ILÍADA. Cant VI

                 

                Aqueus i troians continuen lluitant, ara sense déus. Agamèmnon proclama que no ha de deixar cap troià en vida, ni tan sols els infants dins els ventres de les mares. Nèstor crida a abatre els enemics sense aturar-se a robar-los les armes. Davant l’escomesa aquea, els troians s’espanten i estan a punt de fugir; Helen, fill de Príam, encarrega a Hèctor que vagi a Troia per fer-se propícia la deessa Atena.

                Al camp de batalla, Diomedes es troba Glauc, cap dels licis, aliats dels troians. Quan el grec li demana qui és, Glauc fa un discurs inoblidable; diu que els homes són com les fulles, que es panseixen a milers i en broten de noves, i repassa tot seguit la seva genealogia: és fill d’Hipòloc i net de Bel·lerofontes. Aleshores Diomedes s’adona que és un hoste antic de casa seva, perquè Bel·lerofontes  s’havia estat a casa d’eneu, el seu avi; per això li diu que pot anar quan vulgui a la seva terra, a Argos, com ell pot anar quan vulgui a Lícia, la terra de Glauc. Diomedes i Glauc, de bàndols enemics, baixen dels carros, es donen la mà, es juren lleialtat i intercanvien les armes, encara que les de Glauc siguin d’or i les de Diomedes de bronze. La llei de l’hospitalitat s’imposa a la llei de la guerra.

                Hèctor arriba al palau de Príam. A la seva mare, Hècabe, li demana que faci ofrenes a atena perquè els protegeixi de Diomedes. A Paris, quan el veu ellustrant-se les armes a la campbra, li retreu que no lluiti. Finalment, en una de les escenes més cèlebres de tot el poema, Hèctor troba la seva esposa, Andròmaca, a prop de les portes Esquerres i se n’acomiada. La dida li porta el seu fill petit, encara infant de mamella. Andròmaca li recorda que a ella Aquil·les ja li ha mort el pare i els set germans, i també se li ha mort la mare, i així Hèctor és per a ella, pare i mare i germà i marit. Per això li suplica que es quedi a la torre, però just després li demana que faci formar les tropes a prop de la cabrafiguera, un lloc per on és més fàcil assaltar la ciutat; Andròmaca vol i dol. L’heroi troià sap que un dia tot el seu poble serà destruït; el que més angoixa és que la seva dona serà l’esclava d’un aqueu. Hèctor s’acosta al fill, però el nen s’arrapa al pit de la dida amb un xiscle, espantat. Els esposos riuen; Hèctor es treu el casc, agafa el fill i l’alça enlaire, i demana a Zeus que de gran sigui un guerrer destacat, millor que ell mateix. Andròmaca riu i plora alhora; després se’n va a casa, i amb les criades lamenta per endavant la mort del marit.

                Hèctor i Paris se’n tornen al combat.

(Versió de Pau Sabaté)

Israel i Judà s XII - X ane

La monarquia unificada d’Israel de David i Salomó, així com tota la història bíblica d’Israel, no és més que una hàbil i elaborada construcció teòrica sorgida des dels cercles sacerdotals de Jerusalem en l’època del post-exili, i fins i tot hel·lenística. Es tracta d’un passat idealitzat. Cap text egipci en parla, no hi ha proves arqueològiques de les construccions, ni dels palaus.

Els israelites tan sols apareixen a Canaà com a grup diferenciat de manera gradual, a partir del s.XIII ane. Immediatament abans d'aquest moment no hi ha proves de la seva presència. L'arxiu trobat a Tell el-Amarna, a Egipte, descriu amb detall les condicions socials, polítiques i demogràfiques de Canaà d'aquelles dates. Canaà era una província d'Egipte, rigorosament controlada per l'administració d'aquest país..

