Domesticació del gos

El llop es va convertir en el millor amic de l'home en un complex procés de domesticació que es va iniciar a Europa, i no pas a l'Àsia, i que van portar a terme pobles nòmades dedicats a la caça i la recol·lecció en un període molt remot, fa entre 32.100 i 18.000 anys. Amb posterioritat, acompanyant els humans en els seus desplaçaments, els gossos es van expandir per la resta del món, incloent-hi Amèrica.

La interacció entre llops i humans es pot datar fa uns 10.000 anys. Les dues espècies compartien  trets importants com l’alta sociabilitat, el nomadisme global i el fet de caçar en grup utilitzant una ment tàctica. De fet, durant un període  anterior de gairebé un milió d’anys, homínids i llops havien conviscut en molts indrets i, del cert,  s’havien reconegut com a caçadors i carronyaires de primera divisió. Encuriosits, uns i altres, devien acabar fent els passos que els portessin a interactuar de manera mútuament beneficiosa.

Cal suposar que els primers llops que van establir contacte van ser aquells individus menys porucs, més sociables i cooperatius, o si més no amb una agressivitat reduïda. Potser fins i tot alguns tenine alguna característica que els feia més dèbils, menys aptes per a la cacera i marginats dins de la seva llopada. No és difícil entendre que als humans de la prehistòria els interessés un aliat així. Els cànids, amb els seus sentits finíssims, especialmente l’olfacte, ajudaven a trovar les preses més ràpidament i amb més freqüència. Aleshores podien encalçar l’anima i esgotar-lo per després mantenir-lo fixat mentre els caçadors arribaven i l’abatien. Un cop esquarterada la peça , podien ajudar a carregar la carn cap el campament, o fins i tot protegir la carcassa d’altres predadors i carronyaires, fet que permetria als humans acampar allà mateix i atipar-se de valent.

Com a conseqüència de l’èxit del treball en equip, tant els grups humans com els seus ajudants de quatre potes consumien menys calories en la tasca, i després feien una ingesta important de proteïna i greix, cosa que evidentment millorava la seva condició física i la seva taxa reproductiva. Tots els participants se’n beneficiaven i veien incrementada la seva possibilitat de supervivència.

Els primers llops que es van acostar als humans van trobar també que eren un aliat útil, capaç d’abatre grans mamífers que quedaven fora de les seves possibilitats. A més compartien una estructura familiar que els era totalment reconeixedora: un pare, una mare, els seus cadells, agrupats en grups de vint o trenta que treballaven plegats. La relació devia ser complexa i delicada: oferia beneficis evidents per a les dues parts, però també implicava riscos. Els humans devien eliminar sense miraments aquells llops que no acabaven de semblar prou amistosos, i els animals devien aprendre amb el temps a interpretar el llenguatge corporal dels homes per saber quan podia ser millor fugir que apropar-se.

Homo Erectus

L'erectus, que va aparèixer fa 1.8 milions d'anys és un vell conegut nostre, ja que les seves primeres restes van ser descobertes entre 1890 i 1894 a l’illa de Java. Aquesta espècie va tenir un èxit sense precedents, a banda de viure durant un període força llarg, ja que els darrers exemplars daten de fa 300.000 anys, va aconseguir en la seva llarga existència tot un seguit de fites que van revolucionar la posició de l'home a la Terra.

Comencem per una de les dues més importants, l'expansió: L'erectus és el primer "homo" que surt d'Àfrica i s'escampa per tota Euràsia, fins a Indonèsia. El fet que fa possible aquesta expansió és el canvi radical en el seu sistema de vida. Si amb l'habilis havia començat el consum de carn, tot i que limitat pel fet de ser un carronyaire, ara ens trobem davant d'un caçador que encara fuig dels gran felins però que alhora comença a ser temut i respectat per aquests mateixos animals. L'erectus és ja plenament un caçador-recol·lector que comença a independitzar-se de tots els lligams que limitaven l'expansió dels seus avantpassats australopitecs i habilis. Ja no depèn d'una manera tan exagerada dels canvis climàtics que posaven en perill la seva existència. Adaptat als terrenys àrids, comença a allunyar-se dels rius i llacs en les seves migracions rera la seva principal font d'alimentació, els animals. Aquests li proporcionen gairebé tot el que necessita. La carn per alimentar-se, ossos per fabricar armes i eines i pell per vestir-se.

L'altra gran aportació de l'erectus és el descobriment del foc, fet que es produeix fa més de 400.000 anys. També aquest descobriment revoluciona la seva manera de viure i els seus hàbits. Per primer cop l'home té llocs estables per viure, ara ho fa al voltant del foc que li permet, per una banda estar més calent i per l'altra allunyar els depredadors. Comença a poder "cuinar". La carn, que ja anteriorment preparava picant-la i tallant-la a bocinets, passa a ser encara més digerible, facilitant l'alimentació. El grup té ara llum més hores i per tant els processos de socialització i convivència és veuen afavorits. La socialització té també les seves conseqüències, es fa indispensable un llenguatge per comunicar-se. Llenguatge molt primitiu, l'erectus no pot dir frases llargues, ni mantenir una discussió però si és capaç d'emetre uns sons curts que ja fan possible la comunicació dins del grup (Quantes vegades funcionem només amb monosíl·labs i paraules?).

També els canvis físics són considerables. El crani arribarà a tenir en els fòssils més recents 1225 cc, cosa que el deixa gairebé al mateix nivell que l'home actual. Durant el període final de la seva existència comença a desenvolupar-se el front com a conseqüència d'un desenvolupament del lòbul frontal, per tant comencen també a aparèixer funcions pròpies d'un pensament complex i inexistents fins llavors, com ara el raonament, la predicció i la concentració.

Tenien un esquelet molt més robust que el de l'home actual, i eren uns grans caminadors, ja que la pelvis més estreta feia que estiguessin més adaptats a la marxa bípeda que nosaltres. Les seves eines eren molt més perfeccionades, diversificades i especialitzades: destrals de mà, ascles, ganivets, raspadors...

La Romanització a Catalunya

S’entén com a romanització el procés que va anar transformant la societat ibera en una comunitat llatina. L’any 200 abans de Crist, els habitants de Catalunya eren ibers; uns segles després eren romans, parlaven en llatí, vestien amb túniques, tenien les lleis de l’imperi, construïen les cases com els romans, etc...

Els romans no sols van conquerir militarment el país – la conquesta va ser ràpida, va començar l’any 218 a C i va concloure uns 30 anys després – sinó que també el va transformar internament, fins a fer-li desaparèixer l’antiga manera de viure.

Al segle I d C es deixen de fabricar peces de terrissa per comprar-les als marxants romans, les inscripcions en llegua ibera cada vegada són més rares i comença a desaparèixer la moneda. Després del segle II, ja ningú no parla ni escriu com abans, els poblats de dalt dels turons s’abandonen i tothom habita a la plana, prop de les ciutats i les vies que els romans han construït. La cultura ibera ha desaparegut.

L'Oracle de Delfos

Els grecs consideraven Delfos el centre del món i la residència de l'oracle. Durant els segles III i VI aC, la seva importància era tal que atreia tot tipus de cabdills i governadors, molts dels quals van prendre decisions en funció de les respostes que els donaven les pitonisses del temple. 

No només els grecs el consultaven, sinó també altres civilitzacions del Pròxim Orient que creien fermament en les profecies de les sacerdotesses de Delfos, que van arribar a determinar el curs dels grans episodis de la història antiga.

A aquestes sibil·les, les sacerdotesses que transmetien les profecies, se'ls atribuïa el seu poder a uns "vapors d'una olor suau i dolça" que emanaven de les esquerdes de la caverna subterrània. En realitat, descobertes recents han demostrat que es podia tractar d’un tipus de gas etilè que, en grans quantitats, pot funcionar com un potent al·lucinogen.

Pítia o Pitonissa és el nom que es va anar donant a les dones que interpretaven les respostes, és a dir, l'oracle. Se sap que l'elecció d'aquest personatge es feia sense cap distinció de classes. A la candidata, només se li demanava que la seva vida i els seus costums fossin irreprotxables. El nomenament era vitalici i es comprometia a viure per sempre al santuari. Durant els segles d'apogeu de l'oracle, va ser necessari nomenar fins a tres pitonisses per poder atendre les innombrables consultes que es requerien. No obstant això, en els temps de decadència, només n'hi va haver una, suficient per als pocs oracles que es feien.

Pintures rupestres

No té gaire sentit pensar que les pintures situades en llocs molt estrets i de difícl accés, a la part més recòndita de les coves, tinguessin una funció merament decorativa. Algunes vegades descendien pous profunds, s’arrosegaven per passos estrets, escalaven xemenies o travessaven cornisses molt perilloses fins a decidir-se a pintar en una cambra minúscula. És difícil justificar que algú fes tot aquest esforç només pel plaer de pintar. Indubtablement l’art del paleolític no era per ser contemplat, sinó que el que comtava era l’experiència.

Els rituals neixen quan l’home sent que no és més que una petita peça en l’univers, una petita part en la natura on està integrat. Necessita entrar en contacte i parlar amb els déus, esperits i entitats protectores personificades en animals. Amb la pintura, recrea el viatge de l’ànima i les seves visions queden projectades en les parets, creant el cosmos peculiar de la humanitat paleolítica. Els humans de la prehistòria sembla que adoraven algunes d’aquestes grans bèsties, i les relacionaven amb els seus clans com a emblemes. Es detecta una jerarquia, una organització del món. Les bèsties no estan col·locades d’una manera aleatòria, sinó que, estadísticament, es detecten algunes constants: els bisons, urs, mamuts i cavalls apareixen als panells centrals de les parets; els cèrvols i les cabres, en posició secundària, i les feres ferotges, com ara lleons, ossos i rinoceronts, al fons de les coves. S’ha inferit alguns binomis; parelles d’animals i signes que significarien la contraposició entre masculí i femení.

