Crisi del 2.200 ane

     

A l’hemisferi nord s’han relacionat diversos canvis socials i ambientals a la influència de l’anomenat Succés Climàtic del 2.250 ane (fa uns 4.200 anys). En alguns registres és una de les anomalies climàtiques més importants de tot l’Holocè i fa referència a un moment de perllongada sequera durant vàries dècades. Hi ha estudis que li atribueixen un paper important en el col·lapse d’un gran nombre de cultures antigues a l’hemisferi nord.

    En aquests anys es detecten un seguit de canvis molt importants, al menys en la trajectòria històrica dels pobles de l’hemisferi nord. És quan l’Imperi Antic d’Egipte i l’Imperi Acadi a Mesopotàmia arriben al seu màxim esplendor. A què es pot deure la pujança d’aquestes cultures associades als grans cursos fluvials?

    Es localitza una forta aridesa entre el 2.500 i el 2.200 ane que sembla no afectar al sistema monsònic de l’Oceà Índic, principal aportador d’aigua al Nil. Probablement aquests grans cursos d’aigua van poder amortir  la manca de pluges i no hem de descartar que pobles nòmades saharians, que vivien de les pastures i ara es convertien en deserts, els de l’Orient Mitjà, impulsats per la sequera van anar desplaçant-se cap aquests refugis climàtics de Mesopotàmia i Egipte. El Creixent Fèrtil!

    Les inundacions del Nil, que sustenten la riquesa agrícola d’Egipte, provenen la majoria de les precipitacions estiuenques del Monzó indi sobre la banya africana i els registres del llac Tana, font del Nil Blau, indiquen que es van debilitar molt pronunciadament cap el 2.200 ane i el riu va patir un gran canvi al seu curs fluvial: es va eixamplar i es van reduir el nombre de braços, així com l’extensió de la seva zona d’inundació. Una crisi en les crescudes del Nil posava en dubte el poder del Faraó (senyor de les crescudes i de la dolça brisa) garant de les inundacions.

    La manca de pluges també s’ha relacionat  amb el col·lapse urbà de la civilització de la Vall de l’Indo (2.100 ane), on es registren sequeres de vint-i-cinc a noranta anys. Els canvis en la producció d’aliments  i l’augment del pastoreig.

    El clima va tenir un paper fonamental  en el col·lapse de les primeres civilitzacions africanes i euroasiàtiques. Almenys van provocar un estrès  ambiental significatiu que van afectar profundament la intensitat de la crisi, que d’haver-n’hi hagut hagués estat molt diferent sense aquestes variacions ambientals.

Les lluites de Gladiadors.

 

    Les lluites gladiadors van començar com un esdeveniment relacionat amb el ritual funerari de l’època republicana, però aviat l’arribada massiva d’esclaus i diners procedents dels territoris conquerits estimulà que les classes poderoses fessin les seves inversions en espectacles oferts a les masses per facilitar la seva la seva promoció política. I així el combat agonístic va convertir-se en un instrument. La gladiatura, com tantes altres coses que van anar gestant-se en aquest procés, va arribar a un alt grau de perfeccionament.

    Es tractava d’una pràctica  que combinava tradició, entreteniment i control social i, com no podria ser menys, negoci. Un negoci construït mitjançant el vessament de sang humana aliena. Però el sistema propiciava que l’esclau assolís la glòria , si lluitava bé, i el poble somreia, satisfet, quan gaudia de l’emoció del combat.

    Les arrels de la lluita entre combatents, entrenats i armats de manera molt específica, per a oferir a les masses de les ciutats un espectacle sanguinari, amb unes regles precises i un espai condicionat a l’efecte – com un fòrum – o construït expressament per allò – com l’amfiteatre, cal buscar-la en els rituals familiars de caràcter funerari. Perdudes en la nit dels temps.

