Ulisses. el retorn de l'heroi.

  

Amb les narracions mítiques, com l’Odissea d’Homer, els grecs d’època arcaica tornaren a familiaritzar-se  amb el mar que havia estat sota el seu domini absolut quatre segles abans, a l’Edat del Bronze, quan florí la civilització micènica.

    L’Odissea ens porta un moment posterior de la història de Grècia, que en enrunar-se la societat micènica al segle XII ane, el poble grec s’aventura altre cop a la mar a la recerca a de noves terres i contactes comercials , al damunt d’uns vaixells que en prou feines portaven una vela quadrada, un pal, un espoló de proa i uns rems.

    De manera lenta, des del segle X ane, van anar restablint-se les relacions comercials a la mar egea. Això va propiciar un moviment que, a partir del s VIII ane, cristal·litzà en el moviment d’expansió9 que coneixem com la colonització.

    En aquest escenari d’exploració i retrobament amb el mar, Ulisses es convertirà en model d’actuació en un univers ple de perills i misteris durant un periple en el que ell mateix viatjarà des de la condició d vell guerrer èpic fins a heroi d’un nou mon.

    Gràcies a Ulisses, els grecs d’època arcaica sabran moure’s en un mon que canvia. Deixa enrere l’heroi que defensa el concepte d’honor guerrer. Representa el viatge amb les seves oportunitats i els seus riscos , i la capacitat d’adaptació a un mon sempre en moviment.

    Després del col·lapse de la societat micènica (finals del s XII ane) la majoria de la població grega vivia en petits poblats formats per unes dotzenes de famílies. Actuava com a líder d’aquesta nova societat rural el Basileus i el marc d’actuació era l’Oikos, la Hisenda. Si el Basileus no mantenia el lideratge corria el risc de ser substituït per altres membres de la comunitat que hi aspiraven.

Tartessos. La fi.

     

Durant tres segles la seva plata inundà els mercats orientals. El propi Egipte se’n va beneficiar incrementat la producció de sarcòfags de plata pels seus faraons. Aquest territori occidental no havia conegut l’explotació de minerals argentífers de forma massiva fins aquest moment. Son molt escassos els elements de plata constatats en el Bronze Antic i Mitjà a la zona, i complertament absents els del Bronze Final. Les explotacions més emblemàtiques (Riotinto, Aznalcollar) no comencen almenys fins mig segle després de la primera presència fenícia. La colonització inicial no pogué comprar aquest metall als indígenes perquè era inexistent. Els orientals van haver de posar en producció les mines després de moltes prospeccions i havent localitzat les conques metal·líferes. La tecnologia emprada era originària del Mediterrani Oriental i el control econòmic corresponia a l’empresa colonial. Les costes del golf tartèssic i l’entorn de la ria de Huelva comptaran amb nombrosos petits llogarrets, a les afores dels nuclis urbans, i com a veritable polígons industrials, refinaven la plata per embarcar-la a les naus fenícies. I aquestes factories metal·lúrgiques van ser les primeres en caure. 

    La situació d’èxtasis econòmic i social que Tartessos havia viscut durant tres segles va desplomar-se de cop i volta. L’estabilitat que els havia proporcionat l’agricultura, la ramaderia i l producció de metalls, junt amb una alta demanda interna i externa canalitzada  mitjançant importants xarxes de mercat i intercanvi. Sobretot cap a Egipte i el Pròxim Orient Asiàtic, on s’havia monopolitzat la demanada fonamental dels metalls del sud-oest de la P. Ibèrica, especialment de plata.

    Aquest col·lapse de cop i volta podem situar-lo sobre el 570 ane, quan les repercussions de la conquesta de Tiro per Nabucodonosor ja havien tingut temps de manifestar-se a Occident.

    A l’acabar les comandes de la Mediterrània Oriental pel nou marc imposat per Nabucodonosor, la mineria i la metal·lúrgia del món de Tartessos va ensorrar-se, arrossegant la resta de la seva economia a una crisi accelerada que va precipitar la fi del fràgil equilibri polític, social i ètnic que s’havia mantingut durant tres-cents anys. La nova política imposada des de Babilònia va ser l’espurna que feu esclatar aquest mon. La repercussió d’uns fets succeïts a l’altre cantó de la Mediterrània evidencia com Tartessos formava part de la teranyina social i econòmica d’àmbit internacional.

