ILÍADA. Cant XIII

      Quan veu que els troians ja són a tocar de les naus, Zeus es desentén de la guerra i gira els ulls, convnçut que els altres déus no hi intervindran. Dalt del cim més alt de Samotràcia, Posidó ho veu tot i s’indigna que els troians dominin els aqueus. es dirigeix a les naus amb el seu carro, s’atura en una cova al fons de les aigües, hi deixa els cavalls i se’n va cap a la batalla.

    Els troians segueixen Hèctor, amb l’esperança de matar tots els nobles aqueus avui mateix. posidó, prenent l’aspecte de l’endeví Calcant, es dedica a esperonar els argius perquè es defensin. la batalla s’endureix. Cauen guerrers, i d’altres s’hi llancen a sobre per recuperar-ne els cadàvers o prendre’ls les armes. El tracte que es dispensa al cos dels enemics és una manera de continuar la guerra: Aiant fill d’Oileu talla el cap a un aliat dels troians i el llança com una pilota; va a parar davant els peus d’Hèctor.

      Posidó veu com li maten un net, el grec Amfímac, i encara esperona amb més fúria els aqueus. S’alça un combat d’armes i d’orgulls. Els guerrers disparen, esquiven, cauen, lluiten pels cadàvers, hi tornen. Menelau destaca en la guerra, els aqueus abaten un gran nombre de troians. Hèctor reuneix els que queden vius; contraataquen com un remolí de vents impetuosos, però els aqueus resisteixen. Aiant insulta Hèctor: li diu que aviat haurà de fugir a correcuita cap a la ciutat. Una àliga sobrevola Aiant per la dreta, senyal de bon averany. el cant es clou en el moment de màxima tensió, amb la cridòria de tots dos bàndols que arriba al cel de Zeus.

(Versió de Pau Sabaté)

ILÍADA. Cant XII

                No durarà gaire la muralla que els aqueus han construït per defensr les naus. Aviat, quan, al desè any, la ciutat de Príam serà presa, els déus Posidó i Apol·lo l’esborraran de laterra; apol·lo hi desviarà tots els rius de la plana de Troia, Posidói hi farà arribar les ones deñl mar.

                Però això serà més endavant, ja fora de la Ilíada. ara s’alça el clamor de la batalla entorn del mur. Els aqueus, espantats, s’arremolinen al voltant de les naus. Hèctor encoratja els companys a travessar la fossa plena d’estaques, però els cavalls s’aturen, atemorits, i els peons dubten. Els troians salten el carro, disposats a travessar el fossat sense cavalls.

                Enmig del caos de la batalla, al voltant de la muralla s’alça un foc. El combat és incessant i confús. Per damunt d’Hèctor i Polidamant, apareix una àliga amb una serp agafada; la serp mossega, i l’ocell la deixa anar entre les tropes i se’n va adolorit. Els troians queden esgarrifats. Polidamant, un guerre del poble, no pas dels nobles, proposa que es retirin, després de veure aquell senyal sinistre. Hèctor ho rebutja; diu que Zeus li ha promês que derrotarà els grecs i pensa tirar endavant. “Un sol auguri és el bo: defensar la terra dels pares.”

                Els troians proven d’esbotzar la muralla. Sarpèdon, fill de Zeus, i Glauc, seguits dels licis, avancen i pugen als parapets. Aiant de Telamó i Teucre els planten cara. Sarpèdon arrenca un parapet i obre un pas, però els dos bàndols queden travats al voltant del mur, fins que Hèctor exhorta tots els aqueus a esfondrar-lo i a calar foc a les naus. Hèctor mateix esbotza una porta de la muralla amb una pedra enorme i entra disparat amb els ulls flamejants. Els troians salten rere seu, i els aqueus fugen cap a les naus.

