Homo Habilis (El nostre avantpassat carronyaire)

Amb aquesta espècie ens trobem davant del primer representat del gènere "Homo".

 

Els trets físics del nou individu són clarament diferents dels que fins ara trobàvem als australopitecs. Podem contemplar un crani amb una volta molt més arrodonida, inequívocament humana. Sota aquest crani s'amaga un cervell que ha incrementat el seu volum en un 50% en relació als australopitecs i a més a més, també ha augmentat la seva complexitat com demostren les empremtes de nombrosos vasos sanguinis a la volta craniana. També han augmentat el seu volum l'àrea de Broca, responsable de la parla i les àrees amb funcions associatives. Per primer cop, els canvis, que fins ara eren de tipus locomotiu, passen a afectar el cervell.

Els canvis al crani no es centren únicament en la seva capacitat cerebral, també la resta del cap canvia força. La cara es fa més plana, més humana. L'aspecte general de la dentició és ja la d'un omnívor. El front és fa més alt i desapareix la cresta sagital. Aquests canvis es van accentuant amb el pas del temps i així per exemple la capacitat cranial passa dels 500 cc inicials als 800 cc característics de l'espècie abans de ser substituïda per l'Homo erectus.

L'alçada oscil·la entre 1'4 i 1'55 metres. Per primer cop observem també que comencen a desaparèixer les darreres adaptacions a la vida arborícola. Possiblement encara hi troben refugi sovint, però el seu hàbitat és, durant les 24 hores del dia, el terra de la sabana.

El seu tret més característic i el que dóna el nom a l'espècie, és el fet de fabricar eines amb pedres. Unes eines que li permeten ampliar la seva dieta i unir-se a voltors i hienes en la lluita per les despulles dels animals morts. Ens trobem davant d'un carronyaire que necessita algun estri per arrencar i tallar trossos de carn de les carcasses que troba en el seu deambular per la sabana. 

Aquest ésser clarament humà, tant per la seva morfologia com pels seus hàbits socials, havia donat un important pas endavant, la seva dieta s'havia enriquit, el seu cervell havia crescut, el grup li permetia fer coses que abans estaven fora del seu abast. Tot plegat conduïa a un èxit inevitable, es va escampar per Àfrica i potser també (encara hipotètic) per Àsia. 

Durant desenes de milers d'anys va conviure amb els australopitecs, però aquests darrers es van anar esllanguint, s'enfrontaven a un competidor molt més preparat que només va desaparèixer fa 1.6 milions d'anys per que s'havia transformat en un ésser encara més avançat, l'Homo erectus.

Australopithecus (La Srta. Lucy)

El 24 de novembre de 1974, Donald Johanson i el seu equip van trobar en el riu Awash, a la regió d'Afar (a Etiòpia), un esquelet d'homínid. Es va poder recuperar el 40 % dels seus ossos, que tenien una antiguitat d'uns 3 milions d'anys. A aquest esquelet, que correspon a un australopitec femella, d'uns 20 anys d’edat, li van posar el nom de Lucy per la cançó dels Beatles Lucy in the sky with Diamonds, que sonava a la ràdio del campament.

Aquests homínids eren de complexió dèbil i de petita estatura (menys de 1,5 metres) amb mans llargues i fines, amb els polzes que es poden oposar a l'índex, fet que li permet la "prensió de precisió" (pot enfilar una agulla, cosa que no pot fer un ximpanzé). La volta craniana estava deprimida en excés; la seva cara s'avançava a manera de musell, amb una mandíbula robusta i un mentó fugisser, que en conjunt els feia més semblants als simis que no pas a l'home. La seva capacitat craniana era inferior als 600 cc. (en els goril·les oscil·la entre 340 i 750 cc i en els ximpanzés entre 300 i 500 cc), encara que en relació a la seva estatura els Australopitecs presentaven una capacitat craniana superior a la dels ximpanzés. 

Un punt important per distingir-los dels simis és que caminaven alçats, encara que no tant com els homes més evolucionats, però havien prescindit totalment de les seves extremitats anteriors per desplaçar-se, tal i com es dedueix dels ossos de les extremitats, de la posició avançada de l'orifici occipital a la cara inferior del crani i de la forma de la pelvis.

L'australopitec era omnívor i vivia a planes i pujols amb roques abundoses, i a la vora de l'aigua. Lucy pujava pels arbres amb habilitat però ja no era estrictament una mona.  A l'igual que nosaltres els humans, és un mamífer que pertany a l'ordre dels primats i a la família dels homínids. Moltes han estat les restes trobades d'australopitecs, de les quals cal destacar les petjades petrificades, d'uns 4 milions d'anys d'antiguitat, de tres individus bípedes els peus dels quals tenen dits d'aspecte humà. Van ser descobertes l'any 1978 a Laetoli (Tanzània) per Mary Leakey. 

De totes les troballes fetes fins a l’actualitat, s'ha arribat a la conclusions següents:

hi ha tres espècies d'australopitecs: La més antiga, l'Australopithecus afarensis, es desenvolupà fa uns 6 milions d'anys i ja era bípede fa uns 4 milions d'anys, de l'afarensis van sortir les altres dues espècies d'australopitecs, l'africanus i el robustus, així com el primer representant del gènere Homo, l'anomenat Homo habilis.

