ORIGEN DE ROMA

       

    Entre els segles XVI-XIV ane i els XIII-X ane (bronze mitjà i bronze final) es remunten els vestigis més antics de Roma que s’han recuperat. Pertanyen al Capitoli, el Palatí, la vall del fòrum i el Fòrum Boari. Els primers assentaments testimoniats per l’arqueologia  consistien en petits agrupaments de cabanes de planta oval, delimitades per grans troncs de fusta clavats al sol (tot i que la fusta amb el temps desaparegué, la impromta dels troncs permet reconèixer l’espai ocupat per aquestes edificacions), amb parets i teulades de branques entreteixides i fang. Les persones que hi habitaven es dedicaven principalment al pastoreig.

    Aquests primers pobladors també comerciaven amb la sal que s’extreia de les salines  situades just a la desembocadura del Tíber. Com a producte essencial per a la conservació dels aliments i la seva preparació, com el formatge, la sal era transportada des de la costa fins les regions muntanyoses a l’est de Roma, a la regió de la Sabina, mitjançant una ruta, encavat pavimentada i coneguda coma via Salaria, que tenia com escala intermitja un indret conegut com a Salines, al Fòrum Boari, als peus de l’Aventí. Prop d’allà estava l’Ara Màxima.

    El comerç de la sal va ser l’inici del primer mercat de la futura Roma. Tot fa pensar que aquesta activitat va quedar sota la tutela d’una divinitat, identificada amb Hèrcules o Caco. El control del comerç per part dels primers pobladors del Capitoli i del Palatí, instal·lats allà des del s. XVI ane, contribuí que els seus assentaments augmentessin i anessin ocupant de mica en mica regions contigües.

   La Vall del Fòrum degués poblar-se  a l’entorn del S XIII ane, però va ser abandonat gairebé tres-cents anys després per una causa desconeguda, i la zona va quedar reservada exclusivament d’ús funerari. Quan la població d’aquella Roma preurbana i protohistòrica va anar expandint-se fins els turons veïns del Quirinal i l’Aventí, el Fòrum tornà a ser ocupat amb noves cabanes.

    La ciutat va anar-se formant de manera lenta i gradual en unes dates de l’entorn del 880 ane. Després d’un llarg període on van sorgir al Laci un seguit d’assentaments independents creats en diferents moments per grups procedents del Mediterrani Oriental (grecs, fenicis, lidis), a partir del s IX ane es va entrar en una fase d’integració i unificació d’aquests grups que va donar com a resultat el naixement de ciutats planificades de cert pes.

    El cas de Roma no va ser l’únic. A l’inici de l’Edat del Ferro molts centres habitats de l’Edat del Bronze van ser abandonats i la població va anar reagrupant-se progressivament n nuclis urbans importants, amb la seva pròpia organització política, social i cultural. La fundació de les primeres colònies gregues a Itàlia va contribuir a aquest procés al facilitar les relacions amb els regnes de Síria, Mesopotàmia i l’Egipte faraònic. Roma no prendria la forma d’una ciutat fins un segle després de la data tradicional de la seva fundació, sota la dinastia dels Tarquins. Des de finals del s. VII ane els reis etruscs impulsaren l’urbanització definitiva de la ciutat, proveint-la d’infraestructures fonamentals: la Clavegurea Màxima, i edificis emblemàtics  com la Tríada Capitolina.

Colapse 1177 ane

    

L’any 1177  ane unes tribus i clans d’orígen desconegut, que anomenarem Pobles del Mar, arribaren a Egipte, causant destrucció i mort per on passaven. Això va succeir a l’inici d’una època de colapse on desapareguern les grans civilitzacions de l’Edat del Bronze – egipcis, hitites, micènics, troians, assiris,... – a partir d’un misteriós procés que encara s’està investigant (colapse?).

    Aquest fracàs de les civilitzcaions  va ser degut a un seguit de causes connectades entre elles: invasions, revoltes, terratrèmols i, sobretot, el trencament d’un sistema de relacions en un mon on s’havia assolit un notable nivell de globalització.