(Versió de Pau Sabaté)

JUTGES I SACERDOTS A ISRAEL

Un govern anterior a la monarquia i abans de Saül i david a Palestina és artificiosa i contradictòria amb altres realitats, com la de Megido. No hi havia reis israelites  i les tribus no depenien de reis cannaneus o filisteus. El Llibre del Jutges bíblic no descriu jutges administrant justícia, sino capdills militars. Allà es reflecteix problemes propis del temps en què es va redactar sobre el temps passat mític. Com  no es disposava de fonts escrites, els seus autors utilitzaren narracions llegendàries o fabuloses. es decriu més aviat com els israelites de l’època de l’exili o post-exili s’imaginaven aquest període. La distribució geogràfica dels jutges correspon a la recuperació post-exili. Les tribus tenien una història concreta i una localització anterior al desterrament. La confederació tribal data, probablement, del s. VI ane.

                Durant el desterrament es va evolucionar de la idea d’una reialitat davídica, eterna, sense condicions, a una altra condicionada al compliment de la llei sota tutela sacerdotal. El model és el rei-sacerdot. El regne de David i Salomó va ser un regne model. Les qualitats del bon rei són la justícia i la sabiduria. amb la caiguda de la monarquia i el desterrament va passar-se a la idea d’un futur rei salvador. En la Jerusalem amenaçada pels babilonis l’esperança es va posar en la dinastia de David i durant el desterrament a Babiònia la idea del Messies  va tenir diferents formes i direccions. Es va mantenir vinculat a la casa de David i va anar evolucionantcom a conseqüència de la crisis profunda.

                Al regne de Déu els sacerdots va assolir un paper polític, configurant-se la comunitat hebrea com una ciutat-temple. Això va ser totalmen nou ja que a Síria-Palestina el temple va tenir un paper polític, era un anex del palau reial, un paper cerimonial i no productiu. Els jueus desterrats a Babilònia van conèixer una altra mena de temple, els que gaudien d’un gran poder econòmic i polític (Uruk, Nippur, babilònia, Borsippa...) Al retornar aJerusalem, després del desterrament, els sacerdots hebreus van portar aquest model de temple.

                El procés de la presa de poder dels sacerdots va complertar-se a inicis del s IV ane amb els encarrecs als sacerdots de compilar les lleis. El tempre de Jerusalem va començar a rebre tota mena d’ofrenes, a més de la desena part del gra, del vi i de l’oli de Judea. Seguint el model dels temples babilònics, el santuari funcionà com un banc concedint prèstecs i privilegis. Amb la seva estructura administrativa, la centralització del temple convertí els sacerdots en guies de la comunitat, amb gran activitat econòmica i amb el monopoli de la interpretació de la llei. El Sumum Sacerdot, després del desterrament, es va convertir en la figura més rellevant i pertanyien a la línia sadoquita. Els levites eren el personal auxiliar que controlava els ingressos i les finances.

ILÍADA. Cant XI

               

Surt el sol. Zeus envia la Discòrdia al campament dels grecs. La deessa s’instal·la a la nau d’Odisseu, al mig de les tropes, i inspira a tots els guerrers el desig d’entrar en combat. agamèmnon es posa una armadura extraordinària, amb tres serps dibuixades a la cuirassa: es prepara per a la seva aristeia. Els guerrers formen vora la fossa; Zeus els deixa anar una rosada bruta de sang, presagi de la mortaldat que s’acosta. A l’altra banda, els troians formen al voltant d’Hèctor, que recorre els rengles i esperona els guerrers.

                Quan entaulen combat, Agamèmnon avança com un foc destructor que arrasa un bosc i fa recular els troians fins les portes de la ciutat, però rep una ferida al braç i s’ha de retirar del camp de batalla. Hèctor se n’adona i, seguint el consell dels déus, abriva les tropes, com un caçador els seus gossos. Comencen les gestes d’Hèctor, que mata comandants i tropa rasa; ho abat tot com un vent poderós. Un cop ferit Diomedes per Pris (també anomenat Alexandre), els argius fugen. Odisseu resta tot sol, encerclat; es defensa  com un porc senglar, queda ferit, brama de dolor. Menelau i Aiant fill de Telamó corren a fer-li costat; Menelau l’agafa per la mà i se l’emporta. Aiant avança com un riu cabalós que arrossega tot el que es troba al seu pas.

