El sexe a Egipte

      A l’antic Egipte, la religió, la vida i la sexualitat formaven una tríada inseparable. Els faraons reproduïen la vida eròtica dels déus al seu jaç perquè la potència sexual era un atribut de bon governant.

   Min compartia amb Osiris l’advocació de la fertilitat, però si bé Osiris era clarament el déu de la vegetació i dels cicles de la natura, Min, amb una erecció contundent, ho era de la fertilitat humana. Identificar la fertilitat de la terra, tan fonamental per a la subsistència de les comunitats agràries, identificada metafòricament amb la sexualitat humana és molt comú en la majoria de les cultures antigues. Són més habituals, però, les representacions femenines: des de lesVenus prehistòriques fins la Demèter grega. El femení és l’ésser procreador que engendra la vida. A egiptela fertilitat é sessencialment masculina. La sexualitat s’identifica amb els processo vitals i els déus que la representen són forces creadores de vida. Min és un déu negre, fosc com el llot fèrtil de la llera del Nil, i garanteix les inundacions periòdiques de la vall, que són essencials per a la fertilitat dels camps, per al creixemement de les plantes i per a la subsistència dels animals i de les persones. Una mala collita suposava la fam i la mort, per això era tan important retre culte a l’abundància de la natura, que, de retruc, aportava riques a la societat. així és com a Egipte, la religió, la vida i la sexualitat formaven una tríade indissoluble.

        A Egipte, la creació del món és fruit de la masturbació d’un déu. I com passa en tantes mitologies, el desig  mou el món diví. Els déus vivien una líbido desenfrenada. No se sotmetien l’un a l’altra a cops d’espasa, sinó a cop de maluc.

         En honor d’Isis, que amb tota la paciència del món va recollir totes les parts del cos desembrat del seu marit Osiris, llevat del penis que s’havia cruspit un peix, el poble va començar a adorar i rendir culte al fal·lus erecte d’Osiris. Es van popularitzar els amulets i les escultures del déu amb un gran penis. Es feien processons en què es passejaven estàtues amb membres gegantins; si es disposa d’algun home extraordnàriament dotat, se l’exhibia envoltat de dones que feien sonar les sistres (una mena de sonalls) per estimular-li l’erecció. El ritual fàl·lic, assimilable a les fetses dionisíaques dels romans, es completava amb orgies i cerimònies amb toros. Les dones mostraven els genitals als toros en aquests rituals, dansaven al seu voltant exhibint-los i es diu que les més atrevides acabaven copulant amb el tor-déu (els sacerdots buscaven un brau que tingués unes marques determinades que l’identificaven com la reencarnació del déu Apis, el bou sagrat de la fertilitat.) En general el toro era el símbol per excel·lència de la potència sexual. El sexe amb animals no era tan extravagant, en el món antic.

    Les divinitats expressaven plaer i, sobretot, poder a través del sexe, i resolien, o creaven, conflites per la via de la còpula. Amb uns mites tan sexualment actius i permesos en les representacions a l’esfera sagrada, a la vida dels mortals tenia nombroses restriccions. La sexualitat més explícita era una prerrogativa dels déus.

   La potència sexual havia de ser un dels atributs del bon governant; un dels títols que es solia donar als faraons és “el toro més potent”. Els faraons mantenien harems amb centenars de concubines que aportaven els dignataris d’altres països com a regals per segellar pactes. El faraó tenia l’obligació de tenir-les satifestes a totes (males llengües deien que alguns feien servir dobles!) Per altra banda, per assemblar-se als déus, els faraons reproduïen conductes  que s’atribueixen a les divinitats, com ara casar-se amb germanes.

Montse Armengol i Maite Rada a: El sexe faraònic.

Vida quotidiana als Castros

     

Tenia una gran importància la recol·lecció en la dieta dels habitants dels castros, especialment de les glans. També està provat el consum de llegums i de cereals com el mill o l’espelta. També es consumia carn de vaca, de porc i de bestiar caprí, així com de peix i moluscs als assentaments propers al mar. La prepsrsció i el consum de menjar es feia habitual fora dels habitatges.

