L'Oracle de Delfos

Els grecs consideraven Delfos el centre del món i la residència de l'oracle. Durant els segles III i VI aC, la seva importància era tal que atreia tot tipus de cabdills i governadors, molts dels quals van prendre decisions en funció de les respostes que els donaven les pitonisses del temple. 

No només els grecs el consultaven, sinó també altres civilitzacions del Pròxim Orient que creien fermament en les profecies de les sacerdotesses de Delfos, que van arribar a determinar el curs dels grans episodis de la història antiga.

A aquestes sibil·les, les sacerdotesses que transmetien les profecies, se'ls atribuïa el seu poder a uns "vapors d'una olor suau i dolça" que emanaven de les esquerdes de la caverna subterrània. En realitat, descobertes recents han demostrat que es podia tractar d’un tipus de gas etilè que, en grans quantitats, pot funcionar com un potent al·lucinogen.

Pítia o Pitonissa és el nom que es va anar donant a les dones que interpretaven les respostes, és a dir, l'oracle. Se sap que l'elecció d'aquest personatge es feia sense cap distinció de classes. A la candidata, només se li demanava que la seva vida i els seus costums fossin irreprotxables. El nomenament era vitalici i es comprometia a viure per sempre al santuari. Durant els segles d'apogeu de l'oracle, va ser necessari nomenar fins a tres pitonisses per poder atendre les innombrables consultes que es requerien. No obstant això, en els temps de decadència, només n'hi va haver una, suficient per als pocs oracles que es feien.

Pintures rupestres

No té gaire sentit pensar que les pintures situades en llocs molt estrets i de difícl accés, a la part més recòndita de les coves, tinguessin una funció merament decorativa. Algunes vegades descendien pous profunds, s’arrosegaven per passos estrets, escalaven xemenies o travessaven cornisses molt perilloses fins a decidir-se a pintar en una cambra minúscula. És difícil justificar que algú fes tot aquest esforç només pel plaer de pintar. Indubtablement l’art del paleolític no era per ser contemplat, sinó que el que comtava era l’experiència.

Els rituals neixen quan l’home sent que no és més que una petita peça en l’univers, una petita part en la natura on està integrat. Necessita entrar en contacte i parlar amb els déus, esperits i entitats protectores personificades en animals. Amb la pintura, recrea el viatge de l’ànima i les seves visions queden projectades en les parets, creant el cosmos peculiar de la humanitat paleolítica. Els humans de la prehistòria sembla que adoraven algunes d’aquestes grans bèsties, i les relacionaven amb els seus clans com a emblemes. Es detecta una jerarquia, una organització del món. Les bèsties no estan col·locades d’una manera aleatòria, sinó que, estadísticament, es detecten algunes constants: els bisons, urs, mamuts i cavalls apareixen als panells centrals de les parets; els cèrvols i les cabres, en posició secundària, i les feres ferotges, com ara lleons, ossos i rinoceronts, al fons de les coves. S’ha inferit alguns binomis; parelles d’animals i signes que significarien la contraposició entre masculí i femení.

L’art rupestre estava vinculat al que podem anomenar creences i pràctiques religioses, el resultat d’un sistema de creences més ampli. Els foanments d’aquesta visió del món haurien estat l’esfera d’una existència espiritual a la qual es podia accedir des de la realitat humana (per això s’utilitzen coves com a espais de contacte entre ambdós mons) i que el trànsit entre les dues realitats era fluïd (per això els humans es poden tornar animals, i a l’inrevés).

És el reflex de les obsessions que s’atribueixen a la humanitat paleolítica durant tot aquest llarguíssim període, derivades de la vida nòmada i de la dedicacióa una economia de subsistència bsada en la cacera i la recol·leció. Aconseguir menjar, reproduir-se amb èxit i sortir airosos dels perills serien els objectius de les tribus, i les pintures servirien a aquesta finalitat, encara que fos d’una manera simbòlica. Pintar le sbèsties seria una manera d’apropiar-se-les o de tenir algún poder sobre elles. A través de la pintura, els prehistòrics en propiciaren la cacera, i per això sovint els animals es representen ferits, amb el cos travessat per fletxes. Quan es representen animals amb actitud de còpula, o femelles embarassades, la pintura servia per propiciar la fecunditat. I les bèsties perilloses en ser relegades a espais ocults, allunyarien els enemics i la destrucció. Que les pintures fossin realitzades en coves, i sovint en llocs recòndits, tindrà també una raó de ser: el pintor bruixot s’havia d’amagar per fer aquests conjurs, perquè les bèsties no l’enxampessin. I també perquè la pintura no es realitzava per ser mostrada, sinó que l’important era l’acte màgic de pintar.

