Intercanvi assimètric i societat.

L’intercanvi assimètric propicia dos processos paral•lels i íntimament relacionats a llarg termini: a la planura al•luvial mesopotàmica, l’establiment de contactes hauria reforçat la base econòmica, social i política de les comunitats. Però a la perifèria s’hauria produït un primer periode de fort creixement, seguit d’un notable debilitament de les estructures socioeconòmiques de les comunitats locals. Aquesta dicotomia sobre l’impacte dels contactes a les societats al•luvials i a les perifèriques s’explica pels efectes secundaris del contacte en les comunitats implicades.

A la perifèria no pot esperar-se cap efecte secundari positiu de la imposició de tributs, ni de la deportació forçosa d’una part de la població productiva coma presoners de guerra, ni del saqueig ... Els contactes econòmics, però, tenien una altra valoració. Inicialment van suposar un poderós estímul per a la creació d’estructures socio-polítiques més complexes.

Les elits nadiues que controlen o bé els recusos en explotació, o bé l’accés a aquests recursos, aprofiten el rol natural com a aorganitzadors dels mitjans de producció i com a intermediaris de l’intercanvi per consolidar i extendre el seu poder, tan a l’interior de les seves societats com en relació als seus rivals locals. També els efectes desestabilitzadors de l’intercanvi suposen sovint un aprofundiemnt en les ja pròpies diferenciacions de classe dins de les societats indígenes, resultat de l’especialització professional.

En molts casos, l’establiment de contactes permet consolidar a l’elit el seu control sobre l’abastiment de mà d’obra i propicia l’emergència d’una classe d’individus total o parcialment coaccionats implicats directament, permanentment o estacional, o bé en l’extracció dels recursos necessaris per a l’intercanvi o bé en la provisió de la seguretat que necessita.

Un altre dels resultats és l’aparició d’una classe especialitzada, organitzada habitualment segons les línies de parentel•la, el rol de les quals és actuar com a intermediaris i agents especialitzats d’intercanvi.

Aquestes relacions d’intercanvi assimètriques amb les comunitats més avançades de la planura al•luvial haurien desembocat en un nou ordre social basat en uns millors serveis d’emmagatzematge i distribució, estructures administratives molt més complexes i exhibicions rituals necessàries per legitimar els canvis que s’estaven produïnt en l’àmbit de les relacions socials.

Malgrat tot, la fase de fort creixement incial a les comunitats perifèriques no podien durar eternament perquè els efectes econòmics, més enllà dels efectes polítics esmentats, no van arribar a ser rellevants: el comerç no implicava la creació de nous mitjans de producció rellevants, sinó només l’extracció de primeres matèries sense elavorar. La seva economia va perdre flexivilitat i viavilitat pel creixement de la sobre-especialització en l’extracció d’una determinada quantitat de productes destinats exclussivament a l’exportació. Les economies es tornaven més vulnerables al dependre només d’un sol mercat. Això va fer que les estructures socio-polítiques es consolidessin i reforcessin, però la base econòmica necessària per mantenir aquesta complexitat d’estructures es debilitava i cada cop era més vulnerable al colapse

Primera civilització mesopotàmica.

La gran riquesa existent a la zona al•luvial de la Vall dels dos rius (Tigris i Eufrates) va portar a una de les seves ciutats, URUK, a tenir excedents d’aliments que van provocar segurament l’arribada de més gent al nucli urbà. Aquest increment en la demografia es ressenteix d’una falta de recursos materials, de primeres matèries, necessaris per bastir una estructura que possibiliti l’assentament d’una comunitat amb trets urbans. Però també és aquest increment el que permet aconseguir un sistema econòmic capaç de vincular aquesta regió, deficitària en recursos materials per abastir la creixent població, amb la seva perifèria. Serà el comerç qui permetrà a les persones tenir una vida no només basada en la seva pròpia subsistència, deixant-los la resta de temps per dedicar-se a altra mena d’activitats i especialitzar-se amb relativa facilitat.