    L’Edat del Bronze a la mar Egea, egipte i l’Orient Proper durà ben bé dos mil anys, des d’aproximadament 3.000 ane, fins una mic més del 1.200 ane. A l’arribar a la seva fi, després de segles d’evolució cultural i tecnològica,  la majoria de les regions mediterrànies va patir una aturada espectacular en una extensa àrea que anava des de Grècia i Itàlia, a Occident, fins Egipte, Canaan i Mesopotàmia, a l’Orient. Grans imperis i petits regenes que havien trigat segles en formar-se van derrumbar-se ràpidament. Amb la seva fi arribà un període de transició, anomenat pels estudiosos com a Edat Fosca. Fins segles després no paraegué a Grècia i a altres zones afectades un nou renaixement cultural, que va preparar l’escenari per ald esenvolupament de la societat occidental tal i com la coneixem ara.

    La importància estratègica de l’estany a l’Edat del Bronze tardia venia determinada perquè només e spodia mobetnir en  grans quantitats en mines concretes de la regió afgana  del Badasjshan i havien de portar-lo per via terrestre fins els emplaçaments de Mesopotàmia i el nord de Síria, des d’on es distribuïa a indrets situats més al nord, al sud o a l’oest, o continuaven camí per mar cap l’Egeu. Disposar d’estany suficient per fabricar armes de bronze de qualitat va ser inquietaqnt pels gran reis i faraons

Prosperitat Imperi Romà.

   

 La civilització romana es desenvolupa en una situació climàtica excepcional. El període que va des de 200 ane fins 150 dne és denominat l’òptim climàtic romà:  gairebé quatre segles en què els estius eren càlids i humits, els hivers suaus, i les condicions meteorològiques estables. Plovia quan tocava i no hi havia sequeres, ni glaçades fora d’època. Van ser  les circumstàncies ideals perquè les ciutat-estat que havien aconseguit el control de la Península Itàlica poguuessin crear un imperi reunint territoris molt distants. El seu moment de màxim explendor és el s.II dne

    Van ser uns anys en què la temperatura mitjana era un o dos graus més elevada que la d’avui, arreu del continent, cosa que va permetre que el conreu de la vinya fos possible en bona part d’Alemanya i, fins i tot, a la Gran Bretanya. El que avui anomenem Clima Mediterrani també el gaudien al mar del Nord i en part pel Bàltic.

    Quan Roma va erirgir-se en la potència dominant, la bonança econòmica derivada de les collites excel·lents provinents del nord d’Àfrica i d’Hispània li va permetre establir la Pax Romana. Va ser un període sense conflictes interns que va durar dos-cents anys en què, a més, l’Imperi Romà va dedicar-se a conquerir tot el que tenia a l’abast, mentre les seves ciutats s’embellien amb monuments majestuosos i mla cohesió imperial es refermava gràcies a les calçades, el llatí i el dret. Es consolidava el prestigi que havia adquirit gràcies a saber aprofitar uns temps de bonança climàtica per establir una societat poc o molt justa i pròspera. Hi havia menjar per a tothom i els salaris augmentaven, fins i tot, entre els treballadors menys qualificats.

    Des de 161 – 180 dne van començar els primers moviments migratoris dels pobles del nord d’Europa, els bàrbars, que durant centúries no havien gosat travessar els límits de l’Imperi, marcats pels cursos del Rin i del Danubi. Porbablement no n’havien tingut cap necessitat. Però de manera imperceptible, el temps estava canviant: una alteració en la radiació solar o un desplaçament del front polar (el límit entre les masses d’aire que provenen del tròpic i les d’origen polar) va provocar un refredament que va començar a entorpir l’agricultura a Escandinàvia.

    La pressió demogràfica no va trigar a deixar-se sentir dins de l’Imperi, en un moment que, a més, la gran mobilitat de persones i béns havia deixat la porta oberta a viatgers indesitjables: virus com  el de la verola, el probable causant de l’anomenada pesta antonina, que va assotar Roma  entre els anys 165 – 1801 dne. La malaltia podria haver causat uns set milions de morts.

    Els romans, en un  intent de conquerir i connecatr terres desconegudes, talaven boscos,  desviaven rius, drenaven pantans per construir ponts, aqüeductes i carreteres enmig dels fangars. A més d’exposar-se a tota mena de paràsits nous, en propiciaven el desenvolupament i l’evolució. Ras i curt: a Roma també li devem com a llegat les pandèmies.

Homínids i relacions maternals.

