El riu del temps

Desconeixem quan, a Egipte, es van substituir les tècniques d'irrigació artesanals per un sistema col·lectiu a gran escala. La pràctica de la irrigació amb basses, que tractava com una sola unitat importants sectors de la plana inundable, ja era molt comuna durant l'Imperi Mitjà (cap a 2.040–1.640 aC), però no hi ha cap prova que fos coneguda en l'Imperi Antic (3r mil·leni aC), a l'època de les grans piràmides. Les poques mencions als problemes de l'aigua i d'irrigació que hi ha en els textos egipcis a penes ens proporcionen informació sobre l'evolució de les tècniques emprades. L'única empresa d'irrigació de gran envergadura documentada abans del període grecoromà es va fer al Faium, un gran oasi situat al sud-oest del Delta. Els sobirans de l'Imperi Mitjà van assecar-ne les terres amb la construcció d'un canal lateral per controlar la crescuda del riu. La seva obra, però, no els va sobreviure.
La regularitat de les crescudes i la fecunditat de les terres del Nil i el seu delta feien d'Egipte un oasi de prosperitat; l'estabilitat pol´tica, a més, permetia de crear reserves d'aliments en previsió d'èpoques d'escassetat. Però els avantatges que oferia aquesta situació només eren relatius : unes crescudes insuficients o excessives, unes collites dolentes, epidèmies o altres perills naturals podien frenar en qualsevol moment el creixement de l'antic Egipte, on només es feia una collita anual, al revés que en els nostres dies.
Els dos cultius principals eren cerelas: el blat per al pa i l'ordi per a la cervesa. Aquests productes, fàcils de conservar, eren la base de l'alimentació. També es conreava el lli, que tant es feia servir per fabricar cordes com els més fins teixits per a l'exportació; i el papir (planta d'aiguamolls que podia ser conreada o silvestre). L'arrel del papir es podia menjar, i les seves tijes tenien múltiples aplicacions, des de la fabricació de barques i estores fins a la de fulls per escriure, que també s'exportaven. A més, es conreaven diferenst fruites i hortalisses. Els antics egipcis consumien relativament poca carn d'animal domèstics, però caçaven els ocells de pantans i pescaven al Nil: per a la majoria aquestes eren les principals fonts de proteïnes animals.
A part de fer possible l'agricultura, el Nil, també era el principal mitjà de comunicació. Les càrregues pesants es podien transportar pel riu, amb una facilitat que contribuir a enfortir la unitat del país, alhora que el laberint de canals del Delta presentava un fort obstacle per a qualsevol invasió. Però el riu també podia separar els homes. Un pobre era “aquell que no té barca”, cosa que l'obligava a recòrrer als més afortunats per travessar el Nil. La mort era “arribar en terra” o “a l'altra riba” i el pas a l'altre món es considerava una “travessia”.
Aquest caràcter tan compacte del país a l'entorn del Nil va permetre l'explotació intensiva dels seus recursos i la concentració de poder. Els faraons, propietaris de la terra, controlaven els recursos agrícoles mitjançant la propietat de la terra, els impostos sobre la producció, les mesures administratives per aconseguir que es cultivés i el treball forçat. En contrapartida s'ocupaven de crear reserves en previsió de les males collites, i així assumien moltes de les funcions d'un sistema cooperatiu en societats més petites. L'organització centralizada que es va desenvolupar a partir del 3r mil·leni aC va crear una massa de mà d'obra disciplinada , la mateixa que va aixecar les tombes reials i els monuments funeraris dels alts dignataris de l'Imperi Mitjà, les seves fortificacions i les seves piràmides; la mateixa que va fer les campanyes d'expansió imperial i va erigir els temples i les tombes privades de l'Imperi Nou (cap el 1.550-1070 aC).
Tot això va ser possible gràcies al perfeccionament de l'agricultura d'inundació, que deixava lliure una gran quantitat de mà d'obra durant els mesos fluixos de l'estiu i permetia a alguns dedicar-se complertament a tasques més especialitzades i més nobles.

