Reialesa i divinitat a Mesopoàmia.

A Mesopotàmia es creia que els reis tenien estretes relacions amb els déus i les divinitats, tot i que els propis reis poques vegades foren tractats en vida com a éssers divins. La història tradicional explica que el sobirans del període Dinàstic Antic (2900-2350 aC) eren els gestors suprems dels anomenats temples – estat teocràtics. Però investigacions recents posen en dubte l’existència d’aquests temples i afirmen que els béns dels déus eren propietat del rei i de la seva família.

El príncep o rei era el protector d’una ciutat en nom de la divinitat tutelar d’ella. Era el deure del rei construir i preservar els temples, i la seva relació privilegiada amb la divinitat garantia l’ajuda, la benedicció i l’abundància divines a la ciutat a canvi que el sobirà atengués les necessitats de la divinitat.. Aquesta estreta relació entre la dignitat reial i la divinitat està confirmada per les fonts escrites: “Quan la crescuda inundà les terres, i la reialesa va descendir del cel (...)”

En un principi es creia que la reialesa era una concessió de determinats déus (descendre del cel) a un governant profà que legitimava la seva posició social, política i religiosa i la dels seus successors. Altres inscripcions expliquen que els reis eren creats pels déus (Enaton). Altres textos demostren que no tan sols el príncep varó tenia poder i riquesa. La seva esposa i fills també posseïen i controlaven grans propietats, i està documentada la correspondència personal entre reines d’algunes ciutats.

A partir del periode 2300 – 2000 aC (sota les dinasties d’Accad i Ur) es va anr imposant a Mesopotàmia la centralització política, i això va portar certs canvis en la marea d’entendre el rol de la reialesa. Comença la divinització en vida del príncep (Naram-Sin), cosa que es farà de manera esporàdica fins la primera meitat del II mil•leni aC (periode paleobabilònic: 2004-1595 aC).

Un altre rol important del rei mesopotàmic era el de guerrer i conqueridor. El rei era el primer guerrer, i la guerra, la conquesta i les campanyes en terres extrangeres eren parts més o menys “naturals” de la reialesa. Al període acadi (2340-2159 aC) s’accentua la riquesa física dels reis en les representacions pictòriques.

A diferència de la cosmologia egípcia, que creia que el faraó era un déu encarnat, la religió mesopotàmica mai va arribar a adoptar plenament el principi de la reialesa divina. Tot i que els sobirans mesopotàmics es consideraven semi-divinitats i deien mantenir relacions molt estretes amb les divinitats, sempre depenien de la voluntat dels déus i mai es consideraven els seus iguals.

ESPECIALITZACIÓ ARTESANAL I CREACIÓ

En els mites sobre l’orígen de les societats cabdillesques i dels primers estats, els creadors-artesans especialitzats solen desenvolupar un paper important. La seva capacitat per transformar el món i convertir la primera matèria en objectes preciosos és equiparable, en ordre i magnitud, a moltes de les capacitats transformadores associades als deus com per exemple el poder d’adoptar la forma animal, de moure’s en diferents àmbits, de decidir sobre la vida i la mort... etc. La destresa i l’habilitat tradicionals vinculades al mestre artesà a les corts cabdillesques apareixen associades als ancestres i als herois culturals o déus suprems que en origen practicaren i introduiren aquestes arts.

El mestre artesà s’associa així a l’origen sagrat en l’espai i en el temps. Tan sols el control i la protecció de l’accés a aquests oficis permet reproduir aquestes qualitats en el present. Els especialistes – siguin poetes, sacerdots o mestres artesans – pertanyen a l’elit i els seus coneixements requereixen anys d’aprenentatge i de viatges. Compleixen una funció sagrada com a transmissors i transformadors del poder dels ancestres i del món exterior. Els artesans especilitzats i els herois culturals apareixen associats a l’emergència de les aristocràcies a la história d’Europa.

L’aparició dels cabdillatges coincideix habitualment amb una intensificació de la metal•lúrgia i a una nova sèrie de mites i divinitats vinculades al rol sagrat de la mineria, el ferrers i als rituals de transformació. Els ferrers gaudien en general d’una posició privilegiada derivada del rol del ferrer com a heroi cultural, i el ferrer del cel era el fill, missatger i col•laborador del deu suprem o del deu creador, que l’ajudava a culminar la tasca. El caràcter transformador de la ferreria vinculava aquest ofici a altres rituals transformadors, com el xamanisme o els rituals d’iniciació. Per tant és molt possible que el treball del ferrer a l’edat del Bronze formés part d’altres funcions rituals i sagrades vinculades al cabdillatge. No és fins al final de l’Edat del Ferro i a les societats amb l’estat guerrer que apareix com un professional a temps complert separat d’aquelles altres funcions. “El Ferrer-Conseller perllonga i complerta l’obra de Déu perquè fa que l’home pugui comprendre els misteris. Així s’entén el rol del ferrer en els rituals d’iniciació a la pubertat i la seva importància en la vida religiosa de la comunitat. Fins i tot la seva relació amb reis i sobirans són de caràcter religiós” (Eliade, 1978:96).

