Per a Atenes no hi havia alternatives: o ser un imperi o no ser res. Tancada per la part del continent, amb pocs quilòmetres quadrats de terra àrida i pedregosa, el dia que no hagués pogut importar blat i les altres primeres matèries hauria mort de fam. Per importar-ne havia de dominar el mar. I per dominar el mar havia de sotmetre amb la seva flota tots aquells petits estats amfibis que els grecs havien fundat a les costes de la seva península, a les de l’Àsia Menor i a les illes, grosses i petites, que es retallen a l’Egeu, al Jònic i al Mediterrani.
L’Imperi d’Atenes s’anomenava Confederació. Però la realitat que s’amagava sota aquest nom hipòcritament democràtic i igualitari era el control comercial i polític d’atenes sobre les ciutats que formaven part de la Confederació. No solia permetre que les colònies importessin, pretenia ser ella qui distribuís les primeres matèries, en primer lloc per garantir el monopolials seus armadors, i després per controlar una arma que li permetés afamegar els petits estats que s’insurgissin amb aspiracions autonomistes.
Els ciutadans de la Confederació no tenien els mateixos drets. Quan sorgien litigis judicials en els quals estava implicat un atenés, els magistrats d’Atenes eren els únics competents. A l’interior de la ciutat el monopoli era de la petita minoria dels ciutadans, excloent-ne la majoria de metecs i dels esclaus.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada