EL TRANSIGUALITARISME. CAÇADORS RECOL·LECTORS SIMPLES I COMPLEXOS.

   

 Etnogràficament les societats de farratjadors simples presenten escasses diferències econòmiques entre famílies, si és que se’n donen. La majoria dels recursos son compartits per la totalitat del grup, especialment l’aliment; hi ha poca o nul·la propietat privada, ja siguin recursos o objectes, i la competència pels aliments està prohibida. El préstec està molt estès i sovint aquest no es torna i qualsevol que no estigui d’acord amb les decisions de la majoria és lliure d’abandonar el grup i unir-se a un altre. Els recol·lectors simples son el que més s’assembla a una societat comunal. Aquest igualitarisme té un sentit eminentment adaptatiu en un context on els recursos son molt limitats i fluctuen d’una manera impredictible. Això obliga als individus a desplaçar-se amb freqüència i a compartir recursos per a sobreviure. En circumstàncies d’alta mobilitat, les pertinences de les persones es limiten a allò que poden transportar – pocs articles bàsics, essencials per a la supervivència – per la qual cosa és difícil acumular bens i riquesa.

     A mesura que les tecnologies milloren amb el pas dels mil·lennis, resulta possible extreure cada vegada més aliments d’alguns entorns i, amb el temps, això porta a una obtenció més fiable i abundant, fins el punt que gairebé tots els anys podien produir-se excedents. Això suposarà canvis fonamentals respecte als farratjadors igualitaris en les seves característiques socials, polítiques i econòmiques. La propietat privada es torna dominant i les poblacions esdevenen més sedentàries, almenys estacionalment. L’emmagatzemament d’aliment és habitual, alhora que sorgeixen famílies acomodades i altres depauperades. Algunes fins i tot poden tenir esclaus. Es donen ja grans banquets competitius i la rivalitat per obtenir parella, mentre es treu profit dels excedents per a obtenir avantatges. En aquesta mena de contexts comencen a proliferar els articles de luxe no funcionals i l’art complexe; els membres de les famílies riques i poderoses gaudeixen d’enterraments ostentosos i, en vida, influïen o directament controlaven les decisions de la comunitat. Totes son característiques de les desigualtats socioeconòmiques. Aquestes societats reben el qualificatiu de transigualitàries amb l’objectiu de diferenciar les que presenten formes incipients de riquesa i poder sense que això suposi la conformació de grups socioeconòmics estratificats. S’aplica a caçadors recol·lectors complexos, pastors nòmades i societats hortícoles simples.

    El sorgiment dels caçadors-recol·lectors complexos transigualitaris posa les bases de les societats caracteritzades per la propietat privada, la producció d’excedents, les estructures contractuals de deute, els elements de riquesa, la competència en l’ús dels recursos i la dicotomia de rics en front dels pobres i poderosos davant desposseïts.

La Desigualtat.

     
En els contexts igualitaris, el poder per organitzar tasques productives pot existir, però es mostra de manera poc coercitiva, sol estar matisat per la pròpia estructuració horitzontal tecno-social que determina les seves capacitats i les seves possibilitats igualitàries en la població. Normalment repartir la riquesa generada pel treball social reforça la cohesió del grup i no existeix una acumulació desigual., basada en la violència social permanent.

    Si bé la producció d’excedents és necessària per a l’estabilitat estructural de les societat sedentàries, la seva conservació requereix energia. La protecció i la gestió de la producció d’excedents molt probablement és l’origen de les burocràcies i dels exèrcits que garanteixen , des del naixement de l’estat, l’usufructe sesgat  del treball social. Per això, la desigualtat com a producte social relacionat amb la distribució material de la riquesa social és una constant històrica.

    Existeixen evidències materials que son concloents sobre l’existència o no de la igualtat o desigualtat en els sistemes materials i simbòlics humans. En arqueologia els registres funeraris son molt indicatius del funcionament social. Trobar una tomba singular , molt diferent des d’un punt de vista material a altres enterraments propers amb tota mena d’aixovars i riqueses, indica que la persona enterrada forma part del grup social que usufructua directa i asimètricament de la riquesa social generada per aquella cultura social humana. Aquest usdefruit el diferencia en termes materials d’altres espècimens de la mateixa població que no disposa d’aixovar. Així podem detectar una situació objectiva de desigualtat que significa una segmentació operativa social. També les restes esquelètiques poden suggerir formes de violència directa o indirecta, que poden ser de gènere, de casta o de classe social. Com aquesta mena de violència es manifesta en el grup pot establir l’existència de desigualtat en determinats contexts. El desgastament diferencial de les dentadures ens pot ajudar a comprendre la diferenciació sexual del treball allà on va existir. L’edat de la mort ens pot ajudar a establir desigualtats de classe o de casta; en general les persones ben alimentades i considerades socialment superiors tenen més possibilitats de sobreviure, ja que disposen de millor mitjans de manteniment sense desgastament físic, en relació als individus que han dut a terme treballs durs i no tenen una alimentació adequada. Això ens explica la segmentació que té a veure amb els grups d’edat. En les escenes de cacera de representacions gràfiques, en alguns casos es poden distingir si es realitzen amb divisió sexual o no en les activitats cinegètiques de la societat.

