ser la pitjor mai soferta. L’assentamet de grups sencers en territori romà va ser possible a canvi del servei militar a les ordres de comanaments nadius. Començaval l barbarització de l’exèrcit.

    El desplaçament ja generalitzat dels Huns cap a l’oest l’inici del s V va fer moure les poblacions i esdevenir unes autèntiques migracions, moviments de gent. L acrisi va sobepassar la capacitat, molt mermada ja, de resposta de les fronteres romanes. Les invasions simultànies diluïren la capacitat del seu control més enllà dels Alps. La gran emergència fronterera es va produir en el pitjor moment possible. L’imperi treballava des d’una posició de desesperació, afavorint el centre i perjudican la perifèria. Els habitants de les províncies no els va costar massa canviar de lleialtats quan els que arribaven requisaven la superestructura de l’estat. La maquinària del poder deixà de ser romana.

    De tota manera encara disposava d’una darrera línia de defensa: l’anell invisible de gèrmens que estava a l’aguait dels invasors. I així el fet de topar amb l’ecologia de les patologies indígenes va propiciar la retirada. El cor de l’imperi era un niu de gèrmens i la malària va fer els seus estralls: al portar els cavalls a les pastures de le shumides terres baixes, on els mosquits crien i transmeten el protozoo mortal, els Huns eren presa fàcil de l’enfermetat. I així van retorcedir cap a les altes estepes, zone sfredes i seques on el mosquit no el seguí. Però el mon romà deixat enrere ja era irreconeixible. Tallats els circuïts de riquesa, el comerç de l’elit i les xarxes locals van evaporar-se per complert. L’ocàs de les fortunes porivades va convertir l’església en le terratinent més ric i poderós de la societat.