Música i dansa a Egipte

L’aprenentatge de la interpretació musical a l’Egipte faraònic devia ser en gran part oral, ja que no es disposa de documents escrits. L’ensenyament s’impartia majoritàriament als temples, tot i que també hi havia escoles de música a les corts. El caràcter sagrat convertia aquestes arts en activitats restringides a persones considerades pures i amb capacitat per interpretar la voluntat de les divinitats. És a dir, els sacerdots i les sacerdotesses, que un cop dominada la disciplina s’encarregaven d’instruir els futurs músics professionals.

El temple més important quant a l’aprenentatge musical era el de Dendera , consagrat a la deessa Hathor. Allà s’hi desenvolupaven les danses més místiques, conegudes com a danses hathòriques. És el cas de la dansa dels miralls, en què un grup de ballarines executava un joc de moviments dirigits per la percussió de bastons i de les mans. Una altra era la dansa d’Iba, que es practicava en els rituals funeraris i que s’acompanyava d’una cançó on es demanava que Hathor guiés el difunt cap el més enllà. L’ermetisme i el rigor que caracteritzava la formació dels futurs músics es traduïa posteriorment en el mateix ofici. Es creu que la disciplina es transmetia de generació en generació fins al punt que hi havia nissagues familiars senceres de músics. L’ofici era respectat i prestigiós, i diferenciava els músics sacerdots que es cuidaven de les adoracions divines als temples, dels músics professionals.

El llegat pictòric referent a la cultura musical de l’Egipte és immens. El seu ús per excel·lència era religiós, però la música també amenitzava les festes populars, els banquets privats i les tasques agrícoles i els seguicis funeraris. En l’esfera religiosa la teoria musical era una disciplina sagrada. Els egipcis creien que el cosmos tenia un ritme i una música , i el so instrumental, el cant, la recitació i la dansa es consideraven vehicles per fer arribar missatges als déus. L’element essencial de la música sacra era la veu, cantada o recitada, ja que conformava tan la melodia com el missatge que havia de ser escoltat pels déus.

L’acompanyament inseparable del cant era la dansa. Es practicava als temples i en els rituals d’adoració de les divinitat, i sovint s’acompanyava també d’instruments de percussió com bastons de fusta, tamborins i sistres que en marcaven el ritme i el tempo d’execució. La tècnica era sofisticada, amb moviments sinuosos i sensuals que incorporaven delicats gestos giratoris de canells però també acrobàcies i salts mortals de gran dificultat. Podien representar-los ballarins o ballarines en solitari, o bé conjunts masculins o femenins sempre per separat i sovint guarnits amb tatuatges de sanefes o animals, i duien collarets i braçalets a mans i turmells.