    L’absència de demanda per part de les metròpolis orientals fenícies enfonsaren el negoci de la plata. Aquest enfonsament de la mineria, de la metal·lúrgia i del comerç de la plata suposà el primer graó d’una cadena d’aconteixements interns que conduirien a la fi del mon de Tartessos. De moment implicava la pèrdua d’un dels pilars d l’economia en la què s’havia basat l’estructura social i política, portant a la ruïna a un sector de la població que, sense ser majoritari, sí que estava íntimament relacionat amb el poder colonial. Les elits que controlaven les principals ciutats estat, Huelva i Sevilla, haurien vist mermada la seva capacitat per retenir el control polític i van tenir més difícil sostindre els seus sistemes clientelars i els exèrcits. La nova situació econòmica era l’adequada pel canvi de poder polític, que cal relacionar en aquesta època amb el religiós. La crisi per la caiguda de Tiro havia empobrit també a molts altres fenicis de la diàspora, les colònies cananees centro mediterrànies no podien anar a l’auxili de les tartèssiques.

    Durant tota l’etapa de domini oriental, la població de Tartessos d’origen occidental va estar supeditada als interessos fenicis. És ara quan els no fenicis adquiriran protagonisme, amb debilitament de l’estructura política i econòmica cananea. La revolta començà i els episodis de violència queden constatats en els jaciments arqueològics. El poder fenici acabà sent substituït pel turdetà i les destruccions d’edificis de poder i culte foren totals. També les zones amb més dedicació agropecuària  van ser abandonades per la guerra pel control dels recursos i el desplaçament d’importants contingents demogràfics. Alguns grups degueren ser expulsats, però d’altres van marxar perquè no encaixaven en la nova situació nascuda de la revolta.

    Tot plegat va portar la instal·lació d’un marc polític,  social i cultural diferent. I la desaparició de la petjada fenícia més enllà del segle VI ane.

Migracions Celtes

     Les fonts clàssiques citen raons diverses pel que fa a les causes de les migracions del pobles celtes. Totes elles son citades de manera recurrent: la sobrepoblació que hauria provocat una escassedat de recursos, les disputes internes que podien anar lligades a la sobrepoblació, i l’atracció que exercien els bens i riqueses de les terres meridionals. Com aquestes migracions constituïren un fenòmen complexe i perllongat en el temps, resulta raonable pensar que en la major part de les ocasions duria existir una combinació de factors, tot i que uns poguessin tenir més pes que altres.

    La sobrepoblació, tot i observar-se en algunes zones de l’Europa temperada, no tenia perquè ser generalitzada tots els grups implicats en les migracions. De manera global la densitat de població va seguir sent baixa, el fet que el nombre d’habitants constituís un problema degué ser probablement en combinació amb altres factors.

    La  variable del clima, citada per autors alemanys i francesos, seria un factor impulsor de les migracions celtes. Cap el 400 ane sembla que va empitjorar, lligat a una disminució de l’activitat solar i sembla que va passar de manera abrupta. Aquest fenomen sembla relacionar-se amb els moviments de les poblacions celtes que van arribar a saquejar Roma l’any 387 ane. També s’ha trobat relació entre les principals etapes climàtiques del I mil·lenni amb els processos de centralització i descentralització que van tenir lloc al nord dels Alps. El desenvolupament dels centres principescos oppida s’haurien emmarcat en fases de clima més càlid, mentre que les migracions cèltiques del s IV ane passarien en una etapa més freda. Tot i això, les observacions en detall, a escala regional i local, existeixen força excepcions que adopten estratègies diverses.

    Els factors socials i ideològics també formen part de l’inici i transcurs de les migracions cèltiques. La recerca d’honor i prestigi, la migració com a forma de reducció de tensions socials internes causades per l’increment de les desigualtats socials que s’observen. En qualsevol cas degueren existir factors diversos i sovint entrellaçats.

    No hem de situar les migracions coma gestes de barons guerrers a la recerca de rapinya i glòria militar. A través de les fonts sabem que els grups humans implicats haurien tingut un tamany i composició molt dispars, abarcant des de grans moviments poblacionals que pogueren incloure una part important de la població de determinades tribus, fins la migració més reduïda d’unes poques famílies o fins i tot individus. Allò que a vegades començava com una recerca de botí i prestigi acabava amb la recerca de terres per assentar-se pel desenvolupament d’activitats agràries.

La cacera en clau de gènere.