              

                Per a que un mascle dels primers homínids bípedes alimentés a una femella amb cries… hauria d’estar segur que aquestes cries eren portadores dels seu gens. Si les femelles de l’espècie tenien períodes de zel, caldria vigilar-les de manera estreta durant tot el temps que durés. I si amés no era possible saber quan la femella ovulava, per així monopolitzar-la durant tot aquest temps, l’única alternativa viable per a assegurar la paternitat era la monogàmia I la fidelitat sexual.

                En aquest context les relacions socials més evidents son les maternals: la mare és la responsable de socialitzar les cries, de trametre-lis tot el coneixement, el llenguatge, les tècniques, la geografia, els animals perillosos I el comestibles, les herbes bones ni les dolentes, l’aigua que s’ha de beure I com aconseguir-la. Les mares bípedes han hagut d’enginyar-se-les per subjectar d’alguna manera a les seves cries mentre recol·lectaven. Inventen una tecnologia més complexa que els simples pals I des del seu bipedisme han fabricat cistelles més o menys rudimentàries que es lliguen al pit per portar la cria. Alhora la necessitat de comunicar-se tantes coses, de conservar tanta memòria, d’afrontar els problemes desconeguts amb adaptabilitat I oportunisme, fa que el desenvolupament sigui més tardà, i la criança major. Conseqüentment les mares no poden tenir més d’una cria cada set o deu anys, el temps que les cries triguen en valer-se per elles mateixes.

                Una cria cada 7-10 anys en les femelles amb una vida fèrtil mitjana d’uns vint anys, significa un màxim de dues cries en tota una vida. Massa poc per la pressió del medi, masses riscos de no deixar descendència. Però un dels grups desenvolupa un nou model de comportament. De la manera que sigui, i sobretot amb la desaparició del període zel, es propaga a la resta del grup  una actitud maternal. Amb això s’aconsegueix que els mascles joves i adults I les femelles que per la seva edat o altres circumstàncies no estiguin criant, realitzin les mateixes activitats que les mares amb cries, és a dir, tot el grup, ells i elles, siguin individus maternals: cuiden, ensenyen, treballen per les demés persones I transporten les cries.

                També aconsegueixen amb aquest canvi de comportament que en les sortides especialment perilloses (aconseguir carn de carronya o de cacera) en les que les cries no han de córrer perill, es quedin en llocs protegits, on també es quedaran els pocs membres del grup que no poden o no volen participar. Quan acaba la sortida, on hi ha participat més de la meitat del conjunt, el grup caçador o carronyaire transporta la carn aconseguida on hi son tots (campament) I allà la comparteix.

Els homínids i la cooperació social.

       

    Fa uns sis milions d’anys, la falla del Rift va reestructurar-se, augmentant la seva longitud i accelerant l’extensió de les praderies. Va ser aleshores quan el darrer ancestre  comú a pòngids i  homínids va generar aquestes dues branques. Els pòngids son els descendents que van quedar a la banda occidental de la falla, on encara avui existeix gran vegetació arbòria. Els homínids son els descendents dels que van quedar a la part oriental, on les praderies van substituir la selva i esdevingueren paisatges més oberts.

La sabana afavoreix les espècies amb alimentació omnívora . Fa que els espècies primats passin moltes hores al terra i moltes menys als arbres amb la qual cosa les agrupacions socials son més intenses. A més, la necessitat de trametre la localització d’aliments fa augmentar el nivell de comunicació entre el grup.

El canvi mediambiental provoca una alimentació omnívora i alhora afavoreix el comportament social del grup.

Tot i això, abandonar els arbres i sortir a les planures obertes era perillós, perquè aquestes planures son l’espai dels predadors. Van haver d’inventar-se una nova manera per aconseguir l’èxit: els primats no estan dotats per la carrera. La nova fórmula va ser la cooperació: adoptar posicions defensives comunitàries dins d’un marc social coordinat i semi cooperatiu de caràcter jeràrquic, amb una cohesió total o amb certa dispersió per grups. Va ser un reforçament social.

La conducta es modifica  segons la pressió alimentària i la major cooperació es dona quan cal aconseguir carn: la cacera sempre és cooperativa. A més dificultat d’obtenir recursos (per dispersió o per risc) l’organització social cal que sigui reestructurada fent-se més cohesionada perquè el principal beneficiari de la nova situació sigui el grup i no l’individu: es passa d’una actitud individual a una de grupal.

