Pintures Murals de la Cambra Funerària. La Casa per a l'eternitat

Les pintures murals de la tomba de Tutankhamon mostren diverses peculiaritats respecte a altres hipogeus reials. A nivell estilístic sembla que les figures estan més plenes de vida que amb anterioritat. Els ventres una mica sobresortits, la mida de les figures de la paret nord (situada en front de la paret on hi ha l’entrada), al contrari de les de la paret sud, té un cànon de proporcions. Les quatre parets compten amb petits nínxols tapiats on s’hi col·locaren els anomenats maons màgics, petites figures de divinitats protectores del difunt.

Paret Est (1)

A la paret est, on hi ha l’entrada a la cambra del tresor, s’hi aprecia la llitera sobre la que es desplaça el sarcòfag amb la mòmia del monarca difunt durant el seguici funerari. El sarcòfag es troba sobre un baldaquí ricament decorat. Aquesta es considera la primera representació d’una escena dels llibres de l’inframon no reials a un sepulcr reial. El model d’aquest tipus de representació és troba al Llibre dels Morts.

Las llitera és arrossegada per dotze alts dignataris del regne: Entre ells hi apareixen els anomenats “nou amics”, que avancen davant dels dos visirs calbs amb les seves vestidures oficials. El personatge que tiba la llitera darrera els visirs i que és més a prop del rei podria ser el famós general Horemheb, que va convertir-se més ntard en faraó.

Paret Nord (2)

L’extrem de corda del seguici amb la llitera ens porta directament a la paret nord amb la representació de la cerimònia ritual d’obertura de la boca dels difunt faraó. La cerimònia la realitza el Gran Sacerdot i successor del rei, Ay, que amb el corresponent aparell màgic a les mans adopta el paper de “fill” i es troba davant la mòmia del difunt converit en Osiris. El ritual representat a aquest tipus d’imatge, també habitual als sepulcres privats, fa possible que el mort pugui tornar a utilitzar els seus sentits, així com menjar i beure, igual que ho feia en vida. La inscripció mostra quen Ay ja portava la inscripció reial en aquest moment.

L’escena següent mostra a Tutankhamon amb un bastó, sense embenar i ja amb estatus diví, davant la deesa celeste Nut, que realitza el gest nini de benvinguda, simbolitzat per les dues línies d’aigua sobre les seves mans pures.

A la darrera seqüència Tutankhamon apareix amb el mocador reial i seguit del seu doble espiritual, el ka, davant Osiris, el déu de la ressurrecció. La pell verda d’Osiris simbolitza la Natura capaç de regenerar-se.

Paret Oest (3)

Les representacions de la paret oest mostren una part de la primera hora de l’Amduat, un llibre reservat a la reialesa sobre allò que passa a l’Inframon i que es remunta a una època anterior. Els dotze babuïns asseguts donen la benvinguda a la barca solar en arribar a l’Inframon. Dins la barca solar s’hi troba un escarabeu, un símbol de la regeneració de la vida.

Paret Sud (4, paret d’accés a la cambra funerària)

A la paret sud, la paret d’accés a la cambra, hi ha represnetat el rei entre dues divinitats, el rei dels morts Anubis (esquerra) i la deesa del Cel i de l’Inframon Hathor (dreta). A l’esquerra d’Anubis, l’escena continuava antigament amb la representació de la deessa Isis realitzant el gest nini, i al seu darrera tres divinitats idèntiques de l’Inframon assegudes. 

 

Aquesta part de la decoració mural es va perdre quan es va enderrocar la paret de la cambra funerària per tal de poder treure les grans capelles, doncs tant la paret com la decoració s’havien fet després d’haver col·locat i muntat les capelles i, per tant, l’accés a la cambra era massa estret.

Artesans de la ceràmica al Neolític

La substitució dels útils de pedra tallada pels de pedra polida no és la novetat més important, si bé és la que dóna nom al període. La diversificació de tasques que calia realitzar (tales d'arbres, sembra de llavors, sega de cereals, mòlta del gra ...) explica que els primers agricultors haguessin de crear nous estris específics per a cada funció. La majoria d'estris eren de sílex amb un mànec de fusta, altres eren d'ós i banya d'animal. Feien ceràmica per emmagatzemar aliments, tela per a la roba amb llana i lli, instruments de música ...

Els primers poblats no tenien ceràmica i els objectes destinats a contenir líquids eren carabasses, recipients de cuir, bols de pedra o de fusta i cistells de vímets o cordes entrellaçades. Però a partir del sisè miŀleni aC es difon l'ús de les peces de terrissa.

