La Desigualtat.

     
En els contexts igualitaris, el poder per organitzar tasques productives pot existir, però es mostra de manera poc coercitiva, sol estar matisat per la pròpia estructuració horitzontal tecno-social que determina les seves capacitats i les seves possibilitats igualitàries en la població. Normalment repartir la riquesa generada pel treball social reforça la cohesió del grup i no existeix una acumulació desigual., basada en la violència social permanent.

    Si bé la producció d’excedents és necessària per a l’estabilitat estructural de les societat sedentàries, la seva conservació requereix energia. La protecció i la gestió de la producció d’excedents molt probablement és l’origen de les burocràcies i dels exèrcits que garanteixen , des del naixement de l’estat, l’usufructe sesgat  del treball social. Per això, la desigualtat com a producte social relacionat amb la distribució material de la riquesa social és una constant històrica.

    Existeixen evidències materials que son concloents sobre l’existència o no de la igualtat o desigualtat en els sistemes materials i simbòlics humans. En arqueologia els registres funeraris son molt indicatius del funcionament social. Trobar una tomba singular , molt diferent des d’un punt de vista material a altres enterraments propers amb tota mena d’aixovars i riqueses, indica que la persona enterrada forma part del grup social que usufructua directa i asimètricament de la riquesa social generada per aquella cultura social humana. Aquest usdefruit el diferencia en termes materials d’altres espècimens de la mateixa població que no disposa d’aixovar. Així podem detectar una situació objectiva de desigualtat que significa una segmentació operativa social. També les restes esquelètiques poden suggerir formes de violència directa o indirecta, que poden ser de gènere, de casta o de classe social. Com aquesta mena de violència es manifesta en el grup pot establir l’existència de desigualtat en determinats contexts. El desgastament diferencial de les dentadures ens pot ajudar a comprendre la diferenciació sexual del treball allà on va existir. L’edat de la mort ens pot ajudar a establir desigualtats de classe o de casta; en general les persones ben alimentades i considerades socialment superiors tenen més possibilitats de sobreviure, ja que disposen de millor mitjans de manteniment sense desgastament físic, en relació als individus que han dut a terme treballs durs i no tenen una alimentació adequada. Això ens explica la segmentació que té a veure amb els grups d’edat. En les escenes de cacera de representacions gràfiques, en alguns casos es poden distingir si es realitzen amb divisió sexual o no en les activitats cinegètiques de la societat.

                Aquestes casuístiques son molt importants per objectivar materialment la desigualtat.

Arqueología de la desigualdad y la evolución humana per Eudald Carbonell (URV-IPHES/Fundación Atapuerca) e Igor Parra (Fundación Atapuerca)

Desperta Ferro. Núm 52

Centres de comerç grecs.

   

 La fundació de centres de comerç, emporion, va ser una estratègia establiments duta a terme pels grecs de l’època arcaica (s VII – VI ane) per així fer possible el comerciar a diferents parts de la Mediterrània. L’emporion era un enclavament, o espai reservat dins del propi enclavament, costaner o interior, establert sota les premisses de les autoritats del territori i permetien l’assentament dels agents forasters. Allà els comerciants, indígenes i estrangers duien a terme els seus intercanvis i altres activitats derivades de llurs oficis de manera tranquil·la i segura, a l’empara d’un sistema de mecanismes jurídics  i administratius  que articulava tota mena de transaccions. També en aquest lloc hi havia la producció de manufactures que eren preuades comercialment.

L’establiment d’un emporion seria prova de la bona relació entre els dirigents indígenes i els comerciants grecs. Aquesta mena d’estratègia comercial va ser comuna en aquest període, havent-hi casos destacats a la desembocadura del Nil i també a Tartessos. Les importacions i exportacions es localitzaven concentrades a la costa, però també s’establia una xarxa de contactes cap a l’interior entre les elits de diversos enclavaments, sent el resultat d’un sistema diplomàtic que consistia en fer regals d’elements de prestigi que comportessin distinció social. D’aquesta manera es fomentaven les bones relacions diplomàtiques i econòmiques, articulant les rutes de comunicació entre la costa i l’interior.

Mercats portuaris.

   

Per als navegants mediterranis de l’edat del bronze els punts de major perill al llarg de les costes, aquells altres considerats útils pels seus relleus destacats  per a reconèixer una posició nàutica i els que assenyalaven la proximitat de fondejadors segurs i punts de subministrament d’aigua van anar-se poblant d’una “geografia sagrada”, coneguda, respectada i tramesa per les comunitats de mariners. Aquest seria per exemple el paper del santuari d’Afrodita al nord del Cap de Creus, a l’extrem dels Pirineus, punt de referència geogràfica. Prop d’aquests llocs de referència calia assegurar ports d’escala, fondejadors protegits de les grans tempestes. Al golf de Roses un lloc d’aquestes característiques només podia ser la pròpia Rhode, la cala de la qual quedava protegida pel Cap Falcó dels ferotges vents de llevant i permetia fondejar amb la proa orientat a tramuntana. Prop d’ella un lloc ideal  per a establir no tan sols un port d’escala sinó un lloc de trobada, un mercat portuari.

