Entre els segles
VIII i VI aC, una gran crisi econòmica, social i demogràfica va fer que milers
de joves grecs deixessin la seva terra per a fundar noves ciutats llunys de
casa seva. Moltes d’elles van acabar superant en importància la metròpolis.
Era la lluita per un espai vital
que la Metròpolis no posseïa. Un dels factors que va posar en marxa el fenomen
colonitzador va ser l’stenokhoria o
escassedat de terres per conreu, provocada per la superpoblació i l’existència
d’una classe aristocràtica que guardava per a ella la major i millor part de
les terres en detriment dels que havien de conformar-se amb lots de terrenys de
pitjor qualitat.
Afegint també desastres
naturals com males collites, sequeres,
ens trobem que l’opció d’aventurar-se a la mar plena de perills era més
esperançadora que resignar-se a una vida de pobresa que els avoqués a una
situació de dependència o fins i tot d’esclavatge.
Amb aquest horitzó vital, només
calia que un aristòcrata renegat es posés al capdavant d’un grup de joves
descontents i potencialment agressius perquè l’equilibri de la ciutat es veiés
convulsionat; per això la pròpia polis era qui, en favor d’una convivència
pacífica, prenia la iniciativa de posar
a disposició d’aquets elements desestabilitzadors uns mitjans amb els que
llaurar-se una nova vida lluny de la comunitat. Aquestes fundacions són
respostes a crisi internes, arrel d’un conflicte sorgit entre faccions d’una
mateixa ciutat.
La radiografia social dels apoikoi o colonitzadors tindria com a resultat una
barreja d’aristòcrates que s’havien quedat sense quota de poder, camperols a la
recerca de terres conreables i joves solters sense horitzó vital que, empesos
pel dictamen dels governants, eren enviats de forma voluntària o forçosa a
fundar una colònia lluny de les seves fronteres. en l’interval d’una generació,
una polis podia organitzar fins a
cinc expedicions , que mai s’emprenien sense consultar a l’Oracle d’Apol·lo a
Delfos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada