De l'aldea a la ciutat

Al llarg del IV mil·leni ane, això és fa uns 6.000 anys, és quan s’observa la multiplicació de senyals que anuncien el pas del llogarret a la ciutat a Mesopotàmia. Quina va ser no es pot dir  amb rigor, d’altra banda és una consideració del tot irrellevant, però sí que on trobem indicis més significatius d’aquest procés és a URUK. Allà s’hi constata l’aparició d’una arquitectura monumental, l’aparició del cilindre-segell i la utilització dels primers instruments de gestió comptable (calculi). Aquests són els signes que evidencien noves condicions de la vida econòmica.

Va ser un procés complex, en el que van influir molts factors. Però, probablement van ser els avenços en el terreny agrícola els que van actuar com a principals desencadenants del trànsit a les noves formes de vida.

Fins llavors, els llogarrets neolítics generalment s'havien establert en zones muntanyoses de pluviositat garantida, on els rendiments eren escassos però segurs, a diferència del que passava en les planes al · luvials de rius com el Nil, el Tigris o l'Eufrates, que si bé eren fèrtils, patien habituals sequeres. En aquestes condicions - espai limitat i baixa producció - les aldees neolítiques no van experimentar creixements espectaculars

No obstant això, tot va començar a canviar des del moment en què la irrigació permeté explotar les planes fluvials: augmentar els excedents, van florir assentaments més grans, molts dels seus habitants es van alliberar de les tasques agrícoles de subsistència ...

En aquest període també es manifesta una altra transformació primordial: fins ara l’existència de metall no era totalment desconeguda, però és en aquest moment quan s’inicia un ús més intensiu d’aquest material; juntament amb l’or i la plata es troba, a vegdaes, el plom i sobretot el coure. La novetat té a veure en què es comença  utiltzar una aleació, el bronze, on s’hi barreja el coure amb una menor quantitat d’estany. Les seves qualitats proporcionaran a aquesta matèria una gran difusió, sobretot a la primera meitat del tercer mil·leni.

Fins a aquesta època, la pedra va ser el material amb què es van elaborar la majoria dels estris. No obstant això, ja abans s'havien utilitzat metalls com el coure per elaborar alguns objectes. Inicialment es va utilitzar la tècnica del martellejat en fred i, més tard, es va substituir per la del martellejat en calent. Però el pas decisiu es va donar quan es va aconseguir fondre aquest metall en forns a una temperatura d'uns 700 º C, i fabricar peces en sèrie amb motlles (V-IV mil · lenni a. aC). Va ser l'inici de la metal · lúrgia del coure.

La nova activitat era especialement complexa, i només va resultar viable en aquells llocs en què existia una tradició artesanal sòlida i una notable especialització del treball.

Els experts metal · lúrgics aviat van adquirir un gran prestigi social. Sabien que d'ells podia dependre la superioritat del seu poble i, possiblement, van intentar mantenir en secret aquestes tècniques.

Els artesans del metall lluïen les seves habilitats treballant l’or, la plata i el coure. Els objectes que feien eren cars perquè tot el metall que s'utilitzava a Sumer havia de ser importat.

La profunda mutació d’aquest període porta a una estratificació social més agressiva i a la vida urbana. Altres descobriments de conseqüències incalculables es situen també en aquest moment privilegiat: el torn de ceràmica que revela la necessitat d’una producció en sèrie, la roda que es converteix en un factor de desenvolupament de canvis, l’escriptura en la gestió administrativa.

És doncs en aquests moments, a la Mesopotàmia d’Uruk, on es van situant les estructures econòmiques i socials que caracteritzaran les formes de civilització.

Inicis del neolític a Mesopotàmia

Mesopotàmia entra tard al procés de neolització. En un principi tan sols les zones que la voregen en queden afectades. En una primera etapa el desenvolupmanet crucial que té lloc entre els mil•lenis XII i X i que veu com els caçadors recol•lectors es trasnformen en agricultors-ramaders. És a dir com els predadors es fan productors , es va realitzar a la zona de turons que s’extén a la base de la cadena de Tauro i al llarg de la mar mediterrània. És en aquest sector (l’anomenada “zona nuclear”) on va expandir-se, en un medi favorable, un cereal silvestre que en un començament els humans van limitar-se a recollir. Aquí està el punt de partida del procés de neolització que comprén la sedentarització dels homes i, per tant, el naixement d’un hàbitat fix i d’una arquitectura i que portarà també a la protoagricultura i protoramaderia per culminar en el naixemement de l’agricultura i ramaderia.

