El treball a l'antiga Roma era considerat indigne.

En les cultures clàssiques de l'Antiguitat el treball remunerat era considerat indigne per als homes. Per a la major part dels filòsofs grecs i romans el fet de treballar no estava ben considerat ni era apreciat.

Per als antics romans l'important era tenir propietats o hisendes. No és que consideressin menyspreable el treball en si mateix, sinó que veien indigne veure's obligats a treballar per sobreviure. I quan això passava l'objectiu era el de reunir un patrimoni que els permetés viure el més ociosos possible. La característica fonamental de la posició social era el lleure. Per tant el comerç tampoc estava ben considerat. Un comerciant que visqués bé del seu negoci no era respectat si a més no tenia terres.

Sembla lògic doncs deduir que en la cultura greco-romana no es valorava tant el progrés social o econòmic de les persones amb el seu esforç, com l'arribar a acabalant terres.Per això, ser ric significava no tant tenir diners com ser amo de terres. Per això, ser ric significava no tant tenir diners com el ser amo de terres. Així els lliberts o homes lliures eren pobres que després d'anys de lluita van aconseguir reunir un patrimoni important. L'home lliure era aquell que posseïa el patrimoni suficient com per no treballar, és a dir, per dedicar-se a l'oci.

Un noble que a més era negociant era molt admirat, mentre que un simple home lliure i comerciant era en general, menyspreat. El mateix passava amb els oficis, ningú admirava a un empresari agrícola, però si el que es dedicava a aquesta activitat era un notable, l'elogiaven constantment. Fes el que fes, un notable o un noble no es veurà mai definit per la seva feina , en canvi un pobre és sabater o jornaler.

Però per més que es menysprea el treball (en les altes esferes), els dignataris polítics l'havien de lloar, perquè després de tot era el treball de la majoria el que sostenia els plaers d'una minoria. La ciutat era una institució que es superposava a la societat natural humana, per tal que els seus membres portessin una existència més elevada. Els pobres no havien de treballar per contribuir a la ciutat sinó per impedir que la misèria els inciti al crim.

Segons Isòcrates, "s'orientava a la gent modestes al cultiu de la terra i al comerç, perquè se sabia molt bé que la indigència neix de la mandra, i el crim, de la indigència". Però es menyspreava el camp, més que el camp, les tasques camperoles, els notables vivien a les ciutats, no al camp, des de les ciutats atenien les tasques financers del camp, que era senyal d'admiració, sent però admirada res més que la seva possessió

Ser ric significava no tant tenir diners com ser amo de terra, com una forma de rebutjar l'intrús i impulsar-lo cap al agro. . De la mateixa manera, eren considerats pobres tots aquells que no tenien una fortuna personal, un patrimoni, per més que fossin clients o músics o gramàtics. Els càrrecs públics eren ben o mal considerats segons els càrrecs i els llocs, sense existir una lògica aparent per a la seva qualificació com dignitat o treball. Per exemple, un governador de l'Àfrica, amb un salari fastuós era considerat una dignitat, una funció pública, mentre que un governador d'Egipte, amb el mateix salari, segons el dir de la gent, no complia una funció pública. Potser perquè els governadors d'Àfrica eren designats per l'antic senat mentre que els d'Egipte eren reclutats d'un cos de funcionaris imperials.

Cereals i alimentació

L'aprofitament dels cereals, al començament, no va tenir res a veure amb l'alimentació. Els grans recollits servien per a la producció de cervesa.

La recol·leció de gramínies silvestres no tenia com a objectiu fer pa, sinó canviar el seu estat a un de lletós o, després de la germinació, fermentar-lo en una beguda alcohòlica. Així resulta comprensible la recol·lecció en petites quantitats que es podien fer en hores o dies. Els fongs dels llevats estan presents en gairebé totes les zones geogràfiques intermitges. I a més existeix un recurs que accelera la descomposició del midó en sucre: la saliva.

Segons les troballes fetes fins el moment actual, la planta cereal més antiga no va ser el blat, que posteriorment va propiciar el pa, sinó que va ser la civada. El gra dels cereals pot amagatzemar-se durant molt temps fins que es fermenten en begudes alcohòliques. Però les begudes en elles mateixes no són duradores, sobretot la cervesa que ha de consumir-se un cop acabada la seva producció. La seva fabricació no precisa d'una inversió de temps excessiva.

En la fabricació primitiva hi havia dues èpoques per a la fabricació: l'estiu quan els grans encara són dolços, i la primavera quan els grans madurs de la tardor germinen. També en la formació dels cereals silvestres els grans estan ben subjectes i són petits, per tant resulta difícil separar-los. Si això s'ha de fer manualment la despesa és enorme. Afrontar el problema de la separació del gra de la palla en aquests inicis només té sentit en una producció massiva: la trilla tan sols val la pena si s'han obtingut grans quantitats d'espigues madures. La producció de cervesa no necessita aquesta separació, així es veu en representacions sumèries datades en més de 6.000 anys.

