MINOS, PASIFAE I EL MINOTAURE

Minos, rei de Creta en el període de la seva supremacia comercial, contractà al cèlebre arquitecte Dèdal per a què inventés i construís un laberint amb l’objectiu d’amagar-hi alguna cosa de la qual el palau n'èstava avergonyida i alhora temerosa. Un monstre nascut de Pasifae, la reina. Mentre el rei estava dedicat a atendre batalles importants per a protegir les rutes comercials; Pasifae havia estat seduïda per un bou magnífic, blanc com la neu i nascut del mar.

Això no havia sigut ben bé així, ja que la mare de Minos era Europa i va ser un bou qui la portà a Creta. El bou era Zeus i el fill d’aquella unió, Minos. Per això Pasifae no podia imaginar-se que el fruit de la seva unió amb el bou seria una criatura monstruosa, perquè l’experiència de la seva sogra no ho feia preveure.

La societat va culpabilitzar greument a la reina, però el rei tenia consciència que bona part de la culpa era seva. El bou havia estat enviat feia temps per Posidó, quan Minos lluitava amb els seus germans pel tro. Minos sostenia que el tro era seu per dret diví (ell era fill de Zeus i Europa) i havia demanat al déu que enviés un bou del mar com a senyal i havia segellat la pregària amb el jurament de sacrificar l’animal immediatament com a ofrena i símbol de servitud. El bou va aparèixer i Minos va guanyar el tro, però a l’apreciar la majestat de la bèstia que se li havia enviat, va pensar en els avantatges que li portaria ser l’amo d’aquest exemplar i va decidir arriscar-se, suposant que la divinitat en qüestió no ho tindria en compte. Per tant va fer l’ofrena a l’altar del millor bou blanc que tenia i va afegir l’altre  al ramat.

L’imperi cretense havia prosperat considerablement amb la governança de Minos. Cnosos, la capital, va convertir-se en el centre esplèndid i elegant de la més important flota comercial del món civilitzat. Les flotes cretenques anaven a totes les illes de la Mediterrània, i les seves mercaderies eren lavades arreu.

Però a palau, la reina havia estat inspirada per Posidó amb una irrefrenable passió pel bou i havia aconseguit que l’artista del seu espòs, l’incomparable Dèdal, construís una vaca de fusta que enganyés al bou, on s’hi va amagar i el bou va caure en el parany. La reina va parir un monstre que al cap del temps es va anar convertint en un perill. Ara Dèdal va ser cridat pel rei perquè construís un laberint, amb passatges cecs, amb l’objectiu d’amagar aquella cosa. Tan perfecte va ser la invenció que el mateix Dèdal, a l’acabar-la, va tenir dificultats per tornar a l’entrada. Allà s’hi va tancar el Minotaure i des d’aleshores va ser alimentat amb nois i noies vius que s’arrebataven a les nacions conquerides com a tributs.

La falta original no va ser la de la reina sinó del rei, i ell no va poder culpar-la. Si hagués tornat el bou als déus hagués simbolitzat la submissió a les funcions de la seva dignitat. Haver-lo retingut significa un impuls d’engrandiment egocèntric. El rei elegit “per la gràcia de Déu” es converteix en un perillós tirà acaparador. No va arribar a desposseir-se del seu caràcter privat i investir-se amb el mantell de la seva vocació. Passar del privat al públic i no pas convertir un assumpte públic en un negoci personal, sense tenir present que la seva investidura con a rei implica que ja no era merament una persona privada.

STONEHENGE

STONEHENGE va ser obra dels indígenes illencs del neolític que, tot i disposar d’una tecnologia força primitiva, van assolir  la gesta de bastir aquesta fabulosa estructura. Aquesta construcció és una peça més d’un paisatge neolític de gran complexitat, que bullia amb activitat i construccions de moltes menes.

Fruit de la casualitat i l’atzar, al sòl eren visibles tres llargs sots s’havien produït a causa de fenòmens geològics. Cicles repetits de gel i desgel, erosionaren la pedra calcàrea (modelat periglacial). Uns solcs excepcionalment amples i orientats de manera casual en un eix nord-est sud-es (perfectament alineats amb la direcció de la sortida del Sol en el solstici d’estiu, i de la seva posta en el solstici d’hivern). Les persones que van descobrir els solcs els devia semblar que en aquell indret, el pas del Sol pel firmament estava inscrit a la Terra. Potser fins i tot van considerar que aquell lloc era el meli de l’Univers, o el punt exacte del seu origen. Com en molts altres casos, allà la comunitat prehistòrica va utilitzar les peculiaritats naturals que va trobar al paisatge per incorporar-les als seus dissenys culturals. Sens dubte, era un lloc amb ressonàncies sobrenaturals, digne d’esdevenir centre de celebracions que devien implicar el transport i l’erecció del primer cicle de monòlits de èdra volcànica procedent de Gal·les, i del gran cercle de gres de després.