                Hèctor, a l’altre costat del camp de batalla, no ha vist res d’això. El seu auriga Cebríones, però, s’adona que els troians fugen d’Aiant, i llavors tots dos s’endinsen en les tropes i trenquen les files dels aqueus. Hèctor, amb la llança, l’espasa i rocs, es passeja per entre els enemics; Aiant s’espanta i fuig, protegit pels seus companys.

                Mentrestant, el fill del déu Asclepi, Macàon, guerrer i metge de l’exèrcit aqueu, ha estat ferit per Paris. Nèstor l’acompanya a les naus, fins a la seva tenda. Pàtrocle s’hi presenta, enviat per Aquil·les, per saber amb qui torna Nèstor del camp de batalla. Davant seu, el vell es queixa que Aquil·les senti llàstima pels ferits de la guerra, ell que se n’ha retirat i els ha portat desastres, i repassa tots els ferits un per un; sembla que Aquil·les només es preocupi d’ell mateix; aviat es penedirà del seu egoisme. Nèstor exhorta a Patrocle a convèncer Aquil·les de tornar a la guerra; si ell no hi vol tornar que cedeixi l’armadura a Pàtrocle, i que aquest darrer entri en combat amb tots els mirmídons. Nèstor, el més assenyat dels aqueus, fa una proposat enraonada que portarà al desastre.

                Pàtrocle se’n torna. De camí, troba el guerrer Eurípil, ferit, que li demana que el guareixi. Eurípil està desesperat: no hi ha salvació, els troians han ferit els millors guerrers, els aqueus defalliran sobre les naus. Pàtrocle el guareix. Tota l’angoixa d’una derrota imminent li pesa a sobre.          

(Versió de Pau Sabaté)

HOMO HEIDELBERGENSIS

L'Homo heidelbergensis va viure a la serra burgalesa d'Atapuerca fa uns 500 mil anys.

Aquesta espècie es defineix el 1908 arran del descobriment de la mandíbula de Mauer a la localitat alemanya de Heidelberg. Fins els descobriments de la Serra d'Atapuerca, la mandíbula de Mauer (juntament amb part d'una tèbia humana trobada al jaciment anglès de Boxgrove) era tinguda com el fòssil humà més antic d'Europa.

Es tracta d'individus molt alts (1,80 m) i forts (arribarien a 100 kg), de grans cranis (gairebé 1.400 cm3) encara molt aplanats, amb mandíbules sortints i gran obertura nasal. L’ Homo heidelbergensis és un homínid que va viure a Europa entre fa una mica més de 500.000 i 200.000 anys, espècie intermèdia entre l'Homo antecessor i l'home de Neanderthal.

L'estudi dels fòssils humans trobats a la Sima dels Ossos permet que ens fem una idea aproximada de l'aspecte físic i de la biologia d'aquesta espècie extingida:

-La gran majoria d'individus mesurarien entre 160 i 180 centímetres, sent la mitjana dels mascles una mica superior a la mitjana de les femelles, com passa en l'actualitat en la nostra espècie. Les diferències de pes i estatura entre mascles i femelles serien similars a les de la nostra espècie. Les seves proporcions corporals serien molt similars a les de l'Homo sapiens, però amb el tronc més ample. El seu pes corporal un 30 per cent més pesats que la nostra espècie, a causa d'una major massa esquelètica i muscular i al seu major amplada del tronc.

La seva capacitat cranial seria una mitjana d'uns 100-150 centímetres cúbics menor que en Homo sapiens. Cervell lateralitzat com el nostre, amb individus principalment destres. Grau de encefalització: menor que el de la nostra espècie: cervell relativament més petit respecte al pes corporal.

