Guerrers d'Esparta

 

 Els Hipòlites espartans tenien fama de ser els més valents i temuts de Grècia. La seva superioritat en el camp de batalla es basava en l’empenta i disciplina dels soldats, però també de les estratègies si marrulleries que feien servir amb els seus enemics. Comptaven amb altres recursos, menys heroics però molt efectius: el secret, la sorpresa i l’engany.

    Sabien ocultar tots els coneixements que tenien sobre tècniques militars i el nombre d’efectius. Impedien la presència d’estrangers, ocultaven el nombre de baixes, fins i tot les derrotes a vegades eren amagades. Eren capaços de fer llargues i ràpides caminades que els permetia agafar per sorpresa els seus enemics.

    Els espartans tenien prohibit per llei realitzar qualsevol mena d’ofici. Dedicaven la seva vida complertament a la guerra. Això era possible perquè existien unes classes inferiors que treballaven per a mantenir-los. L’agagé o educació espartana estava dirigida a crear ferotges soldats que no tinguessin por a morir en combat. Els joves vivien descalços i mal alimentats, sofrien els rigors de la climatologia i dormien en llistres que es fabricaven ells mateixos amb canyes. Estimulats pels més grans, estaven sempre barallant-se entre ells, a vegades amb nefastes conseqüències. Estava prohibit anar amb torxes o llanternes pels camins, així s’acostumaven a caminar amb confiança i sense por. Fins i tot els darrers anys de la instrucció havien de superar una prova d’hombria que consistia en ocultar-se pels camps amb un punyal i el menjar indispensable, i de nit assetjar a algun esclau i caçar-lo.

    Practicaven el que es coneix com a guerra psicològica fent demostracions de poder que mermaven la moral dels enemics. Utilitzaven túniques vermelles que servien per amagar la sang de les ferides i portaven llargues cabelleres que els feien semblar més alts, distingits i terribles.

El govern de les ciutats romanes

Colònies i municipis s’organitzaven segons l’organització de Roma. La base del govern de la ciutat era una assemblea d’un centenar de persones anomenades decurions. Els decurions eren votats entre els ciutadans, i el càrrec era vitalici. Per poder ser escollit calia tenir una fortuna familiar.

    Aquest consell en nomenava dos d’ells que feien de cap de la ciutat durant un amy (duumviri). El càrrec es limitava a un any per evitar l’acumulació de poder. Els decurions elegien també els edils, que eren els encarregats de les obres públiques, del proveïment, dels mercats, i els qüestors, encarregats de les finances. Cada cinc anys els duumvirs feien el cens de la ciutat; apuntaven el nombre d’habitantys i els diners que tenien. –sobre aquesta base es marcaven els impostos.

    De fet el càrrec de decurió i, per tant, tots els càrrecs municipals només estaven a l’abast de la gent amb diners. La llei deia que només podien ser escollits els posseïdors d’una determinada fortuna i, per altra banda, calia fermolta propaganda per captar vots. El vot dels ciutadans s’aconseguia generalment embellint la ciutat, fent millores, festes o espectacles. Així les ciutats eren més maques que no com normalment ho haguéssin estat si només s’hagués comptat amb el diner dels impostos. Com que aquest tipus d’obra es feia per propaganda, s’han trobat moltes làpides que ens ho expliquen.

Tartessos. En l'origen

        

Al segle IX ane, els assiris emprengueren importants campanyes de conquesta i saqueig per diverses zones al nord de l’actual Síria, baixant per la costa sirio-palestina. Questa política expansiva era la solució arbitrada en molts estats de l’època per un problema sempre present a Mesopotàmia: la seva lata demografia. Aquesta estratègia, però,  no feia més que traslladar la tensió i el conflicte a altres zones. Aquests nous territoris incorporats, rics i amb un creixement intern propi, acaben també tenint més població de la que els seus recursos poden alimentar. Manifestant-se amb tota crueltat en els recurrents períodes de fam. En principi Xipre i Egipte eren territoris receptors d’aquests moviments de població excedent, ja sigui de manera obligada o bé perquè les creixents produccions agràries ho permetien.

    Ara les exploracions fenícies del mar obrien noves terres llunyanes sobre les que projectar les onades migratòries. La colonització cananea cap a l’Oest (IX ane) arribava als confins del mon conegut i establia els colons a les portes de l’Oceà atlàntic. Tot i que aquestes expedicions no estaven pensades per donar sortida a l’excedent de població, va acabar sent-ne una solució.  En aquesta expansió va tenir un especial protagonisme el descobriment de nous mercats on es buscava la via d’entrada cap a l’interior peninsular. Les fites comercials necessitaven trobar als nous àmbits descoberts unes formacions econòmiques i socials aptes per fer-ho. En alguns dels llocs del sud d’Europa es donaven aquestes condicions, però la colonització grega havia copat la franja nord del Mediterrani i eren una forta competència. Els fenicis optaren per estendre les xarxes per la ruta sud, tot i no trobar-se habitualment amb situacions locals idònies.