Egipte viu al ritme de les crescudes del Nil

Sense el Nil, que el tavessa de sud a nord des de les terres altes d'Etiòpia i l'Àfrica central fins a la Mediterrània, Egipte on a penes plou, hauria estat un país pràcticament desèrtic i inhabitable. Gràcies al riu va ser l'Estat més gran i més pròsper de la Mediterrània oriental des del 3.000 aC fins la conquesta romana.
Durant l'antiguitat, la prosperitat del país depenia de la riquesa de la seva agricultura, i per tant del Nil; tanmateix, aquesta agricultura no va nèixer d'una manera espontània, sinó que va anar apareixent en el decurs de la prehistòria. El Nil no ha tingut només una influència econòmica, sinó també política fins i tot ideològica.
Fa uns 12.000 anys, cap al final del Plistocè, Egipte encara formava part del Sàhara occidental, que en aquell temps era habitat per caçadors recol·lectors nòmades. El clima era més agradable que avui, i algunes regions que actualment són àrides i desèrtiques aleshores eren habitades. La vall i el delta del Nil no eren sinó un immens aiguamoll que atreia la gent i el bestiar per la seva excel·lent font d'aigua i que era molt apreciat per les seves plantes i peixos. En la mateixa època, els habitants de la regió també van començar a collir plantes salvatges, segurament cereals, que requerien més treball que els altres aliments que consumien. Se'n pot deduir que la pressió sobre els recusros naturals anava en augment.
A partir d'aquí va començar un lent procés de desertització del Sahara, que cap al 2.000 aC ja era tan àrid com en els nostres dies. Del 10.000 al 5.000 aC, els últims representants de l'Edat de la Pedra es van concentrar en els llocs on hi havia aigua i van explotar amb més insistència encara els recursos disponibles, tan al desert com a la vora del Nil. El conreu de la regió era uniforme, a diferència del d'altres societats camperoles més tardanes. La transició a l'agricultura sedentària es va produir, bé a les zones humides del desert, bé a la vall i al delta del Nil, en dates que se situen entre el 7.000 i el 5.000 aC. Molt mé tard que a l'Àsia occidental.
La Vall del Nil va començar a poblar-se amb el desenvolupament de l'agricultura. Cap el 4.000 ane, a Egipte només hi havia dues grans civilitzacions, la vella cultura Merimdeth a la regió del Delta, i al cultura badariana, centrada a Assiut, a l'Alt Egipte. Abans del 3.100 aC va quedar format l'estat egipci unificat, el primer gran Estat nació de la història.
Des d'aleshores, Egipte i la seva població no van deixar de prosperar i de créixer fins la conquesta romana. La unitat política i l'estabilitat de les institucions, així com la possibiltat d'explotar noves terres fèrtils, hi van contribuir considerablement. Les sembres es duien a terme després de la crescuda anual que cobria la vall i el delat del Nil des del final de juliol fins al setembre: a penes feia falta regar, i la collita es feia del marça al maig. Es podia incrementar el rendiment amb la canalització de les aigües de la crescuda per tal de retenir-les, mentre que el drenatge de les aigües residuals i el llim que es dipositava lentament permetia ampliar les superfícies cultivables. En canvi les terres dedicades a les hortalisses s'havien de regar tot l'any, una activitat que va ser manual fins que cap el 1.500 aC van aparèixer les primeres sínies. Altres conreus, com les primeres datileres, el fruit de les quals maduraven al final de l'estiu, no necessitaven rec, perquè les arrels d'aquestes plantes busquen l'aigua del subsòl.

Basat en: "El riu del Temps "

Baines, John

La Crisi del segle III

Cap el segle II els romans arribaren a la màxima extensió del seu Imperi. Les fronteres que es van fixar llavors ja no van poder ser ampliades. El procés d'enriquiment viscut amb l'expansió va arribar al sostre màxim i en el període que s'obrí a continuació, la societat romana va haver de variar enormememnt les seves formes de vida.
A partir d'aquest moment s'acaben els beneficis derivats de la conquesta: terres, esclaus, botí. L'imperi es va veure obligat a viure del que ja tenia i, a més a més, defensar-ho. Aleshores és quan es comença a viure d'una manera molt difierent de com s'havia viscut fins llavors. Sense nous ingressos es feia difícil conservar el luxe a què estaven acostumats els rics, les classes dirigents; sense nous esclaus era difícil aconseguir que les terres i les mines produïssin tans beneficis com fins llavors.
La defensa era quelcom molt costós. A l'interior de l'Imperi s'havia de mantenir l'ordre: el control dels esclaus, dels pobres a les ciutats, dels pobles conquerits, evitar l'entrada de pobles que habitaven a l'altra banda de les fronteres i els quals fins llavors havia estat fàcil mantenir allunyats. L'Imperi passa de conquerir cada vegada més terres a témer ser conquerit, perquè pobles que vivien al nord dels rius Rin i Danubi cada vegada els era més fàcil entrar dintre de les zones frontereres romanes i realitzar actes de pillatge o bé també d'invasió. La riquesa romana era un reclam perquè aquestes tribus deixessin de respectar les fronteres romanes: la pobresa dels llocs en què vivien, que els fa difícil alimentar-se i sobreviure, i l'empenta d'altres pobles que emigren des de llocs més llunyans pels mateixos motius, els fa emigrar.
Els romans han de tolerar la seva entrada i la seva permanència ja que no tenen força suficient per defensar-se davant la superioritat germànica. Aquestes invasions no són sempre violentes i destructives: un cop han demostrat als romans la seva força, s'estimen més arribar a un acord amb ells sobre el lloc on viure i com repartir-se els territoris i les riqueses. Això empobreis moltes ciutats: algunes queden abandonades i d'altres queden rescloses en muralles.
L'exèrcit romà intenta recuperar totes les terres i planifica un augment d'efectius. Els diners per pagar aquest exèrcit i proveir-lo van haver de sortir dels habitants de l'Imperi i, per tant, augmentaren els impostos. Els rics, tot buscant la manera d'evitar el seu pagament, començaran a marxar de les ciutats i a instal·lar-se en vil·les, al camp. Com que les ciutats s'anaven buidant, la producció artesanal i el comerç van decaure moltíssim. La terra, que era dels grans propietaris, esdevingué l'únic lloc on es podia sobreviure.
Els propietaris dividien els latifundis en petites parcel·les que lliuraven a camperols perquè les treballessin i, del que n'obtinguessin, els en donessin una part. Aquesta mena de contracte s'anomena colonat. També molts esclaus foren posats en llibertat i convertits en colons.