És un monument que ha patit moltes transformacions al llarg dels diversos segles. Des d’un primer recinte construït pels volts del 3.000 aC per enterrar-hi les restes dels morts després de la seva cremació, un cementiri de les elits que continuà en ús durant generacions. Les pedres quee s van portar des de Gal·les  (250 Km de distància) podrien tenir un simbolisme espiritual, vinculat amb els orígens i els seus ancestres.

Aparentment, els enterraments de Stonehenge estaven reservats a homes adults, cosa que evidentment no concorda amb la realitat demogràfica, I que fa evident que hi havia un fort biaix selectiu. Els morts que hi eren destinats pertanyien probablement a una elit, ja fossin líders polítics o especialistes rituals que mitjançaven entre la comunitat i el món sobrenatural. Pocs van ser enterrats en la primera fase, i molts cap a la fi de l’ús del monument com a cementiri. Aquest patró podria indicar que un petit grup familiar va enterrar els seus morts allà durant cinc segles: hi hauria uns quants fundadors de les primeres tombes, però amb l’increment progressius al llarg de les vint generacions, hauria crecut un llinatge nombrós de moltes famílies descendents d’un ancestre comú. El nombre de restes comparativament reduït i l’espectacularitat de la construcció fa pensar que aquells morts devien ser molt importants, potser una successió de poderoses dinasties prehistòriques.

Entre la primera i la segona fase de Stonehenge, la població del país estava en un procés constant d’unificació, que els va dur de la diferenciació regional i l’enfrontament violent – evident en el registre arqueològic del IV mil·leni – a compartir un mateix estil de cultura material (ceràmica, llars, pràctiques constructives i funeràries), tot i els seus orígens genètics diversos. Segons aquesta hipòtesi, el monument podria haver estat un símbols d’unificació, que integrava en una única entitat els aspectes cosmològics (la Terra, el Sol i la Lluna) com també unia els diferents ancestres amb una harmonia geomètrica que apuntava a un nou esperit de comunitat supratribal.

 

STONEHENGE, Un monument en cinc etapes

1.- Neolític mitjà (3000-2920 aC)

Es crea el perímetre del cercle, delimitat per un terraplé interior. A l’inerior, s’hi col·loquen els monòlits de pedra volcànica procedents de Gal·les (bluestones), acompanyats d’enterraments de cremacions. Al sud hi ha una entrada al recinte, i una avinguda resseguida per pals que porta fins el centre. Allà s’erigeixen una sèrie de pals de fusta, alineats cap el sud-est i l’entrada al cercle des del nord-est està emmarcada per dues línies de pals; aquestes dues alineacions assenyalen els punts d’on surt la lluna quan, en un moment precís de la seva òrbita al voltant de la Terra cada 18’6 anys, es produeix un fen+omen que fa que la seva posició passi, en només dues setmanes, de molt alta al cel a just per sobre de l’horitzó, com si fos un pèndol.

2.- Neolític tardà (2620-2480 aC)

S’erigeixen els cinc grans trílits al centre, alineats amb l’eix nord-est/sud-est que assenyala la sortida del Sol al solstici d’estiu, i la posta delSol a l’hivern. A continuació s’envolten amb el gran cercle de pedres dretes i les llindes que les uneixen. Es reordenen els bluestones de la fase anterior en un doble arc. Probablement s’erigeix la Heel Stone (un bloc de 35 tones de pes) més enllà de l’entrada nord-est, i també la Slanghter Stone i les seves dues companyes. Es construeixen dues edificacions amb forma de ferradura, adossades al terraplé interior, i s’erigeixen dues de quatre Station Stones, alineades amb un eix sud-est/nord-est que marca la sortida de la Lluna pel sud i la posta pel nord durant el fenòmen pendular relacionat amb la seva declinació astronòmica.

