YERSINIA PESTIS 430 ane

      El comerç entre la Mar Roja i l’Oceà Índic va recuperar-se a l’antiguitat tardana. Els porst de Clisma, a Suez, i Aila situat a l’extrem de la Mar Roja, creixeren en importància. Es connectà Roma amb un mon salvatge de mercaders aventurers i petits potentats Era una zona d’intercanvis marítims compartida per grecs, etíops, àrabs, perses indis. El pebre i la seda eren els articles d’intercanvi més preuats. El comerç d’e
spècies era un gran negoci en aquesta època, i la seda també. A la Xina el secret dels cucs de seda es guardava gelosament i la demanda de l’aristocràcia romana, a més de l’estat i l’eclesia, alimentaven el comerç privat. El pebre i la seda es complementaven amb una varietat de mercaderies transportades en vaixell per tot l’oceà. Ivori, plantes aromàtiques, aloe, clau, sàndal, or i esclaus formaven part del sistema comercial conegut.

                La demanda de seda i espècies va unir orient i occident. Idees, animals, diner i metalls surcaven els mars , com també ho feren els gèrmens. El 541 dne s’hi va colar un intrús. Les proves genètiques confirmen els orígens orientals de la plaga que va creuar l’Oceà Índic, passà per la Mar Roja i anà a parar a Pelusio, el final d’un recorregut crucial pel comerç provinent d’Orient. Però va ser necessària una darrera jugada perquè la bactèria fes la gran entrada al mon romà. Les terres altes d’Àsia havien preparat un monstre amb el germen, l’ecologia de l’imperi havia creat una infraestructura que esperava la pandèmia. El comerç de seda estava llest per transportar aquest mortífer artefacte. Però la conjunció definitiva va ser un canvi climàtic abrupte. El 536 dne va ser un any sense estiu. Un seguit d’erupcions volcàniques van propiciar durs hiverns volcànics. No tan sols van ser freds, van ser gèlids. Una onada de fred èpica i a escala global que tan sols es produeix cada certs mil·lenis. L’alteració climàtica en els moments previs de la plaga està relacionada amb la debacle posterior.

                Una epidèmia de peste és una reacció en cadena on intervenen, almenys, cinc espècies. Un efecte dominó biològic on hi participa: la bactèria, l’hoste selvàtic ( les marmotes), l’hoste d’amplificació (la rata negra), el vector artròpode ( la puça de la rata oriental) i els humans. Canvis imperceptibles en la temperatura i precipitacions poden afectar l’hàbitat, la conducta i la fisologia de tots els organismes implicats en el cicle. La convergència entre elles optimitzen la reacció ideal en les cinc espècies alhora. Les erupcions del 530 treuen les marmotes i rosegadors dels hàbitats subterranis i va desencadenar una epizoòtia que arribà als rosegadors de les rutes comercials marítimes que viatjaven a occident. L’explosió demogràfica de rosegadors va fer saltar la Y. Pestis a noves poblacions d’hostes. El clima actua sobre les puces que transporten la bactèria entre hostes. Les epidèmies cobren impuls en Primavera, però la calor de l’estiu pot reprimir el brot de manera ràpida. Però els estius suaus obriren les portes del camí que portà els gèrmens fins les rates de l’Imperi Romà. 

GENESIS DEL PODER I LA SEVA TRANSMISSIÓ

         El que fa que el poder sigui qualitativament diferent en les societats estratificades respecte a les seves predecessores és la seva transmissió mitjançant l’herència.

      Entre l’edat del coure i l’inici de l’edat del bronze, on les comunitats eren probablement molt petites i la densitat d població era baixa i les relacions socials es basaven en l’estructura de parentesc. El sistema econòmic era, amb tota probabilitat, similar al que caracteritzava les actuals societats agrícoles simples, amb terres assignades a diferents llinatges i sense propietat privada. En aquestes societats el lideratge s’assigna als membres més capacitats i no és transmissible hereditàriament. A l’edat del ferro ja és complertament diferent: una societat estatal (Estat primitiu)  dividida en classes socials, la presència d’una elit presumiblement guerrera l’estatus de la qual és hereditari, un sistema econòmic bàsicament agrari i una xarxa d’intercanvis estesa per tota la Mediterrània, que transportava, entre altres coses, objectes luxosos d’alt valor simbòlic.

       En una societat de classes el líder no assoleix el seu paper gràcies a les seves qualitats intrínseques, sinó principalment perquè se li assigna de forma hereditària. Es constata que en les societats anomenades simples, com les de l’inici de l’edat del bronze, l’exercici de la igualtat implica un considerable esforç social que no es correspon al fet que fos una condició natural. S’identifica en l’ampli espectre del comportament humà els denominats aggrandizers, és a dir aquelles personalitats més inclinades a explotar i manipular els sistemes socials i econòmics amb la finalitat d’obtenir d’ells els majors beneficis per a si mateixos i per als seus descendents.