Durant aquest període de gestació de la civilització, Uruk va esdevenir l’autèntic centre neurològic sumeri, període que es va allargar durant tot el III mil•leni. Aconseguí bastir un sistema econòmic d’aquestes caracterísiques, basat en les interaccions estabertes mitjançant una autèntica expansió colonial de la gent d’Uruk cap a les planes del sud-oest de l’Iran (Susa) i gràcies a la fundació d’enclavaments estratègics situats a les principals rutes de comunicació dels altiplans del nord de Mesopotàmia (Asíria, sud-est d’Anatòlia). Aquest procés posà en contacte la primera civilització urbana coneguda a la història amb regions subdesenvolupades mitjançant un intercanvi desigual i assentà les bases del naixement del poder, en què la centralització política, la integració socio-econòmica i la diàspora colonial van ser les dues cares de la mateixa moneda.

Els hicses.

Els hicses entraren a Egipte de manera gradual i pacífica. Ho feren com a caps de tropes mercenàries i també com a mà d'obra amb les seves famílies, instal·lant-se al Delta del Nil. Amb el pas del temps els contingents asiàtics arribaren a ser molt nombrosos a la zona del delta, i alguns dels seus membres accediren a posicions dominants en la societat. Molts d'ells eren funcionaris i governants de diferents ciutats, per la qual cosa tenien accés directe al govern de la zona.

Per la preminència a que els hicses havien arribat en aquella regió, van fer-se amb el poder entre 1780 i 1550 AC, en el moment en què a Egipte comença a fragmentar-se el poder en diferents zones d'influència. Els asiàtics no van trobar massa resistència per fer-ho a la zona nord, no hi ha mostres de destruccions corresponents a aquesta època. Però tot i no haver violència, la presa del poder per part d'estrangers no deixa de ser una commoció.

El govern dels hicses es perllongà una mica més d'un segle i no fou pas una època fosca. L'arqueologia ens mostra com aquests governants procedents d'Àsia introduïren a Egipte alguns dels elements que moldejaran la vida quotidiana del país del Nil al llarg dels temps. Potser l'exemple més significatiu és el del carro de combat i el cavall. L'armament egipci va veure's enriquit en aquest període amb la incorporació de l'espasa corva i d'una nova mena d'arc, l'arc compost, que mercès a la seva major tensió podia disparar fletxes a una distància superior.

Duran el govern dels hicses Egipte no va pas tancar-se dins les seves fronteres, sinó que va mantenir intenses relacions amb la Mediterrània oriental. La mala reputació dels hicses entre els egipcis va venir del culte que retien a Set, una divinitat associada al caos i al desert (símbol d'allò que és estèril) que va assessinar al seu germà Osiris i estava eternament enfrontat al déu Horus. Els hicses van assimilar-lo a la seva divinitat principal, Baal, una divinitat guerrera.

Per a poder exercir el control a tot el territori, els hicses van establir una aliança amb els nubis, al sud. Fragmentat el poder a Egipte, els governants de Tebes eren la seva principal amença. De mica en mica el governants tebans van anar fent-se més i més atrevits i anaren trencant les relacions de fidelitat que debien als governnats del nord, els hicses, fins arribar a l'enfronatment i la derrota definitiva d'aquests. Aleshores comença l'Imperi Nou, uns de les èpoques més glorioses de la història d'Egipte.

El Sistema - Món d'Uruk

Aquest concepte s'aplica a un entorn socioeconòmic no perquè tingui la capacitat d'abastar tot el món, sinó perquè és més gran que qualsevol unitat política. I és una economia món perquè el vincle bàsic entre les parts del sistema és econòmic, tot i que aquest vincle aparegui reforçat fins a cert punt per altres de caràcter cultural i també polítics.