El canvi a Mesopotàmia es situa entre l’any 6.000 i el 5.600. És en el transcurs d’aquest mil•leni quan l’agricultura i la ramaderia es van dominant i quan comença el veritable neolític. S’observa també com de la zona nuclear s’expandeixen les noves tècniques cap a territoris nous, i entre ells, a la vall de l’Èufrates. A partir d’aquí la conca mesopotàmica s’anirà ocupant progressivament des dels turons que l’envolten i encavat anirà descendint al llarg del curs dels rius.

Fins l’any 5.000 la zona només rep influències externes, però a partir d’ara s’observa un desenvolupament vigorós i una expansió de les seves formes materials cap a les regions de l’entorn. és el moment del desenvolupament agrícola i de l’adopció de tècniques de regatge, sense le quals el progrés de Mesopotàmia no podri comprendres. Els llogarrets són sempre el marc normal de la vida humana, però es van transformant en aglomeracions més importants amb etsructures àgils.

MESOPOTAMIA, PAÍS DE L'EDÉN?

La tradició hebrea, concretament el relat bíblic i la situació que en fa dels rius Tigris i Eufrates, situa el Jardí de l'Edén a Mesopotàmia. Però aquesta localització és difícl de comprendre. La idea luxuriosa implícitament associada a la del Jardí de l'Edén, no sembla que tradueixi la realitat mesopotàmica; només al preu d'un enorme treball humà es pogueren trasnformar les condicions originals i la planura mesopotàmica arribà a esdevenir sinònim de riquesa agrícola. Però en llengua acàdia, Edinu, terme les afinitats del qual amb Edén semblen clares, designa l'estepa, amb una visió molt negativa, com espai improductiu, lloc de la vida salvatge i domini dels nòmades que apareixen freqüentment com l'anticivilització.

No és doncs pensant en la pròpia Mesopotàmia pel que els redactors del Gènesi hi col·locaren allà el jardí de l'edén. Si ens basem en un altre sentit, en el que Edén equival a delícia o plaer, podríem estimar que ells tenien en ment la imatge de prosperitat i de zones abundoses quant a recursos agraris, però costosament logrades per la humanitat, com a contrast amb la duresa de l'entorn. És comprensible que els habitants d'aquells indrets consideressin els jardins o els horts com averitables paradisos a la terra. L'aigua n'era un element sagrat

Economia i demografia a l'helenisme

De mica en mica les distàncies econòmiques que encara separaven els ciutadans pobres dels esclaus van anar escurçant-se, confonent els uns i els altres en un proletariat miserable i anònim. Les xifres del cens de l’any 310 aC a Atenes donava: vint-i-un mil ciutadans, deu mil metecs, quatre-cents mil esclaus. Cent famílies venien a tenir uns cent divuit fills, només una família de cada vint tenia dos fills. Molt sovint el segon fill era “exposat” (quan no ho eren tots dos), és a dir: tret fora del pas de la porta perquè es morís de fred.

La crisi de natalitat era conseqüència de la crisi al camp, gairebé del tot despoblat. El camp. Com que no podia defensar-se, estava més subjecte a les devastacions durant les guerres. Els costos dels productes agrícoles havien esdevinguts antieconòmics, ara que els cereals arribaven d’Egipte a molt bon preu. La deforestació havia fet la resta, sobretot s l’Àtica, els turons de la qual semblaven un desert descarnat, segons Plató. Les mines de Laurion estaven abandonades, ara que la plata s’importava de la Península Ibèrica a preus més convenients; i les d’or de Tràcia estaven en mans de macedonis.

Els grecs aleshores vivien de l’artesania  i del comerç principalment. En depenien en tal extrem que molts estats, per sostreure-les dels capricis de la iniciativa privada, van nacionalitzar les indústries principals (tèxtil - Milet, salines - Priene, vaixelles – Rodes i Cnidos). Però el capítol principal de les entrades eren les remeses dels emigrants, la major part dels quals no eren pas pobres, encara que ho fossin quan se’n van anar, sinó uns propietaris de flotes i de bancs.

Aquests eren els conqueridors del nou món, obert a la seva iniciativa per l’exèrcit d’Alexandre. Els estats joves que es formaven havien d menester tècnics i només la vella Grècia els en podia procurar. Un modest agent de canvi, en arribar a Bizanci rebia l’encàrrec d’organitzar la banca de l’Estat. Un petit empresari marítim, només que tingués una mica de pràctica podia confiar-se el comandament d’una flota. Eren gent que guanyaven molt, robaven tant com guanyaven i es preparaven una vellesa tranquil·la  a la pàtria invertint-hi els estalvis en cases i edificis. La vida a les ciutats gregues, en aquestes circumstàncies, esdevenia cada dia més refinada.

Les dues indústries més florents eren la del vestir (masculí i femen) i la dels sabons. També absorvia molts recursos privats els llibres, perquè la llengua grega s’havia ara convertit també en la llengua oficial d’Egipte, Babilònia, Pèrsia... La producció es va començar a fer en sèrie, ocupant milers d’esclaus especialitzats. El papir importat d’Alexandria proporcionava un material excel·lent.

Eines i estris paleolítics

Els primers estris humans van ser còdols treballats, és a dir, sobre els quals es van fer saltar alguns resquills per obtenir un tall trinxant treballat per un costat o ples dos. Consoderant la mida reduïda d’aquests còdols, sens dubte s’ha utilitzat la percussió simple en la pedra, és a dir que l’home ha colpejat el caire d’aquest còdol amb un altre còdol com a percussor. Més tard la part arreglada s’ha estés a una proporció cada vegada més gran dels contorn del còdol, després a la totalitat, i axií s’han obtingut al principi bifaços amb taló reservat i més tard bifaços tallats totalment. En un moment indefinit (la invenció va ser feta segurament diverses vegades), (...), l’home descobrí un fet cabdal: la pedra, i el sílex en particular, es tallen millor quan s’utilitza un percussor menys dur que ella mateixa: os, banya, ossos cèrvids, fusta dura. De la mateixa manera es pot atacar el trinxat des d’un angle més agut i obtenir objectes més prims. Així és com els solutrians han tallat la major part de les seves fulles de llorer.

Tardanament, sens dubte, ja que no en tenim proves absolutes abans del solutrià, l’home va descobrir el retoc per pressió: en comptes de colpejar l’objecte, es pressiona sobre el caire amb una eina d’os o ivori. Aquesta tècnica només s’aplica a objectes de dimensió força reduïdes, ja que en condicions normals és difícil obtenir així resquills de més de 5 cm dellargària i de 1’5 cm. d’amplada. Però el retoc és molt més regular que l’obtingut per percussió.

Una tècnica intermèdia és una percussió indirecta, en la qual s’interposa entre l’objecte a retocar i el percussor un cisell d’os o de fusta. L’estudi dels indrets de fabricació sovint permet descobrir les tècniques que hi van ser emprades.

Independentment de les eines amb talla bifacial, les indústries paleolítiques abracen una gran quantitat de’ines en resquills o làmines. Aquests resquills poden obtenir-se de diverses maneres: o bé amb percussor manual de pedra, de fusta o d’os, o bé amb percussor dorment, pedra grossa col•locada a terra sobre la qual es colpeja el bloc de sílex (tècnica denominada també d’enclusa). El bloc d’on es desprenen els resquills és el nucli. El resquill presenta aspectes característics a la seva cara d’explosió. El pla de colpeig del nucli es defineix com la superfície sobre la qual es colpeja per fer saltar un resquill, i pot ser o bé fixa, o bé variable si es fa servir també com a pla de colpeig el lloc de presa precedent.