Grècia post-micènica

Les societats que es desenvolupen posteriorment de la civilització micènica són molt més senzilles i condicionades per l’economia de subsistència. Ni tan sols deixen un testimoni escrit. Són societats orals, poc burocratitzades, que s’han contstruït damunt les ruïnes d’una cultura molt poltent, però que al cap i a la fi va sucumbir per no saber fer front al creixement. Tot i la foscor amb què es coneix aquest moment, té una importància capital en la història de grècia perquè la civilització clàssica hi té les seves arrels, el seu procés de gestació. La substitució del bronze pel ferro és una de les seves senyals d’identitat. Això, tot i demostrar un certa regressió perquè indica la incapacitat d’estructurar un comerç viable per importar el coure i l’estany, també suposa una sociaolització del metall. El ferro és molt més accessible i molt més adequat per aquestes societats que viuran en una economia de subsistència. Alhora també suposa una certa universalització de les eines de metall, que abans convivien encara amb eines neolítiques, perquè la dificultat d’aconseguir les primeres matèries pel bronze, i el seu elevat cost, feia que aquest metall tingués un ús restringit. Incidint així de manera negativa en la tecnoligia agrària. Per tant unes eines no adequades dificultaven les possibilitats de fer front a les crisis climàtiques i de producció que es produïien cíclicament. La modèstia d’aquesta societat es veu expressada en les seves manifestacions sepulcrals: tombes aïllades, individuals, sepulcres excavats al sòl, en roques i les ofrenes fúnebres més pobres practicant-se la inhumació i la incineració. Això substitueix les grans tombes de cúpula col·lectives micèniques, signe d’una sumptuositat que denota la riquesa.

També el poblament es veuràn transformat. La població va dispersar-se a l'enfonsar-se el sistema econòmic i a l'haver-hi la destrucció dels centres de poder. Va anar a refugiar-se a diverses zones on formaren petites comunitats quee s fortificaren o bé aprofitaren les ruïnes d'antics centres habitats. Aquests nuclis urbans són l'embrió de les futures ciutats-estat.

Estat Númida. Economia

El període històric anterior a la conquesta romana a l'Àfrica del Nord està ple de llacunes i sense una història lineal que el descrigiui sintèticament. Les fonts ens proporcionen poques informacions perquè no s'interessen pels regnes indígines fins que aquests s'impliquen en les guerres púniques, ja sigui com a clients o bé com a aliats militars que ajuden les parts en conflicte, sovint de manera decisiva.
Intentant fugir d'això, i volent considerar aquestes societats més enllà de la seva vinculació a la dominació romana, es troba el treball de ÉLISABETH SMADJA. “Modes de contact, sociétés indigènes et formation de l'état numide au second siècle av. notre ère” basat sobre una anàlisi sistemàtica del material arqueològic protohistòric.
L’origen d’aquestes monarquies s’ha de cercar en les rivalitats que han enfrontat les tribus o els grups de tribus entre elles, i al llarg de les quals les més poderoses han imposat llur autoritat als més febles. Però es tracta d’una autoritat en el sentit antic del terme, és a dir el reconeixement per un conjunt de tribus de la superioritat d’una d’elles i d’aquell que la personifica; i n’hi ha prou d’un afebliment de la tribu dominant per a que s’esfondri la reialesa. A partir d’aquí, una evolució interna d’aquestes monarquies i la recerca de punts de recolzament exterior ha provocat l’assentament progressiu d’estructures estatals permetent al rei d’assentar més fermament llur autoritat sobre un domini més ben delimitat. L’enfortiment de la reialesa està basat, d’una part sobre una activitat agrícola que és desenvolupada d’una manera autònoma, d’una altra sobre els esforços personals dels reis numides per a organitzar llur poder sobre el model dels reis hel·lenístics. L’Estat indígena es constitueix en relació amb l’emergència de classes socials, juga un paper de factor de desenvolupament d’aquestes classes. Les relacions de tota mena amb Cartago, i més tard amb Roma, intervenen dins aquesta evolució.
En relació a la producció agrària les dades de què disposem a les fonts literàries van semplre vinculades a l'avituallament de les tropes romanes en el seu desplaçament per la zona i sempre relacionant agricultura i ramaderia. L’avituallament de l’armada romana evoluciona en funció de les possibilitats locals: a base de cereals a la zona nord oriental; però quan l’armada baixa cap al sud, es troba obligada a consumir unicament carn. Les fonts arquelògiques proporcionen inventaris. A l’època romana existeix en algunes regions una economia associant el conreu als fons de vall, la de les oliveres a les vessants, i la ramaderia als altiplans. Les poblacions semblen poc romanitzades, tot i que s’hagi constatat la presència de veterans, la major part d’ells d’origen africà.
La introducció de l’olivera i de les tècniques de producció oleícola és certament romana i deu haver permès una intensificació de l’economia agrícola i un creixement de la població. Però podem pensar que aquestes poblacions estaven instal·lades aquí des d'abans de la conquesta romana; la presència d’importants necròpolis protohistòriques ho testimonia. La qüestió que es planteja és saber si la cultura irrigada, ja era practicada abans de la conquesta romana. De tota manera, això suposa indicis d’una “economia de poble” semi-ramader practicada per poblacions indígenes.
En aquest tipus d’aprofitament agrícola es veu l’origen del desenvolupament del conreu en terrasses a l’Àfrica del Nord. El conreu en terrasses no és més que un element d’una civilització rural bereber, plantejant una organització econòmica associant conreu i ramaderia, sovint transhumant, i funcionant dins el quadre d’una estructura social igualitària. Hauria nascut de les necessitats de l’irrigació, en unes regions de morfologia particular poguent afavorir el seu acondicionament i llur extensió. Aquesta tècnica un cop adquirida, la seva utilització s’hauria progressivament estès a les valls de muntanya del sud del Magreb. L’expansió romana no ha arribat més que a una part de la zona on s’havia desenvolupat, cosa que demostra l’antiguitat d’aquesta civilització bereber.
A les comunitats tribals ocupen un territori permetent les activitats complementàries. Tot o part d’un massís muntanyós, amb les valls d’aquest massís i el seu piemont semiàrid. Això no necessita ni fronteres ni límits. Precisa de terrenys per transitar. Això deixa zones lliures per estiuar els ramats de les tribus nòmades del sud.