        El fenomen de l’escissió és característics de les societats tribals. Es suggereix que aquest fenomen es desencadena un cop la població traspassa el nivell face to face, al voltant dels cent cinquanta individus. Les raons que impulsen les comunitats a dividir-se i establir el seu territori en altres bandes poden ser diverses, però essencialment es redueixen a l’intent d’escapar del control d’un cabdillatge i d’una fracció de la pròpia comunitat, o a la recerca de nous recursos quan els disponibles no son suficients per sustentar tot el grup. En els dos casos el mecanisme d’escissió limita les aspiracions dels cabdills que desitgen l’ampliació qualitativa i quantitativa del control ja que permeten que escapi una part de la població. A les societats simples el mecanisme que porta a l’assignació de lideratge també te la capacitat de regular el conflicte intern: una part de la llibertat de cada individu i possiblement una certa quantitat de bens (l’excedent) es cedeixen temporalment al líder per una elecció voluntària expressada de la pròpia comunitat. En el moment en què el poder es converteix transmissible hereditàriament, la comunitat es veu privada d’aquesta capacitat d’elecció i, per tant, no disposa de les motivacions que abans permetien una cessió més o menys consensuada del poder, com un mecanisme que garanteixi, en un cert límit, que el líder posa per davant els interessos comuns als propis.

ORIGEN DE ROMA

       

    Entre els segles XVI-XIV ane i els XIII-X ane (bronze mitjà i bronze final) es remunten els vestigis més antics de Roma que s’han recuperat. Pertanyen al Capitoli, el Palatí, la vall del fòrum i el Fòrum Boari. Els primers assentaments testimoniats per l’arqueologia  consistien en petits agrupaments de cabanes de planta oval, delimitades per grans troncs de fusta clavats al sol (tot i que la fusta amb el temps desaparegué, la impromta dels troncs permet reconèixer l’espai ocupat per aquestes edificacions), amb parets i teulades de branques entreteixides i fang. Les persones que hi habitaven es dedicaven principalment al pastoreig.

    Aquests primers pobladors també comerciaven amb la sal que s’extreia de les salines  situades just a la desembocadura del Tíber. Com a producte essencial per a la conservació dels aliments i la seva preparació, com el formatge, la sal era transportada des de la costa fins les regions muntanyoses a l’est de Roma, a la regió de la Sabina, mitjançant una ruta, encavat pavimentada i coneguda coma via Salaria, que tenia com escala intermitja un indret conegut com a Salines, al Fòrum Boari, als peus de l’Aventí. Prop d’allà estava l’Ara Màxima.

    El comerç de la sal va ser l’inici del primer mercat de la futura Roma. Tot fa pensar que aquesta activitat va quedar sota la tutela d’una divinitat, identificada amb Hèrcules o Caco. El control del comerç per part dels primers pobladors del Capitoli i del Palatí, instal·lats allà des del s. XVI ane, contribuí que els seus assentaments augmentessin i anessin ocupant de mica en mica regions contigües.

   La Vall del Fòrum degués poblar-se  a l’entorn del S XIII ane, però va ser abandonat gairebé tres-cents anys després per una causa desconeguda, i la zona va quedar reservada exclusivament d’ús funerari. Quan la població d’aquella Roma preurbana i protohistòrica va anar expandint-se fins els turons veïns del Quirinal i l’Aventí, el Fòrum tornà a ser ocupat amb noves cabanes.

    La ciutat va anar-se formant de manera lenta i gradual en unes dates de l’entorn del 880 ane. Després d’un llarg període on van sorgir al Laci un seguit d’assentaments independents creats en diferents moments per grups procedents del Mediterrani Oriental (grecs, fenicis, lidis), a partir del s IX ane es va entrar en una fase d’integració i unificació d’aquests grups que va donar com a resultat el naixement de ciutats planificades de cert pes.

    El cas de Roma no va ser l’únic. A l’inici de l’Edat del Ferro molts centres habitats de l’Edat del Bronze van ser abandonats i la població va anar reagrupant-se progressivament n nuclis urbans importants, amb la seva pròpia organització política, social i cultural. La fundació de les primeres colònies gregues a Itàlia va contribuir a aquest procés al facilitar les relacions amb els regnes de Síria, Mesopotàmia i l’Egipte faraònic. Roma no prendria la forma d’una ciutat fins un segle després de la data tradicional de la seva fundació, sota la dinastia dels Tarquins. Des de finals del s. VII ane els reis etruscs impulsaren l’urbanització definitiva de la ciutat, proveint-la d’infraestructures fonamentals: la Clavegurea Màxima, i edificis emblemàtics  com la Tríada Capitolina.

Colapse 1177 ane

    

L’any 1177  ane unes tribus i clans d’orígen desconegut, que anomenarem Pobles del Mar, arribaren a Egipte, causant destrucció i mort per on passaven. Això va succeir a l’inici d’una època de colapse on desapareguern les grans civilitzacions de l’Edat del Bronze – egipcis, hitites, micènics, troians, assiris,... – a partir d’un misteriós procés que encara s’està investigant (colapse?).

    Aquest fracàs de les civilitzcaions  va ser degut a un seguit de causes connectades entre elles: invasions, revoltes, terratrèmols i, sobretot, el trencament d’un sistema de relacions en un mon on s’havia assolit un notable nivell de globalització.

    L’Edat del Bronze a la mar Egea, egipte i l’Orient Proper durà ben bé dos mil anys, des d’aproximadament 3.000 ane, fins una mic més del 1.200 ane. A l’arribar a la seva fi, després de segles d’evolució cultural i tecnològica,  la majoria de les regions mediterrànies va patir una aturada espectacular en una extensa àrea que anava des de Grècia i Itàlia, a Occident, fins Egipte, Canaan i Mesopotàmia, a l’Orient. Grans imperis i petits regenes que havien trigat segles en formar-se van derrumbar-se ràpidament. Amb la seva fi arribà un període de transició, anomenat pels estudiosos com a Edat Fosca. Fins segles després no paraegué a Grècia i a altres zones afectades un nou renaixement cultural, que va preparar l’escenari per ald esenvolupament de la societat occidental tal i com la coneixem ara.

    La importància estratègica de l’estany a l’Edat del Bronze tardia venia determinada perquè només e spodia mobetnir en  grans quantitats en mines concretes de la regió afgana  del Badasjshan i havien de portar-lo per via terrestre fins els emplaçaments de Mesopotàmia i el nord de Síria, des d’on es distribuïa a indrets situats més al nord, al sud o a l’oest, o continuaven camí per mar cap l’Egeu. Disposar d’estany suficient per fabricar armes de bronze de qualitat va ser inquietaqnt pels gran reis i faraons

Prosperitat Imperi Romà.

   

 La civilització romana es desenvolupa en una situació climàtica excepcional. El període que va des de 200 ane fins 150 dne és denominat l’òptim climàtic romà:  gairebé quatre segles en què els estius eren càlids i humits, els hivers suaus, i les condicions meteorològiques estables. Plovia quan tocava i no hi havia sequeres, ni glaçades fora d’època. Van ser  les circumstàncies ideals perquè les ciutat-estat que havien aconseguit el control de la Península Itàlica poguuessin crear un imperi reunint territoris molt distants. El seu moment de màxim explendor és el s.II dne

    Van ser uns anys en què la temperatura mitjana era un o dos graus més elevada que la d’avui, arreu del continent, cosa que va permetre que el conreu de la vinya fos possible en bona part d’Alemanya i, fins i tot, a la Gran Bretanya. El que avui anomenem Clima Mediterrani també el gaudien al mar del Nord i en part pel Bàltic.

    Quan Roma va erirgir-se en la potència dominant, la bonança econòmica derivada de les collites excel·lents provinents del nord d’Àfrica i d’Hispània li va permetre establir la Pax Romana. Va ser un període sense conflictes interns que va durar dos-cents anys en què, a més, l’Imperi Romà va dedicar-se a conquerir tot el que tenia a l’abast, mentre les seves ciutats s’embellien amb monuments majestuosos i mla cohesió imperial es refermava gràcies a les calçades, el llatí i el dret. Es consolidava el prestigi que havia adquirit gràcies a saber aprofitar uns temps de bonança climàtica per establir una societat poc o molt justa i pròspera. Hi havia menjar per a tothom i els salaris augmentaven, fins i tot, entre els treballadors menys qualificats.

    Des de 161 – 180 dne van començar els primers moviments migratoris dels pobles del nord d’Europa, els bàrbars, que durant centúries no havien gosat travessar els límits de l’Imperi, marcats pels cursos del Rin i del Danubi. Porbablement no n’havien tingut cap necessitat. Però de manera imperceptible, el temps estava canviant: una alteració en la radiació solar o un desplaçament del front polar (el límit entre les masses d’aire que provenen del tròpic i les d’origen polar) va provocar un refredament que va començar a entorpir l’agricultura a Escandinàvia.

    La pressió demogràfica no va trigar a deixar-se sentir dins de l’Imperi, en un moment que, a més, la gran mobilitat de persones i béns havia deixat la porta oberta a viatgers indesitjables: virus com  el de la verola, el probable causant de l’anomenada pesta antonina, que va assotar Roma  entre els anys 165 – 1801 dne. La malaltia podria haver causat uns set milions de morts.

    Els romans, en un  intent de conquerir i connecatr terres desconegudes, talaven boscos,  desviaven rius, drenaven pantans per construir ponts, aqüeductes i carreteres enmig dels fangars. A més d’exposar-se a tota mena de paràsits nous, en propiciaven el desenvolupament i l’evolució. Ras i curt: a Roma també li devem com a llegat les pandèmies.