L’esquema del poblament de l’altiplà queda documentat: a Judà l’agricultura no va gairebé desenvolupar-se, no es van generalitzar les plantacions d’arbres fruiters ni de ceps degut a les males condicions de la terra. Això va influir en el fet que no es registri un augment de la població, estant bastant aïllada fins els anys de David i Salomó, del s XII al X ane. A Jerusalem no s’han trobat restes importants de la ciutat al s X ane, materials datats del Bronze mitjà i l’edat del Ferro. La Jerusalem d’aquest segle tindria l’extensió d’un llogarret de l’altiplà. Es dedueix d’això que era improbable o impossible que fos la capital d’un imperi que s’extenia des de la Mar Roja fins el nort de Síria. L’arqueologia no confirma ni l’existència de la riquesa, ni l’organització administrativa, ni el nombre de soldats necessaris per mantenir aquest imperi.

El país a l’època de David era rural, era un típic llogarret de l’altiplà. No hi ha rastre de tot allò necessari per al funcionament d’una monarquia: escriptures, monuments, alfabets... 

(Segons Finkelstein, I; Silberman, N.A. 

La biblia desenterrada)

ILÍADA Cant V

                 La deesa Atena i Ares, el déu de la guerra, es retiren tots dos de la batalla, per veure a quin bàndol dóna glòria  Zeus, tot i que no se n’estan gaire estona. Els dànaus prenen avantatge. Cada cabdill grec mata un enemic, pero entre tots destaca Diomedes, que és com un riu desbordat. Ha arribat el moment de la seva aristeia, la seva gran gesta bèl·lica. Entre els molts guerrers que mata, hi ha dos fills del rei Príam. Després travessa el cap de Pàndar amb una llança, tira a Eneas una pedra enorme com no la durien dos homes d’ara; l’hauria mort, però Afrodita, la mare d’Eneas, baixa a protegir-lo i se l’endú del combat. Enfollit, Diomedes empaita la deesa –també anomenada Cipris- i fa una acció fora del comú: li fereix la mà delicada amb la llança, li travessa la roba d’ambrosia i li arriba a l’os. Amb els cavalls del seu germà Ares, la deessa torna a l’Olimp i es deixa caure a la falda de la seva mare, Dione. Llavors Diomedes, totalment dominat per la fúria guerrera, escomet Eneas, tot i saber que el protegeix Apol·lo. El déu, però, s’emporta el guerrer lluny de la tropa, a Pèrgam, la ciutadella de Troia, i en lloc seu hi deixa una imatge d’Eneas, al voltant de la qual es baten els troians i el aqueus.

                Continua lluitant: ara destaquen  Sapèrdon, Hèctor i Eneas per la banda dels troians, i els dos Aiants, Odisseu, Diomedes, Agamèmnon i Menelau per la banda dels aqueus. Hèctor, sobretot, avança imponent, acompanyat del déu Ares i la deesa Enio, personificacions de la guerra. Els argius van reculant sota l’embat dels troians. Quan se n’adonen, Hera i Atena encoratja Diomedes i puja al seu carro, ocupant el lloc de l’auriga; es llencen contra Ares; Diomedes el fereix a la illada, i l’udol que deixa anar el déu de la guerra, com el crit de deu mil guerrers, fa tremolar els aqueus i els troians. Ares, convertit en boira fosca, vola a l’Olimp.

                Al llarg de tota la batalla, mortals que semblen déus i déus en forma de mortals han fet una barreja que ni els mateixos guerrers han pogut distingir. L’absència notòria d’Aquil·les, esmentat aquí i allà, ha permés avançar als troians. 

                                                                                                                                                        (Versió de Pau Sabaté)

Prostitutes i Homosexualitat

Prostitutes sagrades

         Sacerdoteses sovint exercien de prostitutes sagrades (qudeshah): oferien al temple els guanys obtinguts en el seu ofici. Antigament s'havien practicat a Jerusalem (com a Síria, Fenícia i Babilònia), però els sacerdots jueus ho maleïren i ho mostraren com a signe de degeneració moral. N'hi va haver al temple de Jahvéfins l'època del rei Josies. El Deuterenomi (22, 18) prohibirà explícitament que es paguin al temple gunays de prostitució. Maria de Magdala podria haver estat una prostituta sagrada.

