Economia i demografia a l'helenisme

De mica en mica les distàncies econòmiques que encara separaven els ciutadans pobres dels esclaus van anar escurçant-se, confonent els uns i els altres en un proletariat miserable i anònim. Les xifres del cens de l’any 310 aC a Atenes donava: vint-i-un mil ciutadans, deu mil metecs, quatre-cents mil esclaus. Cent famílies venien a tenir uns cent divuit fills, només una família de cada vint tenia dos fills. Molt sovint el segon fill era “exposat” (quan no ho eren tots dos), és a dir: tret fora del pas de la porta perquè es morís de fred.

La crisi de natalitat era conseqüència de la crisi al camp, gairebé del tot despoblat. El camp. Com que no podia defensar-se, estava més subjecte a les devastacions durant les guerres. Els costos dels productes agrícoles havien esdevinguts antieconòmics, ara que els cereals arribaven d’Egipte a molt bon preu. La deforestació havia fet la resta, sobretot s l’Àtica, els turons de la qual semblaven un desert descarnat, segons Plató. Les mines de Laurion estaven abandonades, ara que la plata s’importava de la Península Ibèrica a preus més convenients; i les d’or de Tràcia estaven en mans de macedonis.

Els grecs aleshores vivien de l’artesania  i del comerç principalment. En depenien en tal extrem que molts estats, per sostreure-les dels capricis de la iniciativa privada, van nacionalitzar les indústries principals (tèxtil - Milet, salines - Priene, vaixelles – Rodes i Cnidos). Però el capítol principal de les entrades eren les remeses dels emigrants, la major part dels quals no eren pas pobres, encara que ho fossin quan se’n van anar, sinó uns propietaris de flotes i de bancs.

Aquests eren els conqueridors del nou món, obert a la seva iniciativa per l’exèrcit d’Alexandre. Els estats joves que es formaven havien d menester tècnics i només la vella Grècia els en podia procurar. Un modest agent de canvi, en arribar a Bizanci rebia l’encàrrec d’organitzar la banca de l’Estat. Un petit empresari marítim, només que tingués una mica de pràctica podia confiar-se el comandament d’una flota. Eren gent que guanyaven molt, robaven tant com guanyaven i es preparaven una vellesa tranquil·la  a la pàtria invertint-hi els estalvis en cases i edificis. La vida a les ciutats gregues, en aquestes circumstàncies, esdevenia cada dia més refinada.

Les dues indústries més florents eren la del vestir (masculí i femen) i la dels sabons. També absorvia molts recursos privats els llibres, perquè la llengua grega s’havia ara convertit també en la llengua oficial d’Egipte, Babilònia, Pèrsia... La producció es va començar a fer en sèrie, ocupant milers d’esclaus especialitzats. El papir importat d’Alexandria proporcionava un material excel·lent.

Eines i estris paleolítics

Els primers estris humans van ser còdols treballats, és a dir, sobre els quals es van fer saltar alguns resquills per obtenir un tall trinxant treballat per un costat o ples dos. Consoderant la mida reduïda d’aquests còdols, sens dubte s’ha utilitzat la percussió simple en la pedra, és a dir que l’home ha colpejat el caire d’aquest còdol amb un altre còdol com a percussor. Més tard la part arreglada s’ha estés a una proporció cada vegada més gran dels contorn del còdol, després a la totalitat, i axií s’han obtingut al principi bifaços amb taló reservat i més tard bifaços tallats totalment. En un moment indefinit (la invenció va ser feta segurament diverses vegades), (...), l’home descobrí un fet cabdal: la pedra, i el sílex en particular, es tallen millor quan s’utilitza un percussor menys dur que ella mateixa: os, banya, ossos cèrvids, fusta dura. De la mateixa manera es pot atacar el trinxat des d’un angle més agut i obtenir objectes més prims. Així és com els solutrians han tallat la major part de les seves fulles de llorer.

