Els Aqueus. Mitologia

La història dels aqueus comença amb un déu anomenat Zeus, el qual els va donar un rei en la persona del seu fill Tàntal. Aquest era un enorme bergant que, després d'haver-se aprofitat del parentiu amb els déus per divulgar-ne els secrets i robar-los el nèctar i l'ambrosia del rebost, va creure que els aplacaria si els oferia en sacrifici el seu propi cadell, Pèlops, després d'haver-lo ben trinxat i de bullir-lo. Zeus, colpit en els seus afectes d'avi, va tornar a afegir els trossos del seu nét i va precipitar als inferns el fill parricida, condemnant-lo a bavejar de fam i de set davant d'inaferrables plàteres de nata i copes de xampany

Pèlops, que havia heretat del seu pare desnaturalitzat el tron de Frígia, no va tenir sort en la política, perquè els seus subdits el van deposar i el van exiliar a l'Èlide, en aquella part de la Grècia que després, justament pel seu nom, s'anomenaria el Peloponès. Hi regnava Enomau, gran afeccionat a les curses de cavalls, en les quals era imbatible. Tenia per costum desafiar tots els pretendents de la seva filla Hipodàmia, prometent al guanyador la mà de la nois i al derrotat la mort. I molts “bons partits” ja havien deixat la pell.

Pèlops es va posar d'acord amb l'auriga del rei, Mirtil, i li va prometre que hi compartiria el tron si trobava la manera de fer-lo quanyar. Mirtil va aluixar el cub d'una roda del carro d'Enomau, que es va estavellar i es va trencar el cap en l'accident. Pèlops, ensenyorit d'Hipodàmia, el va succeir en el tron, però enlloc de compartir-lo amb Mirtil com li havia promès, va estimbar al mar aquests darrer, que, abans de desaparèixer aigües avall, va llançar una maledicció contra el seu assassí i els seus successors.

Entre aquests successors estava Atreu, del qual la dinastia va prendre el nom definitiu: els atrides. Els seus fill, Agamèmnon i Menelau, es van casar respectivament amb Clitemnestra i Helena, úniques filles del rei d'Esparta Tindàreu. Va semblar un gran matrimoni. I de fet quan Atreu i Tindàreu van morir, els dos germans, Agamèmnon com a rei de Micenes i Menelau com a rei d'Esparta, van ser els amos detot el Peloponès. No recordaven, o potser la ignoraven, la maledicció de Mirtil. I tanmateix la tenien a casa, en la persona de les seves dones respectives.

Al cap d'un temps, de fet, Paris, fill de Príam, rei e Troia, es va enamorar d'Helena en una visita. La va segretar i tots els aqueus van demanar el càstig del culpable. Al voltant dels senyors aqueus es van aplegar tots els grecs vàlids per a les armes i a bord de mil vaixells van velejar fins a Troia, la van sotmetre a setge durant deu anys i finalment van expugnar i saquejar. Menelau va recuperar la dona, Agamèmnon de retorn a casa va trobar ocupat el seu lloc al costat de Clitemnetsra per l'emboscat Egist, que junt amb ella el va enverinar. El seu fill Oretses, més tard, vavenjar el seu pare matant els dos adúlters, es va tornar boig, però després va poder aplegar sota el seu ceptre els reialmes d'Esparta i d'Argos.

Mitologia Mesopotàmica

Alguns m¡tes explicaven el que havia passat al començament. Uns afirmaven que, després de la separació del Cel i la Terra (An i Nammu), el Cel (An) va crear el món i va donar a llum els déus. Altres mites defensaven la importància d'una divinitat femenina, la deesa de la Terra (Nammu, la Gran Matriu).

Finalment, es creia també que l'univers havia nascut a les Ciutats dels Temps Llunyans (URU-UL-LA). La vida es va originar en una ciutat. La llum va brollar de la foscor, del món dels morts.