    Els combats a mort, on es vessa sang en honor d’un difunt per a propiciar el seu esperit i que s’entén com la primera forma de gladiatura, no pertany al mon romà. Aquesta acció ritual els romans la practicaren perquè la van prendre d’altres pobles veïns, com ara els etruscs o el campans, però també d’altres pobles que no entraren en contacte amb Roma fins dates més avançades. Les lluites a mort en honor d’un difunt d’alt rang sembla haver estat present també a la cultura dels ibers. Per això la hipòtesi més plausible és que es tracta d’un ritual gairebé universal. No es pot atribuir un origen únic i amb transmissió lineal.

    La tipologia de gladiadors més antics son imatges d’enemics de Roma (tracis, samites) cosa que ens apropa a la idea que la gladiatura funeral hauria passat a Etrúria i d’allà a Roma a començaments del s. III ane. La tipologia de gladiadors partien dels models d’enemics de Roma i les armes emprades eren, en origen, armes de guerra normals.

    L’aparició pública dels combats de gladiadors s’acostuma a datar el 264 ane, quan Marc i Dècim van honorar els seu pare mort amb un combat de tres parelles de gladiadors. El combat es celebrà al mercat de bestiar (no existien encara els amfiteatres) del Fòrum Boari. Els gladiadors eren tracis, presoners de guerra aparellats per a la mort. Mica a mica aquests rituals van anar creixent de manera exponencial i van quedar desbordats amb el pas dels anys. I el tema del combat en honor a... passava a ser un pretext.

    Els jocs gladiadors modestos (una parella) van resultar freqüents. Les famílies poderoses estaven convertint-ho en espectacles. Començava la professionalització dels gladiadors, es fundaven escoles de gladiadors i es relacionava amb tema militar.

Roma en els inicis.

    Trenta mil anys abans de la fundació de Roma, Itàlia ja estava habitada pels humans. Però no és fins fa uns vuit mil anys que podem identificar ètnies de pobladors: els Lígurs al nord i els Sículs al sud., que vivien en les cavernes i també en cabanes rodones construïdes amb fems i fang, domesticaven animals i s’alimentaven de cacera i pesca.

    És cap el 2.000 ane que des dels Alps, en un procés migratori, arriben altres tribus procedents de l’Europa central. El nivell de desenvolupament és similar a les poblacions que es troben, però la construcció d’habitatges la realitzen sobre estaques submergides a l’aigua. Al procedir de llocs pantanosos, quan s’assenten a la Península itàlica busquen les regions dels llacs. Aquests palafits els serveixen d’habitatge i a partir d’això introdueixen grans innovacions: l’agricultura, la ramaderia, la textura de les teles i la construcció de bastions de fang i terra preta a l’entorn dels poblats per a la defensa i protecció d’atacs d’animals o d’altres tribus.

    Mica a mica van anar descendint cap el Sud on van habituar-se a construir cabanes a terra ferma, però encara les apuntalaven damunt estaques. També tenien coneixement de l’ús del ferro, a partir dels pobles germànics, i en fabricaren eines noves: aixades, ganivets, navalles, fundant una veritable ciutat, Villanova, prop de l’actual Bolonia, d’on es considera que sorgiren la raça, llengua i costums dels umbres, sabins i llatins. No sabem què va passar amb els indígenes lígurs i sículs, potser foren exterminats com o més probablement després de sotmetre’ls s’hi barrejaren. El cas és que sobre l’any 1.000 ane aquests nous pobladors fundaren moltes poblacions que, tot i ser habitades per la mateixa tipologia d’habitants, es feien la guerra entre ells.

La més poderosa d’aquelles ciutats fou Alba Longa, capital del Laci. Es considera que son qui emigraren una mica al nord i fundaren Roma. Tal vegada eren camperols que anaven a la recerca de terra per apropiar-se i conrear, o bé eren fugitius amb causes pendents a la seva ciutat. O emissaris que enviava el govern per vigilar aquelles terres on havia desembarcat un altre poble, els etruscs, que no se sabia d’on venia però es preveia perillós. I es probable que entre aquest centenar, no més, d’emigrants hi hagués en Ròmul i Rem.