      La majoria d’objectes d’us quotidià es deuria fabricar amb fusta o fibres vegetals. Les vaixelles de ceràmica son escasses i molt excepcionals, sempre de caràcter exòtic. Els habiants dels castros treballaven el metall, la qual cosa no és extranya en una zona amb una gran tradició de mines de metalls. Els materials relacionats amb le coure i el bronze són molt comuns , amb una tècnica i uns productes herència de la tradició prehostòrica. Més endavant van incorporant  noves peces destinades en la seva gran part a l’adornament personal. La presència del ferro és molt escassa ja que l’aconseguien per l’intercanvi i es treballava en la farga. Ja al segle IV ane es comencen a dominar els procediments siderúrgics  que van permetre el disposar de noves armes i eines agràries. Tingueren especial destresa en la manipulació de metalls preciosos i van incorporar la soldadura, el granulati la filigrana, aconseguint una orfebreria molt genuina.

      Les troballes arqueològiques reflecteixen una societat de caràcter igualitari, orientació camperola, on la quefatura i el cabdillatge degué ser més aviat de caràcter honorífic. El paper de la dona s’adverteix en funcions transcendents que garantien la cohesió del grup i la legítima transmissió del llinatge. Queda reflectida en la singularitat de la seva vestimenta com a receptores de l’herència familiar. Tenien una especial rellevància en les cerimònies.

Poblats Castros

Els “Castros” van ser els primers assentaments estables i fortificats dels que es té constància al nord-oest de la Península Ibèrica. Els seus emplaçaments són tan variats com ho és el paisatge occidental de les terres cantàbriques., però sempre van procurar als seus habitants una posició d’avantatge que es reforçava amb la construcció de muralles. A les terres de l’interior ocupen turons o pujols aïllats, buscant amb freqüència el control dels cursos fluvials en els seus trams navegables. També apareixen dominant els principals estuaris de la zona, molt apreciats pels navegants de l’antiguitat a l’oferir un espai on refugiar-se en una costa abrupta i abatuda pel mar i els vents, on els “castros” es van succeint, especialment a l‘oest del riu Nalon, en intervals de dos o tres quilòmetres aprofitant caps i línies escarpades dels penya-segats.

Els fossats solen marcar la primera línia defensiva. A més de protecció l’excavació de la trinxera a l’entorn del poblat proporcionava el material necessari per a la construcció de cases i muralles.

Existien grans cases destinades al servei de la comunitat. Apareixen associades als edificis de les saunes. Allà es duien a terme les litúrgies relacionades amb l’activitat política i religiosa de la comunitat. Eren cerimònies de banys de vapor i es relacionaven amb rituals de purificació i d’iniciació. Més enllà de les grans cases comunals s’extenia una trama d’edificis majoritàriament de planta circular.

Astrologia a Egipte

    

Els antics egipcis s’interessaren pel cel des dels inicis de la seva civilització; els sacerdots es dedicaren des de molt aviat a observa i estudiar el moviment dels astres a la bòveda celeste.  Aquest ineterés tenia una motivació pràctica, relacionada en particular amb el calendari, ja que els egipcis van adonar-se’n  que la crescuda anual del riu Nil era a començaments d’estiu, quan l’estel Sirius, la més brillant del cel nocturn, era visible per primera vegada abans de la sortida del Sol. D’aquesta manera l’aparició d’aquest estel va convertir-se en un indicador del començament del cicle agrari i de l’inici de l’any.

    Tot i que sembla que identificaren els planetes com a astres diferenciats de les estrelles, no sembla que prestessin massa atenció als seus moviments ni a les posicions. Això explica que durant molt temps no practiquessin l’astrologia, la “ciència” que considera que els astres tenen ifluència en la vida dels éssers humans, el destí dels quals pot predir-se. A l’Egipte faraònic , aquesta mena de prediccions es feien mitjançant altres mètodes d’endevinament, com ara la interpretació dels omnis i els oracles que trasmetien els déus en els seus santuaris.

    A diferència d’Egipte, a l’antiga Mesopotàmia l’observació dels planetes va portar a l’aparició dels sistemes de predicció astrològica. Els astròlegs començaren fent prediccions sobre la vida dels monarques i els assumptes d’estat, com ara les guerres, però des de finals del segle V ane ja es feien prediccions , els horòscops, sobre individus privats. Es basaven en la idea que la superposició de planetes, el Sol i la Lluna en el moment del naixement determinava el futur d’una persona. Per localitzarels planetes al cel, els astròlegs van fer servir com a referènia dotze constel·lacions que formaven una banda la llarg de la bòveda celeste sobre la que circulen el Sol, la Lluna i els planete. Així van nèixer els dotze signes del zodíac, amb pràcticament els mateixos noms que avui dia.

