Si bé el llogaret no era res més
que la yuxtaposició de cases d’igual importància que pertanyien a persones que
participaven de la mateixa manera en la consecució de la reserva alimentària,
això no eren trets d’urbanisme. No podem parlar d’urbanisme més que quan un
doble fenòmen acumula els seus efectes: cal que s’afegeixi a una acció que
estructuri l’aglomeració en un conjunt organitzat una real diferenciació de
l’hàbitat, basada en una especialització més notable de certes unitats
bàsiques. Passar de l’estat del llogaret a l’estat urbà no pot fer-se sense
transformacions fonamentals – econòmiques, socials i polítiques – que afecten
la comunitat. La urbanització és el fruit d’una transformació que va
produint-se al llarg d’un periode i que cada lloc presentarà, simultàniament i
durant un bon periode de temps, un nombre variable de caracters urbans i den
llogaret, però mai d’un sol cop la totalitat d’ells.
Els inicis de la diferenciació de
l’habitat podem situar-los segons el registre arqueològic sobre el Vè mil·leni.
És quan se’ns revela que l’evolució ja s’ha emprés en el sentit d’una
complexitat més gran, accentuant la jerarquia real entre els edificis.
S’aprecien grans unitats d’habitació tripartita, es veuen formar-se eixos de
circulació més ben traçats que en el passat. Això ens proporciona la idea que
l’estat del llogaret ja s’ha sobrepassa i que l’evolució cap a la ciutat arriba
a la seva fi.
Els llogarets no estan destinats
a desaparèixer: romandran sempre com una base essencial de la vida econòmica ,
el centre de la producció agrícola. Però d’ara en endavant dependran de la
ciutat i no tenen cap mena d’autonomia ni poder propi; estan incorporats a un
conjunt més complex dirigit per un centre urbà i perviuran amb una existència
oculta, l’èxit de la qual suposarà la seva desaparició.
El conjunt de causes que
engendren aquest fenòmen proporcionen una explicació:
El procés de neolització no es
realitza plenament sino amb una expansió
cap els territoris del seu voltant. Per a poder prosperar va caldre recòrrer al
regatge, que va nèixer de processos d’investigació dedicats al control de
l’aigua per assegurar l’èxit. Sobreviure en un país d’aquesta mena tan sols era
possible si es recorria a l’aprovisionament exterior d’un cert nombre de
primeres matèries: fusta, betum, alguna mena de pedres i, encavat, minerals. Va
posar-se en marxa doncs un sistema d’intercanvis a requeriment dels habitants
de les conques fluvials. No és tan sols el creixement de l’àmbit agrícola el
que explica el naixement de les ciutats, sinó també i probablement sobre tot,
la posta a punt de les relacions comercials, sense les que no és possible el
sorgiment de quaksevol mena de país.
La roda i l’ase encara no havien
aparegut i en absència de qualsevol mena de mitjà de transport, a banda dels
portadors humans, tan sols els rius i canals podine proporcionar la
infraestructura necessària. Així les primeres ciutats estan estretament
lligades al riu o a un canal. Aquesta associació tenia com a finalitat,
evidentment, assegurar un bon abastiment d’aigua per a la vida diària i
permetre el regatge del camp conreuat, però també el permetre la vida de
relació. Per tant, l’eix fluvial afavoreix l’impuls de la ciutat. No és tan
sols l’administració dels grans dominis agrícoles el que va impulsar el llençament
de les ciutats, sinó també el desenvolupament del comerç. El canal pot
considerar-se com el motor essencial del desenvolupament urbà, tant per
permetre l’auge d’una explotació agrícola com per l’organització del
subministrament de productes de primera necessitat als centres de decisió.
L’origen de la transformació de
les estructures de llogaret en organització urbana està en el desplaçament de
l’activitat agrícola des del seu lloc d’origen (els turons) cap a un àmbit, les
planures al·luvials i dels deltes, on per desenvolupar-se va caldre
enfrontar-se a noves tècniques, el regatge i anar a la recerca llunyana de les
primeres matèries que faltaven: fusta i minerals... I per raons d’eficàcia,
l’administració d’aquests dominis i dels intercanvis, confosos amb la gestió
de canals (creació i manteniment), ha suposat una concentració de mitjans en un
únic centre amb vocació regional, des d’on era possible dirigir els territoris
dels llogarets que asseguraven la producció bàsica i indispensable per a la supervivència
de la nova comunitat ampliada i pels
intercanvis.