Tardanament, sens dubte, ja que no en tenim proves absolutes abans del solutrià, l’home va descobrir el retoc per pressió: en comptes de colpejar l’objecte, es pressiona sobre el caire amb una eina d’os o ivori. Aquesta tècnica només s’aplica a objectes de dimensió força reduïdes, ja que en condicions normals és difícil obtenir així resquills de més de 5 cm dellargària i de 1’5 cm. d’amplada. Però el retoc és molt més regular que l’obtingut per percussió.

Una tècnica intermèdia és una percussió indirecta, en la qual s’interposa entre l’objecte a retocar i el percussor un cisell d’os o de fusta. L’estudi dels indrets de fabricació sovint permet descobrir les tècniques que hi van ser emprades.

Independentment de les eines amb talla bifacial, les indústries paleolítiques abracen una gran quantitat de’ines en resquills o làmines. Aquests resquills poden obtenir-se de diverses maneres: o bé amb percussor manual de pedra, de fusta o d’os, o bé amb percussor dorment, pedra grossa col•locada a terra sobre la qual es colpeja el bloc de sílex (tècnica denominada també d’enclusa). El bloc d’on es desprenen els resquills és el nucli. El resquill presenta aspectes característics a la seva cara d’explosió. El pla de colpeig del nucli es defineix com la superfície sobre la qual es colpeja per fer saltar un resquill, i pot ser o bé fixa, o bé variable si es fa servir també com a pla de colpeig el lloc de presa precedent.

Confederació d'Atenes

Per a Atenes no hi havia alternatives: o ser un imperi o no ser res. Tancada per la part del continent, amb pocs quilòmetres quadrats de terra àrida i pedregosa, el dia que no hagués pogut importar blat i les altres primeres matèries hauria mort de fam. Per importar-ne havia de dominar el mar. I per dominar el mar havia de sotmetre amb la seva flota tots aquells petits estats amfibis que els grecs havien fundat a les costes de la seva península, a les de l’Àsia Menor i a les illes, grosses i petites, que es retallen a l’Egeu, al Jònic i al Mediterrani.

L’Imperi d’Atenes s’anomenava Confederació. Però la realitat que s’amagava sota aquest nom hipòcritament democràtic i igualitari era el control comercial i polític d’atenes sobre les ciutats que formaven part de la Confederació. No solia permetre que les colònies importessin, pretenia ser ella qui distribuís les primeres matèries, en primer lloc per garantir el monopolials seus armadors, i després per controlar una arma que li permetés afamegar els petits estats que s’insurgissin amb aspiracions autonomistes.

Els ciutadans de la Confederació no tenien els mateixos drets. Quan sorgien litigis judicials en els quals estava implicat un atenés, els magistrats d’Atenes eren els únics competents. A l’interior de la ciutat el monopoli era de la petita minoria dels ciutadans, excloent-ne la majoria de metecs i dels esclaus.

Sistema bancari grec

A Atenes era difícil regular els sistema monetari i bancari. El dracma tenia un valor estable i per tant es convertí en una moneda de refrència i intercanvi internacional. A tots els països del món el seu poder adquisitiu era una mesura de blat.

Com que era metàl.lic, no era transportable fàcilment, però justament per això van aparèixer els bancs. Els atenesos consideraven immoral el péstec amb interés i durant segles els estalvis eren guardats individulament. Però es van adonar que això l’únic que feia era sostreure aquests capitals dels cicles productius. I sense deixar de prohibir els bancs, van consentir que els estalvis es dipositessin als temples. Així, confiant els diners als déus, l’aspecte moral quedava salvat. I per altra banda, la divinitat en qüestió era lliure de fer l que volgués amb els diners. Si li convenia deixar-los a un fidel, amb el compromñis que els tornés amb interés.

Aquests déus banquers treballaven de la següent manera: als qui depositaven el seu capital a les seves institucions, ells els en donaven de renda el dos o el tres per cent. Però als qui veien a demanar-los un préstec, els exigien fins a un vint per cent d’interés.