El lloc escollit tenia molts avantatges. Es trobava a una vintena de km del mar, a recer dels pirates i podria convertir-se en port ja que a les embarcacions de l’època navegaven pel tram de riu final. Però estaven als turons, que els protegia dels mosquits. I allà, al Palatino és on s’hi fundà la primera amb la intenció de ben aviat poblar els altres sis de l’entorn. Per a poblar-les calia descendència i aquells pioners no tenien esposes.

A partir d’aquí, amb una política matrimonial expansiva amb els pobles veïns, els Sabins, els dos pobles van barrejar-se amb els famosos rituals del segrest de la núvia (el segrest de les sabines) Una fusió que garantia fer front a un enemic comú, els etruscs, que s’havien anat escampant cap el Sud posseïdors d’una tècnica molt més avançada, amenaçant directament Roma i la Sabina.

Etapa Orientalitzant a la Península Ibèrica

     

Les societats urbanes del Pròxim Orient tenien enormes necessitats per cobrir. Les comunitats locals de la Península Ibèrica explotaven part d’aquestes riqueses, que eren transportades sovint a llargues distàncies mitjançant intercanvis entre els diferents sistemes locals. Probablement els primers contactes amb la Península Ibèrica foren estacionals, és a dir que els mariners remuntaven la costa un o dos cops l’any per comerciar amb la gent de l’interior, que a l’hora es desplaçaven al sud per realitzar l’intercanvi. Aquest establiment de colònies suposava reprendre unes relacions amb un territori i una gent que conservaven la memòria de contactes anteriors.

    Els ports comercials establerts a la Península Ibèrica estimularen el desenvolupament de les comunitats indígenes e l’interior. La reacció de cada poblat o grup de poblats involucrats segons el cas, però la pauta general va ser sempre la mateixa: la importació de productes manufacturats i objectes de luxe provocaren canvis espectaculars en la producció artesanal i en les relacions socials. Els comerciants van imposar sobre les elits indígenes la demanda de productes molt significatius des del punt de vista polític social (bronze, joies, ivori, ceràmiques, teles) que van crear vincles de dependència i la transformació de les estructures socials i econòmiques. I amb això el desenvolupament d’un seguit de centres urbans i l’adopció de noves formes de religiositat, de producció i consum.

Vacceus, senyors del blat.

  

   El poble Vacceu constitueix un dels pobles del centre de la Península Ibèrica amb més personalitat. Constructors de grans urbs ben planificades i políticament autònomes, on les elits aristocràtiques governants tenien un fort component guerrer; practicants d’una agricultura de base cerealística molt excedentària; posseïen una cabana de bestiar molt considerable; hàbils artesans de la ceràmica, el ferro, el bronze i també l’orfebreria; i ben relacionats comercialment amb els pobles que tenien a l’entorn, també de filiació celta.. La societat vaccea va ser molt jerarquitzada que feia servir la cremació com a ritual funerari.

    Els trets culturals que caracteritzen de millor manera als Vacceus venen assenyalats per la particular manera d’ocupar el territori, la considerable grandària a què arriben les seves ciutats a partir del s. IV ane, la potent indústria de la ceràmica que produí de manera massiva, o bé la tècnica del treball dels metalls, amb armes pròpies i joies amb personalitat, sorgiren a partir del segle V ane.  Tot i que al segles VII i VI ja es percebia en les poblacions que originaren aquesta cultura, l’assentament de les bases que ho van possibilitar: agricultura intensiva del cereal, fonamentalment blat; expansió de la cabana bovina; arquitectura de fang i fusta, on es construeixen vivendes més espaioses; increment de les relacions comercials amb les avançades regions del sud d’aspecte orientalitzant. Tot això suposà una millora en les condicions de vida durant dues centúries, però també un distanciament social, on les elits rectores dels poblats més destacats es van convertint en consumidors d’objectes de prestigi que marquen la diferenciació, amb el resultat final de la formació d’una poderosa aristocràcia que en governava les ciutats

Heliolatria - EL SOL

  

