Monuments funeraris.

Les grans tombes, monuments funeraris d'embergadura, proven l'existència d'una jerarquia capaç de dominar una mà d'obra, de contractar artesans especialitzats en gravar la pedra i l'edificació de superestructures. Monuments que acostumen atener un cert aire de propaganda, a més del funerari, que aclama l'estirp del dirigent. Esplèndides tombes principesques que contribueixen a la mitificació o heroïtzació del personatge enterrat, que enaltia als descendents al trobar-se lligats per llaços de sang a un avant-passat que alhora està vinculat amb al divinitat, la qual cosa en darrera instància vindria a potenciar la funsió política.

Aquestes tombes de càmera són originàries en els assentaments fenicis i púnics costaners, tinein t en compte l'intens comerç que es duia a terme entre aquests i l'interior. Aquests assentaments van exercir una poderosa influència en aquest tema. Per la seva magnitud gransdiositat serien susceptibles d'impressionar als dirigents ibers, qui pel seu estatus tractarien directament amb les factories costaneres, i això els induí a imitar les sepultures. De tota manera aquest coneixmeent també podia haver estat tramés oralment o mitjançant dibuixos pels mercaders orientals que s'internaven a les seves terres. Però en tots els casos les vies de difusió cultural són les factories fenícies i púniques de la costa. La relació comercial fenícia i l'interior indígena va passar a convertir-se també en una relació econòmico-cultural, amb el conseqüent transvassament i assimilació per part de l'element autòcton i també en sentit invers, d'idees socials i rituals. Això podia trobar-se en l'adopció per part de les classes altes de la societat ibera de la sepultura de càmera, encara que probalement aquesta adopció tan sols implica la superestructura, la manifestació externa de riquesa d'una alta jerarquia dirigent, monopolitzadora dels recursos econòmics que fabrica per a la seva darrera morada i receptacle digne de la seva posició social, i en canvi es conservés en essència el ritual generalitzat des de generacions passades conforme als preceptes de la seva religió. Les tombes d'aquesta mena estan indicant una diversificació jeràrquica en la societat ibèrica molt marcada, una idea de jefatura, de lideratge que si hagués continuat desenvolupant-se podria haver desembocat en una estructura de confederació o estat.

Les factories controlen l'accés al mar de les vies que condueixen cap a l'interior i creuen els territoris on s'extenen les càmeres hipogees ibèriques, la qual cosa evidencia que aquestes vies de comunicació han actuat com a vies de difusió cultural.

Els metalls al servei dels poderosos.

La majoria d’instruments i eines eren encara de fusta o pedra, com feia mil·lenis. No és que no es coneguessin els els metalls, perquè el coure es fonia des de feia molt temps i el seu aliatge amb l’estany permetia d’obtenir el bronze, metall extraordinàriament dur; també coneixine la plata i el plom: És per això que els estris ja podien ser molt millors i alleugerir la feixuga feina dels pagesos.

Però la realitat no va ser així; cap pagès no disposava d’instruments de metall i el bronze no va servir ni per produir més ni per fer les tasques menys dures, ja que els metalls en aquella època no estaven al servei dels pagesos. Del bronze i el coure se’n feien armes: espases, llances, punyals, sagetes ... De l’or i la plata en feien joies meravelloses: arracades, penjolls i anells.

Per què fou així? Com explicar que descobriments tant importants com el dels metalls no s’aprofitessin per millorar les condicions de vida de la gent? De fet, tant el coure com l’estany, i no cal dir l’or i la plata, eren metalls que s’obtenien a partir de minerals que no es trobaven a les valls dels rius. No n’hi havia ni al país del Nil ni a la Mesopotàmia. Per obtenir or , els habitants de les valls havien de recòrrer centenars de quilòmetres en totes direccions, fins i tot de mar enllà. Aconseguir metalls tan sols era possible després de costoses expedicions que els camperols no podien organitzar. La gent que conreava les terres no podia somniar amb aixades de bronze: calia organitzar expedicions a les zones d’on s’extreien els metalls.

Únicament els grans cabdills de les tribus d’aquests pobles podien mobilitzar la mà d’obra necessària, acumular el menjar suficient i emmagatzemar objectes manufacturats a fi de trametre expedicions a la recerca de metalls. I això es va anar fent així durant segles.

No ens ha d’extrañar que aquests cabdills que havien acumulat un poder extraordinari i que eren senyors de molts pagesos obtinguessin també grans quantitats de coure, plata i or. Amb tot això feien joies per ornamentar els seus caps i també armes amb les quals s’imposaven sobre els rivals més dèbils. Així, després de molts segles, alguns cabdills aconseguiren unir sota els seu poder àmplies regions d’aquestes valls fluvials.

