ILÍADA Cant V

                 La deesa Atena i Ares, el déu de la guerra, es retiren tots dos de la batalla, per veure a quin bàndol dóna glòria  Zeus, tot i que no se n’estan gaire estona. Els dànaus prenen avantatge. Cada cabdill grec mata un enemic, pero entre tots destaca Diomedes, que és com un riu desbordat. Ha arribat el moment de la seva aristeia, la seva gran gesta bèl·lica. Entre els molts guerrers que mata, hi ha dos fills del rei Príam. Després travessa el cap de Pàndar amb una llança, tira a Eneas una pedra enorme com no la durien dos homes d’ara; l’hauria mort, però Afrodita, la mare d’Eneas, baixa a protegir-lo i se l’endú del combat. Enfollit, Diomedes empaita la deesa –també anomenada Cipris- i fa una acció fora del comú: li fereix la mà delicada amb la llança, li travessa la roba d’ambrosia i li arriba a l’os. Amb els cavalls del seu germà Ares, la deessa torna a l’Olimp i es deixa caure a la falda de la seva mare, Dione. Llavors Diomedes, totalment dominat per la fúria guerrera, escomet Eneas, tot i saber que el protegeix Apol·lo. El déu, però, s’emporta el guerrer lluny de la tropa, a Pèrgam, la ciutadella de Troia, i en lloc seu hi deixa una imatge d’Eneas, al voltant de la qual es baten els troians i el aqueus.

                Continua lluitant: ara destaquen  Sapèrdon, Hèctor i Eneas per la banda dels troians, i els dos Aiants, Odisseu, Diomedes, Agamèmnon i Menelau per la banda dels aqueus. Hèctor, sobretot, avança imponent, acompanyat del déu Ares i la deesa Enio, personificacions de la guerra. Els argius van reculant sota l’embat dels troians. Quan se n’adonen, Hera i Atena encoratja Diomedes i puja al seu carro, ocupant el lloc de l’auriga; es llencen contra Ares; Diomedes el fereix a la illada, i l’udol que deixa anar el déu de la guerra, com el crit de deu mil guerrers, fa tremolar els aqueus i els troians. Ares, convertit en boira fosca, vola a l’Olimp.

                Al llarg de tota la batalla, mortals que semblen déus i déus en forma de mortals han fet una barreja que ni els mateixos guerrers han pogut distingir. L’absència notòria d’Aquil·les, esmentat aquí i allà, ha permés avançar als troians. 

                                                                                                                                                        (Versió de Pau Sabaté)

Prostitutes i Homosexualitat

Prostitutes sagrades

         Sacerdoteses sovint exercien de prostitutes sagrades (qudeshah): oferien al temple els guanys obtinguts en el seu ofici. Antigament s'havien practicat a Jerusalem (com a Síria, Fenícia i Babilònia), però els sacerdots jueus ho maleïren i ho mostraren com a signe de degeneració moral. N'hi va haver al temple de Jahvéfins l'època del rei Josies. El Deuterenomi (22, 18) prohibirà explícitament que es paguin al temple gunays de prostitució. Maria de Magdala podria haver estat una prostituta sagrada.

Busquets i Grabulosa, Lluís

Els evangelis secrets de Maria

i de la Magdalena

HOMOSEXUALITAT

         El prejudici cristià per l’homosexualitat és en realitat una superstició jueva que transmet Pau a la nova ideologia, ja que format en un pensament d’aquestes característiques no pot superar aquesta iterdicció (com tantes d’altres). Té un origen molt concret: els jueus vivien envoltats de tribus paganes, i en moltes d’aquestes els sacerdots practicaven una homosexualitat ritualista em el transcurs de determinades cerimònies religioses. Era una cosa molt corrent. Heròdot explica coses semblants sobre els escites[1], que habitaven tota aquesta regió fins l’estepa d’Ucraïna. Parla dels enareus[2], els descendents dels escites, que van saquejar el temple d’Ascaló a qui la deesa havia castigat amb una malaltia femenina. Eren, segons ell, endevins que es comportaven com dones; els anomenava també androginoi, homes-dona que tenien la regla cada mes. Es tractava de pràctiques xamàniques que Heròdot no va interpretar correctament. Encara es poden veure coses semblants a Nàpols, on en el decurs de certes cerimònies d’ascendència pagana, es fa que un noi jove pareixi una nina.