 

    La cacera és una activitat de subsistència practicada des del Paleolític tant per homes com per dones, així ho testimonien les evidències etnogràfiques i arqueològiques. Tot i que no és impossible determinar un marc universal sobre aquesta activitat, i tampoc és possible definir un únic model de comportament de cacera en funció del gènere. Les variacions culturals responen a múltiples variables, com  el lloc on s’habita o la tipologia de clima, l’estació de l’any, els recursos disponibles, la tecnologia, les preferències en les preses, la capacitat o habilitat amb una o altra tècnica, els costums ... etc. Els rols de gènere em la cacera son canviants, fluïts i dinàmics pel propi procés d’aprenentatge, per l’edat de l’individu o per l’experiència adquirida fins a ser adult , o per l’adaptació al medi on s’habita o per ambdues coses.

    Cal tenir present contextos culturals concrets, escenaris a petita escala, que permetin anàlisis des d’una mirada estereoscòpica. Tenir present tos els elements i els protagonistes per intentar caracteritzar les múltiples evidències singulars i particulars, quotidianes i recurrents, que en cap cas representen patrons universals. En qualsevol cas desdibuixen el marc universal, biològic i d’exclusivitat masculina que tradicionalment s’ha tramés i traslladat sobre la cacera en les societats paleolítiques. Per això les observacions poden anar per altres àmbits: el temps que li dediquen ambdós sexes, ús de diferents tècniques de cacera, interès i especialització en diferents preses, i la fabricació eines.

    L’organització de la cacera de forma cooperativa entre home si dones contribueix no tan sols a més abundància de carn, sinó que ho fa més compatible amb les cures domèstiques i més factible la transmissió cultural als més joves. L’adquisició de les habilitats de cacera és un procés llarg que es transmet generació rere generació des d’edats primerenques, tant pels homes com per les dones.

Tartessos. El temps

   

    A la base del que serà Tartessos hi confluiran dos mons culturals i genèticament diferenciats: els dels colons orientals i el dels grups occidentals de finals de l’Edat del Bronze. L’arribada d’ambdues comunitats va ser sincrònica i es va produir damunt d’un territori àmpliament despoblat.

    Tartessos va ser el resultat de la cohabitació ètnica entre dues comunitats, mai va quedar lliure de les fortes tensions econòmiques, polítiques, ideològiques i socials. Però no eren dos mons monolítics en conflicte. Com en tota colonització, els fenicis van portar a occident les seves hosts i, amb elles, la seva llengua, la seva religió, els seus menjars habituals, el seu model de família, la seva cultura material, el seu sistema polític, etc... Entre aquests costums estava la fundació de ciutats-estat segons el model oriental, amb la corresponent monarquia hereditària, com la que s va instaurar a la Cartago fundacional. I aquestes comunitats urbanes no sempre es veien entre elles com a amigues. No és correcte identificar que l’emmurallament dels assentaments orientals era contra les comunitats occidentals; també podien ser contra altres fenicis. L’arribada d’Orientals molt diferents en origen que va suposar la colonització fenícia, va complicar molt les coses. Un cop la ruta cap a l’oest llunyà va estar oberta per l’avantguarda comercial cananea, els grupuscles migrats eren de molt diversa procedència, filiació i variades intencions. Els grafits recuperats demostra les múltiples llengües parlades per aquells que van participar en els viatges. Participaven d’economies i d’ideologies amb un alt poder de creixement vegetatiu i les conseqüències no trigaren en manifestar-se als nous llocs de destí.

    Això planteja que la realitat tartèssia va durar el temps en què les tensions intergrupals van mantenir-se a baixa temperatura gràcies a la situació favorable que a tots beneficiava. La coexistència no va, però, originar un mon híbrid i ben cohesionat. Ans el contrari el violent esclat final i els dràstics canvis culturals constatats en el mon que va seguir a la crisi de la primera meitat del s. VI ane, suggereixen que les diferents comunitats va ser impermeables al tràfec cultural que transcendia a allò exclusivament tecnològic. La identitat de cada grup es va preservar en el mon simbòlic i religiós, però també en les estructures polítiques. Els santuaris van convertir-se en les primeres víctimes del conflicte final que donaria pas a un nou horitzó.

El reflex de tot plegat es troba en les dues dinasties llegendàries amb que comptà: Gerion, criador de grans vaques, un cabdillatge d’arrel occidental; i Habis, el rei civilitzador reflex de l’herència mil·lenària oriental aportada pels cananeus. Son el reflex de dues realitat polítiques diferents però sincròniques, la dels occidentals i la dels orientals de Tartessos.