Recol·lectors d'aliments

Les comunitats primitives van haver d'anar edificant una tradició científica en el marc de la producció d'instruments. L'anotar i trametre coneixements sobre quines eren les millors pedres, on es podien trobar i com calia que fossin manipulades. Tan sols encavat d'haver dominat la tècnica de fabricació es va poder començar a elaborar, amb èxit, eines específiques per a cada operació en particular. A l'inici el millor esclat que s'obtenia servia, sense cap mena de discriminació, com a navalla, serra, ganivet, raspador, foradador.
El control de foc va ser, segurament, la primera gran passa en l'emancipació de l'home de la servitud al medi. Escalfat per les brases, els humans van poder soportar les nits fredes i va penetrar en les regions temperades i àrtiques. Les flames el van il·luminar per la nit i el van permetre explorar els amgatalls inòspits de les cavernes que l'abrigaven. El foc feia marxar les bèsties salvatges. Es van fer comestibles substàncies que no ho eren en el seu estat natural. L'humanitat ja no va haver de limitar els seus moviments a una tipologia de clima, i les seves activitats no van quedar determinades per la llum del Sol.
Al controlar el foc, l'home va dominar una força física poderosa i un agent químic de primer ordre. Per primer cop en la història, una criatura de la natura podia dirigir una de les grans forces naturals. I aquest exercici de poder va reaccionar damunt qui l'exercia. Avivant i apagant el foc, transportant-lo i fent-lo servir, l'home es va desviar de manera revolucionària de la conducta dels altres animals.
Al començament, l'home aprofitava i mantenia els focs que ja trobava encesos, produïts pels llaps o demés agents naturals. Això ja suposa alguna ciència: observació i comparació d'experiències. L'home va haver d'apedre quins eren els efectes del foc: allò que podia menjar, i axí successivament. Guardant i perseverant les flames, l'home va anar acumulant coneixements. Els focs sagrats que mai s'apagaven van ser mantinguts com a rituals per molts pobles antics.
Quan va aprendre a produir foc a voluntat va ser d'una importància cabdal. A partir d'aleshores no tan sols podia controlar sinó també iniciar aquest enigmàtic procès de combustió. Va convertir-se en un creador.
L'èxit en la cacera tan sols va ser possible per una observació perllongada i acurada dels hàbits de les preses. Els resultats degueren formar part d'una tradició col·lectiva de coneixements sobre cacera. També la distinció de les plantes nutritives i metzines va també ser adquirida per experiència i, encavat, incorporada a la tradició comunal.
L'home deuria aprendre quines eren les èpoques més propícies per a la cacera de les diverses preses i per a recol·lectar les diferents vegetals. Per a fer-ho amb èxit cal haver desxifrat el calendari del cel; haver observat les fases de la lluna i l'ascensió dels astres, comparant-les amb observacions botàniques i/o zoològiques.Per tenir èxit en la vida, l'home més primitiu necessitava tenir un conjunt de coneixements considerable sobre astronomia, botànica, geologia, zoologia. Adquirint i transmetent aquests coneixements es van anar establint des de molt antic els fonaments de la ciència.
També podem considerar el fet que els homes van anar aprenent a actuar en companyia i cooperació uns amb els altres, en l'adquisisció de la seva pròpia subsistència. Una criatura tan feble i probrement dotada com l'home , no podia caçer amb èxit els grans animals i le sferes, les quals constituïen una part molt important de la seva dieta. Això portaria a una certa forma de jerarquia social, probablement estructurada a partir de la família.
En aquests moments ens situem ara fa uns 200.000 anys. I d'aleshores ens han quedat deu o dotze esquelets complerts i innombrables quantitats d'utensilis. Cosa que no vol dir que aquest incalculable quantitat d'eines fossin propietat d'una gran quantitat de població. Ans al contrari, un individuo pot haver fet i perdut tres o quatre eines al dia. Segurament en l'època de què estem parlant la família humana va constituir un grup numèricament petit, comparabale al dels antropoides contemporanis.