La aportació alimentària de la cervesa resulta considerable, avui encara se sol designar com a “pa líquid”. Mentre que la recol·lecció de llavors de gramínies silvestres resulta massa dispendiosa com per a representar una alternativa atractiva per a altres menes d'alimentació, en el cas de la cervesa no es produeix aquesta limitació i en ella mateixa es transforma en una concentració de substàncies nutritives i fàcils de digerir de manera que en realitat pot considerar-se com un aliment.

El pa també es produeix amb l'ajuda de la fermentació. Però l'enorme complexitat de la seva elaboració no facilita el plantejar-nos els seus inicis i és ben difícil trobar alguna cosa en les fonts històriques, perquè en les representacions antigues allò que podria interpretar-se com a mostra de l'elaboració del pa, no pot distingir-se amb seguretat què és el que s'hi representa ja que també podria tractar-se de l'eleaboració de la massa amb què s'elabora la cervesa. Tot i que podria tractar-se d'ambdues coses: papilla de cervesa i massa de pa, tot depén del procés posterior, si la massa s'assecava i es coïa com a pa, o s'empapava més per aconvertir-la en cervesa. Encara que això sembli senzill, la massa per a pa requereix molta més elaboració: que els grans de dereals estiguin sense closca i nets, i que al menys hagin estat molts i convertits en farina ja que una coca plena de glumes espinoses i dures no serien comestibles. Per tot això és poc probable que la coca de pa fos l'inici. Més aviat va ser un pas intermedi: va millorar la cervesa al no ser una papilla plena de residus, més líquida i que es podia veure, i va portar al pa perquè en aquesta massa per a l'elaboració de coques s'hi podien introduir bactèries i obrir noves possibilitats: coure-les per obtenir pa, per aturar la fermentació. És per això que hi ha molts indicis que la cervesa, el tipus de cervesa d'aquell moment que no té res a veure amb la d'ara, precedí el pa.

Condicions d'alimentació

L'agricultura no va desenvolupar-se a tota la humanitat existent, sinó que primerament sorgí en una àrea molt reduïda, al Creixent Fèrtil, una zona de transició entre Àfrica i Àsia. I probablement la invenció de l'agricultura es deu a la cultura i no pas a una adaptació biològica a una possible font d'aliment disponible. Segons el model inicial de l'hominització l'àrea en la que els homes van inventar l'agricultura havia de proporcionar les condicions inicials d'abundància. Una abundància de gramínies amb llavors comestibles, havent-n'hi tantes que ni els ocells, ni els innombrables rosegadors les podien esgotar. Però les condicions d'alimentació que proporcionen les gramínies no són excessives: no tenen una massa de proteïna concentrada i nutritiva i a més son dures.

Pot haver hagut mai una superfície tan gran i uniforme, amb alguna espècie de cereals silvestres que hi creixès, amb la que un petit grup d'homes (per exemple una família extensa) pogués alimentar-se dels fruïts dels grans? S'estima que es necessiten 3 Kg per dia i persona per a cobrir les necessitats: una família extensa (10 persones) tindria la necessitat de 30 Kg dia i, per a un any, farien falta més de 10 tones. Tot i que els cereals només cobrissin la meitat de les necessitats d'alimentació serien necessàries la capacitat de recol·lecció de 5 tones l'any per satisfer aquestes necessitats. Ara plantegem-ho per a un poblat de 100 habitants: caldrien 50 tones per a una alimentació parcial i 100 per una completa. On seria possible collir manualment aquesta quantitat? Es podria fer front als problemes d'emmagatzematge d'aquesta mena de provisions? Plagues de rosegadors, consum extra d'energia que suposava la recol·lecció, període de pluges i com mantenir secs els cereals recol·lectats, aparició de floridures, són problemes als quals hauria de fer front aquesta societat. Els grups haurien d'estar preparats culturalment i biològica per afrontar aquests reptes.

No sembla que els avantatges inicials fossin l'element que determinés el seu conreu ni el seu consum. A nivell calòric, tan les olives, les anous com les mongetes les superen. Els cereals no ofereixen ni la quantitat ni la qualitat necessària per a suposar una alternativa atractiva a l'alimentació habitual d'aleshores. Per a alimentar una petita comunitat calia unes quantitats que semblen poc realistes, calent dedicar-hi un esforç massa actiu que hauria superat el rendiment energètic esperat.

