Confederació d'Atenes

Per a Atenes no hi havia alternatives: o ser un imperi o no ser res. Tancada per la part del continent, amb pocs quilòmetres quadrats de terra àrida i pedregosa, el dia que no hagués pogut importar blat i les altres primeres matèries hauria mort de fam. Per importar-ne havia de dominar el mar. I per dominar el mar havia de sotmetre amb la seva flota tots aquells petits estats amfibis que els grecs havien fundat a les costes de la seva península, a les de l’Àsia Menor i a les illes, grosses i petites, que es retallen a l’Egeu, al Jònic i al Mediterrani.

L’Imperi d’Atenes s’anomenava Confederació. Però la realitat que s’amagava sota aquest nom hipòcritament democràtic i igualitari era el control comercial i polític d’atenes sobre les ciutats que formaven part de la Confederació. No solia permetre que les colònies importessin, pretenia ser ella qui distribuís les primeres matèries, en primer lloc per garantir el monopolials seus armadors, i després per controlar una arma que li permetés afamegar els petits estats que s’insurgissin amb aspiracions autonomistes.

Els ciutadans de la Confederació no tenien els mateixos drets. Quan sorgien litigis judicials en els quals estava implicat un atenés, els magistrats d’Atenes eren els únics competents. A l’interior de la ciutat el monopoli era de la petita minoria dels ciutadans, excloent-ne la majoria de metecs i dels esclaus.

Sistema bancari grec

A Atenes era difícil regular els sistema monetari i bancari. El dracma tenia un valor estable i per tant es convertí en una moneda de refrència i intercanvi internacional. A tots els països del món el seu poder adquisitiu era una mesura de blat.

Com que era metàl.lic, no era transportable fàcilment, però justament per això van aparèixer els bancs. Els atenesos consideraven immoral el péstec amb interés i durant segles els estalvis eren guardats individulament. Però es van adonar que això l’únic que feia era sostreure aquests capitals dels cicles productius. I sense deixar de prohibir els bancs, van consentir que els estalvis es dipositessin als temples. Així, confiant els diners als déus, l’aspecte moral quedava salvat. I per altra banda, la divinitat en qüestió era lliure de fer l que volgués amb els diners. Si li convenia deixar-los a un fidel, amb el compromñis que els tornés amb interés.

Aquests déus banquers treballaven de la següent manera: als qui depositaven el seu capital a les seves institucions, ells els en donaven de renda el dos o el tres per cent. Però als qui veien a demanar-los un préstec, els exigien fins a un vint per cent d’interés.

Societats mineres i metal·lúrgiques occidentals

Entre els grups agraris de les disperses cases fortificades (necròpolis de càmeres) i el poblament dispers de grups pastorils (concentracions megalítiques), es va articular un important canvi caracteritzat per l’aparició de nuclis fortificats de petita entitat. Aquests s’ubiquen junt a enclavaments dels recursos miners que intervene en la impulsió de la societat classsita inicial. La intensificació dels recursos miners supera les necessitatas locals, convertint-se en centres especialitzats de producció per abastir a llunyans consumidors, molt més enllà de ser espais socials compartits entre comunitats .

La recerca de primeres matèries de major qualitat i el seu procésde treball anirà acompanyat d’una especialització creixent en l’articulació de la mina com un espai de fabricació (preformes), i la conseqüent creació d’una divisió tècnica i territorial del treball que culminarà amb la presència d’assentaments fortificats on es centralitza la transformació última (suports laminars) i es garanteix la circulació a llarga distància. Nous recursos aniran capitalitzant l’interés, sobretot aquells que materialitzen les dissimetries socials com ara la variscita.

Va ser la mineria i la metal·lúrgia del coure la que generà una major transformació de la societat classista. Els seus productes van proveir instruments clarament orientats a l’exercici de la coerció (armes); però sobretot perquè va auspiciar el desenvolupament de noves relacions socials, després d’una complexa divisió tècnica i territorial del treball (mineria i metal·lúrgia).

