Aqüeductes

Per abastir d’aigua les ciutats, els romans crearen un impressionants sistema de canals i pont monumentals.

Roma va ser una civilització de l’aigua. La tecnologia que desenvolupa per a la seva capturació, distribució i consum no troba res similar fins el nostre món contemporani. Grans obres públiques donaven el missatge de domini sobre la natura i eren símbols de l’avançada civilització de Roma, a més de vehicles propagandístics de llur poder i de l’emperador.

Moltes ciutats necessitaven molta més aigua de la que podien proporcionar pous i cisternes, no tan sols per abastir a una població nombrosa, sinó també per alimentar les fonts ornamentals i públiques, les termes i els espectacles. Els aqüeductes es van crear per atendre totes aquestes necessitats.

Els aqüeductes van associats a la monumentalitat de les seves arqueries, però això tan sols era part del sistema d’abastiment hidràulic, l’objectiu del qual era portar l’aigua de les fonts i manantials, que podien estar a més de 50 Km de distància. Al llarg d’aquest trajecte es construïen obres de captació, embassaments, torres de distribució i, lògicament , el canal pel qual circulava l’aigua aprofitant el lleuger pendent que els enginyers romans aconseguien mantenir des de l’inici a la seva destinació. Als llocs amb fort desnivell del terreny (valls i fondalades) es construïen les arqueries monumentals. Però la major part de la conducció d’aigua es feia per canals subterranis o arran de terra.

Per a al gestió de les aigües residuals, les ciutats comptaven amb una complexa xarxa de clavegueram. El bon estat dels aqüeductes i la xarxa de clavegueres, a més a més de la higiene i els banys, evitaven epidèmies terribles, com les que van arrassar les ciutats segles després.

La construcció d’un aqüeducte, des de la captació d’aigua fins el punt de distribució final, era una empresa de molt alt cost. La seva financiació solia ser pública i privada: podien ser sufragades per grans personatges i les obres es duien a terme durant l’exercici de les seves funcions polítiques. Però les tasques les emprenien els governs municipals que delegaven enels magistrats per dur a terme la construcció, habitualment amb diner públic.

Els romans sempre firen conscients que resultava crucial mantenir en òptim estat el suministrament hidràulic. Una nodrida colla de treballadors especialitzats (aquari) s’encarregaven del bon funcionament i neteja dels aqüeductes. Aquests tècnics estaven al capdevant d’un servei de reparacions i netejaven sistemàticament les canalitzacions per evitar les obstruccions i l’empitjorament de la qualitat de l’aigua. Per això, el canal pel que circulava l’aigua estava sempre cobert i s’instal·laven regularment albergues (piscinae limariae) per a demostrar les impureses.

L’accés privat a l’aigua tenia un preu, això suposava també l’existència de picaresques: calia vigilar les captacions clandestines d’aigua. Els propietaris de les cases que podien permetre’s disposar d’aigua corrent contractaven un servei per una certa quantitat de litres, que venia assegurada pel major o menor diamètre de la canonada.

Els aqüeductes eren motiu de màxim orgull, fins i tot un senyal d’identitat.

Creta

Creta forma part de la ruta comercial de l’obtenció de coure des de les Illes Cíclades i estanys des d’Àsia Menor, minerals necessaris per a la fabricació del bronze del que depenia el poder i el prestigi de les elits de l’època.

Els seus palaus assumeixen el control I distribució de les primeres matèries, l’aplicació de la justícia, el manteniment de la xarxa viària i la distribució de l’aigua corrent, alhora que organitzaven festivals i cerimònies per a tota la població.

La vida quotidiana de la major part de les persones sembla senzilla, però confortable. Vivien en cases de pedra, d’adob i fusta, i l’economia familiar estava basada en l’agricultura de la vinya i l’olivera, i en l’explotació dels boscos de xiprers, fusta molt útil per a la construcció de vaixells. A l’empar dels palaus, les classes altes senten el desig d’implantar, cada cop més, bens de prestigi, com joies i pedres precioses o minerals, això impulsa noves i més freqüents rutes comercials mitjançant les que Creta exportarà fusta i productes manufacturats, com ara ceràmica o tèxtil. La inexistència de muralles i fortificacions indica que existien pocs problemes, probablement gràcies a l’existència d’una flota marítima de defensa que deuria protegir les rutes comercials i les badies on fondejaven les embarcacions.

La cultura cretenca es va difondre per tot el territori amb el contacte amb la civilització minoica. Principalment a través de les elits locals, que els agradava emular les costums minoiques. Diferents assentaments entre Creta i el Continent o amb Anatòlia, suggereixen l’existència de rutes de navegació i difusió de la cultura minoica gràcies a la immigració de població cretenca, bàsicament artesans. Introduint així a les illes gregues diferents elements que facilitaven el progrés (torn ceràmic, estris de cuina, …) Sense ser colònies gregues servien com a enclavaments per fer escala cap el continent: aprovisionament de vaixells, aportació de tripulants… cosa que fa suposar un cert control naval i militar, sense que arribés a ser control polític centralitzat a Creta i impliqués una influència minoica paulativa que va modificar profundament la societat de l’Egeu.

Israel i els filisteus

Els israelites ocupen de Palestina  quan retornen després de l’exili a Egipte (s XIII aC). Aleshores  Israel tan sols és una confederació de tribus repartides pel territori, unides per un pressumpte origen comú i certes senyes d’identitat que els distingien dels altres pobles. Les més importants eren les lleis de Moisès i l’Arca de l’Aliança.

Entre els s. XI i XII aC aquestes tribus combaten a pobles veïns que amenacen la seva existència. I és en aquests moments de crisi quan sorgis un “jutge” que unia les tribus i salvava Israel. Aquestes amenaces no afectaven toptes les tribus si no tan sols les que vivien prop de l’enemic en concrec. De fet les salvacuions miraculoses venien sempre determinades per l’ajuda de Javé, sempre i quan el seu pobel no caigués en la idolatria. En un moment en concret (1050-1020 aC) totes les tribus van unir-se sota un únic rei: Saül, per fer front a una amença que excedia les possibilitats de qualsevol de les tribus per separat: els filisteus.

S’atribueix als filisteus un orígen africà, però habiten la illa de Creta (Kaftor). Són un poble veí a Israel que habiten una franja de la costa mediterrània. De tota manera aquestes dades no són determinants. El poble filisteu pot, també, ser identificat com un dels anomenats “Pobles del Mar” que van intentar assentar-se al delta del Nil i foren refusats pels faraons. Aquesta derrota els va obligar a alguns d’ells a assentar-se a la costa meridional de Palestina.

En el repartiment de la Terra Promesa entre les tribus israelites, a una d’elles (la de Dan) li havia correspost una petita extensió amb sortida al mar, just al nort del país dels filisteus (Ekron). D’aquesta manera situaríem l’origen del conflicte en dos grups ètnics diferents que reclamen el mateix territori.

Els filisteus dominen el territori, una superioritat basada en la possessió d’armes de ferro i l’existència d’artesans que els fabricaven, cosa que no era així en els israelites. Dan acaba cedint i el conflicte s’extén a tribus veïnes, els filisteus pressionen cap el centre muntanyós del país, probablement a la recerca del control de jaciments minerals.

La importància dels filisteus està en què la seva existència va forçar a la unitat de les tribus israelianes, configuren així el regne d’Israel. Els filisteus han proporcionat el nom pel qual avui es coneix la llengua àrab a la zona (falistin) i el seu equivalent en la nostra llengua: Palestina.

L’equipament Canòpic. Capella i taüts per als òrgans interns.

El primer pas de la momificació era l’extracció dels òrgans interns abans d’assecar el cos del difunt. Ja que aquests, tot i estar a fora del cos, seguien sent importants per a la vida del Més Enllà era costum col·locar-los dins de quatre recipients, els anomenats vasos canops. Una altra possibilitat per enterrar els òrgans del difunt per separat era l’anomenat estoig canòpic, un cofre de fusta o de pedra amb quatre departaments que poguessin tancar-se amb tapes.