    La presència de la cala permetia fondejar prop de terra dels pesats vaixells de càrrega d’alta mar, amb aigua a prop i llocs on emmagatzemar els carregaments. Aquests podien ser distribuïts per les costes veïnes mitjançant lleugeres barques, mogudes a vela i rem, ràpides i maniobrables, amb capacitat per explorar les costes sense por als esculls, travessar llacunes i remuntar estuaris. Un lloc doncs consolidat com un assentament estable, que permetia hivernar als navegants, emmagatzemar productes i fer tractes comercials a crèdit.

L’IMPACTE GREC SOBRE LES SOCIETATS AUTÒCTONES

     Les poblacions indígenes de les colonitzacions gregues a la Mediterrània Occidental no van ser uns subjectes passius de l’acció dels colonitzadors. Els pobles autòctons van tenir la capacitat, més o menys encertada, per decidir què volien o no que els colonitzadors els oferien.

    Això converteix els colonitzadors en simples proveïdors d’objectes i serveis a aquests indígenes empoderats que, segons aquesta perspectiva, serien qui decidirien escollir o rebutjar allò que els grecs podien oferir.

    Tot i això, no cal deixar de banda la perspectiva que els colonitzadors, que son els que fan una inversió i un esforç econòmic per disposar de sous i mitjans que permetin accedir a la zona en qüestió (la Península Ibèrica en aquest cas), des de l’altre extrem de la Mediterrània. Ho fan per obtenir beneficis i rentabilitat a les seves empreses i no per servir les necessitats de les poblacions locals. Els interessos dels grecs per col·locar els seus productes als autòctons i per  crear-lis un seguit de necessitats que només ells poguessin satisfer, no s’ha de perdre de vista. És en aquests sentit bidireccional en el que hem d’entendre l’impacte grec sobre les poblacions locals.

      Les poblacions autòctones estan disposades a acceptar i a incloure en el propi repertori cultural una part del bagatge material proporcionat pels colonitzadors, però es mostren refractaris a assumir-ne d’altres.

     La presència grega a la Península interactuant sobre les poblacions amb el seu propi bagatge cultural, al que no eren alienes ni les tradicions fenícies ni les tartèssiques, propicià un resultat de gran originalitat i personalitat.

 

Els grups guerrers britànics de l'Imperi Romà

     Els grups nòrdics, assentats al nord de l’actual Gran Bretanya, mai van dotar-se d’un exèrcit professional permanent mínimament semblat al romà. Molt poca gent eren guerrers a temps complert. Els cabdills i els seus partidaris armats serien les úniques persones que formarien part d’aquesta categoria. Als pobles de l’edat del ferro el poder d’un líder es mesurava segons el nombre de combatents que podia mantenir. Els cabdills i els seus guerrers més propers disposaven de les millors panòplies. Eren qui es desplaçaven en carros, portaven les espases de millor qualitat, qui es protegien amb cascs i cotes de malla i qui tenien l’oportunitat d’entrenar-se per la guerra. Aquests combatents formaven el gruix de les forces que es mobilitzaven en les petites incursions , però suposaven una petita minoria en els contingents, que estaven formats, fonamentalment, per gent comú. Pitjor equipats, tot i que probablement eren molt valents i tenien certa familiaritat amb les armes, perquè la violència, els robatoris entre tribus i dintre de cadascuna d’elles estaven a l’ordre del dia. Però no eren disciplinats ni estaven acostumats a obeir les ordres dels comanaments. Conseqüentment com més gran fos un exèrcit tribal, més caòtics esdevenien els seus moviments i maniobres, i això suposava un gran avantatge pels romans.

    De tota manera les ràtzies per fer-se amb bestiar o presoners, o fins i tot amb trofeus que donessin testimoni de la seva hombria i perícia, constituïa el tipus d’activitat militar més comú al mon antic. La capacitat de saqueig al veí i el seu sotmetiment explícit per tractar de conjurar els seus atacs, donaven prestigi i autoritat al líder i a la comunitat. Hi havia tribus que mantenien despoblada una franja de terra a l’entorn de les seves fronteres com advertència als forasters.

    Aquesta mena de conflictivitat de baixa intensitat, fos contra els romans o els seus aliats, va ser el repte més habitual de l’exèrcit romà. Durant la major part de l’Imperi, la seva resposta no va ser altra que reafirmar l’hegemonia romana demostrant que la capacitat de les legions per exercir la violència era molt superior a la dels seus enemics. La PAX ROMANA no va ser fruit de la coexistència pacífica, sinó cimentada sobre les victòries i la utilització de la força. Cosa que va fomentar un llegat d’odi força amarg entre els supervivents al domini i fou la llavor que fructificà durant els següents conflictes.