Els Inicis de la Vida Civilitzada

Des de temps immemorial existeix a Jericó un manantial que alimentava el que encara avui seguiex sent un gran oassis. Això explica sens cap mena de dubte el per què allà hi ha viscut gent gairebé de manera contínua durant prop de deu mil anys. Els agricultors s'agruparen a la seva proximitat al final de la prehistòria, provablement la seva població podria sumar aleshores sobre les dues o tres mil persones. Abans del sis mil ane, tenia grans dipòsits d'aigua, possiblement per a la irrigació, i una enorme torre de pedra que formava part d'un complicat sistema de defensa que durant molt temps va manentenir-se ne bon estat. És evident que els habitants de l'indret pensaven que tenien alguna cosa que valia la pena protegir: tenien propietats. Jericó era un lloc important, però no era encara l'inici d'una civilització; faltaven encara massa elements.
Hi ha una zona obscura, en què sabem que es produeix el canvi, però encara hi ha discrepàncies sobre le punt exacte on es creua la línia divisòria. A tot el pròxim Orient. Al voltant del 5000 aC. Les poblacions agrícoles tenen els excedents agraris sobre els que es podria aixecar la civilització. Algunes d'elles han deixat testimonis d'unes pràctiques relligioses complexes i d'una elaborada ceràmica pintada. En algun moment, al voltant del 6000 aC, es construïen edificis de rajoles de fang cuit a Turquia, Çatal Hüyük, un jaciment gairebé tan antic com Jericó. Però normalemnt entenem per civilització alguna cosa més que rituals, art o la presència de certa tecnologia, i també alguna cosa més que una acumulació d'éssers humans al mateix lloc.
Sobre les primeres civilitzacions no és convenient fer generalitzacions. Totes manifesten un baix nivell tecnològic, tot i que si ho comparem amb els seus antecessors és extraordinàriament alt. La seva forma i el seu desenvolupament estaven molt més determinats pel seu entorn que els de la nostra pròpia civilització. Però de manera tímida havien començat a trencar les limitacions de la geografia. La topografia del món ja era gairebé com l'actual; els continents ja estaven en les formes que tenen ara i les barreres o canals de comunicació que proporcionaven serien constants, però hi havia una aptitud tecnològica creixent per a explotar-los. S'estaven aprenent a utilitar els vents i les corrents marítimes que orientaren les primeres navegacions. Això sugereix que molt aviat les possibilitats d'intercanvi van anar creixent.
És perfectament raonable dir que la ciutat ha proporcionat la massa crítica que produeix la civilització i ha fomentat la innovació millor que qualsevol entorn anterior. Dintre de la ciutat els excedents de riquesa produïts per l'agricultura van fer possible altres activitats que caracteritzen la vida civilitzada. Van servir per mantenir una classe sacerdotal que elabrà una complexa estructura religiosa, que va conduir a la construcció de grans edificis amb funcions diferents a les estrictament econòmiques i, també, que va prtar la literatura. D'aquesta manera es van assignar recursos molt més elevats que en èpoques anteriors a alguna cosa diferent del que suposa el consum immediat, i això portà a noves iniciatives i experiències. La cultura acumulada es va anar convertint, d'aquesta manera, en un instrument cada cop més efectiu per cambiar el món.
Hi ha un canvi que es fa evident de manera ràpida: a diferents parts del món, els éssers humans començaren a diferenciar-se entre ells cada vegada de manera més ràpida. L'arribada de la civilització inaugura una era de diferenciació cada cop més ràpida del vestuari, de l'arquitectura, de la tecnologia, del comportament, de les formes socials i del pensament. Tot i que les seves arrels ja estan en la prehistòria, que ja contempla éssers humans amb estils de vida diferents , diferents maneres d'existir, diferents mentalitats i tamé diferents característiques físiques. Amb les primeres civilitzacions això ja no és producte només de l'entorn natural sinño de la capacitat de creació de la pròpia civilització.