                Aquestes casuístiques son molt importants per objectivar materialment la desigualtat.

Arqueología de la desigualdad y la evolución humana per Eudald Carbonell (URV-IPHES/Fundación Atapuerca) e Igor Parra (Fundación Atapuerca)

Desperta Ferro. Núm 52

Centres de comerç grecs.

   

 La fundació de centres de comerç, emporion, va ser una estratègia establiments duta a terme pels grecs de l’època arcaica (s VII – VI ane) per així fer possible el comerciar a diferents parts de la Mediterrània. L’emporion era un enclavament, o espai reservat dins del propi enclavament, costaner o interior, establert sota les premisses de les autoritats del territori i permetien l’assentament dels agents forasters. Allà els comerciants, indígenes i estrangers duien a terme els seus intercanvis i altres activitats derivades de llurs oficis de manera tranquil·la i segura, a l’empara d’un sistema de mecanismes jurídics  i administratius  que articulava tota mena de transaccions. També en aquest lloc hi havia la producció de manufactures que eren preuades comercialment.

L’establiment d’un emporion seria prova de la bona relació entre els dirigents indígenes i els comerciants grecs. Aquesta mena d’estratègia comercial va ser comuna en aquest període, havent-hi casos destacats a la desembocadura del Nil i també a Tartessos. Les importacions i exportacions es localitzaven concentrades a la costa, però també s’establia una xarxa de contactes cap a l’interior entre les elits de diversos enclavaments, sent el resultat d’un sistema diplomàtic que consistia en fer regals d’elements de prestigi que comportessin distinció social. D’aquesta manera es fomentaven les bones relacions diplomàtiques i econòmiques, articulant les rutes de comunicació entre la costa i l’interior.

Mercats portuaris.

   

Per als navegants mediterranis de l’edat del bronze els punts de major perill al llarg de les costes, aquells altres considerats útils pels seus relleus destacats  per a reconèixer una posició nàutica i els que assenyalaven la proximitat de fondejadors segurs i punts de subministrament d’aigua van anar-se poblant d’una “geografia sagrada”, coneguda, respectada i tramesa per les comunitats de mariners. Aquest seria per exemple el paper del santuari d’Afrodita al nord del Cap de Creus, a l’extrem dels Pirineus, punt de referència geogràfica. Prop d’aquests llocs de referència calia assegurar ports d’escala, fondejadors protegits de les grans tempestes. Al golf de Roses un lloc d’aquestes característiques només podia ser la pròpia Rhode, la cala de la qual quedava protegida pel Cap Falcó dels ferotges vents de llevant i permetia fondejar amb la proa orientat a tramuntana. Prop d’ella un lloc ideal  per a establir no tan sols un port d’escala sinó un lloc de trobada, un mercat portuari.

    La presència de la cala permetia fondejar prop de terra dels pesats vaixells de càrrega d’alta mar, amb aigua a prop i llocs on emmagatzemar els carregaments. Aquests podien ser distribuïts per les costes veïnes mitjançant lleugeres barques, mogudes a vela i rem, ràpides i maniobrables, amb capacitat per explorar les costes sense por als esculls, travessar llacunes i remuntar estuaris. Un lloc doncs consolidat com un assentament estable, que permetia hivernar als navegants, emmagatzemar productes i fer tractes comercials a crèdit.

L’IMPACTE GREC SOBRE LES SOCIETATS AUTÒCTONES

     Les poblacions indígenes de les colonitzacions gregues a la Mediterrània Occidental no van ser uns subjectes passius de l’acció dels colonitzadors. Els pobles autòctons van tenir la capacitat, més o menys encertada, per decidir què volien o no que els colonitzadors els oferien.

    Això converteix els colonitzadors en simples proveïdors d’objectes i serveis a aquests indígenes empoderats que, segons aquesta perspectiva, serien qui decidirien escollir o rebutjar allò que els grecs podien oferir.

    Tot i això, no cal deixar de banda la perspectiva que els colonitzadors, que son els que fan una inversió i un esforç econòmic per disposar de sous i mitjans que permetin accedir a la zona en qüestió (la Península Ibèrica en aquest cas), des de l’altre extrem de la Mediterrània. Ho fan per obtenir beneficis i rentabilitat a les seves empreses i no per servir les necessitats de les poblacions locals. Els interessos dels grecs per col·locar els seus productes als autòctons i per  crear-lis un seguit de necessitats que només ells poguessin satisfer, no s’ha de perdre de vista. És en aquests sentit bidireccional en el que hem d’entendre l’impacte grec sobre les poblacions locals.

      Les poblacions autòctones estan disposades a acceptar i a incloure en el propi repertori cultural una part del bagatge material proporcionat pels colonitzadors, però es mostren refractaris a assumir-ne d’altres.

     La presència grega a la Península interactuant sobre les poblacions amb el seu propi bagatge cultural, al que no eren alienes ni les tradicions fenícies ni les tartèssiques, propicià un resultat de gran originalitat i personalitat.