La construcció de piràmides

Cap descripció antiga no ens dóna informació sobre el mètode de construcció pròpiament dit. Allò que Heròdt diu al respecte es basa en dades recollides entre els seus contemporanis; però dos mil anys després de la construcció de les piràmides, aquetst no en sabien gaire més que nosaltres. Prop de les piràmides de Meidum i Dashur encara es distingeixen les restes de les rampes que van fer servir per transportar el material de pedra. Avui ja està superada la hipòtesi segons la qual , per transportar i col·locar els blocs de pedra al capdemunt de la piàmide es feia servir una sola rampa perpendicular a una de les seves cares. Pel que fa a la piràmide de Keops, una rampa d'aquesta mena hauria de tenir una longitud de 3,3 Km, amb un volum 3,5 vegades superior al mateix monument. Des del punt de vista tècnic tampoc no és imaginable una rampa envolupant, ja que hauria amagat al mateix temps les quatre cares de la piràmide i les quatre arestes, de forma que el control dels angles i de la inclinació de les cares hauria estat impossible. És més possible que al començament s'hagués recorregut a una sèrie de petites rampes que s'anaven estenent tot alvoltant de la piràmide, per les quals es podien arrossegar els blocs fina a una alçada de 25 a 30 metres; en aquest punt el 50 % de la massa ja era col·locada. A continuació es construïa una rampa lateral més important amb la vora que recolzava en una de les cares de la piràmide – cosa que permetia estalviar la meitat del volum d'una rampa lliure i que al mateix temps li donava més estabilitat -, i per la qual es transportaven les pedres fins a una alçada lleugerament superior a la cúspide de la piràmide. Prenent com a exemple la de Keops, amb els seus 146,60 metres d'alçada, als 100 metres ja s'hauria col·locat el 96 % de la seva massa. Els últims 20 a 30 metres probablement es van haver de fer mitjançant un sistema de construcció en grades. Pel que fa al pyramidion, la pedra del cim, només es va poder col·locar mitjançant una bastimentada adient, i això permet suposar que els egipcis coneixien la politja, encara que no ens n'ha arribat cap representació. L'existència de palanques més simples i de trineus és documentada. A les imatges que tenim de les obres d'irrigació, s'hi pot veure el xaduf, un instrument que permet l'aixecament per suspensió. És molt possible que aquest procediment s'hagués aplicat als materials de construcció.
També cal destacar que les més grans conquestes científiques, tècniques i artístiques, no només de la civilització egípcia sinó també de la història de la humanitat, des del descobriment de l'escriptura fins els avenços en medicina, van tenir lloc manifestament a la primera meitat del tercer mil·leni abans de la nostra era. Als segles posteriors, els homes no faran sinó aprofundir els coneixements i perfecccionar les tècniques adquirides en aquella època. Perquè es produeixin altres innovacions capaces d'eixamplar el camp de visió del món científic i tècnic, caldrà esperar fins els grans pensadors grecs del segle VII i VI aC.