Després de la creació, l'univers havia quedat incomplet. Li faltava vida. El mite del Paradis sumeri explica que la terra no posseïa tot el que havia de tenir per ser habitable i habitada. Els canals no portaven aigua, el territori no estava parcel·la i les ciutats no tenien muralles traçades nítidament.

La creació del món es va haver de compertar i corregir. Aquesta tasca va correspondre al déu Enki. Els éssers humans, animats per Enki, havien de ocntinuar la feina.

Dins el conjunt de les divinitats sumèries, el Cel (An, que tant significa “cel” com “Déu del cel”) encapçalava un panteó complex, compost per la seva esposa, la Terra (Nammu), i els seus fills. Entre aquests, destacaven Enlil, que havia de succeir el seu pare, retirat després de la creació del món, i el seu germà Enki.

Enlil significa “senyor” (EN) dels “aires” (LIL). Es tractava d'un déu colèric, que desencadenava tempestes. El seu nom procedia de la mateixa arrel que el bíblic Elohim i l'àrab Al·la.

Enki era el “senyor” (EN) de la “terra” (KI). La terra sobre la qual regnava era la de les maresmes del delta del Tigris i l'Eufrates: una terra carregada de llim. Per tant Enki era el déu de les aigües dolces fèrtils, anomenades Abzu: “aigües” (AB) de la “saviesa” (ZU).

Astut, el paper d'Enki era el d'un arquitecte o enginyer que donava forma a un món encara informe i que solucionava, de manera enginyosa, els problemes amb què s'enfrontaven déus i homes. Va ser una divinitat favorable als humans. Els va ensenyar les arts per sobreviure a les inclemències, com ara el diluvi amb el qual el Cel (An) els va voler castigar perquè feien molt soroll i no podia dormir tan seré com un cel estelat.

Estat primitiu o primerenc.

Un estat primitiu és aquell en el qual no hi ha una situació preexistent que estimuli el procés de formació d'estat.

En un estat la societat ja no està jerarquitzada en llinatges o famílies sinó en classes socials les quals es defineixen pel tipus d'activitat econòmica que desenvolupen. En els estats primerencs tenim els camperols, els pobladors urbans pobres, els obrers urbans (artesans per exemple), els buròcrates, les elits religioses i finalment els nobles, és a dir, el rei i la seva família. En un estat primerenc o arcaic un buròcrata serà un buròcrata i no un camperol que en el seu temps lliure faci activitats burocràtiques. Els membres de les elits tenen propietat sobre les terres i els pagesos estan obligats a pagar tribut el qual és administrat per buròcrates especialistes en aquesta activitat.

Comunitats pastorils amb un perímetre de distribució en àrees de freqüentació estacional, en un dispers poblament interior, van fer coincidir amb aquesta estacionalitat les formes i mecanismes de relació intergrupal i entre grups d’ells mateixos i d’ells respecte els veïns, potenciats des de l’especilització agrícoa dels veïns i per l’ariculació d’una circulació de productes, tot i que no representa més que una forma de relació i articulació entre formacions socials i no pas com un específic modus de producció.

En cap cas va generar posicions de domini entre ambdues però va transformar les relacions socials internes de cada grup. En els receptors, el control dels mecanismes de distribució d’aquests productes de procedència llunyana permetyra de manera indirecta cotrolar els mecnismes de reproducció social i, de manera directa, instrumentalitzar la materialització de les dissimetries socials.

Aquesta articulació va estar dirigida per les comunitats receptores: no només van aparèixer en funció de les demandes de la vall, sino que van existir mentre no hi hagué jerarquia política i les comunitats receptores van mantenirse atomitzades en tant que no hi havia possibilitat de controlar la circulació de productes llunyans. La desaparició d’aquests assentaments “porta d’entrada” coincideix amb la jerarquització del poblament amb els grans assentaments fortificats.