Això explica que a l’Edat del Bronze el ferrer no aparegui com a categoria social distintiva, i el mateix hauríem de dir d’altres oficis. Estaven imbuïts de funcions màgico-rituals relacionades amb les elits, i per tant, complien més funcions essencials d’elit en qualitat de cabdills, guerrers i sacerdots. La importància religiosa del ferre està en la seva relació amb l’aparició de noves menes d’armes i guerrers, i per tant amb una nova manera d’exercir el poder. El ferrer juga un paper central en l’aparició de l’espasa i la llança a l’inici de l’Edat del Bronze, i també en una nova era de guerra heròica. És ell qui produeix les noves armes aristocràtiques, i el seu poder es basa en una combinació de destresa tècnica i màgia secreta.

Com a experts en aquestes tècniques transformadores els ferrers s’associen en moltes cultures amb les ciències ocultes, a l’art del cant, la dansa i la poesia. L’habilitat del ferrer estriba en el control del foc. L’aparició del ferrer i al metal•lúrgia va anar acompanyada d’un nou coneixement especialiyzat del foc i la pirotècnia, útil també per a altres finalitats, com la millora de les tècniques de cocció per a la producció alfarera, noves tècniques en la indústria del vidre i també de nous rituals igneus i noves tradicions culinàries i gastronòmiques.

Porcofòbia a l'antiguitat.

El porc està mal adaptat des d'un punt de vist termodinàmic al clima calurós i sec del Néguer, la Vall del Jordà i les altres terres on domina la Bíblia i l'Alcorà. En contrast amb l'altre bestiar, vaques, cabres i ovelles, el porc té un sistema ineficaç per a regular la seva temperatura corporal. El porc cal que humitegi la seva pell a l'exterior per compensar la manca de pèl protector i la incapacitat per suar. Prefereix revolcar-se en llod net i fresc però si no disposa d'altre mitjà cobrirà la seva pell amb la pròpia orina i excrements. En zones que estan per sota dels 29 graus, els porcs que romanen en les seves xolls, excrete i orinen lluny de les seves zones de dormir i menjar, però en les zones geogràfiques amb temperatures superiors als 29 graus comencen a excretar indiscriminadament per tota la xoll. Com més elevada és la temperaura més brut es torna el proc. A la Vall del Jordà l'aire arriba gairebé tots els estius a temperatures de 43 graus i la llum solar és intensa durant tot l'any. L'hàbitat calurós i àrid d'Orient Mitjà obliga al porc a dependre al màxim dels efectes refrescants dels seus propis excrements.

Les ovelles i les cabres van ser els primers animals domesticats a l'Orient Mitjà, probablement cap l'any 9.000 ane. Els porcs ho van ser uns 2.000 anys encavat. El porc domesticat era gairebé una part insignificant de la fauna del llogarret (un 5% dels animals comestibles). Això és el que es pot esperar d'una criatura que necessita ombra, llod, que no produeix llet i menja el mateix que els humans. I tot animal que es cria principalment per la seva carn és un article de luxe. És molt estrany que el pasturatge exploti el seu bestiar per obtenir principalment carn. Les antigues comunitats, que combinaven l'agricultura amb la ramaderia, apreciaven els animals domèstics principalment com a font de llet, formatge, pells, fibres, tracció per l'arada, excrements. Les cabres, ovelles, i vaques proporcionaven grans quantitats d'aquets productes i també un suplement ocasional de carn magra. Per tant, des del començament, la carn de porc ha degut constituir un article de luxe, estimat per les qualitats de tendresa, suculència i greixos.

Entre el 7.000 i 2.000 ane aquesta carn es va convertir encara més en article de luxe. Durant aquest periode la població humana de l'Orient Mitjà es multiplicà per seixanta. A l'augment de població el va acompanyar una extensa deforestació, com a conseqüència, sobretot, del mal permanent causat per pels grans ramats de cabres i ovelles. L'ombra i l'aigua, les condicions naturals adequades per a la cria de porcs, van escassejar cada cop més; la carn de porc va convertir-se encara més en un luxe ecològic i econòmic. I com passa en tots els tabús, com més gran és la temptació, més gran és la necessitat d'una prohibició divina. L'Orient Mitjà és un lloc tremendament inadquat per a la cria del porc, però la seva carn constitueix un plaer suculent. Les persones sempre trobem difícil resistir per nosaltres soles aquestes temptacions. Per això es va sentir dir a Yahvéh que tan menjar com tocar el porc era font d'impuresa. Al·là va repetir el mateix. Tractar de criar porcs a gran escala era una mala adaptació ecològica que podia portar greus problemes sanitaris. Fer-ho a petita escala únicament augmentaria la temptació i crearia tensions en la societat. Per tant era millor prohibir totalment el consum de carn de porc i concentra-se en la cria de cabres, ovelles i vaques. Els porcs eren molt més saborosos, però resultava excessivament costós alimentar-los i refrigerar-los.