Busquets i Grabulosa, Lluís

Els evangelis secrets de Maria

i de la Magdalena

HOMOSEXUALITAT

         El prejudici cristià per l’homosexualitat és en realitat una superstició jueva que transmet Pau a la nova ideologia, ja que format en un pensament d’aquestes característiques no pot superar aquesta iterdicció (com tantes d’altres). Té un origen molt concret: els jueus vivien envoltats de tribus paganes, i en moltes d’aquestes els sacerdots practicaven una homosexualitat ritualista em el transcurs de determinades cerimònies religioses. Era una cosa molt corrent. Heròdot explica coses semblants sobre els escites[1], que habitaven tota aquesta regió fins l’estepa d’Ucraïna. Parla dels enareus[2], els descendents dels escites, que van saquejar el temple d’Ascaló a qui la deesa havia castigat amb una malaltia femenina. Eren, segons ell, endevins que es comportaven com dones; els anomenava també androginoi, homes-dona que tenien la regla cada mes. Es tractava de pràctiques xamàniques que Heròdot no va interpretar correctament. Encara es poden veure coses semblants a Nàpols, on en el decurs de certes cerimònies d’ascendència pagana, es fa que un noi jove pareixi una nina.

---

[1] Els escites eren un poble nòmada, pastor i migrador. Sorgits a l'Àsia Central van emigrar cap a l'Iran i l'Àsia Menor; i després al Caucas, a les estepes del sud de Rússia, i a la moderna Romania.

[2]              Afrodita castiga als escites que saquegen el seu temple a Ascaró amb l’enfermetat de les dones. Una mena d’enfermetat venèrea causant d’impotència. Castrats.

ILÍADA Cant IV

De l’Olimp estant, els déus han contemplat el combat. zeus burxa Hera i Atena, les defensores de Menelau, i diu que, si tothom vol preservar la ciutat Troia, ha arribat l’hora de permetre que el guerrer s’endugui Helena a casa. Però Hera i Atena, ressentides amb Paris, volen que caiguin desastres sobre els troians. Després d’una discussió matrimonial, Hera i Zeus es posen d’acord per enviar Atena perquè animi els troians a trencar la treva jurada. La filla de Zeus, amb l’aspecte d’un guerrer, s’endinsa entre les tropes aliades de Troia i persuadeix Pàndar de tirar una fletxa a Menelau, prometent-li tota mena de glòries. La mateixa Atena desvia lleugerament la fletxa perquè només faci una ferida superficial al guerrer aqueu. Agamèmnon, enfurismat per la ruptura de la treva, proclama que els troians en pagaran un preu altíssim: els seus caps, els seus fills i les seves esposes. Ja somia la destrucció total de Troia.

Mentre un metge té cura de Menelau, els troians ja avancen amb les llances; Agamèmnon encoratje els seus. Els dos exèrcits topen amb violència, entre crits de mort i de victòria, com dos torrents poderosos que s’ajunten per dins d’una gorja profunda.

Se succeeixen les escenes detallades de batalla: Antíloc mata el troià Equerol, que cau com una torre. Quan l’abant Elefènor, aliat dels troians, intenta recuperar-ne el cadàver, Agènor el fereix mortalment a les costelles, i aleshores s’entaula el combat per apoderar-se  d’aquest segon cadàver. Com en tot el poema, cada exèrict vol recuperar els morts per evitar que l’enemic els ultratgi. Després Aiant de Telamó mata el jove Simoïsi, que es desploma com un pollancre talat; un fill de Príam, Àntif, abat Leucos, un company d’Odisseu, mentre arrossega un cadàver. Odisseu s’hi torna, però encerta un altre fill de Príam, el bastard Democoont.

Atemorits, els troians reculen. El déu Apol·lo els encoratja a lluitar i els recorda que Aquil·les no pren part en la batalla, mentre la deesa Atena, que rep el sobrenom obscur de Tritogenia, esperona els aqueus. Es reprenen els combats: el camp queda cobert de cadàvers, estirats bocaterrosa.

(Versió de Pau Sabaté)