L’art rupestre estava vinculat al que podem anomenar creences i pràctiques religioses, el resultat d’un sistema de creences més ampli. Els foanments d’aquesta visió del món haurien estat l’esfera d’una existència espiritual a la qual es podia accedir des de la realitat humana (per això s’utilitzen coves com a espais de contacte entre ambdós mons) i que el trànsit entre les dues realitats era fluïd (per això els humans es poden tornar animals, i a l’inrevés).

És el reflex de les obsessions que s’atribueixen a la humanitat paleolítica durant tot aquest llarguíssim període, derivades de la vida nòmada i de la dedicacióa una economia de subsistència bsada en la cacera i la recol·leció. Aconseguir menjar, reproduir-se amb èxit i sortir airosos dels perills serien els objectius de les tribus, i les pintures servirien a aquesta finalitat, encara que fos d’una manera simbòlica. Pintar le sbèsties seria una manera d’apropiar-se-les o de tenir algún poder sobre elles. A través de la pintura, els prehistòrics en propiciaren la cacera, i per això sovint els animals es representen ferits, amb el cos travessat per fletxes. Quan es representen animals amb actitud de còpula, o femelles embarassades, la pintura servia per propiciar la fecunditat. I les bèsties perilloses en ser relegades a espais ocults, allunyarien els enemics i la destrucció. Que les pintures fossin realitzades en coves, i sovint en llocs recòndits, tindrà també una raó de ser: el pintor bruixot s’havia d’amagar per fer aquests conjurs, perquè les bèsties no l’enxampessin. I també perquè la pintura no es realitzava per ser mostrada, sinó que l’important era l’acte màgic de pintar.

La vida a la ciutat de Troia

Carrers pavimentats i canals de drenatge indiquen una població abundant en les vint hectàrees de la ciutat de Troia, situant els seus habitants entre 7.000 i 10.000. aquesta densitat de població s’explica per l’auge econòmic que propicia la seva situació estratègica dintre del sistema comercial del II mil·leni ane, convertint-se en un important centre de redistribució de béns. A través del seu port, a la badia de Besik, Troia va comerciar amb cavalls, originaris de les estepes  del nord de la Mar Negra i de l’Anatòlia Central, àmbar del Bàltic, Cornalina de la Cólquide i coure dels Balcans i de l’Àsia Central. Aquest paper com a eix comercial és clau per entendre el rerefons històric de la guerra de Troia, i explica el perquè es forma una lliga de ciutats gregues tan importants per assegurar-se el control del pas dels Dardanels i el comerç entre la Mar Negra i la Mar Egea.

                Les vivendes de la ciutat baixa tenien sostres plans, on s’assecaven fruites i llegums, i també disposaven d’una àrea pavimentada al pati, probablement per a batre. Els productes s’emmagatzemaven en grans atuells, col·locats sota terra. El gruix de la població deuria dedicar-se a tasques artesanals, com ara la fabricació de ceràmica al torn, sobretot vaixelles amb decoració geomètrica. La gran presència d’utillatge per filar i teixir, com ara peses de teler, indica que els tèxtils troians (de llana i lli principalment) haurien estat molt apreciats pels comerciants. Els troians també fabricaren el valuós tint porpra, que s’obté la de la petxina marina anomenada múrex i que servia per a tenyir els teixits, les pells curtides i objectes d’ós i d’ivori. També hi havia nombrosos tallers dedicats a la metal·lúrgia, on es fabricaven objectes de bronze, ferro, plata i or.

Cavalls i déus

                Part de la població es dedicava a l’agricultura i la ramaderia, que constituïen les principals fonts d’aliment, seguides de la pesca i la recol·lecció de mol·luscs. El II mil·leni és l’edat d’or dels carros de combat tirats per cavalls i sembla que els troians van especialitzar-se en la doma de cavalls salvatges per al seu posterior ús militar, especialment per a l’exèrcit hitita.

                Els vestigis de la vida religiosa dels troians són certes tombes en forma de casa on es veneraven divinitats com ara el déu Appaulines, probable nom hitita del déu Apol·lo grec. També , a les portes de la Ciutadella troiana s’han trobat disset grans esteles de pedra que són típiques del culte Anatòlic a les roques , on es creia que residien déus i esperits.

Els nobles a palau

                La ciutadella de Troia degué ser un gran complex de construccions de més d’un pis d’alçada. Possiblement combinava les funcions de temple, palau, tresoreria i arxiu, i seguia l’exemple de palau-megaron, amb un seguit d’edificis i estances disposades entorn a una gran sala central. La ciutadella estava envoltada per una enorme muralla. Comptava a més amb una xarxa de túnels que garantien el subministrament d’aigua d’una deu subterrània. Allà hi vivia la família reial i la resta de famílies nobles, en edificis grans i sumptuosos, però que comptava amb una decoració més aviat austera, ja que no s’han trobat ni objectes ni frescs massa luxosos.

                L’aristocràcia practicava la poligàmia. Dins l’elit s’incloïen també familiars de grans comerciants, que exercien funcions diplomàtiques i ocupaven els quadres de comanament a l’exèrcit. Per la seva banda, els habitants de Troia formarien el gruix de les tropes d’infanteria, amb nombrosos arquers i foners, reforçats amb un bon nombre de carros de combat que només podien ser costejats per les persones més riques.