---

[1] Els escites eren un poble nòmada, pastor i migrador. Sorgits a l'Àsia Central van emigrar cap a l'Iran i l'Àsia Menor; i després al Caucas, a les estepes del sud de Rússia, i a la moderna Romania.

[2]              Afrodita castiga als escites que saquegen el seu temple a Ascaró amb l’enfermetat de les dones. Una mena d’enfermetat venèrea causant d’impotència. Castrats.

ILÍADA Cant IV

De l’Olimp estant, els déus han contemplat el combat. zeus burxa Hera i Atena, les defensores de Menelau, i diu que, si tothom vol preservar la ciutat Troia, ha arribat l’hora de permetre que el guerrer s’endugui Helena a casa. Però Hera i Atena, ressentides amb Paris, volen que caiguin desastres sobre els troians. Després d’una discussió matrimonial, Hera i Zeus es posen d’acord per enviar Atena perquè animi els troians a trencar la treva jurada. La filla de Zeus, amb l’aspecte d’un guerrer, s’endinsa entre les tropes aliades de Troia i persuadeix Pàndar de tirar una fletxa a Menelau, prometent-li tota mena de glòries. La mateixa Atena desvia lleugerament la fletxa perquè només faci una ferida superficial al guerrer aqueu. Agamèmnon, enfurismat per la ruptura de la treva, proclama que els troians en pagaran un preu altíssim: els seus caps, els seus fills i les seves esposes. Ja somia la destrucció total de Troia.

Mentre un metge té cura de Menelau, els troians ja avancen amb les llances; Agamèmnon encoratje els seus. Els dos exèrcits topen amb violència, entre crits de mort i de victòria, com dos torrents poderosos que s’ajunten per dins d’una gorja profunda.

Se succeeixen les escenes detallades de batalla: Antíloc mata el troià Equerol, que cau com una torre. Quan l’abant Elefènor, aliat dels troians, intenta recuperar-ne el cadàver, Agènor el fereix mortalment a les costelles, i aleshores s’entaula el combat per apoderar-se  d’aquest segon cadàver. Com en tot el poema, cada exèrict vol recuperar els morts per evitar que l’enemic els ultratgi. Després Aiant de Telamó mata el jove Simoïsi, que es desploma com un pollancre talat; un fill de Príam, Àntif, abat Leucos, un company d’Odisseu, mentre arrossega un cadàver. Odisseu s’hi torna, però encerta un altre fill de Príam, el bastard Democoont.

Atemorits, els troians reculen. El déu Apol·lo els encoratja a lluitar i els recorda que Aquil·les no pren part en la batalla, mentre la deesa Atena, que rep el sobrenom obscur de Tritogenia, esperona els aqueus. Es reprenen els combats: el camp queda cobert de cadàvers, estirats bocaterrosa.

(Versió de Pau Sabaté)

ILÍADA Cant III

Els troians avancen amb gran cridòria; els aqueus ho fan en silenci. es troben de cara els dos marits d’Helena, el d’abans i el d’ara. Alesxandre o Paris – dos noms per al mateix guerrer -, quan veu de prop Menelau, s’espanta i arrenca a córrer com si hagués vist una serp. El seu germà Hèctor l’atura i el titlla de covard; aleshores Paris fa una proposta que podria posar fi a la guerra: que tothom es retiri del camp de batalla, i ell i Menelau s’enfrontin en un combat que ho decideixi tot. El vencedor es quedarà Helena i totes les riqueses. Tots dos bàndols se n’alegren,m plens d’esperança que s’acabin els patiments, i deixen les armes a terra. Hèctor fa venir Príam, pare seu i rei de Troia, un ancià venerable, perquè juri que els Troians respectaran el tracte.

