Israel i els filisteus

Els israelites ocupen de Palestina  quan retornen després de l’exili a Egipte (s XIII aC). Aleshores  Israel tan sols és una confederació de tribus repartides pel territori, unides per un pressumpte origen comú i certes senyes d’identitat que els distingien dels altres pobles. Les més importants eren les lleis de Moisès i l’Arca de l’Aliança.

Entre els s. XI i XII aC aquestes tribus combaten a pobles veïns que amenacen la seva existència. I és en aquests moments de crisi quan sorgis un “jutge” que unia les tribus i salvava Israel. Aquestes amenaces no afectaven toptes les tribus si no tan sols les que vivien prop de l’enemic en concrec. De fet les salvacuions miraculoses venien sempre determinades per l’ajuda de Javé, sempre i quan el seu pobel no caigués en la idolatria. En un moment en concret (1050-1020 aC) totes les tribus van unir-se sota un únic rei: Saül, per fer front a una amença que excedia les possibilitats de qualsevol de les tribus per separat: els filisteus.

S’atribueix als filisteus un orígen africà, però habiten la illa de Creta (Kaftor). Són un poble veí a Israel que habiten una franja de la costa mediterrània. De tota manera aquestes dades no són determinants. El poble filisteu pot, també, ser identificat com un dels anomenats “Pobles del Mar” que van intentar assentar-se al delta del Nil i foren refusats pels faraons. Aquesta derrota els va obligar a alguns d’ells a assentar-se a la costa meridional de Palestina.

En el repartiment de la Terra Promesa entre les tribus israelites, a una d’elles (la de Dan) li havia correspost una petita extensió amb sortida al mar, just al nort del país dels filisteus (Ekron). D’aquesta manera situaríem l’origen del conflicte en dos grups ètnics diferents que reclamen el mateix territori.

Els filisteus dominen el territori, una superioritat basada en la possessió d’armes de ferro i l’existència d’artesans que els fabricaven, cosa que no era així en els israelites. Dan acaba cedint i el conflicte s’extén a tribus veïnes, els filisteus pressionen cap el centre muntanyós del país, probablement a la recerca del control de jaciments minerals.

La importància dels filisteus està en què la seva existència va forçar a la unitat de les tribus israelianes, configuren així el regne d’Israel. Els filisteus han proporcionat el nom pel qual avui es coneix la llengua àrab a la zona (falistin) i el seu equivalent en la nostra llengua: Palestina.

L’equipament Canòpic. Capella i taüts per als òrgans interns.

El primer pas de la momificació era l’extracció dels òrgans interns abans d’assecar el cos del difunt. Ja que aquests, tot i estar a fora del cos, seguien sent importants per a la vida del Més Enllà era costum col·locar-los dins de quatre recipients, els anomenats vasos canops. Una altra possibilitat per enterrar els òrgans del difunt per separat era l’anomenat estoig canòpic, un cofre de fusta o de pedra amb quatre departaments que poguessin tancar-se amb tapes.

Els quatre òrgans interns (pulmons, estómac, fetge, intenstins) es trobaven sota l’emparament d’un esperit protector diferent. Ja que als texts aquests esperits protectors es consideraven sinònims dels òrgans, era necessari també protegir-los a ells. Aquesta tasca la portaven a terme les quatre deeses Isis, Neftis, Selkis i Neit.

Els reis de l’Imperi Nou utilitzaven capelles de pedra de quatre forats o departaments que acollien els òrgans. Per a Tutankhamon es fabricaren, com a recipients dels òrgans, quatre petits i exquisits taüts d’or amb incrustacions que van ser col·locats dintre de les quatre cavitats d’un cofre canòpic d’alabastre. Aquest, per la seva banda, es trobava dins una capella envoltada per un baldaquí i emparada als quatre costats per les quatre deeses protectores. Tot el conjunt, que portava el nom d’ “el secret” estava vigilat també pel déu  Anubis que reposava sobre una llitera.

 
Els taüts canòpics són poc usuals a Egipte. Per això el conjunt canòpic de Tutankhamon és considerat especial.

