Rituals funeraris imperials a Roma

A l’antiga Roma, la mort anava acompanyada d’un ritual força complexe per assegurar el viatge del difunt al més enllà. Als emperadors, una cerimònia els preparava per l’ascensió als cels com a noves divinitats.

Quan un ciutadà il·lustre moria, els rituals per a facilitar el trànsit al mès enllà es perllongaven varis dies. Fins el s I aC, el trasllat del finat al sepulcre es feia de nit a la llum de les torxes (fubakes candelae) i això es va continuar fent als enterraments d’infants. Una vegada depositat el cos a la tomba, es considerava que l’ànima hauria trobat el descans i no tornaria per turmentar a familiars i amics.

                Quan la persona expirava, un familiar proper, el més proper, li feia un petó als llavis per a recollir el darrer sospirar que es depositava en un recipient, tancava els seus ulls per sempre i li treia els anells i joies per a evitar-ne la substracció.

                Per certificar la defunció, es cridava el nom del mort repetides vegades des del moment de la mort fins la sepultura. Així es constatava que la ort no era aparent.

                Els esclaus domèstics (pollinctores) eren els encarregats de preparar el mort per a l’exposició pública dels cadàvers.

                L’exposició del cadàver a l’atri de la casa es perllongava entre un i set dies, segons la condició social del difunt. Les restes mortals reposaven junt amb les màscares dels seus avantpassats, les inagines maiorum moldejades en cera i acolorides, que ocupaven un lloc privilegiat a la vivenda.

                El ritual de purificació de la casa (suffito) s’escampava aigua amb una branca de llorer i es feia passar els visitants pel damunt d’un foc per a que l’ànima del difunt abandonés la llar.

                La processó fúnebre era de gran complexitat i variava en cada cas, segons les circumstàncies del moment i la voluntat manifestada pel difunt:

Els familiars es situaven immediatament després del llit imperial i al seu darrere desfil·laven els representants de tots els estaments socials.

Magistrats portaven a les espatlles el llit fúnebre, també podien ser els senadors.

Cadàver A la llitera s’hi col·lacava la caixa de fusta amb el cos de l’emperador i sobre ella una imatge en cera del personatge.

Actor Un mim cobert amb una màscara anava davant del cos i executava gestos que recordaven el mort

Lictors Corresponent a la seva dignitat, el cos del difunt era precedit per un grup de lictors, guàrdies encarregats d’obrir camí a la màxima autoritat.

Corro triomfal Un personatge muntat en un carro triomfal duia una màscara del’emperador mort.

L’ordre de la processó era regulat pel designator, el responsable de la pompa fúnebre, qui contractava ajudants i actors per a la interpretació dels diferents personatges.

L'Èxode.

L’arribada dels hebreus a Egipte, que protagonitzaran el llibre de l’Hèxode, s’ha fet coincidor amb la migració dels HICSES. Van establir-se al Delta del Nil, a la ciutat d’Avaris. Hi ha proves arqueològiques d’aquesta ocupació i també en textos històrics, la descripció dels quals coincideix extraordinàriament amb la història dela visita dels Patriarques a Egipte.

      De tota manera no és concloent que els semites establerts a Egipte es tractessin de veritables israelites. No s’ha trobat encara cap prova documental, ni inscripció que els esmenti tot i diposar de 400 cartes datades del segle XIV aC on es decriu de manera detallada la situació de Canaa.

       La fugida d’israelites sembla poc probable perquè és gairebé impossible que un nombrós grup s’escapés al control egipci en temps de Ramsés II, que pervisquessin 40 anys en vida nòmada pel desert de Síria sense deixar-hi cap empremta. Encanvi en períodes anteriors (III mil·leni) sí que se’n troben. On representa que van viure acampats durant 38 anys, a Qadesh Barnea, que és un oasi amb abundant aigua, no s’han trobat materials arqueològics del Bronze Tardà, només restes d’una fortificació de l’Edat del Ferro. Tampoc a Esyon Gheber, un altre establiment on acamparen, hi ha vestigis de l’Edat del Bronze, només de l’Edat del Ferro. Com tampoc Tell Arad, que tampoc existia a l’Edat del Bronze. Ni a Heshbon que ni tan sols existia.