CALCOLITIC (4.500-3000 aC)

Una economía florent basada en l’agricultura amb arada i la ramaderia permet a les poblacions d’aquesta zona una vida sedentària i fácil. Les tribus calcolítiques van conèixer una veritable explossió demogràfica .

Trobem hàbitats gegantins, amb construccions disposades en cercles concèntrics. Poblacions estimades en 10.000 i 14.000 habitants. Aquets hábitats están edificats a partir d’una planta circular o rectangular preconcebuda. Alguns d’ells presenten una veritable trama de carrers interromputs per places i per construccions d’interés comunitari, essencialment santuaris. És evident que hi havia una jerarquització dels hábitats, a l’entorn d’alguns d’ells hi graviten petits pobles i llogarrets que mantenen una relació de dependencia en vers l’hàbitat principal. Les habitacions són espaioses, sovint están dividides en diverses estances on s’hi troven els fogars, els forns de volta, les banquetes d’argila, les instal·lacions per a l’emmagatzematge i la molta de cereals, així com un nombre impressionant de vasos. També hi ha construccions amb més d’un nivel o golfes , algunes de les quals es feien servir com a santuaris.

La metal·lúrgia del coure i de l’or van tenir un desenvolupament particular. Sobretot es produïen objectes de prestigi que es troven en els nombrosos tresors descoberts i en les fabuloses necrópolis. Aquesta metal·lúrgia determina l’aparició d’artesans especialitzats, taller son es fabricaven cerámica, objectes de metall o eines de sílex, pedra i os. La cerámica va assolors veritables nivells de perfecció, amb un nombre important de peces. Ceràmica produïda amb una tecnología sempre sofisticada, que ja coneixia els sistemes rotatius, precursors del torn terrissaire, per a l’acabat dels vasos.

Com a conseqüència de l’aparició de l’artesanat especialitzat i les creixents necessitats de matèries primeres, així com del fet d’una demanda creixent d’objectes de luxe i de prestigi, es va desenvolupar un sistema d’intercanvis complex i bastant intens, portat a terme per perxones especialitzades. Hi havia una societat jerarquitzada, amb uns grups socials enriquits, amb una dirección i que potser coneixia una protoesriptura. També s’afirma que al Calcolític del sud-est europeu també hi havia protociutats i una organització de tipus Estat. Una organització d’aquest tipus no hauria tigut lloc sense l’existència d’una economía capaç de produir uns excedents. Aquesta sobreproducció va permetre l’aparició d’alguns grups socials que van agafar la dirección de les comunitats.

La información sobre plantes coreades són molt nombroses i sembla que presenten un quadre quasi complert de l’agricultura calcolítica. Més difícil és establir el rendiment per hectàrees ateses les condicions d’agricultura prehistórica. La capacitat d’emmagatzematge d’algun dels hàbitats estudiats s’ha estimat en uns 20.000-24.000 kg de cereals obtinguts en una superfície de 16 hectàrees, la qual cosa indica una mitjana molt bona, de 1.250-1.500 kg/ha. Aquesta collita permetria la subsistència d’una comunitat composta per vint amílies (al voltant de 80-120 persones).

En els hàbitats els dipòsits de cereals són molt freqüents . Els llocs preparats com a dipòsits de cereals es trobaven, la majoria de vegades, a l’interior de les habitacions. A part dels vasos de grans dimensions amb una capacitat de 100-120 litres on es conserven els cereals, a l’interior de les cases hi havia construccions de tova de forma quadrada o rectangular situades sobre el paviment de l’habitació, sota seu o a fora, La forma de les comstruccions difereix d’un hàbitat a l’altra: de forma cilíndrica, en forma de gran vas fet de tova. En algunes habitacions no hi ha menys d’onze dipòsits de cereals conservats en grans vasos dins una mena de caixes de tova de forma quadrada construïdes sobre el paviment de l’habitació, alguna de les quals amb una capacitat de 0’5 m³. Encara que els dipòsits contenien habitualment barreges d’espèciees i de cereals, també s’observen tendències a separar (seleccionar) els cereals a partir de l’espècie o del gènere, de la mida. La preocupació per realitzar monocultius tambés s’ha observat en els hàbitats calcolítics.

Les informacions directes sobre l’alimentació de les poblacions calcolítiques són encara poc nombroses. Encara no es fan anàlisis fisicoquímics de les restes d’aliments preparats que es conserven en els grans vasos. Teninr en compte una sèrie d’indicis alguns investigadors mantenen la tesi de la fabricació de cervesa d’ordi. També hi ha troballes de pa arqueològic (de mill carbonitzat).