    Aquest saber astrològic va arribar a Egipte durant l’època baixa  (664-332 ane) i va consolidar-se durant els períodes ptolomèic (332-30 ane) i romà (30 ane 395 dne) Els egipcis van prendre de Mesopotàmia els signes del zodíac, traduïnt el nom a la seva llengua, tot i que van mantenir en gran part la iconografia mesopotàmica. Cal tenir en compte que a més dels dotze signes els egipcis coneixien una latra banda d’estrelles que formava un cercle complert al firmament: els anomenats decans. En total eren 36 estrelles , cadascuna de les quals ocupava deu graus (d’aquí el seu nom) del total de 360 de la bòveda celeste. Usats en època faraònica per a la mesura del temps nocturn, els decans s’incorporaren a la visió del cel tramesa pels mesopotàmics i s’agruparen de tres en tres sota els nous signes del zodíac.

LA ILÍADA. Cant XXIV

     

    Cadascú torna a la seva nau, disposat a descansar, però Aquil·les encara plora, pensant en Pàtrocle, i no pot dormir. Cada cop que veu l’aurora lliga Hèctor al carro i fa tres tombs al voltant del túmul de l’amic. Apol·lo, però, protegeix el cadàver perquè no es desfiguri; al dotzè dia es queixa als altres déus que no restitueixin el cos d’Hèctor a la seva família. Tetis, enviada per Zeus, demana a Aquil·les que el torni. L’heroi està disposat a fer-ho a canvi d’un rescat.

      La missatgera Iris, enviada per Zeus, ordena a Príam que porti regals a Aquil·les per recuperar el cos. El rei demana protecció al sobirà dels déus; Zeus li envia un senyal favorable, una àliga que vola per la dreta. Príam surt amb el carro, acompanyat només de l’herald. Hermes, per ordre de Zeus, els protegeix; se’ls acosta sota l’aparença d’un príncep jove, quan ja s’ha fet fosc. Es fa passar per un mirmídon, súbdit d’Aquil·les; explica que el cos d’Hèctor és vora la nau del seu senyor i els guia fins a la tenda, fent dormir els sentinelles perquè no els vegin.

     A la tenda, en una de les escenes més commovedores de tota la Ilíada, Príam agafa els genolls d’Aquil·les en senyal de súplica i besa les mans que han mort els seus fills. Li demana que recordi el seu pare, que també és vell, i que li restitueixi el cadàver d’Hèctor. Tots dos ploren: l’un pel fill mort, l’altre pel seu pare vell i pel company caigut. Aquil·les ordena que retirin el cos d’Hèctor i l’untin amb oli d’amagat de Príam, i ell mateix el carrega al carro. Després convida el rei a sopar i li demana quants dies de treva vol per retre honors fúnebres a Hèctor. Príam en vol onze, i al dotzè tornaran a combatre. El rei i l’herald dormen al porxo, mentre Aquil·les dorm a dins, al costat de la filla de Brises.

        De nit, Príam i l’herald es desperten i, temorosos dels aqueus, fugen del campament enemic amb l’ajuda d’Hermes. Arriben a la ciutat amb el sol. Tots els homes i les dones de Troia ploren Hèctor. Estiren al palau el seu cos intacte. Andròmaca ja veu propera la caiguda de la ciutat i la mort del seu fill comú; Hècabe, la mare, plora el seu fill més estimat; Helena lamenta la mort del seu cunyat preferit, que sempre la defensava davant dels insults dels altres. Príam demana que portin llenya. Al cap de deu dies, a trenc d’alba, posen el cos d’Hèctor damunt la pira i hi calen foc. Crema tota la nit. Al matí l’apaguen, recullen els ossos d’Hèctor en una urna i l’enterren. El poema de la ira d’Aquil·les acaba amb els funerals del seu pitjor enemic, l’heroi que ens resulta més humà de tots.

 (Versió de Pau Sabaté)