La desigual distribució espacial dels mitjans de destrucció i dissuassió dels assentaments, i especialment de llurs fortificacions, revelen que aquests enclavaments perifèrics, especialitzats i depenents, materialitzen l’existència de profundes dissimetries socials entre dos sectors dela població. D’una banda des que ocupen la cúspide social i el monopoli dels únics mitjans de coerció i destrucció (armes, fortificació), dels principals mitjans coactius, desl productes de llunyana procedència (làmines d’or, vasos de marbre). Aquests grups tenen una disponibilitat d’excedents molt diferenciada, tot i no ser productors, i d’ús exclussiu. De l’altra la resta dels ocupants del llogarret que, extramurs del recinte fortificat, sense disposar dels mitjans de destrucció i sense accés als productes de procedència llunyana, mantenen la intensiva i especialitzada producció metal·lúrgica i tèxtil,així com la minera i els treballs de tala sistemàtica del bosc.

Aquesta producció s’organitza sobre la base d’unitats domèstiques diferenciades i posseidores dels mitjans de producció metal·lúrgica (gresols) i tèxtil (tel·lers) revelen una peculiar situació de dependència. Al no tenir accés ni als mitjans de destrucció ni als productes llunyans, resulten només unitats de semiproducció especialitzades. L’absència d’intervenció agrària  i també l’absència d’àrees d’emmgatazematge alimentari multipliquen tant el nivell d’especialització com la seva dependència respecte els residents del recinte fortificat.

Allò que millor expressa la desigualtat és el consum d’aliments: cap dels dos grups participa dels processos productius  però els del recinte fortificat gaudeixen de més possibilitats de reproducció física.Això revela l’existència d’una relació de classes. Un grup de la població s’expressa com a classe dominant des del monopoli de l’ús de la força, el monopoli dels productes simbòlics  que comencen a funcionar com a primitius aparells ideològics que justifiquen aquella desigualtat i probablement des d’una peculiar forma de propietat particular del coure que no estva subjecte a les tradicions i limitacions d’una antiga propietat col·lectiva com la terra.: annexionant als recintes fortificats els forns de reducció i aprofitant-se de l’única força animal associada al transport (el cavall), materialitzanAnnexionant al recinte fortificat les estructires d’emmagatze  (sitges) i apropiant-se exclussivament de productes llunyans, materialitzà el control sobre ek darrer graó del procés metal·lúrgic: la circulació.

Els Aqueus. Mitologia

La història dels aqueus comença amb un déu anomenat Zeus, el qual els va donar un rei en la persona del seu fill Tàntal. Aquest era un enorme bergant que, després d'haver-se aprofitat del parentiu amb els déus per divulgar-ne els secrets i robar-los el nèctar i l'ambrosia del rebost, va creure que els aplacaria si els oferia en sacrifici el seu propi cadell, Pèlops, després d'haver-lo ben trinxat i de bullir-lo. Zeus, colpit en els seus afectes d'avi, va tornar a afegir els trossos del seu nét i va precipitar als inferns el fill parricida, condemnant-lo a bavejar de fam i de set davant d'inaferrables plàteres de nata i copes de xampany

Pèlops, que havia heretat del seu pare desnaturalitzat el tron de Frígia, no va tenir sort en la política, perquè els seus subdits el van deposar i el van exiliar a l'Èlide, en aquella part de la Grècia que després, justament pel seu nom, s'anomenaria el Peloponès. Hi regnava Enomau, gran afeccionat a les curses de cavalls, en les quals era imbatible. Tenia per costum desafiar tots els pretendents de la seva filla Hipodàmia, prometent al guanyador la mà de la nois i al derrotat la mort. I molts “bons partits” ja havien deixat la pell.

Pèlops es va posar d'acord amb l'auriga del rei, Mirtil, i li va prometre que hi compartiria el tron si trobava la manera de fer-lo quanyar. Mirtil va aluixar el cub d'una roda del carro d'Enomau, que es va estavellar i es va trencar el cap en l'accident. Pèlops, ensenyorit d'Hipodàmia, el va succeir en el tron, però enlloc de compartir-lo amb Mirtil com li havia promès, va estimbar al mar aquests darrer, que, abans de desaparèixer aigües avall, va llançar una maledicció contra el seu assassí i els seus successors.