Les Primeres Ciutats

Entre el desè i el vuitè mil·lenni a.n.e. en alguns llocs del món comença a practicar-se l'agricultura i la ramaderia.
Des d'aquell moment, alguns d'aquests petits grups d'agricultors van anar creixent i s'enriquiren fins a modificar completament la seva forma de vida. Arribaren a edificar grans ciutats, amb temples i palaus espectaculars. També va anar desapareixent aquella primitiva igualtat i es començaren a donar grans diferències entre les persones, tant pel que fa al tipus de feina que feien, com a les condicions de vida o a la manera de pensar.
Aquests grans canvis reben el nom de revolució urbana, que no va tenir lloc al mateix temps i de la mateixa manera a tot arreu.
Les ciutats més antigues de les quals tenim coneixement es formaren en una zona que s'ha anomenat Creixent Fèrtil, per raó de la seva forma de mitja lluna. Es tracta d'una gran extensió semidesèrtica, en la qual la vida humana troba grans dificultats. Hi ha, però, oasis aïllats i, sobretot, rius amb unes valls d'una extraordinària fertilitat. Per exemple, Mesopotàmia (nom que significa terra entre rius) era una zona pantanosa, plena de joncs i palmeres, on abundaven els ocells i els peixos. Egipte, per altra banda, no era res més que l'estreta vall d'un riu, el Nil, que cada any inundava les terres de la seva riba i les enriquia amb el llim. Allí, enmig dels papirs, vivien hipopòtams, cocodrils, aus aquàtiques ... Aquestes terres devien semblar un paradís per als grups d'agricultors que vivien en els turons propers, ja que allí no hi havia altra cosa que desert.
Per a conrear aquestes terres, però, calia controlar l'aigua, dessecant pantans i construint preses, dics i canals. Amb això, a més a més d'impedir les inundacions, s'ampliava la quantitat de terra apta per al conreu. Tots aquests esforços compensaven, ja que en alguns llocs es podia arribar a aconseguir fins a sis collites l'any i obtenir cent vegades més gra del que s'havia sembrat. Aquesta mena d'agricultura basada en el control de l'aigua, s'anomena agricultura de reg.
L'agricultura de rec no pot dur-la a terme un pagés qualsevol, pel seu compte, sinó que cal la col·laboració de molta gent. El més probable és que els primers intents fossin obra de diversos poblats que s'ajuntaren per fer les construccions.
També feia falta tenir alguns coneixements, per tal de preveure amb exactitud el moment de les inundacions, planificar el repartiment d el'aigua, etc.
A l'interior d'aquestes comunitats, un petit grup aconseguia especialitzar-se en les tasques de control i planificació, fruit de l'acumulació de coneixements i experiència al llarg dels anys sobre el tema. Aquestes persones quedaven alliberades de la feina del camp i era el grup encarregat del graner, és a dir, d'acumular i distribuir els beneficis de la collita.

Israel. La Biblia II

Cap a finals de s VII ane, al llarg d’unes dècades d’ebullició espiritual i agitació política, un grup de funcionaris de la cort, escribes, sacerdots, camperols significats, profetes, ... s’uniren per crear un moviment nou el nucli del qual van ser uns escrits sagrats plens de brillantor literària i espiritual. Aquesta obra mestra de la literatura (compilació d’escrits històrics, memòries, llegendes, contes populars, anècdotes, propaganda monàrquica, profecia, poesia antiga i altres adaptacions de fonts anteriors) serà objecte d’una nova tasca d’edició i elaboració fins a convertir-se en l’anclatge espiritual. Fins a tal punt que els dirigents (Josies i descendents) van declarar anatema el rastre de cultes extrangers o religiositats diversificades, considerant-les la causa de les calamitats que afectaven Judà. Aquesta campanya de purificació religiosa revolucionària va ser molt destructora i imposada per raons polítiques jueves.
Això va néixer a Jerusalem, entre els seus carrers, els patis del palau reial, el Temple del Déu d’Israel i com a resposta a un seguit de calamitats que afectaven a Judà en aquella època. Van emprendre una campanya de purificació religiosa ordenant la destrucció de santuaris diversos i declarant-los l’origen del mal. Des d’aleshores tan sols hi haurà un lloc legítim de culte: El Temple de Jerusalem. Així neix el monoteisme modern. I es lliga fortament a una ambició política: fer de Jerusalem el centre d’un extens regne panisraelita. Així doncs, contra tot pronòstic tenim descobriments que ens aporten noves dades sobre el tema. Segons això els descendents del rei David no van ser res més que un altre dels clans aristocràtics que lluitaven per mantenir-se en el poder malgrat rivalitats internes i amenaces externes. Aquests descobriments arqueològics revolucionen l’estudi de l’antic Israel. Ara ja és possible començar a separar història i llegenda. Començar a respondre no tan sols quan es va escriure La Biblia, sinó també per què es va escriure.
El projecte de monarquia expansiva i teocràtica de Josies va tenir els anys comptats. Asiris i Babilònics, amb Nabucodonosor, ho van destruir per les armes i sense pietat, posant fi als somnis d’epopeia nacional. La reconversió que anà fent el poble jueu en la reconstitució de la seva fe al llarg del cautiveri Babilònic i posteriorment, va produir contínuament una literatura que pretenia mantenir unida la comunitat. Però ara s’havia de fer sense una cobertura política monàrquica. La reconstrucció passava per reordenar la institució sacerdotal, enfortir l’economia i l’administració. L’Helenització va començar a prendre forma en una societat que feia front a uns moments atzarosos i caòtics (s. II i I ane) veient l’eclosió de la idea antiga del messianisme político-religiós en una versió més espiritualista i utòpica. El cristianisme irromprà amb força i tot i començar amb un desig de venjança jueva contra Roma es desenvoluparà cap a una nova religió carregada d’hel·lenisme i semitisme, de paganisme i judaisme. Va trobar en les esquerdes d’un imperi en decadència l’entorn adequat per reproduir-se fins a l’hegemonia.