La vida a la ciutat de Troia

Carrers pavimentats i canals de drenatge indiquen una població abundant en les vint hectàrees de la ciutat de Troia, situant els seus habitants entre 7.000 i 10.000. aquesta densitat de població s’explica per l’auge econòmic que propicia la seva situació estratègica dintre del sistema comercial del II mil·leni ane, convertint-se en un important centre de redistribució de béns. A través del seu port, a la badia de Besik, Troia va comerciar amb cavalls, originaris de les estepes  del nord de la Mar Negra i de l’Anatòlia Central, àmbar del Bàltic, Cornalina de la Cólquide i coure dels Balcans i de l’Àsia Central. Aquest paper com a eix comercial és clau per entendre el rerefons històric de la guerra de Troia, i explica el perquè es forma una lliga de ciutats gregues tan importants per assegurar-se el control del pas dels Dardanels i el comerç entre la Mar Negra i la Mar Egea.

                Les vivendes de la ciutat baixa tenien sostres plans, on s’assecaven fruites i llegums, i també disposaven d’una àrea pavimentada al pati, probablement per a batre. Els productes s’emmagatzemaven en grans atuells, col·locats sota terra. El gruix de la població deuria dedicar-se a tasques artesanals, com ara la fabricació de ceràmica al torn, sobretot vaixelles amb decoració geomètrica. La gran presència d’utillatge per filar i teixir, com ara peses de teler, indica que els tèxtils troians (de llana i lli principalment) haurien estat molt apreciats pels comerciants. Els troians també fabricaren el valuós tint porpra, que s’obté la de la petxina marina anomenada múrex i que servia per a tenyir els teixits, les pells curtides i objectes d’ós i d’ivori. També hi havia nombrosos tallers dedicats a la metal·lúrgia, on es fabricaven objectes de bronze, ferro, plata i or.

Cavalls i déus

                Part de la població es dedicava a l’agricultura i la ramaderia, que constituïen les principals fonts d’aliment, seguides de la pesca i la recol·lecció de mol·luscs. El II mil·leni és l’edat d’or dels carros de combat tirats per cavalls i sembla que els troians van especialitzar-se en la doma de cavalls salvatges per al seu posterior ús militar, especialment per a l’exèrcit hitita.

                Els vestigis de la vida religiosa dels troians són certes tombes en forma de casa on es veneraven divinitats com ara el déu Appaulines, probable nom hitita del déu Apol·lo grec. També , a les portes de la Ciutadella troiana s’han trobat disset grans esteles de pedra que són típiques del culte Anatòlic a les roques , on es creia que residien déus i esperits.

Els nobles a palau

                La ciutadella de Troia degué ser un gran complex de construccions de més d’un pis d’alçada. Possiblement combinava les funcions de temple, palau, tresoreria i arxiu, i seguia l’exemple de palau-megaron, amb un seguit d’edificis i estances disposades entorn a una gran sala central. La ciutadella estava envoltada per una enorme muralla. Comptava a més amb una xarxa de túnels que garantien el subministrament d’aigua d’una deu subterrània. Allà hi vivia la família reial i la resta de famílies nobles, en edificis grans i sumptuosos, però que comptava amb una decoració més aviat austera, ja que no s’han trobat ni objectes ni frescs massa luxosos.

                L’aristocràcia practicava la poligàmia. Dins l’elit s’incloïen també familiars de grans comerciants, que exercien funcions diplomàtiques i ocupaven els quadres de comanament a l’exèrcit. Per la seva banda, els habitants de Troia formarien el gruix de les tropes d’infanteria, amb nombrosos arquers i foners, reforçats amb un bon nombre de carros de combat que només podien ser costejats per les persones més riques.