Sorgida la ceràmica, l'home intenta decorar-la. Sembla que les primeres decoracions eren cordes que devien ser de reforç però després es van introduir altres variants: l'acanaladora, el cordó (línia en relleu a manera de corda, lleugerament sota la vora) i les anses de diversos tipus. La ceràmica de l'època inicial (cap el 4000 aC) és de l'anomenada cardial, amb incisions de diversa mena fetes amb els dits o amb punxons o espàtules d'os o pedra polida, a l'argila tova però ja modelada (sense torn), abans de la cocció. Reben el nom de cardial per estar produïdes la majoria de les incisions amb un tipus de petxina anomenada Cardium edule o altres espècies del mateix gènere Cardium, del qual deriva el nom "cardial". Les incisions -sovint combinades- buscaven efectes simètrics.

Tutankhamon, el rei nen

Tutankhamon deu la seva immensa celebritat al descobriment de la seva tomba i de l’extraordinari tresor que amagava.

Per què se l’anomena el nen rei?

A la mort d’Akhenaton, al voltant del 1.330 aC, els sacerdots de Tebes confiaren el tron a Tutankhamon. Amb poc més de 10 anys, aquest nen ja estava casat amb una de les filles d’Akhenaton i Nefertiti (Ankhesenamon). Com que era massa jove, tot el poder va ser per a Ay, l’antic visir d’Akhenaton.

Una mort misteriosa

Tutankhamon va morir jove, en condicions inexplicades, quan tenia a penes 20 anys. Una radiografia de la seva mòmia ha revelat que tenia una ferida al crani, cosa que ha fet imaginar un assassinat. Però també hi ha altres lesions al seus ossos, com ara una fractura al genoll que podria haver-se infectat i també ser la causa de la mort. La incertesa fa volar la imaginació i actualment són vàries les hipòtesis, però encara continua sent un misteri.

Un fabulós tresor

El 1922, Howard Carter penetrà a la seva petita tomba. Amagada per una altra sepultura, no havia estat oberta des de feia 3.500 anys. A les tres habitacions hi havia més de 2.000 objectes! Destaca la fabulosa màscara funerària d’or i pedres precioses i el tercer sarcòfag, tot d’or, que pesa més de 1.000 kg! La mòmia no s’ha conservat massa bé.

Mesopoàmia i els déus

Les divinitats mesopotàmiques tenien l’aparença, les qualitats i els defectes dels humans, ja que havien estat concebuts a la seva similitud. Eren en gran mesura un reflex de la societat que els havia creat. Es tractava d’una transposició a nivell celestial d’allò que passava al món terrenal. Els déus s’alimentaven, es barallaven, s’estimaven, es casaven i tenien família com qualsevol persona. Però hi havia una diferència notable: no coneixien la mort.. La immortalitat, així com la possessió d’un poder il·limitat i sobrenatural, eren característiques innates als déus que els diferenciaven dels humans.

Els déus no tan sols tenien la petjada de les coses humanes, sinó també eren una projecció de la societat. Estaven organitzats en categories ben diferenciades i el seu panteó era una reproducció de l’organització social. Hi havia un sobirà, una família reial, així com funcionaris, tècnics i ajudants, que constituïen el grup de les divinitats  principals o majors. Per dessota es trobava una cort de divinitats menors i marginals. Al cap de munt del sistema es trobava AMUN, que era el fundador de la dinastia divina i el pare dels déus. Amb ell, ENLIL, el déu del vent, i ENKI, el déu de les aigües dolces subterrànies, constituïen la trinitat dels déus suprems. El grup dels set grans déus mesopotàmics quedava completat amb SHAMASH, el déu del Sol, SIN, el déu de la Lluna, ISHAR, la deessa de l’amor i de la guerra, i NINHURSAG, la deessa mare.

La humanitat s’humiliava i tremolava davant els déus. Sabedors del seu poder, els habitants de Mesopotàmia adoptaven una actitud de submissió, d’admiració i de respecte, fins i tot de temor. De la divinitat mai s’esperava proximitat. Les persones no estimaven els déus, els temien. Tot allò que passava a la terra tenia un origen diví. I d’aquesta submissió als dictats divins ningú estava lliure, ni tan sols els reis. Cada decisió del monarca calia que els déus la ratifiquessin. Una campanya militar, ingerir un fàrmac o l’elecció de l’hereu havien de ser ratificades per les divinitats mitjançant els oracles o els endevinadors.

Cada ciutat de Mesopotàmia tenia un déu patró que la protegia i d’aquesta protecció depenia en gran mesura la seva prosperitat. La ciutat era concebuda i fundada per ser la llar d’una determinada divinitat. Aquesta llar estava representada pel temple principal. Així els monarques invertien grans esforços en la construcció i reconstrucció dels principals santuaris. L’èxit i el futur de cada ciutat i cada regne depenia de l’harmònica relació entre déus i reis.