Societats mineres i metal·lúrgiques occidentals

Entre els grups agraris de les disperses cases fortificades (necròpolis de càmeres) i el poblament dispers de grups pastorils (concentracions megalítiques), es va articular un important canvi caracteritzat per l’aparició de nuclis fortificats de petita entitat. Aquests s’ubiquen junt a enclavaments dels recursos miners que intervene en la impulsió de la societat classsita inicial. La intensificació dels recursos miners supera les necessitatas locals, convertint-se en centres especialitzats de producció per abastir a llunyans consumidors, molt més enllà de ser espais socials compartits entre comunitats .

La recerca de primeres matèries de major qualitat i el seu procésde treball anirà acompanyat d’una especialització creixent en l’articulació de la mina com un espai de fabricació (preformes), i la conseqüent creació d’una divisió tècnica i territorial del treball que culminarà amb la presència d’assentaments fortificats on es centralitza la transformació última (suports laminars) i es garanteix la circulació a llarga distància. Nous recursos aniran capitalitzant l’interés, sobretot aquells que materialitzen les dissimetries socials com ara la variscita.

Va ser la mineria i la metal·lúrgia del coure la que generà una major transformació de la societat classista. Els seus productes van proveir instruments clarament orientats a l’exercici de la coerció (armes); però sobretot perquè va auspiciar el desenvolupament de noves relacions socials, després d’una complexa divisió tècnica i territorial del treball (mineria i metal·lúrgia).

La desigual distribució espacial dels mitjans de destrucció i dissuassió dels assentaments, i especialment de llurs fortificacions, revelen que aquests enclavaments perifèrics, especialitzats i depenents, materialitzen l’existència de profundes dissimetries socials entre dos sectors dela població. D’una banda des que ocupen la cúspide social i el monopoli dels únics mitjans de coerció i destrucció (armes, fortificació), dels principals mitjans coactius, desl productes de llunyana procedència (làmines d’or, vasos de marbre). Aquests grups tenen una disponibilitat d’excedents molt diferenciada, tot i no ser productors, i d’ús exclussiu. De l’altra la resta dels ocupants del llogarret que, extramurs del recinte fortificat, sense disposar dels mitjans de destrucció i sense accés als productes de procedència llunyana, mantenen la intensiva i especialitzada producció metal·lúrgica i tèxtil,així com la minera i els treballs de tala sistemàtica del bosc.

Aquesta producció s’organitza sobre la base d’unitats domèstiques diferenciades i posseidores dels mitjans de producció metal·lúrgica (gresols) i tèxtil (tel·lers) revelen una peculiar situació de dependència. Al no tenir accés ni als mitjans de destrucció ni als productes llunyans, resulten només unitats de semiproducció especialitzades. L’absència d’intervenció agrària  i també l’absència d’àrees d’emmgatazematge alimentari multipliquen tant el nivell d’especialització com la seva dependència respecte els residents del recinte fortificat.

Allò que millor expressa la desigualtat és el consum d’aliments: cap dels dos grups participa dels processos productius  però els del recinte fortificat gaudeixen de més possibilitats de reproducció física.Això revela l’existència d’una relació de classes. Un grup de la població s’expressa com a classe dominant des del monopoli de l’ús de la força, el monopoli dels productes simbòlics  que comencen a funcionar com a primitius aparells ideològics que justifiquen aquella desigualtat i probablement des d’una peculiar forma de propietat particular del coure que no estva subjecte a les tradicions i limitacions d’una antiga propietat col·lectiva com la terra.: annexionant als recintes fortificats els forns de reducció i aprofitant-se de l’única força animal associada al transport (el cavall), materialitzanAnnexionant al recinte fortificat les estructires d’emmagatze  (sitges) i apropiant-se exclussivament de productes llunyans, materialitzà el control sobre ek darrer graó del procés metal·lúrgic: la circulació.