Els homínids van atrevir-se a endinsar-se a les àrees obertes i descobertes  perquè van ser capaços de fer front als riscos que havien d’afrontar. Per això hi havia dos camins: o fer-se més agressius, per enfrontar-se als predadors si calia, o fer-se més cooperatius. El primer requereix jerarquia, mascles dominants i organització piramidal del grup. El segon implica disminuir l’agressivitat i això fa que les femelles obtinguin un paper important.

El transport d’aliments a un lloc en concret es fa per compartir, i això és un tret bàsic en un sistema social cooperatiu total. Aquest lloc es converteix en la llar o campament. La cooperació en l’educació i cura de les cries és lògica en una societat marcada per la cooperació total, i això permet tenir un nombre més elevat de cries. Cooperar, compartir, treballar per al grup i no per a l’individu, d’elles en davalla tenir una llar o campament i portar-hi els aliments

Querol, Mª Angeles; Triviño, Consuelo. La mujer en “el orígen del hombre”. Bellaterra Arqueologia, Barcelona 2004

Qui va escriure la Biblia?

   

 Si bé la tradició hebrea i la cristiana  assenyala com a autor dels primers llibres a Moisès, el patriarca que va liderar als hebreus en la seva fugida d’Egipte i a qui el seu deu Yahvé va dictar-los quan es trobava al cim del Sinaí, les investigacions biblistes apunten altres hipòtesis. Les contradiccions en el relat, els estils de redacció i la distinció de diferents seccions suggereix  l’ecistència d’autors difernst en moments històrics i llocs també diversos. Segons aquesta línia de treball, que és la més acceptada o bé el punt d’inici de qualsevol estudiós, tindríem cinc moments en què es va anar construint el relat i els seus diferents llibres:

    Segle IX ane: Al regne de Judà, l’autor denomin a J (Yahvista) escriu els primers textos del que posteriorment serà la Torà, el llibre sagrat dels jueus. Al Déu se l’anomena Yahvé,  les escenes relatades es situen a l’entorn de Jerusalem i les muntanyes de Judea i els protagonistes són els patriarques de les tribus d’Israel. Això fa suposar que qui ho va esvriure era alguna persona relacionada amb el temple de Yahvé a Jerusalem quan fou capital del regne de Judà, separat del regne d’Israel.

    Segle VIII ane: Al regne d’Israel, al nord del de Judà, s’escriu també una versió particular i pròpia de la Torà. És l’autor E (Elohista) perquè al Déu se l’anomena Elohim i ens mostra una tradició diferent sobre la revelació. L’espai geogràfic està situat al regne d’Israel que era independent. Els protagonistes són els patriarques de mles tribus que ocuparen històricament aquest territori. És un text similar al de J però amb característiques pròpies, té un especial apreci per Moisés el que va pensar que era un dels sacerdots procedents de la seva tribu.

    Segle VII ane: els textes es fusionen quan Israel es destruida pels Assiris i els seus habitants busquen refugi i són acollits a Jerusalem i al regnde de Judà. Els sacerdots del temple van promoure una redacció de nous textos que els fusionessin per així facilitar la integració de la nova comunitat. Posteriorment s’anaven afegint de nous que matisaven i complementaven aquesta versió. S’afegiren fragments relacionats amb els rituals del temple de Jerusalem i això ens indicaria que el seu autor n’era un sacerdot. És la font P (sacerdotal)

    622 ane: En el regnat del rei Josies a Judà té lloc el descobriment del llibre del Deuterenomi, escrit per l’autor D. Aquest llibre eren una mena de discursos que Moisés hauria escrit a partir de les paraules dictades per Déu al Sinaí. És l’autor D

    Segles V-IV ane: es produeix la redacció complerta de la Torà, fusionant les diferenst fonts i autories. S’atgribuiex aquesta autoria a Esdras, escriba jueu i expert en la llei, funcionari del rei persa enviat a reorganitzar el culte a Jerusalem al retorn de l’exili babilònic.

    La Bíblia segueix transformant-se i els sacerdots hebreus van anar otorgant la categoria d’obra revelada per Déu a altres llibres que formaven part del patrimoni literari jueu.