 Era concebut com una divinitata ardent, que tot ho veu gràcies a la seva pròpia llum, que cada dia envaeix tots els racons  del mon. El Sol és la divinitat i la divinitat és el Sol, un mateix i únic ésser. Això porta a interpretar com el fet d’analitzar a l’antiguitat les característiques dels astres, les seves òrbites i els cicles d’aparició i ocultament, en realitat no feien astronomia sinó teologia. Contemplaven diàriament la divinitat i per dirigir-se a ella disposaven el propi cos en la direcció on es trobava. Això explica des de la posició que adopten algunes religions a l’hora de la pregària, a l’orientaciño de temples, tombes i construccions de religions actuals. També s’interpreten  així detalls de les figures conservades d’orants prehistòrics: el Sol és al cel, el cel està sobre nostre, l’actitud lògica és l’elevació dels braços al cel amb les mans obertes en actitud de demanda. Quan apareix també un forma solar a l’escena demostraria efectivament una heliolatria.

    Registres arqueològics donen força a aquesta hipòtesis. Testimonis que acrediten com des d’inicis del Neolític existien creences que veien divinitats on nosaltres veiem astres.

    Els qui imaginaren el cel com un immens oceà abovedat que cubria tota la Terra, necessàriament deurien proveir els déus de les seves corresponents embarcacions celestes. Els calien les naus per deambular, de la mateixa manera que a la humanitat li calien per traslladar-se pels mars. Com cada cos lluminós posseia la seva pròpia ruta, direcció, velocitat... d’aquesta observació se’n desprèn que hauria de posseir la pròpia nau, ja que no podien compartir vehicle donades les característiques. Les barques sagrades eren elements litúrgics utilitzats per al desplaçament de les divinitats d’un lloc a altre del centre de culte, processons, riuals concrets ... Les imatges damunt les embarcacions es portaven a espatlles humanes en desfilades i romeries. Per això si es desitjava anar al cel després de la mort, calia fer-se acompanyar a la tomba la corresponent embarcació, ja fos de tamany real o bé en maqueta.

    El camperolat sap que sense la llum solra no ceixen les plantes, i tampoc cuallen les fruites quan els horts ocupen llocs excessivament ombrívols. L’energia calorífica del Sol és imprescindible per a tots els conreus. Una temperatura adequada també ha de precedir a la formació de la tempesta, que acabarà descarregant les seves aigües fertilitzadores damunt els camps. Per tant n o hi ha res d’estrany que des de l’antiguitat pogués considerar-se el Sol com un ent totpoderós. Fins i tot hi hagués la creença que fos el creador.

    Trobem en moltes civilitzacions mediterrànies del món antic el concepte d’una divinitat paternal, guardiana del món i pastora dels seus fidels. Estem davant de manifestacions de genotips mentals comuns que van poder existir a la Mediterrània des d’èppoques remotes. Juntament amb mercaderies, plantes, animals, humans, aquestes idees circulaven juntment amb totes les persones que es movien per les seves aigües.

TEOLOGIA CALCOLÍTICA

 

   A partir de 3.000 ane aproximadament les societats antigues de la Mediterrània deixaren testimonis escrits d’una concepció del món similar. Una mentalitat que podem definir com a geocèntrica i geostàtica. La Terra suposava un focus estable  del cosmos en què tots els cossos celestes es desplaçaven entorn a ella. Aquesta visió deuria tenis milers d’anys en el moment en què queda reflectida per primer cop. En els textos d’aquestes cultures. Probablement es tracti d’una homologia evolutiva heretada dels progenitors ancestrals, que podria remuntar-se al Paleolític.

   La societat de fa cinc mil anys és raonable que participés d’aquest plantejament  que tenien les cultures de la Mediterrània oriental: imaginar el planeta (o el mon conegut) com un disc pla a l’entorn del qual hi ha un oceà incommensurable. Això sorgia no pas d’un pensament mític, sinó de la conclusió  de múltiples experiències vitals: sempre el mar apareixia com el final de qualsevol territori. Per tant la hipòtesis més verosímil i raonable és que la Terra funcionés com una enorme illa flotant. El món és immòbil i son els objectes lluminosos del cel els que es desplacen. Pensaven que eren el centre de l’univers i rebien aigua, llum aire i calor dels cossos que poblen la bòveda del firmament, tot necessaris per a la nostra pròpia vida i la de les planes i animals. La lògica apuntava que tot estava disposat per a satisfer les nostres necessitats. Si del Sol es rep les dues energies més valorades: la lluminosa i la calorífica, i sense la seva concurrència la vida és impossible, doncs aquesta vida ha d’haver ser creada pel Sol.

