NEOLÍTIC MITJÀ (5.500-4.500 aC)

Les comunitats agrícoles, basades en les plantes i els animals domèstics, van assolir un desenvolupament consiederable. Al Neolític mitjà es perfecccionen les eines i les tècniques agrícoles, com la descoberta de l’arada amb rella de banya de cérvol, que segons sembla estaba tirada per bòvids. La nova eina permetia el conreu dels sòls més durs de les terrasses i una millor productivitat. Continuava el conreu de les espècies Triticum monococcum, Triticum diccocum, Triticum spelta, però l’espècie més documentada és el Triticum destivum. L’ordi va mantenir la seva importancia económica. El mil sembla que va mantener sempre una posición modesta i el Secale i l’Avena no van esdevenir, segons sembla, conreus purs.
No coneixem actualemnt els productes acabats obtinguts dels grans de cereals i de la farina mòlta amb l’ajuda dels nobrosos molins, però hem de suposar que feien servir les mateixes receptes que en el Neolític antic. L’alimentació a bases de cereals sembla ser la predominant i d’ús quotidià. S’utilitzaven probablement les farinetes de grans de cereals de tipus coliva i s’hi barrejaven llavos d’algunes espècies de lleguminoses o fruits d’arbres conreats o espontanis. També podem siposar que consumien algún tipus de farinetes a base de cerals molts amb més finesa. Per bé que no podem excloure la preparació d’algunes varietats de pans o coques, encara no disposem de permetin mantener aquesta afirmació.

Cereals al Neolític Antic (6.500-5.500 aC)

Les comunitats neolítiques ceralistes generalment són de petites dimensions i sense gaire estabilitat. La seva economía es fonamenta en la criança d’animals domèstics i el conreu de cereals, essencialment blat i ordi, dels quals es coneixen diverses espècies. Altres cereals, com el sègol i el mil no tenien una veritable importancia económica.
Per recollir els cereals es feien servir falçs compostes per un mànec d’os o de banya de cérvol, en el qual s’hi fixaven les làmines de sílex. Els molins són presents pràcticament a totes les habitacions , la qual cosa demostra un treball constant dels cereals, que aparentment estaven torrats sobre palts d’argila dins dels forns o damunt dels fogars. Aquest procediment era utilitzat tant per faciltar l’eleminació de les cariopsis vestides com per asegurar-se una conservació i molta més fàcils i còmodes. Si bé els indicis del conreu de cereals són nombrosos, no es creu que el seu paper hagi estat gaire important en la dieta quotidiana. La utilització dels cereals com a provisions per a les estacions fredes és força versemblant. No es disposa d’informació directa sobre la manera de consumir els cereals durant el Neolític antic, però podem suposar, gràcies a les informacions de caire etnogràfic, que els farines i les sèmoles formaven part dels components de les farinetes que han deixat traça en els vasos. Malauradament, fins ara, la crosta dipositada en els vasos del Neolític antic no ha estat pas analitzada, i per tant no coneixem exactament quina és la seva naturalesa.
Un aliment molt senzill els la coliva (pastís de blat i anous repartit en memoria dels morts). La coliva s’obté després de fer bullir els grans de blat lleugerament triturats i afegint-hi anous triturades i mel.

Aigua, ocell i dona: el mite de la regeneració

Per als ésers humans, tant d'avui com de la prehistòria, la ruptura d'aigües de l'úter és el pas previ al naixement d'una criatura. A partir dels relats mítics dels pobles antics i dels primitius contemporanis, es pot deduir que hi ha ahgut en tot el món la creença que la vida sorgeix de l'aigua. Per aqeulls atents observadors del que succeïa al seu voltant, l'aigua i la humitat era l'únic element que escindia allò que estava viu del ques estava mort. Advertien com la vida vegetal naixia al costat dels rius, dels llacs, dels tolls; com s'hi aplegaven els animals, com en les zones àrides succeïa tot el contrari, com la pluja esperonava el creixement vegetal, com la sequera escampava la mort i com dels humits úters i dins de bosses plenes d'aigua sortia la vida.

Els signes que simbolitzen el poder generador de l'aigua són les zigues-zagues, l'eme (M) o línies ondulades: signes que sovint es vinculen amb aus aquàtiques i amb peixos. Símbols d'aquesta mena revesteixen el cos de les figures de les deeses i dels atuells rituals.

És comú a totes les cosmologies antigues el fet de descriure l'emergència del món a partir de les aigües. No és irrellevant que totes les civilitzacions més destacades van sorgir en les conques dels rius (Nil, Tigris, Eufrates, Danubi, Indus, Ganges, ...). Segurament es va pensar que l'origen de l'aigua seria una divinitat, un ésser que feia caure del cel l'aigua com a pluja i tamé la feia brollar de sota terra, mitjançant deus, rius i llacs. Era l'aigua tan necessària per a la vida humana, animal i vegetal que possiblement la van associar a la mateixa força generadora que s'encarnava en la deesa mare. Així per exemple molts recipients apareixen amb pits i decorats amb meandres i ziga-zagues, motius geomètrics vinculats amb els moviments de l'aigua i els dibuixos que aquesta forma.

També les representacions de figura de dona i rostre d'ocell, que solen tenir trets d'au aquàtica, relacionen la deesa de la regeneració a través del simbolisme de l'aigua. Les aus aquàtiques – amb els seus vols a gran alçada sobre la terra i els seus estatges al costatd de tolles, maresmes, llacs – podien representar el nexe d'unió entre la terra i el cel. Aquest seria concebut com un món totalment aquàtic perquè d'ell procedia la pluja, i concebut també com el destí dels viatges migratoris perquè en ells es perdien quan, arribat el moment, marxaven cap al sud o cap al nord. En efecte, després d'obersvar com l'arribada de les aus migratòries anticipava la millora del clima i el conseqüent esclat de la vida animal i vegetal, i com el viatge de tornada es donava abans que tota la vida comencés a paralitzar-se , es veurien aquests mateixos ocells com a representacions, epifanies o missatgeres de la divinitat de la generació i regeneració de la vida, la gran deesa dispensadora de la humitat vital necessària. La deesa ocell es manifesta en les figuretes trobades amb les següents característiques: la màscara o rostre amb bec d'au, pits, braços en forma d'ales i incisions o gravacions de significat aquàtic o púbic (en concret les marques en forma de ve [V] ens remeten al triangle pubià; per altra banda aquest signe repetit, els anomenats “txeurons” [VV o VVV], s'ha vinculat amb les aus aquàtiques, per semblar aus volant per l'aire, i també les ones de les aigües).

Les migracions al Creixent Fèrtil. El mite d'Abraham.

Abraham potser fos un home o, més probablement, pot ser la personificació d'una migració de milers de persones des de Mesopotàmia fins Canaan de la mateixa manera que Herakles (Hèrcules) no és un personatge històric, sinó la personificació de la invasió dels doris. Hi ha moltes coses que no estan gens clar (la qual cosa ens alegra molt als historiadors perquè així podem seguir donant-li voltes al cap que és el que més ens agrada). Aquesta migració personificada en Abraham procedia de Mesopotàmia i va ser cap a l'any 1850 aC quan va arribar a palestina establint-se allà. Cal destacar que Abraham i la seva gent són pastors nòmades, el nomadisme és un dels senyals característiques de la història d'Israel. I destaca també la repulsa que en el Gènesi es respira contra les ciutats (recordem l'episodi de Sodoma i Gomorra) que són vistes com l'encarnació del mal. Això és típic de les societats nòmades, de manera que en una zona geogràfica ja completament estructurada al voltant de ciutats-estat, és lògic que els pastors nòmades es trobaran a disgust i emigressin a terres on no hi hagués ni estats ni administració ... i per això, ni impostos, és clar. En el text apareixen referències a usos i costums mesopotàmiques antiquíssimes (Abraham es regeix pels desenvolupaments del codi d'Hammurabi en ús a l'Orient Mitjà en aquells temps), cosa que demostra que la tradició oral va mantenir aquesta història viva durant segles i segles. A més, hi ha diversos episodis que demostren que la nocio "legals" d'Abraham s'inspiren en els codis de dret hurrita i hitita. Abraham adora a Déu sota el nom EL SHADDAI, la traducció més adequada és "el Déu de l'estepa" (i no "el Déu de la muntanya").

El mite d’Abraham i al seva migració fins Canaan entre el 2.100 i 1.550 aC, coincideix amb el fet de les migracions dels AMORREUS. Uns semites nòmades que es van anar sedenytaritzant a una part de Canaan i s’expandiren pel seu sud així com al nord de Síria.

Originari de Mesopotàmia, recorrien el desert de Palmira i Mari, flanquejant l’Eúfrates per tal que el bestiar pasurés l’estepa mesopotàmica. Molt propers ètnicament als sumeris, es  barrejaven amb la seva població durant els processons migratoris . També tenien contacte amb nòmades beduins, considerats més grollers i toscs.

Abraham és el pare de la nació jueva, una nació nòmada que se sent rabiosament lliure i que lluita per la seva independència amb tota la seva ànima, encara que per això hagin d'abandonar les seves llars per viatjar a terres desconegudes. Aquesta idea serà l'eix central del pensament jueu i tindrà enormes conseqüències en el desenvolupament de la seva història.

Mineral del ferro

El mineral de ferro és força més abundant que els altres metalls, com el coure o l’or. A més, sol trobar-se a la superfície, la qual cosa evita una gran part dels problemes de la mineria, cosa que no succeeix amb els altres metalls. D’una altra banda, el ferro es pot utilitzar directament, sense que calgui recórrer a aliatges, per a la fabricació d’objectes i instruments de gran duresa.

La primera aplicació del ferro va donar-se, probablement, en la fabricació d’armes. Posteriorment, va servir per a la producció d’arades, que, per causa de la seva duresa, removien millor la terra i duraven més, i també destrals que van fer possible talar amplis boscos europeus i transformar-los posteriorment en àmplies extensions de conreu.

Existeixen peces de ferro que es poden datar ja en el 2500 a.C., però el seu ús es va generalitzar a partir de l’enfonsament de l’imperi dels hitites cap al 1200 a.C., quan els ferrers hitites van dispersar-se per totes les terres properes a l’Àsia Menor.

La metal·lúrgia del ferro requereix temperatures més elevades que la del coure, per exemple, però permet d’obtenir formes metal·lúrgiques més dures i mal·leables: l’acer (ferro amb aproximadament un 1% de carboni). Cap al 1400 a.C., ja s’havia obtingut acer per a cimentació, que consisteix a escalfar i colpejar el ferro sobre un jaç de carbó vegetal. Dos segles més tard, els homes ja obtenien acer de gran duresa en temperar el metall amb aigua freda.