Harris, Marvin. Vacas, cerdos, guerras y brujas. Los enigmas de la cultura.

Intercanvi assimètric i societat.

L’intercanvi assimètric propicia dos processos paral•lels i íntimament relacionats a llarg termini: a la planura al•luvial mesopotàmica, l’establiment de contactes hauria reforçat la base econòmica, social i política de les comunitats. Però a la perifèria s’hauria produït un primer periode de fort creixement, seguit d’un notable debilitament de les estructures socioeconòmiques de les comunitats locals. Aquesta dicotomia sobre l’impacte dels contactes a les societats al•luvials i a les perifèriques s’explica pels efectes secundaris del contacte en les comunitats implicades.

A la perifèria no pot esperar-se cap efecte secundari positiu de la imposició de tributs, ni de la deportació forçosa d’una part de la població productiva coma presoners de guerra, ni del saqueig ... Els contactes econòmics, però, tenien una altra valoració. Inicialment van suposar un poderós estímul per a la creació d’estructures socio-polítiques més complexes.

Les elits nadiues que controlen o bé els recusos en explotació, o bé l’accés a aquests recursos, aprofiten el rol natural com a aorganitzadors dels mitjans de producció i com a intermediaris de l’intercanvi per consolidar i extendre el seu poder, tan a l’interior de les seves societats com en relació als seus rivals locals. També els efectes desestabilitzadors de l’intercanvi suposen sovint un aprofundiemnt en les ja pròpies diferenciacions de classe dins de les societats indígenes, resultat de l’especialització professional.

En molts casos, l’establiment de contactes permet consolidar a l’elit el seu control sobre l’abastiment de mà d’obra i propicia l’emergència d’una classe d’individus total o parcialment coaccionats implicats directament, permanentment o estacional, o bé en l’extracció dels recursos necessaris per a l’intercanvi o bé en la provisió de la seguretat que necessita.

Un altre dels resultats és l’aparició d’una classe especialitzada, organitzada habitualment segons les línies de parentel•la, el rol de les quals és actuar com a intermediaris i agents especialitzats d’intercanvi.

Aquestes relacions d’intercanvi assimètriques amb les comunitats més avançades de la planura al•luvial haurien desembocat en un nou ordre social basat en uns millors serveis d’emmagatzematge i distribució, estructures administratives molt més complexes i exhibicions rituals necessàries per legitimar els canvis que s’estaven produïnt en l’àmbit de les relacions socials.

Malgrat tot, la fase de fort creixement incial a les comunitats perifèriques no podien durar eternament perquè els efectes econòmics, més enllà dels efectes polítics esmentats, no van arribar a ser rellevants: el comerç no implicava la creació de nous mitjans de producció rellevants, sinó només l’extracció de primeres matèries sense elavorar. La seva economia va perdre flexivilitat i viavilitat pel creixement de la sobre-especialització en l’extracció d’una determinada quantitat de productes destinats exclussivament a l’exportació. Les economies es tornaven més vulnerables al dependre només d’un sol mercat. Això va fer que les estructures socio-polítiques es consolidessin i reforcessin, però la base econòmica necessària per mantenir aquesta complexitat d’estructures es debilitava i cada cop era més vulnerable al colapse

Primera civilització mesopotàmica.

La gran riquesa existent a la zona al•luvial de la Vall dels dos rius (Tigris i Eufrates) va portar a una de les seves ciutats, URUK, a tenir excedents d’aliments que van provocar segurament l’arribada de més gent al nucli urbà. Aquest increment en la demografia es ressenteix d’una falta de recursos materials, de primeres matèries, necessaris per bastir una estructura que possibiliti l’assentament d’una comunitat amb trets urbans. Però també és aquest increment el que permet aconseguir un sistema econòmic capaç de vincular aquesta regió, deficitària en recursos materials per abastir la creixent població, amb la seva perifèria. Serà el comerç qui permetrà a les persones tenir una vida no només basada en la seva pròpia subsistència, deixant-los la resta de temps per dedicar-se a altra mena d’activitats i especialitzar-se amb relativa facilitat.

Durant aquest període de gestació de la civilització, Uruk va esdevenir l’autèntic centre neurològic sumeri, període que es va allargar durant tot el III mil•leni. Aconseguí bastir un sistema econòmic d’aquestes caracterísiques, basat en les interaccions estabertes mitjançant una autèntica expansió colonial de la gent d’Uruk cap a les planes del sud-oest de l’Iran (Susa) i gràcies a la fundació d’enclavaments estratègics situats a les principals rutes de comunicació dels altiplans del nord de Mesopotàmia (Asíria, sud-est d’Anatòlia). Aquest procés posà en contacte la primera civilització urbana coneguda a la història amb regions subdesenvolupades mitjançant un intercanvi desigual i assentà les bases del naixement del poder, en què la centralització política, la integració socio-econòmica i la diàspora colonial van ser les dues cares de la mateixa moneda.