Arribada del Neolític

La transició cap al neolític va començar en l’anomenat Creixent Fèrtil (una regió en forma de mitja lluna que s’estén des de la vall del Nil fins als rius Tigris i Eufrates) fa uns 11.000 anys, poc després del final de la darrera glaciació. Ajudats per un clima progressivament més càlid, els humans van desenvolupar l’agricultura i la ramaderia i van abandonar el mode de subsistència nòmada que els havia acompanyat durant milions d’anys. Això va permetre a les primeres societats neolítiques establir-se en assentaments permanents, disposar de fonts d’aliments més segures i augmentar els efectius demogràfics, la qual cosa va propiciar posteriorment el sorgiment de les primeres grans civilitzacions. La naturalesa i les dinàmiques poblacionals d’aquesta transició són motiu de debat per als arqueòlegs des de fa dècades.

 

És a dir, va ser l’agricultura una idea que es va anar disseminant des del seu lloc d’origen i això va fer que les poblacions caçadores-recol·lectores abandonessin el seu ancestral mode de vida? O més aviat va haver-hi una migració d’agricultors procedents de l’Orient Pròxim que van reemplaçar els habitants autòctons d’Europa?

Aquestes preguntes les pot contestar la genètica, perquè és evident que els processos demogràfics del passat han d’haver modelat la variació de les poblacions actuals. Però cal tenir en compte que aquestes poblacions són el resultat de múltiples fenòmens evolutius superposats que tenen lloc durant el paleolític, el mesolític, el neolític i fins i tot després. És aquí on entra en escena la paleogenètica, que ens permet analitzar l’ADN obtingut directament de restes humanes de diferents períodes del passat i obtenir-ne informació evolutiva.

El canvi radical de vida envers una economia de producció d’aliments va comportar adaptacions que es reflectiren en el nostre genoma. En aquest fenomen intervingueren diversos factors. Per exemple la dieta, que es va fer molt menys proteica i, en alguns casos, es basava quasi exclusivament en els carbohidrats dels cereals. Amb el temps van aparèixer nous recursos alimentaris, com els productes lactis, associats a la criança de bestiar com la vaca, la cabra o l’ovella. Aquest canvi de dieta probablement va comportar modificacions genètiques relacionades amb el metabolisme; la persistència de l’enzim que permet digerir la lactosa en la vida adulta n’és només un exemple.
A més, els animals domèstics transmeteren als humans, en un procés conegut com a zoonosi, una sèrie de malalties infeccioses que inclouen probablement la grip, la tuberculosi, el xarampió, la verola, la tos ferina i les galteres, moltes de les quals encara patim. Com que les poblacions eren més grans i sedentàries, els patògens es propagaven més ràpidament i les epidèmies es van fer més freqüents, fets que van obligar el sistema immunitari a adaptar-s’hi (de fet, les poblacions actuals són descendents d’aquells humans que van sobreviure a aquestes malalties). En definitiva, el nou mode de vida va comportar canvis en múltiples aspectes que s’haurien de poder rastrejar en els genomes d’abans del neolític.

Pintures Murals de la Cambra Funerària. La Casa per a l'eternitat

Les pintures murals de la tomba de Tutankhamon mostren diverses peculiaritats respecte a altres hipogeus reials. A nivell estilístic sembla que les figures estan més plenes de vida que amb anterioritat. Els ventres una mica sobresortits, la mida de les figures de la paret nord (situada en front de la paret on hi ha l’entrada), al contrari de les de la paret sud, té un cànon de proporcions. Les quatre parets compten amb petits nínxols tapiats on s’hi col·locaren els anomenats maons màgics, petites figures de divinitats protectores del difunt.

Paret Est (1)

A la paret est, on hi ha l’entrada a la cambra del tresor, s’hi aprecia la llitera sobre la que es desplaça el sarcòfag amb la mòmia del monarca difunt durant el seguici funerari. El sarcòfag es troba sobre un baldaquí ricament decorat. Aquesta es considera la primera representació d’una escena dels llibres de l’inframon no reials a un sepulcr reial. El model d’aquest tipus de representació és troba al Llibre dels Morts.