Creences i rituals al Neolític

Era molt important que determinats elements de la natura, que estaven relacionats sobretot amb el cilce de les plantes (el sol, la pluja, la terra), els fossin favorables. Si hi havia sequera o inundacions, hi havia el perill de morir de fam, ja que es malmetia l'aliment de tot l'any. Per tant començaren a adorar el Sol i la Terra i a practicar rituals que, segons ells, afavorien la pluja i la fertilitat de la terra.

Celebraven amb grans festes l'arribada de la primavera i de la collita. Feien danses i cerimònies que representaven la unió del rei del gra i la reina de la terra, i creien que així obtenien una collita abundant. En una etapa posterior, oferien sacrificis: mataven animals i, de vegades, persones, per a llirar-les als esperits que actuaven damunt dels elements de la natura, per tal d'aconseguir que els fossin favorables.

A poc a poc, els esperits, i sobretot els representats pels tòtems dels clans, començaren a ser considerats coma déus. Una divinitat adorada per molts pobles fou la Deesa Mare.

Creien, amés a més, en la vida d'ultratomba, és a dir, que els membres d'una comunitat continuaven habitant en ella, encara que amb una altra forma. Això explica la importància que donaven a aquestes sepultures. Aquestes, de vegades, eren simples gerres on posaven el cos o els ossos del difunt; però moltes altres vegades es tractava de veritables construccions on es dipositaven tots els cadàvers d'una mateixa comunitat (enterrament col·lectiu). A aquest darrer tipus pertanyen els megàlits.

Temple Sirio-Palestí

El temple Sirio-Palestí no desenvolupava cap paper polític, era un espai d’annex al Palau Reial, en l’àmbit de la complexa organització de la qual duia a terme solament les activitats cerimonials del culte que la ciutat prestava a la seva divinitat o divinitats. Els temples duien a terme un paper purament cultural. Cases de les diferents divinitats de la ciuta, destinades a ser la seva llar, tenien una estructura arquitectònica senzilla (vestíbul, sala, sagrari) i sobretot no estava envoltada de tots els annexos (magatzems, tallers, arxius, estances del clergat, patis, sitges…) habituals a Egipte i Mesopotàmia.

Els sacerdots eren una categoria de dependents palatins, i del rei rebien el manteniment. Això no vol dir que la gestió del culte no contemplés aspectes polítics, les tenia i molt fortes. Dóna garanties al monarca de l’adhesió popular i al poble la seguretat d’una bona relació entre els dirigents humans i els déus. Però aquesta funció política del temple, essent el clergat directament depenent del rei (i sent el rei el protagonista en primera persona de les principals cerimònies religioses), era de fet controlada i ensombrida pel propi sobirà.

En la vida econòmica el paper del temple rambé era cerimonial, no pas productiu. No posseia ni terres, ni hosts, ni serfs rurals; era però la seu de les festes (probablement amb fires vinculades a elles) i administrava els sacrificis amb l’afluència de contribucions i víctimes, i amb el repartiment de carn entre els participants. Rebia ofrenes que en bona part eren atesorades ( el temple era el tresor del palau) i en l’altra part s’utilitzaven en el desenvolupament de les activitats cerimonials que marcaven el ritme de la vida de la comunitat. La participació popular den les activitats de culte podia ser fins i tot grandíssima, però se situava sempre fora del temple, que no tenia patis ni altres espais amb capacitat per albergar al públic de fidels.

Temples babilònics

Els temples mesopotàmics eren organitzacions bastant complexes, dotades d’un poder polític i econòmic notable. Les estructures arquitectòniques eren impressionants: a més a més de la casa de la divinitat, que albergava l’estàtua del déu, de dimensions relativament reduïdes, el complexe templer comprenia un seguit d’annexos. Hi havia grans sitges per emmagatzemar allò que es recol·lectava, que podria utilitzar-se tant pels treballs de manteniment dels canals i terres, com per sustentar els depenents, o per la redistribució en forma de prèstecs a interessos privilegiats. Hi havia tallers artesanals, escoles d’escribes i residències sacerdotals. El temple comportava també amplis patis par a l’accés de fidels. Sacerdots i escribes dels temples constituïen una veritable classe dirigent que gestionava l’economia de la ciutat i el territori, especialment a les ciutat (incloses les importants) que no eren la capital, i per tant no disposaven de poder reial.

Els temples es van convertir en agències propulsores i dirigents del procés de reconolització agrícola que es va executar. Les propietats agràries del temple eren enormement extenses (la major part de les terres de regatge i conreu), amb diferents modalitats de gestió i un pes enorme en l’economia global del país. També cobrava tributs (el delme), prevendes per serveis de culte i feia adquisicions votives de particulars per a la realització de treballs de baixa estofa. Era molt rellevant les exencions o privilegis que els reis otorgaven a les ciutats – temples i així aconseguien una bona manera d’administrar grans comunitats ciutadanes mantenint un equilibri entre autonomia local i dependència imperial.