        La qual cosa fa con cloure que com els topònims de l’Èxode són reals, el relat es creà en temps del regne de Judà. En aquest relat s’hi ha barrejat elements històrics i geogràfics d’èpoques molt diferents, fent impossible la seva localització en un període determinat. Descriu una realitat de l’Edat del Ferro, que és quan es va escriure l’Èxode (S VII aC) durant el període de gran prosperitat de Judà. Fent impossible conèixer si la narració bíblica és una recreació de vagues memòries de migracions cananees a Egipte i de la seva expulsió el II mil·leni, o bé una creació nova.

         Les narracions de l’Èxode no constitueixen una veritable història, ni una ficció literària, sino l’expressió de la memòria i les esperances sorgides directament del procés de canvis a l’època del regnat de Josies (630 – 609 aC) en què es va desenvolupar un programa expanisu i religiós on s’adopta la idea que Yahvé havia complert la seva promesa. La historicitat de l’Èxode és una qüestió que proporciona una visió teològica, tot incloure elements residuals de materials històrics.

Els Patriarques Bíblics

La història dels Patriarques bíblics és una pre-història d’Israel, on el centre és Judà. Es tracta d’una tentativa literària de redefinir la unitat d’Israel, no pas una biografia dels patriarques que ja eren molt populars. Existeix gran riquesa de tradicions i narracions d’episodis diferents.

Les tradicions dels patriarques són una mena de prehistòria piatosa anterior a Jerusalem , abans de l’aparició de la monarquia i la construcció del temple. Són moniteistes, però poden fer sacrificis a molts llocs.

El PENTATEUC – DEUTERENOMI estan escrits al s VII aC i és el moments en què els redactors aconsegueixen unificar les històries més antigues. La seva veritable antiguitat és de difícil coneixement. El que podem arribar a saber només és la data primitiva de la composició de les tradiclions. La preocupació de les històries no és històriac, ni de dades cronològiques. És teològica, mítica, llegendària.

LES COLÒNIES GREGUES.

           Entre els segles VIII i VI aC, una gran crisi econòmica, social i demogràfica va fer que milers de joves grecs deixessin la seva terra per a fundar noves ciutats llunys de casa seva. Moltes d’elles van acabar superant en importància la metròpolis.

                Era la lluita per un espai vital que la Metròpolis no posseïa. Un dels factors que va posar en marxa el fenomen colonitzador va ser l’stenokhoria o escassedat de terres per conreu, provocada per la superpoblació i l’existència d’una classe aristocràtica que guardava per a ella la major i millor part de les terres en detriment dels que havien de conformar-se amb lots de terrenys de pitjor qualitat.

                Afegint també desastres naturals  com males collites, sequeres, ens trobem que l’opció d’aventurar-se a la mar plena de perills era més esperançadora que resignar-se a una vida de pobresa que els avoqués a una situació de dependència o fins i tot d’esclavatge.

                Amb aquest horitzó vital, només calia que un aristòcrata renegat es posés al capdavant d’un grup de joves descontents i potencialment agressius perquè l’equilibri de la ciutat es veiés convulsionat; per això la pròpia polis era qui, en favor d’una convivència pacífica, prenia la iniciativa  de posar a disposició d’aquets elements desestabilitzadors uns mitjans amb els que llaurar-se una nova vida lluny de la comunitat. Aquestes fundacions són respostes a crisi internes, arrel d’un conflicte sorgit entre faccions d’una mateixa ciutat.

                La radiografia social dels apoikoi  o colonitzadors tindria com a resultat una barreja d’aristòcrates que s’havien quedat sense quota de poder, camperols a la recerca de terres conreables i joves solters sense horitzó vital que, empesos pel dictamen dels governants, eren enviats de forma voluntària o forçosa a fundar una colònia lluny de les seves fronteres. en l’interval d’una generació, una polis podia organitzar fins a cinc expedicions , que mai s’emprenien sense consultar a l’Oracle d’Apol·lo a Delfos.

Terratinents, colons, esclaus.

El tipus de gran terratinent romà no és el granger que dirigeix l’explotació. Ans el contrari, és l’home que viu a la ciutat, practica la política i vol, abans que res, percebre rendes en diners. La gestió dels seus béns està a mans de serfs inspectors (villici).

La producció de gra no produïa rendes en el mercat. Roma està tancada a l’entrada de blat: l’aprovisionament era públic, directament de l’Estat; també perquè el preu no soporta el transport des de l’interior, que encariria extraordinàriament el producte. El treball amb esclaus no és el més propi per als cereals, sobretot amb el sistema romà de conreus alternats amb una exigència laboriosa que requereix una atenció pròxima i l’interès del propi camperol. Això es tradueix en què les terres productores s’arrendessin als colons: llauradors de parcel·les que quedaven com a supervivents dels camperols lliures, que havien sigut expulsats pels grans propietaris. Però el colon no és un arrendatari lliure, independent, com un empresari rural: el senyor posa els instruments, el villicus intervé l’explotació. Se l’imposen unes càrregues de treball, principalment les prestacions corporals en temps de collita. La concessió de camps als colons equival a una forma d’administració pel senyor que es val de pacel·listes.

La producció per a la venda per “gestió pròpia” comprèn el producte de preu alt: oli, vi, hortalisses, ramaderia, aus de corral, conreus especials ... Aquests conreus feren retrocedir el sembrar grans a les terres menys fèrtils que ocupaven els colons. L’explotació de la hisenda es fa pel sistema de “plantacions” i els treballadors són esclaus. Els esclaus s’allotgen en construccions properes als estables pel bestiar. Contenen dormitori, infermeria, prevenció, taller pels obrers. Ve a ser com una caserna. El treball està disciplinat tipus militar: les seccions, sota comanament d’un caporal, formen a primera hora, i sota la inspecció de capataços (monitores) van a la feina. La producció és per al mercat mitjançant el treball servil, amb la persuasió del fuet. L’esclau no té propietats, tampoc família. Només el villicus conviu en habitació a part amb una parella (contubernium) en matrimoni esclau. És obligatori perquè ella (villica) actua com a suboficial de càmera (una mena de furrieleria). Disposa d’una propietat servil, una propietat en caps de bestiar que pasturen pels camps del senyor. La gran massa d’esclaus no disposa d’aquest peculi ni d’una relació sexual monogàmica. El comerç sexual és una mena de prostitució intervinguda, amb premi per les esclaves per a la cria dels seus fills.

La caserna d’esclaus no pot propiciar la reproducció per si mateixa, ha de complementar-se amb la compra constant de nous individuus, que es feia habitualment a preus molt baixos. L’explotació agrícola depèn de la compra regular d’homes al mercat d’esclaus. En el moment en què falla l’abastiment s’arriba al punt crític en l’evolució de la cultura antiga. I això succeeix en el moment en què s’acaba la tendència expansiva de l’Imperi Romà, hi ha la pacificació interior i exterior; passa perquè es va contraure i reduir l’aprovisionament regular del mercat d’esclaus amb material humà, suposant una aguda crisi de mà d’obra. A les casernes d’esclaus calia un continuat aprovisionament de mà d’homes, ja que per si mateixos no podien sostenir-se. Al decaure l’aprovisionament també va decaure la producció.

De tota manera la reducció de material humà va portar a la millora de la tècnica mitjançant l’educació dels treballadors escollits. Però es va arribar a l’esgotament del cicle i les grans plantacions van haver de reduir el nombre d’esclaus.