Las llitera és arrossegada per dotze alts dignataris del regne: Entre ells hi apareixen els anomenats “nou amics”, que avancen davant dels dos visirs calbs amb les seves vestidures oficials. El personatge que tiba la llitera darrera els visirs i que és més a prop del rei podria ser el famós general Horemheb, que va convertir-se més ntard en faraó.

Paret Nord (2)

L’extrem de corda del seguici amb la llitera ens porta directament a la paret nord amb la representació de la cerimònia ritual d’obertura de la boca dels difunt faraó. La cerimònia la realitza el Gran Sacerdot i successor del rei, Ay, que amb el corresponent aparell màgic a les mans adopta el paper de “fill” i es troba davant la mòmia del difunt converit en Osiris. El ritual representat a aquest tipus d’imatge, també habitual als sepulcres privats, fa possible que el mort pugui tornar a utilitzar els seus sentits, així com menjar i beure, igual que ho feia en vida. La inscripció mostra quen Ay ja portava la inscripció reial en aquest moment.

L’escena següent mostra a Tutankhamon amb un bastó, sense embenar i ja amb estatus diví, davant la deesa celeste Nut, que realitza el gest nini de benvinguda, simbolitzat per les dues línies d’aigua sobre les seves mans pures.

A la darrera seqüència Tutankhamon apareix amb el mocador reial i seguit del seu doble espiritual, el ka, davant Osiris, el déu de la ressurrecció. La pell verda d’Osiris simbolitza la Natura capaç de regenerar-se.

Paret Oest (3)

Les representacions de la paret oest mostren una part de la primera hora de l’Amduat, un llibre reservat a la reialesa sobre allò que passa a l’Inframon i que es remunta a una època anterior. Els dotze babuïns asseguts donen la benvinguda a la barca solar en arribar a l’Inframon. Dins la barca solar s’hi troba un escarabeu, un símbol de la regeneració de la vida.

Paret Sud (4, paret d’accés a la cambra funerària)

A la paret sud, la paret d’accés a la cambra, hi ha represnetat el rei entre dues divinitats, el rei dels morts Anubis (esquerra) i la deesa del Cel i de l’Inframon Hathor (dreta). A l’esquerra d’Anubis, l’escena continuava antigament amb la representació de la deessa Isis realitzant el gest nini, i al seu darrera tres divinitats idèntiques de l’Inframon assegudes. 

 

Aquesta part de la decoració mural es va perdre quan es va enderrocar la paret de la cambra funerària per tal de poder treure les grans capelles, doncs tant la paret com la decoració s’havien fet després d’haver col·locat i muntat les capelles i, per tant, l’accés a la cambra era massa estret.

Artesans de la ceràmica al Neolític

La substitució dels útils de pedra tallada pels de pedra polida no és la novetat més important, si bé és la que dóna nom al període. La diversificació de tasques que calia realitzar (tales d'arbres, sembra de llavors, sega de cereals, mòlta del gra ...) explica que els primers agricultors haguessin de crear nous estris específics per a cada funció. La majoria d'estris eren de sílex amb un mànec de fusta, altres eren d'ós i banya d'animal. Feien ceràmica per emmagatzemar aliments, tela per a la roba amb llana i lli, instruments de música ...

Els primers poblats no tenien ceràmica i els objectes destinats a contenir líquids eren carabasses, recipients de cuir, bols de pedra o de fusta i cistells de vímets o cordes entrellaçades. Però a partir del sisè miŀleni aC es difon l'ús de les peces de terrissa.

Sorgida la ceràmica, l'home intenta decorar-la. Sembla que les primeres decoracions eren cordes que devien ser de reforç però després es van introduir altres variants: l'acanaladora, el cordó (línia en relleu a manera de corda, lleugerament sota la vora) i les anses de diversos tipus. La ceràmica de l'època inicial (cap el 4000 aC) és de l'anomenada cardial, amb incisions de diversa mena fetes amb els dits o amb punxons o espàtules d'os o pedra polida, a l'argila tova però ja modelada (sense torn), abans de la cocció. Reben el nom de cardial per estar produïdes la majoria de les incisions amb un tipus de petxina anomenada Cardium edule o altres espècies del mateix gènere Cardium, del qual deriva el nom "cardial". Les incisions -sovint combinades- buscaven efectes simètrics.