    A l’arribar al migdia iber, els primers exploradors i colons orientals trobaren un territori en bona mesura buit, especialment al Guadalquivir inferior i comarques perifèriques. El fet que en gran part del II mil·lenni tot el sud de la península hagués sofert diversos períodes d’extremes sequeres va reduir considerablement la seva població. Aquesta situació s’inicià a finals del III mil·lenni amb una extrema aridesa (4,2 cal BP) va ser tan ràpid que va poder percebre’s durant la vida d’un ésser humà d’aquells temps i va tenir com a primera conseqüència el col·lapse dràstic de l’Edat del Coure amb una àmplia repercussió al mediterrani: el final del Regne Antic Egipci i de l’Imperi Accadi. A la meitat sud de la península es van portar a terme solucions extremes: obertura a La Manxa de pous emmurallats a les lleres dels rius secs. Però altres grups l’únic que van poder fer és desaparèixer. Al II mil·lenni es van produir episodis de major humitat, però no van ser perllongats ni tan estables com per permetre la recuperació. Fins i tot a finals del mil·lenni la demografia arriba a mínims, cosa que queda reflectida en què no es disposa de jaciments arqueològics datats entre 1150 ane i 850 ane.

    Això suposà que a l’arribada dels primers colons fenicis, al territori on naixeria Tartessos, no trobaren la situació necessària per dur a terme transaccions comercials: no hi havia amb qui mercadejar, a diferència d’altres regions. Ara s’obrien noves possibilitats encara no sospitades pels qui van projectar l’empresa, i per això calia canviar complertament els objectius inicials, cosa que encara trigà una o dues generacions a succeir. La tasca colonitzadora havia tingut la intenció de fundar ports comercials, i ho va fer. Però de forma indirecta havia també trobat la solució per a la pressió demogràfica que el Pròxim Orient arrossegava de manera endèmica. El I mil·lenni va proporcionar unes condicions climàtiques noves a la zona. Acabava l’aridesa anterior i s’instal·la un panorama més plujós, novament apte per a l’expansió de l’economia agropecuària. I precisament aquest canvi climàtic, ara beneficiós per les comunitats humanes, la circumstància que permet l’expansió cap el sud de les poblacions septentrionals vinculades al bronze atlàntic. A la base del que serà Tartessos hi confluiran dos mons culturals i genèticament diferenciats: els dels colons orientals i el dels grups occidentals de finals de l’Edat del Bronze. L’arribada d’ambdues comunitats va ser sincrònica i es va produir damunt d’un territori àmpliament despoblat

Els Celtes.

         L’edat del ferro a l’Europa Central està marcada per la successió de les cultures de Hallstatt i Le Tene, que es corresponen amb la formació i maduració de les aristocràtiques i bel·licoses societats celtes. Totes parlaven diferents llengües de la mateixa família i compartien un rerefons ideològic comú, reflectit en un seguit d divinitats a les rendien culte en festivitats religioses. Molt fragmentats políticament, ben segur no compartien cap mena d’identitat en comú.

Eren societats jeràrquiques, on destacava el paper predominant d’una aristocràcia que exercia el seu domini sobre una majoria de persones lliures, dedicades principalment a l’agricultura, tot i que hi havia també artesans i comerciants. Els nobles celtes es distingien per consagrar-se a la guerra i justificaven la seva posició de privilegi en tenir accés a productes de luxe provinents de la mediterrània, obtinguts mitjançant el comerç. Van desenvolupar una primera fase d’urbanisme que s’assemblava força a autèntiques ciutats, amb muralles, barris i espais col·lectius.

En un moment donat, a partir del s V ane, la societat adquireix un caràcter més rural, amb un hàbitat dispers format per multitud de granges i llogarrets, on vivien unes poques famílies. Mentrestant l’aristocràcia celta accentua el seu caràcter guerrer. És ara quan apareixen ja a les fonts escrites del mon grecoromà. Alguns guerrers celtes s’incorporen coma mercenaris als exèrcits hel·lenístics. En aquest període els celtes duen a terme veritables migracions en les que es desplaçaven grups de famílies al complert. Aquestes poblacions s’implementen a les valls del Danubi, al nord dels Balcans i fins i tot a la península d’Anatòlia.

Un element cabal de l’organització d’aquestes societats era l’establiment de relacions clientelars entre un individu poderós, un patró, i un individu subordinat a ell, el client. Aquesta relació desigual implicava obligacions per les dues bandes: mentre el patró atorgava al seu client protecció i sustentament mitjançant la cessió de terres, el client es comprometia a obeir-lo i servir al seu exèrcit. Cosa que permet als aristòcrates acumular sèquits de centenars, fins i tot milers, de seguidors.