                Mentrestant la missatgera Iris, adoptant laforma de la filla més bonica de Príam, va a buscar Helena a la seva cambra i la du a les portes Esquerres de Troia, perquè pugui contemplar la batalla. Dalt les muralles, Helena va revelant a Príam els noms dels guerrers aqueus.

                Comença el combat singular entre Paris i Menelau, però quan sembla que l’aqueu està a punt de matar el seu contrincant, abraonant-se-li a sobre, la deessa Afrodita cobreix el fill de Príam de boira i se l’endú a la seva cambra nupcial; la mateixa Afrodita, prenent l’aspecte d’una vella espartana, s’emporta Helena a la cambra. Un cop junts els esposos, Helena de primer insulta a Paris i li etziba que ja pot tornar a lluitar, a veure si es mor, però després li diu que no, que deixi el combat, no fos cas que Menelau el matés. Paris s’oblida de seguida de la guerra. Tots dos es fiquen al llit per gaudir de l’amor, mentre Menelau corre pel camp de batalla, furiós, buscant el seu enemic. Agamèmnon, davant la desaparició de Paris, proclama la vistòria de Menelau i reclama Helena i les riqueses.

(Versió de Pau Sabaté)

ILIADA. Cant II

                Zeus envia un son enganyós a Agamèmnon per fer-li creure que ha arribat el dia de conquerir Troia. El cap de les tropes convoca de seguida una assemblea i posa a prova els guerrers: els diu que no derrotaran mai els troians i que se n’han de tornar a casa. I a tots els agafa un gran deler de salpar, però la deessa Atena, enviada per Hera, els reté i els encoratja a combatre. Només Tersites, el guerrer més lleig i indigne de tots, insulta a Agamèmnon, li retreu que ha deshonrat a Aquil·les i anima a tots els aqueus a tornar-se’n, fins que Odisseu el fa callar amb amenaces i cops de ceptre. Tot seguit Odisseu pronuncia un dels seus grans discursos: recorda la profecia de l’endeví Calcant, que els va ssegurar que el desè any de la Guerra prendrien la ciutat de Troia. El savi Nèstor exhorta a preparar-se per a la guerra, recorda els senyals favorables que els va enviar Zeus, i demana a Agamèmnon que ordeni els homes per tribus i germandats.

                El cap dels aqueus mana que tothom es disposi a entrar en batalla; acompanyat dels més nobles, sacrifica un bou gras de cinc anys; en la pregària, demana a Zeus que no es pongui el sol sense que hagi calat foc a Troia i derrotat els troians. Agamèmnon encoratja els aqueus. La refulgència de les tropes és com un incendi al bosc; els guerrers són com bandades d’ocells, com eixams de mosques.

                A l’última part del cant, el poeta ajuda a les Muses, fa una llista de tots els contingents de l’exèrcit amb els seus caps respectius. És l’anomenant catàleg de les naus. Esmenta, primer, els grecs de cada ciutat, i acaba proclamant quins són els cavalls més nobles – les eugues d’Eumelos – i el guerrer més excel·lent – Aiant fill de Telamó, perquè Aquil·les s’ha retirat de la batalla.

                Tot seguit, Iris, missatgera divina, vola a ordenar els troians que formin les tropes, i el poeta repassa també els seus contingents amb els caps respectius: els troiants pròpiament dits (els habitants de la ciutat d’Ilion o Troia), els dàrdans (que vivien antigament al peu del mont Ida, tot i que sovint es confonen amb els anteriors) i tots els seus aliats, d’Anatòlia i Europa.

(Versió de Pau Sabaté)