    Sobre la Terra el creador, el Sol, disposa d’un sostre on hi habita, acompanyat d’altres ents d’inferior rang. Es trasllada a l’àmbit celestial les estructures socials humanes, sempre presidides per la jerarquització. L’acceptació d’aquestes desigualtats jeràrquiques per part de tota la comunitat, evitava l’existència de conflictes constants. Cada cos disposava del seu lloc al cel, la seva separació respecte els altres  i les seves rutes i temps particulars per transitar. De la coberta còsmica es desprenia aigua de quant en quant. Era la deduccció lògica de la gent que tenia àmplia experiència amb la pluja. La missió més important de les aigües celestials era fertilitzar les terres conreades i els boscos, amés de calmar la sed de persones i animals. L’aigua  va acabar sent tan sagrada com qualsevol altre element ubicat als cels. Aquest líquid formava una mar infinit allà dalt, i els astres necessitaven una barca pels seus desplaçaments, com el necessitava la humanitat per navegar. Aquest és l’origen de la barca sagrada, instrument indispensable de les divinitats de les cultures del Vell Mon.

El paper polític de Troia.

 

 

La Troia de finals de l’edat del Bronze era una ciutat pròspera, però en cap cas una gran regne, una potència regional amb capacitat per defensar-se durant més de nou anys de l’embat d’una aliança de pobles grecs. Això pertany al terreny del mite, segons l’arqueologia i els registre d’arxiu.

    L’estratègica localització, a la bocanada dels actuals Dardanels (Helespont aleshores), el seu avançat desenvolupament industrial (de manera particular el tèxtil i l’alfareria exportats a molts llocs) i també l’abundant producció agrícola i pesquera, per la riquesa dels seus sols i del mar. Aquest elevat interès comercial hauria portat a ser cobejada per les potències estrangeres, de manera particular aquelles on l’economia de les quals tingués una orientació mercantil.

    Segons els textos hitites on es troba referenciada Wilusa, durant bona part de l’edat del bronze aquesta ciutat va estar sotmesa als hitites en règim de vassallatge, i formava part d’un territori que es denominava administrativament Arzawa, a Anatòlia Occidental. Amb un estatus fins i tot inferior al d’altres estats de la mateixa regió (regne de Mira)

    En les modernes investigacions sembla confirmar-se aquesta accepció. Una població  total que no hauria arribat a deu mil habitants, una perifèria probablement amb una població superior, però en general tota la regió resulta demogràficament modesta en comparació amb altres regnes de la costa occidental d’Anatòlia.

    Tot i això, la ciutat de Wilusa va desenvolupar un important paper en les aliances i influències ja que els hitites tenien la voluntat d’assegurar l’estabilitat dels seus territoris occidentals. Els seus governants van mantenir una extraordinària fidelitat als patrons i probablement això els va fer objectiu d’atac de grups anti-hitites, que voldrien enderrocar aquests governants pro-hitites per substituir-los per altres. En aquest context els ahhiyawa podrien haver donat suport als anti-hitites, per tant contra Wilusa, esperant que això desestabilitzés la zona i poder extendre la seva influència a la regió, tant per motius polítics com comercials.

    No es desprèn dels textos hitites cap guerra de Troia, això ens fa suposar que tan sols va ser combats esporàdics entre els ahhiyawa i els governants de les ciutats d’Anatòlia, entre elles Troia. Algun d’aquests enfrontaments va poder servir d’inspiració per la composició de l’epopeia, o bé que una successió de combats al llarg d’uns anys es convertís en un sol conflicte amb durada de nou anys en la imaginació de l’autor. Certament un brillant narrador que va aconseguir convèncer generació rere generació, fins els nostres dies, de la historicitat del relat. La creativitat i la fortalesa de la seva narrativa és on hi ha la genialitat.