La gestació era de nou mesos, i el part similar al d'Homo sapiens que fa a la fisiologia, moviments del nen i manera de presentació, però amb un trànsit més folgat pel canal del part, a causa de les majors dimensions de la pelvis. Lactància entre tres i quatre anys, com en algunes tribus de caçadors i recol · lectors actuals.

El seu desenvolupament seria probablement gairebé tan llarg i complex com en la nostra espècie, amb infància, infantesa, fase juvenil i adolescència, inclòs un estirada puberal d'intensitat similar a la nostra.
La longevitat menor que la d'Homo sapiens, ja que el seu estil de vida no permetria una vida més enllà dels 40 o 45 anys. L'esperança de vida al naixement seria d'entre quinze i vint anys.

Eren caçadors i recol · lectors de petits animals, ous i tota mena de plantes silvestres comestibles. Del seu higiene sabem que usaven escuradents de dents per a la neteja dels espais interdentals. Usaven abrics de pell per evitar el fred i fabricaven eines de pedra i fusta.

Utilitzaven cabanes de fusta i potser pells d'animals, però també usaven abrics i vestíbuls de coves.
S'organitzaven en petits grups o clans d'entre 15 i 40 individus jerarquitzats, que explotaven i defensaven els recursos d'un territori i que realitzaven contactes esporàdics amb altres grups per evitar l'endogàmia. Les possibles causes de mort eren el part, infeccions de ferides i de la cavitat bucal, traumatismes produïts per cops accidentals o per violència intra-específica o per predadors.

ILIADA. Cant X

                    Agamèmnon no pot dormir, angoixat. Menelau també té insomni: és per ell que els aqueus es troben ara en aquella situació desesperada; va a veure el seu germà. Amb Nèstor, Odisseu, Dionedes, Aiant i Meges, el fill de Fileu, fan un xonsell de cabdills, vora la fossa. Diomedes s’ofereix per fer una sortida nocturna d’espionatge al campament troià i tria l’astut Odisseu perquè l’hi acompanyi. Surten a nit avançada, Diomedes amb un punyal de dos talls, escut i un casc de cuiro de toro, Odisseu amb un casc cobert amb dents de senglar. La deessa Atena els fa passar un agró per la dreta, senyal de bon averany. En l’escena que arrenca ara, l’anomenada Dolonia, veurem uns guerrers que no actuen amb l’habitual heroisme iliàdic, sinó amb una astúcia més pròxima a l’Odissea.

                Mentrestant al campament troià, Hèctor també ha convocat els troians a un consell i demana un voluntari per anar a espiar el campament aqueu.S’ofereix un guerrer obscur, Doló, lleig però ràpid de cames. Hèctor li promet els cavalls i el carro d’Aquil·les. Doló surt cobert amb una pell de llop i una gorra de pell de mostela.

                Odisseu i Diomedes veuen l’ombra de l’espia troià i s’estiren entre els morts.Quan el troià ja ha passat, Diomedes li tira una llança que se li clava just davant el camí. Doló s’atura tremolant; els suplica que l’alliberin, que els donarà les seves grans riqueses. Interrogat per Odisseu, Doló explica que els troians estan desperts i fan guàrdia, però els aliats dormen, perquè ells no tenen a prop els fills i les dones; i els explica que entre els aliats els tracis dormen a banda, amb el seu rei Resos, i tenen uns cavalls blancs extraordinaris i un carro tot d’or i de plata. Un cop informat, Diomedes talla el cap a Doló; Odisseu li pren la gorra de pell de mostela, la pell de llop i les armes, les consagra a la deessa Atena i les penja en un tamariu.