Basat en: La ciència dels constructors de piràmides.
El desenvolupament de la tècnica al Nil
Stadelmann, Rainer

Tècniques de construccó monumental a Egipte

Probablement els obeliscos, després d'estirar-los amb cordes sòlides, els feien lliscar per una rampa construïda amb maons sense coure i amb sorra fins a un pou quadrangular ple de sorra. Mentre l'obelisc, mig inclinat, encara l'aguantaven cordes, es començava a buidar de sorra els pou, o bé deixaven que la sorra s'ecolés per escletxes practicades a la paret del pou. De tota manera, quan s'alçava sobre la seva base l'obelisc fins aleshores ajagut sobre un dels seus flancs (maniobra certament complicada), es corria el risc de fer-ne malbé una de les arestes i, sobretot, de veure com la seva massa enorme rebotava en el sòcol i quedava descentrada, de manera que les arestes de la base no coincidine amb les del sòcol. Al pedestal de l'obelisc de Thutmosis III, a Karnak, es pot observar un incident d'aquesta mena, bé que insignificant i a penes visible.
És en la tècnica de la construcció monumental on els egipcis van dur a terme les proeses més extraordinàries. Sota la dinsatia II (cap al 2.770-2.649 aC), els arquitectes egipcis coneixien la volta, i la van utilitzar en les superestructures de les tombes, i segurament també ne les habitatges, que no s'han conservat. A més durant la mateixa dinastia s'observa l'ús progressiu de la pedra de talla en els monuments funeraris fets de maó, i es comença a utilitzar la pedra dura. La gran innovació va tenir lloc sota el rei Djeser (cap al 2.630-2.611 aC), al començament de la dinastia III a Saqqarah, amb la primera construcció monumental de carreus, la piràmede esglaonada, que es va aixecar en trenta anys. En analitzar les diferents fases de la seva construcció, constatem que els arquitectes egipcis van aprende en una generació a dominar el nou material.
Sembla que durant laprimera fase de la construcció inicial esglaonada es va utilitzar la pedra exactament igual com si es tractés dels maons habituals: els blocs de pedra, concebuts com a maons de dimensions més grans, estan disposats en filades horitzontals unides per un morter gruixut d'argila. En canvi, la segona fase, que és la transformació de la construcció en piràmede esglaonada, presenta una tècnica diferent: la massa del material emprat és infinitament més important; ara, els carreus pesen mitja tona cadascun. L'obra és disposada en capes inclinades en un angle de 18 graus cap al centre de l'edifici, de manera que la seva cara exterior ja presenta el resultat de 72 esglaons que oferirà la piràmide ampliada en la seva última fase.
L'ús de blocs de grans dimensions i la disposició de les filades eb llit decantat constitueixen indubtablement una innovació genial que va permetre estalviar molt treball als picapedrers i un guany de temps, ja que d'aquesta manera s'evitava tallar en bisell la cara exterior dels blocs de parament i, al mateix temps, s'aconseguia amb més facilitat l'angle desijat. Aquesta tècnica no es va abandonar fins que es va aconseguir la forma de la piràmide definitiva, amb un angle d'inclinació més pronunciat (entre 45 i 54 graus) que afavoria el llit horitzontal i exigia tallar en bisell la cara exterior dels blocs de parament.
La construcció d'una piràmide plantejava a l'Estat problemes d'organització i dificultats tècniques. L'organització de les masses de treballadors, la prospecció de les pedreres i la seva explotació, el transport regular dels blocs de pedra fins a l'obra i el seu emmagatzemament, així com la formació dels picapedrers, els paletes, els transportistes, els arquitectes i els mestres d'obra, són un conjunt de realitzacions que donen testimoni de l'admirable organització de l'administració egípcia.

El Nil, artèria de comunicació.

El riu era la principal artèria de comunicació. El Nil es remuntava i es baixava en vaixell i en barca. En el delta mateix, les ramificacions del Nil servien de vies de comunicació, unides entre elles per canals. Una altra xarxa de canals assegurava l'enllaç entre les instal·lacions que vorejaven la vall del Nil. Fins i tot d'unntemple a l'altre, les mercaderies es transportaven per via fluvial. Els transports de càrregues més lleugeres, de sacs de gra dintre d'un camp, per exemple o d'un camp a un canal o al riu es feia amb rucs. En canvi, els vehicles de rodes, que no es van començar a utilitzar regularment fins a l'Imperi Nou (1.550-1.070 aC) eren exclusivament carros de guerra o de caça. Els membres de les classes superiors els podien fer servir per passejar-s'ho, però mai van constituir un mitjà de tansport pròpiament dit. Durant l'Imperi Antic, els alts dignataris utilitzaven cadires de mà per als trajectes curts, però recorrien al Nil per als grans desplaçaments.
Al sud de la piràmide de Keops s'ha desenterrat una barca reial d'uns 44 metres. Equipada amb cinc parelles de rems normals i dos de més grans que es feien servir de timó, té senyals de desgast, una prova evident d'haver navegat molt. Probablement només va servir per enllaçar la residència reial amb les ciutats veïnes del delta, ja que les embarcacions que recorrien el Nil habitualment disposaven de pals desmuntables. Riu amunt, aprofitaven el vent del nord, i riu avalls'abaixava l'abordadura i amb la força dels rems n'hi havia prou. La navegació en alta mar cap a les ciutats del litoral fenici és documentada des de la dinastia I (cap al 3.000 aC). Hi ha imatges que daten de la dinastia V i que representen vaixells d'un pal que porten els productes de les terres sirianes. Les càrregues molt pesades es transportaven en xalenes especials.