Alimentació a la prehistòria

A l'inici de l'hominització va produir-se el canvi d'una alimentació vegetal menys nutritiva a una basada en la carn. D'això n'hi havia en abundància perquè les condicions favorables de l'est de l'Àfrica havien propiciat la formació d'enormes manades de grans animals, amb diversitat d'espècies. Aquest progrés es va donar en una situació d'abundància, per l'aprofitament de l'abundància. La recerca de fruites madures sempre ha jugat un paper important en l'alimentació dels homes. La diferenciació entre els colors que és capaç de fer l'home i els primats juga un paper bàsic en aquesta supervivència. Aquells capacitats per distingir el color vermell poden buscar amb l'objectiu de trobar els fruïts vermells madurs. Això en l'època climàtica de l'edat del gel, amb l'adversitat que suposa, hi havia grans quantitats d'arbustos nans amb aquests fruïts rogencs durant la seva maduració, que proporcionaven vitamines i protovitamines en abundància, éssent un element de l'alimentació absolutament essencial i no tan sols un suplement nutricional. Així doncs els dos grups de substàncies nutritives poden classificar-se en formes concretes d'alimentació. La font proteïnica més important era la carn dels animals. L'energia l'aportaven els greixos, els fruit secs oleginosos, les grans quantitats de baies dels boscos i els pantans, així com els bolets, tot i no constituir part de l'alimentació bàsica. El pas de les baies madures als grans madurs és el que constuteix el gruix del procés cap a la producció de vegetals, el pas de la recol·lecció a la producció. Les gramínies no es localitzaven en les zones on vivia l'home del gel, o si n'hi havia eren molt estacionals i en un nombre molt reduït. Aquestes llavors són pròpies de zones amb climes semi-sècs i semi-desèrtics, precisament on no hi florien els aranyons ni els gerds. Aquest element geogràfic afegeix dificultat a la tyransició entre baies i fruits a els grans i llavors. Cosa que no passa amb la carn, les peces de cacera eren molt similars les que es trobaben en els territoris de l'edat del gel i les espècies de la vora de la Mediterrània. Això ens porta a establir un mapa en què l'home de l'Edat del gel pot anar de cacera sense masses diferències des de l'extrem nord de les zones gelades fins els tròpics africans i asiàtics, però les grans quantitats de baies tan sols estaven disponibles a les regions càlides i a l'estiu i la tardor.

Família i Propietat

La família romana estava formada per tot allò que consistia la casa, tant els bens com les persones, i es tgrobava sota el control del cap de família paterfamilias, que era l’ascendent directe varó viu més gran. Exercia una autoritatpràcticament ilimitada sobre totes les persones i els béns de la família, de nqui es deia que estaven sota el seum poder (in potestate). Els seus fills, tot i ser adults i amb fills, no tenien estatus jurídic independient ni drets ni propietat i no sortien de l’autoritat dels pares fins la seva mort, i aleshores es convertien en paterfamilias.

Un varó romà d’edat adulta, encara que fos una persona de rang superior – senador, cònsul – no podia participar en capm transacció legal, fer un regal, manumitir un esclau o fer testament, mentre el seu pare seguís viu. No tenia cap propietat. Podia tenir uns diners personals, que els pares donaven als fills per motius pràctics, i així assolia una certa indepèndència en la vida quotidiana, però no tenia reconeixement jurídic i podia ser revocada pel pare en qualsevol moment. L’estatus jurídic de les persones in potestate equivalia formalment al dels esclaus.

Tot allò que formava part de la família – bens inmobles, éssers vius, persones i animals – era considerat igualment propietat de l’arbitri del paterfamilias. Els fills legítims es distingien dels demés en què eren lliures, tot i que el terme llibertat en les condicions descrites era més aviat potencial. Entre els poders del pare estava el de matar els membres de la família no vendre’ls, tot i que el dret a la vida i la mort eras exercit poques vegades,n exceptuan el moment del naixement on els pares on no era estrany que els pares acabessin amb la vida dels fills no desitjats.

El paterfamilias estava sotmés a la pràctica a les restriccions morals i a les limitacions d’allò que es considerava acceptable. Se suposava que en tots els assumptes importants el pare recorrria al conell dels parents i amics de més edat, que formaven elconsell domèstic, i tot i no estar obligat a seguri el seu consell, el costum dictava que normalment ho havia de fer.

L’autoritat del marit damunt de la muller es coneixia com a manus i s’obtenia mitjançant: la confarreatio, que era una cerimònia religiosa, la coemptio, transacció que comportava l’ús del broze i la balança en virtut del qual el marit comprava simbòlicament la núvia. I l’usus amb el que el marit aconseguia automàticament la manus després de cohabitar-hi. L’esposa igual que els altres membres de la família era considerada una propietat del marit