                Avancin fins al campament traci. Diomedes mata dotze guerrers i el rei, que fa tretze; Odisseu retira els cadàvers perquè els cavalls puguin passar més lleugers, deslliga els cavalls i se’n van tots dos amb les bèsties. De tornada recullen les armes de Doló. Quan arriben al campament aqueu, els companys celebren la gesta. Diomedes i Odisseu es renten al mar, després es renten en una banyera, s’unten d’oli, fan el ressopó i beune vi, i en liben a la dessa Atena en senyal d’agraïment.

               

               

(Versió de Pau Sabaté)

ILÍADA. Cant IX

                És de nit. Els aqueus estan aterrits. A l’assemblea, Agamèmnon s’alça, plora rajant com una font i proposa tornar a casa. Després, reunit  a la tenda amb els vells aqueus, busca una sortida a la situació. Nèstor proposa fer l’intent d’apaivagar al ira d’Aquil·les, portant-li regals i dient-li “paraules meloses” perquè torni a combatre. Agamèmnon reconeix l’error d’haver ofès a Aquil·les; ara està disposat a restituir-li l’honor amb regals fabulosos: set calderons, deu talents d’or, vint calderes, dotze cavalls, set captives de guerra, Briseida mateixa – i Agamèmnon assegura que no l’ha tocada -; i a més, si conquereixen Troia, li permetrà que ompli la nau amb tant d’or i de bronze com pugui i que triï vint troianes, les més boniques després d’Helena; i, un cop retornats, encara li ofereix una filla seva amb un dot enorme i set ciutats ben poblades. Agamèmnon es revaixa tant com pot, desesperat.

                Així comença l’anomenada ambaixada a la tenda d’Aquil·les . Tres guerrers li van a oferir el tracte; Fènix, Aiant i Odisseu, acompanyats de dos heralds. El troben tocant l’arpa a la tenda, amb Pàtrocle que l’escolta assegut davant seu. Aquil·les els acull bé, els ofereix menjar, està satisfet que el necessitin. És el moment dels grans discursos. Odisseu parla de la por que tenen, del dolor que senten per la destrucció imminent de les naus; explica que els troians els tenen acorralats; evoca fins i tot el pare d’Aquil·les per entendrir-lo; li diu que, si odia tant Agamèmnon que no en vol els regals, almenys es compadeixi dels aqueus.

                Aquil·les està desenganyat de la guerra: tan és lluitar com no fer-ho, tan és ser valent o covard, perquè a ell, que és el millor de tots, l’han forçat a renunciar a Briseida, la captiva e la qual tenia cura com si fos una esposa. Ara sosté que la vida és més important que qualsevol botí de guerra.Recorda unes paraules de la seva mare: a ell l’esperen dos destins diferents, morir jove i gloriós a Troia, o morir vell i desconegut a casa seva. I diu que vol tornar a casa, a Ftia, i oblidar-se de l’honor de les guerres.

                Fènix, que ha cuida d’Aquil·les d’ençà que era petit i el veu com un fill, li demana que domini la ira. Li recorda la història de Meleagre, l’heroi etoli que, quan els etolisi els curets lluitaven per apoderar-se de les despulles del senglar de Calidó, també es va retirar de la batalla, enfurismat amb la seva mare. I es va negar a tornar-hi encara que tothom li fes súpliques, fins a l’últim moment, quan els dards ja picaven a la cambra mateixa; llavors la seva esposa, Cleòpatra, li va recordar què passa quan una ciutat capturada, i a Meleagre el cor se li va estovar i va entrar en combat.

                Aquil·les no cedeix, tot i que ja no sembla tan decidit a tornar-se’n a casa. Aiant i Odisseu van cap a la tenda d’Agamèmnon per dir-li que l’heroi no accepta els regals. Aquil·les, cap dels mirmidons, no tornarà a la guerra fins que Hèctor no arribi a les tendes dels aqueus. Ha tensat molt la corda, però considera que encara no ha arribat el moment de deixar-la anar: dominat per la ira, vol que Agamèmnon encara es desesperi més.

               

               

(Versió de Pau Sabaté)