Desenvolupament Ibers del Sud

El sistema econòmic dels pobles antics es desenvolupa a partir del sistema d'intercanvi. El control del mercat i de les vies de comunicació beneficia el desenvolupament econòmic, cultural i polític del poble que l'exercix. I el desenvolupament dels mercats implicarà un augment de la infraestructura viària i el reforçament dels ents polítics al càrrec dels quals està la direcció del sistema mercantil. En l'aspecte polític l'organització i gestió del mercat necessàriament porten aparellada la figura d'un cap de clar prestigi social que controli els excedents. Consistents en primeres matèries, minerals essencialment, a més de productes vegetals i animals per l'abastiment dels mercaders arribats de l'exterior (que ho adquiririen per a llur manutenció, conjuntament amb els metalls per al seu lucre), i per a aquells membres del poblat dedicats a la producció de bens comercials. Aquesta jerarquia es reflecteix en els objectes materials, signes externs de poder i status, depositats sobretot en les tombes erigides en memòria dels grans personatges.

Els ibers eren un poble que vivia d'esquena al mar, les relacions comercials marítimes eren gairbé competència dels pobles orientals. Ignoraven la navegació. Per a que el comerç pogués funcionar a través de grans extensions de terreny, sovint de pobles enemistats, calia que es regís per unes normes molt determinants i concretes, que investirien els comerciants d'un cert caràcter invulnerable. Lleis tàcites o tractades, ja que de no ser així el comerç hauria estat impracticable. Els mercaders de comerç´exterior transitaven per les terres dels ibers protegits per aquesta mena de tractats, els de comerç interior probablemente estaven lligats a lleis més senzilles, més que no pas per protecció de seguretat contractada que els acompanyés. Perquè fos possible aquest fet caldria que l'activitat comercial es duia a terme des de les classes dirigents, les úniques amb autoritat, autonomia d'acció i elements de judici suficient com per concertar-los. Seria una activitat canalitzada per l'oligarquia i principalment per al seu benefici, tot i el revertiment de certa part d'aquests al bé comú.

L'activitat comercial té, a la Mediterrània occidental, un sentit administratiu i polític i això fa necessaris acords o tractats entre les parts interessades per a que l'activitat comercial es dugue a terme de forma beneficiosa. En aquests pactes es deurien concertar un seguit de punts o zones franques o les transaccions, probablement a l'empara d'un temple, es farien amb total garantia. Els temples degueren actuar com a garants de les transaccions, llocs neutrals situats sota la protecció d'una divinitat que garantitzava la seva honestedat. En aquests llocs es portaven els registres i es dirimien els litigis.

Els Ibers del Sud

Societats amb emplaçaments que disposaven d’un perfecte domini estratègic, abundància d’aigua, terres fèrtils, vetes d’argila, proximitat a jaciments miners i fàcils comunicacions, propicien la configuració dels principals nuclis de distribució i aprovisionament de productes materials a les zones determinades, cosa que porta a constants i importants processos de transculturalització.

Les transformacions culturals, sociopolítiques i econòmiques són múltiples: canvi d’una societat igualitària, clan o tribu, d’agricultors i ramaders autosuficients, a una societat estratigràfica de productors d’excedents, dedicats al manteniment de l’element humà ocupat en altres tasques diferents: terrissaires, metal·lúrgics, paletes, teixidors, etc..., especialistes deslligats de la producció directa d’aliments i el paper dels quals estaria relacionat amb la centralització i redistribució dels excedents comunals.

No hi ha dubte que el principal factor que accelerà aquest procés d’enriquiment d’aquesta mena de societats fou l’explotació de les mines i el comerç del mineral, iniciant el camí cap a formes de vida més lucrativa basades en els recursos del subsol. Aquest desenvolupament no és conseqüència d’un llarg procés d’evolució social, sinó com a resultat principalment de la intrussió de grups humans portadors de la tècnica metal·lúrgica procedents d’altres zones. Auquest ritme de canvi que comença a la darrera època del bronze final arriba al seu màxim explendor potenciant l’explotació minera entre finals del s V i mitjans del s IV aC. L’explotació de ferro, coure, plom, anglesita i plata aconsegueix proporcionar un ritme de vida d’actius intercanvis comercials amb els mercats fenicis i grecs, també proporciona control militar de les zones clau d’accés i pas, interrelacions culturals, transvassement d’idees, creences i art que es reflecteixen en els poblats i necròpolis.

Els elements més importants per accelerar el desenvolupament semblen estar relacionats de manera directa amb la producció minera, amb una excel·lent primera matèria (plata) intercanviable, i la situació favorable per a controlar el trànsit de mercaderis pels camins. També si el medi ambient resulta propici, i conforme les tècniques s’anaven fent més elaborades, hi havia un increment de l’agricultura i la ramaderia.