Israel i la Biblia I

Les grans ideologies religioses (sistemes de pensament filosòfic-teològic) van gaudir d’una gran potència creadora i van arribar a un nivell força elevat d’evolució. Però arribats en aquest punt també van experimentar profundes crisis de creixement. Karl Jaspers situa aquests moments entre el 800 i 200 ane aproximadament. Era aleshores quan, sistemàticament apareixien moviments religiosos de salvació (homes carismàtics anunciaven l’imminent arribada d’un alliberador) que pretenien trencar els vells paràmetres de religiositat tribal, modernitzar-se sobretot amb un profetisme i una nova ètica. I és en aquesta franja cronològica precisament, segons es desprèn de les investigacions arqueològiques i bíbliques, en què el rei jueu Josies va fer reconstruir radicalment la religió mosaica, encara fortament adherida a la mentalitat tribal. Aquest revisió textual va acompanyada d’una reconducció ideològica per aconduir-nos a la primera definició rigorosa del monoteisme jueu.
El seguit de relats que projecten els interessos dels protagonistes i dels redactors que van orientar tan l’acció col·lectiva del poble hebreu com l’elaboració d’un corpus intel·lectual que l’imposés, van propiciar l’ènfasi posat en els factors ideològics, cosa que no hem de deixar de banda a l’hora de llegir aquest conjunt de relats extraordinaris. I entenem aquí ideologia com la influència principal de la lluita de classes i els seus interessos sobre les formes i continguts del pensament, en el context d’unes relacions de producció, amb el seu entorn de factors econòmics, socials, polítics, culturals i religiosos. Les ideologies dibuixen el perfil de les superestructures mentals i institucional d’una societat.
La revolucionària teologia jahvista es genera en el procés de la formació ideològica d’Israel com a poble escollit, en el context d’una religiositat ètnica i nacionalista. Els cultes tribals i els antics rituals van ser considerats com a deslleials a Jahvé i la causa de les desgràcies que el poble jueu havia patit en aquells moments (exili i deportació a Babilònia). És doncs al post-exili (s V i IV ane) quan el text de La Biblia es revisa, reajusta i complerta. El sacerdot Ezra serà qui dirigeix aquesta empresa, per la seva rigorositat en la ideologia jahvista, també pel seu saber sacerdotal i per la seva sensibilitat cap a les noves necessitats de la teocràcia del Temple. Impulsarà, juntament amb Nehemíes, la continuació de la idea de purificació espiritual i estricte monoteisme que Josies havia impulsat abans de l’exili.

Basat en La Biblia desenterrada

de Finkelstein, I; Dilberman, N.H.