Per transportar el colós instal·lat al nord del temple de Memnon, que pesa 800 tones, Amenofis, fill de Hapu, el genial arquitecte del temple de Luxor i del temple funerari d'Amenofis III a Tebes, va fer construir cap el 1.350 aC un vaixell especial que va anomenar “vaixell de vuit”, cosa que sembla voler dir que les seves dimensions eren vuit vegades més grans que les d'una xalana normal. Tanmateix , es deuria plantejar un espinós problema tècnic a l'hora de carregar el megàlit i més tard, un cop a Tebes, desembarcar-lo. El transport dels obeliscos obligava a la construcció de plans inclinats per poder-hi arrossegar els megàlits fins a un canal especialment excavat entre la pedrera i el Nil. Per transportar el colós de Memnon segurament es va concebre un procediment anàleg: la xalana, llastada amb pedres o maons, espera al fons del canal; l'obelisc o el colós, amarrat horitzontalment a un trineu, és hissat a la barcassa, que és desllastada; gràcies a això, surt a la superfície i és sirgada pels remolcadors.

En els trajectes curts es podia rrossegar una càrrega d'unes 60 tones per una pedra llisa, com es pot veure en la famosa imatge del trasport amb trineus d'una estàtua colosal del nomarca Djehutihotep a la seva tomba a El-Bersheh. El colños d'alabastre que segosn les inscripcions tenia unes mides de 13 colzes, devia pesar unes 60 tones: falcat amb cordes en un enorme trineu de fusta , és hakat per 172 homes dividits en quatre fileres. Un obrer amb un càntir a la mà, enfilat sobre els peus del colós, vessa aigua davant el trineu per fer que llisqui millor sobre la pista d'argila.

Desenvolupamet tècnic al Nil

Per als antics egipcis, les tècniques i les ciències no eren disciplines especials: eren part de la formació i la funció de l'escriba, un home al servei dels governadors de les províncies o del rei. L'educació de l'escriba començava amb el difícil aprenentatge de l'art de la lectura i de l'escriptura, i això es feia a partir de textos literaris, però també amb obres matemàtiques i tècniques, de les quals ens han arribat alguns exemplars sobre papir, si bé menys nombroso que de textos literaris.
D'altra banda, des de temps immemorials hi havia un cert nombre d'oficis que amb molta probabilitat s'organitzaven en una mena de corporacions familiars. Sabem de l'existència a Egipte, de de l'època arcaica, d'un artesanat especialitzat gràcies a la producció de terrissa molt elaborada, d'un utillatge lític altament perfecccionat, de recipients de pedra de formes variades i d'una metal·lúrgia. A l'època prehistòrica segurament es van descobrir les mines d'or del desert oriental o els jaciments de coure del Sinaí, i es van explorar diferenst filons de pedres precioses a les valls desèrtiques del sud-est. I ja a l'època històroica es van descobrir es van descobrir i mexplotar les pedreres de pedra dura rara, sovint allunyades de la vall del Nil. Sota l'Imperi Antic (3r mil·leni aC) la tècnica de la talla de pedra es perfecciona en l'escultura en alt i baix relleu, fins arribar a les primeres estàtues colossals, com la Gran Esfinx de Gizeh o les esfígies reials de la V dinastia (cap el 2,465-2.323 aC).

Les condicions naturals del sòl egipci, que a les ribes del riu estava sotmès a les crescudes anuals que cada vegada exigien la redistribució de les terres cultivables, van afavorir el desenvolupament de l'agrimensura, i per tant del càlcul matemàtic. La pujada de les aigües i l'alçada anual de la crescuda es calculaven i s'enregistraven en nilòmetres – instal·lats al sud a Elefantina i al nord prop de Menfis – perquè de l'alçada de la'igua depenia la recaptació dels impostos sobre les rendes de les diferents categories de camps, i sobretot de les plantacions situades en terrenys més elevats.