Aquest sistema d'interacció es basa en una divisió jeràrquicament organitzada de la força del treball que possibilità que determinats grups de les metròpolis políticament centralitzades s'expandissin més enllà de les seves fronteres i acumulessin recursos procedents d'una basta perifèria. Depenent de les circumstàncies locals, aquelles àrees perifèriques es caracteritzaven o bé per governs locals parcialment depenents o bé per una dominació directa. El llaç que mantenia units els diversos elements de la jerarquia a tota la circumscripció era la interdependència econòmica. Els nuclis o metròpolis exportaven productes manufacturats a la perifèria, mentre que aquesta abastia a la metròpolis de productes agrícoles, llingots de metall i altres preuades primeres matèries, extretes bé mitjançant mètodes coercitius, tasses, impostos, o bé directament gràcies al caràcter inherentment assimètric dels intercanvis entre ambdós grups.

L'enorme impacte de l'intercanvi exterior en l'evolució social tant al centre com a la perifèria és un fet demostrable, encara que el comerç es basi només en els bens de luxe. Aquest comerç de bens de prestigi juga un rol decisiu en la formació i consolidació de les desigualtats socials, en la mesura que contribueix a cimentar relacions patró-client a l'interior d'un grup de parentiu i a crear aliances entre diferents grups socials.

Als imperis antics no hi ha dubtes que la seva hegemonia va anar molt més enllà dels límits del seu control polític: tot i el control reduït d'un territori es podia exercir una gran influència a la vida econòmica d'un determinat món mitjançant un determinat nombre d'enclavaments situats estratègicament i una xarxa d'aliances amb reis i caps locals independents. Per això tot i que no hi hagi formes de control polític (anexió) no afecta la capcitat d'una societat per controlar l'altra. El domini econòmic ho substitueix.

Sexe i prehistòria.

L'estructura i la morfologia dels òrgans sexuals, la relació que tenen amb l'estructura del cervell, especialment ámb l'amígdala, l'hipotàlem, el còrtex prefrontal i les glàndules adrenals, s'han anat definint al llarg del procés evolutiu. Els canvis han sigut determinants en l'evolució de l'espècie humana.

Els canvis anatòmics dels primats i sobretot dels homínids, com és ara el cas de la rotació posterior i anterior de la vulva de la femella, van fer que els seus senyals sexuals s'amaguessin i que, per tant, el mascle no els pogués visualitzar. Així doncs, si ell volia establir un contacte sexual satisfactori s'havia de comunicar: en cas contrari, segurament la còpula seria menys productiva i difícil.

A aquest tipus de comunicació li calia una estratègia de tempteig. Conseqüentment la capacitat de comunicar-se bé amb les femelles i la impressió que elles rebien dels mascles durant la interacció parlada contribuïa a acceptar el coit. La comunicació amb les femelles seria molt productiva per trobar i establir afinitats i, per tant, es convertiria en una estratègia avantatjosa.

Els mascles més comunicatius, els més predisposats a interactuar, emprarien més temps per conèixer el comportament de les femelles. Serien els que copularien més sovint, les cobririen més cops i, per tant, tindrien més oportunitats de transmetre els seus gens.

L'habilitat i la facilitat per parlar i per produir instruments, la potència sexual i l'augment del cervell tindrien un paper primordial en l'evolució humana. Faria crèixer la sociabilitat intergrupal i el grau de competència de les primeres espècies del gènere Homo

La competició a l'interior del grup, és a dir, la competició sexual encoberta faria incrementar les habilitats dels mascles i de les femelles, a la vegada que augmentaria la competència general del grup. El sexe social contrinuiria a fer crèixer la intel·ligència i la variabilitat de les espècies del gènere Homo. Les més adaptades serien les més competents als ecosistemes antics. Les femelles no estarien només predisposades a mantenir relacions sexuals amb els mascles més potents i d'aspecte físic més rotund, sinó que també ho estarien per utilitzar els mascles més comunicatius i els més capaços d'escoltar. A l'hora d'interaccionar, el timbre de la veu i la quantitat d'informació de què disposessin els mascles farien decidir les femelles a triar l'espècimen amb qui es volien aparellar.

Segons Eudald Carbonell: El sexe social