Però la circulació de productes miners procedents de les comunitats pastorils va incrementar-se substancialment al desaparèixer les “portes d’entrada”. Tan sols quan va quedar dirigit l’intercanvi des de les estructures polítiques cada cop més centralitzades, la circulació de productes miners va poder provocar un desenvolupament desigual de les societats a una i altra banda de la xarxa de circulació (produccio/consum).

Van desenvolupar-se els assentaments de més tamany en els àmbits territorials de contacte entre dos poblaments dispersos, no jerarquitzats, però especialitzats econòmicament, per afavorir la seva necessària relació. També van desenvolupar-se posteriorment els assentaments de major tamany a l’interior del territori, des de la concentració de la força de treball.

La desigualtat social que va implicar aquest procés i els efectes i contradiccions que va generar van provocar que les relacions intersocials es materialitzessin en un desenvolupament desigual.

Els Nilòmetres

 Els Nilòmetres són unes construccions escalonades o pous per mesurar el nivell de les aigües de Nil.
Es prenia com a referència de la situació econòmica i per establir els impostos: Un nivell de les aigües de Nil inferior a sis metres suposava que molts terrenys no podien conrear i hauria fam a tot el país. Un nivell molt superior als vuit metres causava la inundació dels pobles, destruïa els habitatges i inutilitzava els canals de reg. 

Conscients de la importància que tenien les crescudes del riu Nil per a la prosperitat de les collites, els egipcis intentaren controlar i preveure les seves crescudes anuals. Per aconseguir-ho van crear els nilòmetres, unes construccions en pedra, en forma de pous o túnels amb escales descendents que portaven directament a les aigües del Nil. En un lateral o en una columna centrals es tallaven uns senyals que servien per mesurar el nivell de l'aigua . Les mesures en realitzaven en colzes (meh) i un colze equivalia a uns 0'52 metres. El colze es dividia en unitats de mesura més petita, com el pam (7'47 cm) o el dit ( 1'87 cm). S'han trobat nilòmetres en diversos llocs d'Egipte, el mé sfamós dels quals és el d'Elefantina, al temple de Khnum, el “senyor de la crescuda”, la divinitat que ordenava a les aigües començar la inundació. D'aquesta amnera les medicions exactes permetien saber pel ritme de les crescudes si les collites serien bones ja que d'això depenia l'abunància o l'hambruna.

La vida al poblat egipci

Tenir pasturant els porcs pel poblat tenia els seus avantatges ja que al ser una animal ommívor podia fotjar entre les piles d'immundíca que s'acomulaven en els carrers, ajudant així a mantenir-les una mica més netes. Els poblats egipcis, sense cap mena de sistema per recollir residuus ni aigües de clavegurea (com a molt un rierol al mig dels carrers d'algunes ciutats), no eren en cap cas el lloc més saludable del món per viure-hi. Afortunadament, un cop l'any les aigües de la crescuda arrossegaven o enterraven tota la porqueria acumulada durant els mesos anteriors. L'interior de les cases, realtivament fosc, també era poc higiènic – tot i que totes les cases grans disposaven de cambra de bany i vàter – perquè estava poc ventilat i l'infestaven tota mena d'insectes i paràsits.

Fora de les cases la vida tampoc era senzilla, al menys si hem de creure els documents que procedeixen de Deir el-Medina, que van des de llistes de bugaderia a contractes de venda, passant per acusacions de robatori. A l'anar-los llegint comprovem que les relacions personals en un espai tan reduït eren dignes d'una telenovela plena d'estereotips, des d'un xulero que imposa la seva llei per la força, dones enganyades pels seus marits, homes que presumien de la seva virilitat i eren avergonyits per no tenir fills, violència domèstica, petendents a qui la dona dels seus somnis donava carabasses... però també actes de bondat per als més necessitats. Tot això en un petit recinte de carrers estrets i insaludables on les misèries de cadascú eren sobradament conegudes pel veïnat.