3.- Edat del coure (2480-2280 aC)

S’enretiren els dos monòlits que acompanyaven la Slaughter Stone  per ampliar l’entrada nord-est. Es construeix el primer tram de l’avinguda des d’aquesta entrada i seguint el traç dels solcs provocats per l’erosió peroglacial. A cada banda de l’avinguda s’excava un fossat amb terraplens exteriors i interiors. Al recinte, dins de l’espai que delimiten els trillits, és possible que es fes una nova disposició de bluestones en cercle. S’excava un gran clot a la cara nord del gran trillit, amb finalitat indeterminada, que talla l’arc de bluestones i també el cercle exterior de foratsQ i R. Finalment s’erigeixen monticles sobre els edificis en ferradura adosstas al terraplé que esdevenen túmuls.

4.- Primera edat del bronze (2280-2020 aC)

Les bluestones dels forats Qi R es reorganitzen en un cercle exterior, mentre que les que hi havia a l’interior dels trilits es reorganitzen per formar un oval.

5.- Edat del bronze mitjana (1650-1520 aC)

S’excaven dues anelles de forats rectangulars a l’exterior del cercle. Es creu que potser estaven destinades a acollir algunes de les bluestones, però sembla que mai no es van arribar a utilitzar i es van acabar omplint de sediments.

Aqüeductes

Per abastir d’aigua les ciutats, els romans crearen un impressionants sistema de canals i pont monumentals.

Roma va ser una civilització de l’aigua. La tecnologia que desenvolupa per a la seva capturació, distribució i consum no troba res similar fins el nostre món contemporani. Grans obres públiques donaven el missatge de domini sobre la natura i eren símbols de l’avançada civilització de Roma, a més de vehicles propagandístics de llur poder i de l’emperador.

Moltes ciutats necessitaven molta més aigua de la que podien proporcionar pous i cisternes, no tan sols per abastir a una població nombrosa, sinó també per alimentar les fonts ornamentals i públiques, les termes i els espectacles. Els aqüeductes es van crear per atendre totes aquestes necessitats.

Els aqüeductes van associats a la monumentalitat de les seves arqueries, però això tan sols era part del sistema d’abastiment hidràulic, l’objectiu del qual era portar l’aigua de les fonts i manantials, que podien estar a més de 50 Km de distància. Al llarg d’aquest trajecte es construïen obres de captació, embassaments, torres de distribució i, lògicament , el canal pel qual circulava l’aigua aprofitant el lleuger pendent que els enginyers romans aconseguien mantenir des de l’inici a la seva destinació. Als llocs amb fort desnivell del terreny (valls i fondalades) es construïen les arqueries monumentals. Però la major part de la conducció d’aigua es feia per canals subterranis o arran de terra.

Per a al gestió de les aigües residuals, les ciutats comptaven amb una complexa xarxa de clavegueram. El bon estat dels aqüeductes i la xarxa de clavegueres, a més a més de la higiene i els banys, evitaven epidèmies terribles, com les que van arrassar les ciutats segles després.

La construcció d’un aqüeducte, des de la captació d’aigua fins el punt de distribució final, era una empresa de molt alt cost. La seva financiació solia ser pública i privada: podien ser sufragades per grans personatges i les obres es duien a terme durant l’exercici de les seves funcions polítiques. Però les tasques les emprenien els governs municipals que delegaven enels magistrats per dur a terme la construcció, habitualment amb diner públic.

Els romans sempre firen conscients que resultava crucial mantenir en òptim estat el suministrament hidràulic. Una nodrida colla de treballadors especialitzats (aquari) s’encarregaven del bon funcionament i neteja dels aqüeductes. Aquests tècnics estaven al capdevant d’un servei de reparacions i netejaven sistemàticament les canalitzacions per evitar les obstruccions i l’empitjorament de la qualitat de l’aigua. Per això, el canal pel que circulava l’aigua estava sempre cobert i s’instal·laven regularment albergues (piscinae limariae) per a demostrar les impureses.

L’accés privat a l’aigua tenia un preu, això suposava també l’existència de picaresques: calia vigilar les captacions clandestines d’aigua. Els propietaris de les cases que podien permetre’s disposar d’aigua corrent contractaven un servei per una certa quantitat de litres, que venia assegurada pel major o menor diamètre de la canonada.

Els aqüeductes eren motiu de màxim orgull, fins i tot un senyal d’identitat.