Els quatre òrgans interns (pulmons, estómac, fetge, intenstins) es trobaven sota l’emparament d’un esperit protector diferent. Ja que als texts aquests esperits protectors es consideraven sinònims dels òrgans, era necessari també protegir-los a ells. Aquesta tasca la portaven a terme les quatre deeses Isis, Neftis, Selkis i Neit.

Els reis de l’Imperi Nou utilitzaven capelles de pedra de quatre forats o departaments que acollien els òrgans. Per a Tutankhamon es fabricaren, com a recipients dels òrgans, quatre petits i exquisits taüts d’or amb incrustacions que van ser col·locats dintre de les quatre cavitats d’un cofre canòpic d’alabastre. Aquest, per la seva banda, es trobava dins una capella envoltada per un baldaquí i emparada als quatre costats per les quatre deeses protectores. Tot el conjunt, que portava el nom d’ “el secret” estava vigilat també pel déu  Anubis que reposava sobre una llitera.

 
Els taüts canòpics són poc usuals a Egipte. Per això el conjunt canòpic de Tutankhamon és considerat especial.

Arribada del Neolític

La transició cap al neolític va començar en l’anomenat Creixent Fèrtil (una regió en forma de mitja lluna que s’estén des de la vall del Nil fins als rius Tigris i Eufrates) fa uns 11.000 anys, poc després del final de la darrera glaciació. Ajudats per un clima progressivament més càlid, els humans van desenvolupar l’agricultura i la ramaderia i van abandonar el mode de subsistència nòmada que els havia acompanyat durant milions d’anys. Això va permetre a les primeres societats neolítiques establir-se en assentaments permanents, disposar de fonts d’aliments més segures i augmentar els efectius demogràfics, la qual cosa va propiciar posteriorment el sorgiment de les primeres grans civilitzacions. La naturalesa i les dinàmiques poblacionals d’aquesta transició són motiu de debat per als arqueòlegs des de fa dècades.

 

És a dir, va ser l’agricultura una idea que es va anar disseminant des del seu lloc d’origen i això va fer que les poblacions caçadores-recol·lectores abandonessin el seu ancestral mode de vida? O més aviat va haver-hi una migració d’agricultors procedents de l’Orient Pròxim que van reemplaçar els habitants autòctons d’Europa?

Aquestes preguntes les pot contestar la genètica, perquè és evident que els processos demogràfics del passat han d’haver modelat la variació de les poblacions actuals. Però cal tenir en compte que aquestes poblacions són el resultat de múltiples fenòmens evolutius superposats que tenen lloc durant el paleolític, el mesolític, el neolític i fins i tot després. És aquí on entra en escena la paleogenètica, que ens permet analitzar l’ADN obtingut directament de restes humanes de diferents períodes del passat i obtenir-ne informació evolutiva.

El canvi radical de vida envers una economia de producció d’aliments va comportar adaptacions que es reflectiren en el nostre genoma. En aquest fenomen intervingueren diversos factors. Per exemple la dieta, que es va fer molt menys proteica i, en alguns casos, es basava quasi exclusivament en els carbohidrats dels cereals. Amb el temps van aparèixer nous recursos alimentaris, com els productes lactis, associats a la criança de bestiar com la vaca, la cabra o l’ovella. Aquest canvi de dieta probablement va comportar modificacions genètiques relacionades amb el metabolisme; la persistència de l’enzim que permet digerir la lactosa en la vida adulta n’és només un exemple.
A més, els animals domèstics transmeteren als humans, en un procés conegut com a zoonosi, una sèrie de malalties infeccioses que inclouen probablement la grip, la tuberculosi, el xarampió, la verola, la tos ferina i les galteres, moltes de les quals encara patim. Com que les poblacions eren més grans i sedentàries, els patògens es propagaven més ràpidament i les epidèmies es van fer més freqüents, fets que van obligar el sistema immunitari a adaptar-s’hi (de fet, les poblacions actuals són descendents d’aquells humans que van sobreviure a aquestes malalties). En definitiva, el nou mode de vida va comportar canvis en múltiples aspectes que s’haurien de poder rastrejar en els genomes d’abans del neolític.