Mesopoàmia i els déus

Les divinitats mesopotàmiques tenien l’aparença, les qualitats i els defectes dels humans, ja que havien estat concebuts a la seva similitud. Eren en gran mesura un reflex de la societat que els havia creat. Es tractava d’una transposició a nivell celestial d’allò que passava al món terrenal. Els déus s’alimentaven, es barallaven, s’estimaven, es casaven i tenien família com qualsevol persona. Però hi havia una diferència notable: no coneixien la mort.. La immortalitat, així com la possessió d’un poder il·limitat i sobrenatural, eren característiques innates als déus que els diferenciaven dels humans.

Els déus no tan sols tenien la petjada de les coses humanes, sinó també eren una projecció de la societat. Estaven organitzats en categories ben diferenciades i el seu panteó era una reproducció de l’organització social. Hi havia un sobirà, una família reial, així com funcionaris, tècnics i ajudants, que constituïen el grup de les divinitats  principals o majors. Per dessota es trobava una cort de divinitats menors i marginals. Al cap de munt del sistema es trobava AMUN, que era el fundador de la dinastia divina i el pare dels déus. Amb ell, ENLIL, el déu del vent, i ENKI, el déu de les aigües dolces subterrànies, constituïen la trinitat dels déus suprems. El grup dels set grans déus mesopotàmics quedava completat amb SHAMASH, el déu del Sol, SIN, el déu de la Lluna, ISHAR, la deessa de l’amor i de la guerra, i NINHURSAG, la deessa mare.

La humanitat s’humiliava i tremolava davant els déus. Sabedors del seu poder, els habitants de Mesopotàmia adoptaven una actitud de submissió, d’admiració i de respecte, fins i tot de temor. De la divinitat mai s’esperava proximitat. Les persones no estimaven els déus, els temien. Tot allò que passava a la terra tenia un origen diví. I d’aquesta submissió als dictats divins ningú estava lliure, ni tan sols els reis. Cada decisió del monarca calia que els déus la ratifiquessin. Una campanya militar, ingerir un fàrmac o l’elecció de l’hereu havien de ser ratificades per les divinitats mitjançant els oracles o els endevinadors.

Cada ciutat de Mesopotàmia tenia un déu patró que la protegia i d’aquesta protecció depenia en gran mesura la seva prosperitat. La ciutat era concebuda i fundada per ser la llar d’una determinada divinitat. Aquesta llar estava representada pel temple principal. Així els monarques invertien grans esforços en la construcció i reconstrucció dels principals santuaris. L’èxit i el futur de cada ciutat i cada regne depenia de l’harmònica relació entre déus i reis.

El temple i el palau constituïen els dols pols de poder a Mesopotàmia. El temple era primer que tot, la casa de la divinitat, el lloc on vivia i on se l’atenia a diari. Hi havia tres elements que sempre es consideraren indispensables a tot l’edifici consagrat al culte: l’emplaçament del tron de la divinitat, on s’hi trobava l’estàtua de culte; el lloc de la presentació de les ofrenes, i la zona on es preparaven els aliments o es realitzava el sacrifici d’animals.

Al voltant de l’estàtua divina s’organitzava un seguit de cerimònies en honor del déu titular. Cada dia els déus rebien dos àpats majors i dos menors. No era un acte simbòlic, sinó que aquesta tasca requeia damunt cuiners adscrits al temple. Se’ls alimentava amb pa, dàtils i diversos tipus de carns elaborades seguint receptes culinàries. I bevien vi, vàries classes de cervesa i llet.

A més de menjar, les divinitats rebien tota mena de cures, ja que se’ls feia la higiene personal i se’ls vestia i empolainava amb joies en un intent d’ostentació. Fins i tot se’ls treia de passeig en processó , generalment en el marc de la celebració de determinades festivitats religioses, la més important de les quals era Cap d’Any.

De tots aquests menesters se n’ocupava un ampli sèquit constituït per personal de culte i de la classe sacerdotal, format tant per homes com per dones, reclutats entre les famílies de les classes altes. Les sacerdotesses, que duien una vida semi conventual, podien casar-se però no podien procrear. Només podien tenir fills mitjançant una esclava, ja que calia que es mantinguessin castes.

La importància d’aquests cultes ve determinada pel desconsol que provocava en el cas de la presa d’una ciutat per part de l’enemic, la deportació a un altre país de l’estàtua del déu. No hi havia millor manera d’humiliar el vençut que robant-li els seus deus