El temple i el palau constituïen els dols pols de poder a Mesopotàmia. El temple era primer que tot, la casa de la divinitat, el lloc on vivia i on se l’atenia a diari. Hi havia tres elements que sempre es consideraren indispensables a tot l’edifici consagrat al culte: l’emplaçament del tron de la divinitat, on s’hi trobava l’estàtua de culte; el lloc de la presentació de les ofrenes, i la zona on es preparaven els aliments o es realitzava el sacrifici d’animals.

Al voltant de l’estàtua divina s’organitzava un seguit de cerimònies en honor del déu titular. Cada dia els déus rebien dos àpats majors i dos menors. No era un acte simbòlic, sinó que aquesta tasca requeia damunt cuiners adscrits al temple. Se’ls alimentava amb pa, dàtils i diversos tipus de carns elaborades seguint receptes culinàries. I bevien vi, vàries classes de cervesa i llet.

A més de menjar, les divinitats rebien tota mena de cures, ja que se’ls feia la higiene personal i se’ls vestia i empolainava amb joies en un intent d’ostentació. Fins i tot se’ls treia de passeig en processó , generalment en el marc de la celebració de determinades festivitats religioses, la més important de les quals era Cap d’Any.

De tots aquests menesters se n’ocupava un ampli sèquit constituït per personal de culte i de la classe sacerdotal, format tant per homes com per dones, reclutats entre les famílies de les classes altes. Les sacerdotesses, que duien una vida semi conventual, podien casar-se però no podien procrear. Només podien tenir fills mitjançant una esclava, ja que calia que es mantinguessin castes.

La importància d’aquests cultes ve determinada pel desconsol que provocava en el cas de la presa d’una ciutat per part de l’enemic, la deportació a un altre país de l’estàtua del déu. No hi havia millor manera d’humiliar el vençut que robant-li els seus deus

Música i dansa a Egipte

L’aprenentatge de la interpretació musical a l’Egipte faraònic devia ser en gran part oral, ja que no es disposa de documents escrits. L’ensenyament s’impartia majoritàriament als temples, tot i que també hi havia escoles de música a les corts. El caràcter sagrat convertia aquestes arts en activitats restringides a persones considerades pures i amb capacitat per interpretar la voluntat de les divinitats. És a dir, els sacerdots i les sacerdotesses, que un cop dominada la disciplina s’encarregaven d’instruir els futurs músics professionals.

El temple més important quant a l’aprenentatge musical era el de Dendera , consagrat a la deessa Hathor. Allà s’hi desenvolupaven les danses més místiques, conegudes com a danses hathòriques. És el cas de la dansa dels miralls, en què un grup de ballarines executava un joc de moviments dirigits per la percussió de bastons i de les mans. Una altra era la dansa d’Iba, que es practicava en els rituals funeraris i que s’acompanyava d’una cançó on es demanava que Hathor guiés el difunt cap el més enllà. L’ermetisme i el rigor que caracteritzava la formació dels futurs músics es traduïa posteriorment en el mateix ofici. Es creu que la disciplina es transmetia de generació en generació fins al punt que hi havia nissagues familiars senceres de músics. L’ofici era respectat i prestigiós, i diferenciava els músics sacerdots que es cuidaven de les adoracions divines als temples, dels músics professionals.

El llegat pictòric referent a la cultura musical de l’Egipte és immens. El seu ús per excel·lència era religiós, però la música també amenitzava les festes populars, els banquets privats i les tasques agrícoles i els seguicis funeraris. En l’esfera religiosa la teoria musical era una disciplina sagrada. Els egipcis creien que el cosmos tenia un ritme i una música , i el so instrumental, el cant, la recitació i la dansa es consideraven vehicles per fer arribar missatges als déus. L’element essencial de la música sacra era la veu, cantada o recitada, ja que conformava tan la melodia com el missatge que havia de ser escoltat pels déus.

L’acompanyament inseparable del cant era la dansa. Es practicava als temples i en els rituals d’adoració de les divinitat, i sovint s’acompanyava també d’instruments de percussió com bastons de fusta, tamborins i sistres que en marcaven el ritme i el tempo d’execució. La tècnica era sofisticada, amb moviments sinuosos i sensuals que incorporaven delicats gestos giratoris de canells però també acrobàcies i salts mortals de gran dificultat. Podien representar-los ballarins o ballarines en solitari, o bé conjunts masculins o femenins sempre per separat i sovint guarnits amb tatuatges de sanefes o animals, i duien collarets i braçalets a mans i turmells.