Entre aquests successors estava Atreu, del qual la dinastia va prendre el nom definitiu: els atrides. Els seus fill, Agamèmnon i Menelau, es van casar respectivament amb Clitemnestra i Helena, úniques filles del rei d'Esparta Tindàreu. Va semblar un gran matrimoni. I de fet quan Atreu i Tindàreu van morir, els dos germans, Agamèmnon com a rei de Micenes i Menelau com a rei d'Esparta, van ser els amos detot el Peloponès. No recordaven, o potser la ignoraven, la maledicció de Mirtil. I tanmateix la tenien a casa, en la persona de les seves dones respectives.

Al cap d'un temps, de fet, Paris, fill de Príam, rei e Troia, es va enamorar d'Helena en una visita. La va segretar i tots els aqueus van demanar el càstig del culpable. Al voltant dels senyors aqueus es van aplegar tots els grecs vàlids per a les armes i a bord de mil vaixells van velejar fins a Troia, la van sotmetre a setge durant deu anys i finalment van expugnar i saquejar. Menelau va recuperar la dona, Agamèmnon de retorn a casa va trobar ocupat el seu lloc al costat de Clitemnetsra per l'emboscat Egist, que junt amb ella el va enverinar. El seu fill Oretses, més tard, vavenjar el seu pare matant els dos adúlters, es va tornar boig, però després va poder aplegar sota el seu ceptre els reialmes d'Esparta i d'Argos.

Mitologia Mesopotàmica

Alguns m¡tes explicaven el que havia passat al començament. Uns afirmaven que, després de la separació del Cel i la Terra (An i Nammu), el Cel (An) va crear el món i va donar a llum els déus. Altres mites defensaven la importància d'una divinitat femenina, la deesa de la Terra (Nammu, la Gran Matriu).

Finalment, es creia també que l'univers havia nascut a les Ciutats dels Temps Llunyans (URU-UL-LA). La vida es va originar en una ciutat. La llum va brollar de la foscor, del món dels morts.

Després de la creació, l'univers havia quedat incomplet. Li faltava vida. El mite del Paradis sumeri explica que la terra no posseïa tot el que havia de tenir per ser habitable i habitada. Els canals no portaven aigua, el territori no estava parcel·la i les ciutats no tenien muralles traçades nítidament.

La creació del món es va haver de compertar i corregir. Aquesta tasca va correspondre al déu Enki. Els éssers humans, animats per Enki, havien de ocntinuar la feina.

Dins el conjunt de les divinitats sumèries, el Cel (An, que tant significa “cel” com “Déu del cel”) encapçalava un panteó complex, compost per la seva esposa, la Terra (Nammu), i els seus fills. Entre aquests, destacaven Enlil, que havia de succeir el seu pare, retirat després de la creació del món, i el seu germà Enki.

Enlil significa “senyor” (EN) dels “aires” (LIL). Es tractava d'un déu colèric, que desencadenava tempestes. El seu nom procedia de la mateixa arrel que el bíblic Elohim i l'àrab Al·la.

Enki era el “senyor” (EN) de la “terra” (KI). La terra sobre la qual regnava era la de les maresmes del delta del Tigris i l'Eufrates: una terra carregada de llim. Per tant Enki era el déu de les aigües dolces fèrtils, anomenades Abzu: “aigües” (AB) de la “saviesa” (ZU).

Astut, el paper d'Enki era el d'un arquitecte o enginyer que donava forma a un món encara informe i que solucionava, de manera enginyosa, els problemes amb què s'enfrontaven déus i homes. Va ser una divinitat favorable als humans. Els va ensenyar les arts per sobreviure a les inclemències, com ara el diluvi amb el qual el Cel (An) els va voler castigar perquè feien molt soroll i no podia dormir tan seré com un cel estelat.