Heliolatria - EL SOL

  

 Era concebut com una divinitata ardent, que tot ho veu gràcies a la seva pròpia llum, que cada dia envaeix tots els racons  del mon. El Sol és la divinitat i la divinitat és el Sol, un mateix i únic ésser. Això porta a interpretar com el fet d’analitzar a l’antiguitat les característiques dels astres, les seves òrbites i els cicles d’aparició i ocultament, en realitat no feien astronomia sinó teologia. Contemplaven diàriament la divinitat i per dirigir-se a ella disposaven el propi cos en la direcció on es trobava. Això explica des de la posició que adopten algunes religions a l’hora de la pregària, a l’orientaciño de temples, tombes i construccions de religions actuals. També s’interpreten  així detalls de les figures conservades d’orants prehistòrics: el Sol és al cel, el cel està sobre nostre, l’actitud lògica és l’elevació dels braços al cel amb les mans obertes en actitud de demanda. Quan apareix també un forma solar a l’escena demostraria efectivament una heliolatria.

    Registres arqueològics donen força a aquesta hipòtesis. Testimonis que acrediten com des d’inicis del Neolític existien creences que veien divinitats on nosaltres veiem astres.

    Els qui imaginaren el cel com un immens oceà abovedat que cubria tota la Terra, necessàriament deurien proveir els déus de les seves corresponents embarcacions celestes. Els calien les naus per deambular, de la mateixa manera que a la humanitat li calien per traslladar-se pels mars. Com cada cos lluminós posseia la seva pròpia ruta, direcció, velocitat... d’aquesta observació se’n desprèn que hauria de posseir la pròpia nau, ja que no podien compartir vehicle donades les característiques. Les barques sagrades eren elements litúrgics utilitzats per al desplaçament de les divinitats d’un lloc a altre del centre de culte, processons, riuals concrets ... Les imatges damunt les embarcacions es portaven a espatlles humanes en desfilades i romeries. Per això si es desitjava anar al cel després de la mort, calia fer-se acompanyar a la tomba la corresponent embarcació, ja fos de tamany real o bé en maqueta.

    El camperolat sap que sense la llum solra no ceixen les plantes, i tampoc cuallen les fruites quan els horts ocupen llocs excessivament ombrívols. L’energia calorífica del Sol és imprescindible per a tots els conreus. Una temperatura adequada també ha de precedir a la formació de la tempesta, que acabarà descarregant les seves aigües fertilitzadores damunt els camps. Per tant n o hi ha res d’estrany que des de l’antiguitat pogués considerar-se el Sol com un ent totpoderós. Fins i tot hi hagués la creença que fos el creador.

    Trobem en moltes civilitzacions mediterrànies del món antic el concepte d’una divinitat paternal, guardiana del món i pastora dels seus fidels. Estem davant de manifestacions de genotips mentals comuns que van poder existir a la Mediterrània des d’èppoques remotes. Juntament amb mercaderies, plantes, animals, humans, aquestes idees circulaven juntment amb totes les persones que es movien per les seves aigües.

TEOLOGIA CALCOLÍTICA

 

   A partir de 3.000 ane aproximadament les societats antigues de la Mediterrània deixaren testimonis escrits d’una concepció del món similar. Una mentalitat que podem definir com a geocèntrica i geostàtica. La Terra suposava un focus estable  del cosmos en què tots els cossos celestes es desplaçaven entorn a ella. Aquesta visió deuria tenis milers d’anys en el moment en què queda reflectida per primer cop. En els textos d’aquestes cultures. Probablement es tracti d’una homologia evolutiva heretada dels progenitors ancestrals, que podria remuntar-se al Paleolític.

   La societat de fa cinc mil anys és raonable que participés d’aquest plantejament  que tenien les cultures de la Mediterrània oriental: imaginar el planeta (o el mon conegut) com un disc pla a l’entorn del qual hi ha un oceà incommensurable. Això sorgia no pas d’un pensament mític, sinó de la conclusió  de múltiples experiències vitals: sempre el mar apareixia com el final de qualsevol territori. Per tant la hipòtesis més verosímil i raonable és que la Terra funcionés com una enorme illa flotant. El món és immòbil i son els objectes lluminosos del cel els que es desplacen. Pensaven que eren el centre de l’univers i rebien aigua, llum aire i calor dels cossos que poblen la bòveda del firmament, tot necessaris per a la nostra pròpia vida i la de les planes i animals. La lògica apuntava que tot estava disposat per a satisfer les nostres necessitats. Si del Sol es rep les dues energies més valorades: la lluminosa i la calorífica, i sense la seva concurrència la vida és impossible, doncs aquesta vida ha d’haver ser creada pel Sol.

    Sobre la Terra el creador, el Sol, disposa d’un sostre on hi habita, acompanyat d’altres ents d’inferior rang. Es trasllada a l’àmbit celestial les estructures socials humanes, sempre presidides per la jerarquització. L’acceptació d’aquestes desigualtats jeràrquiques per part de tota la comunitat, evitava l’existència de conflictes constants. Cada cos disposava del seu lloc al cel, la seva separació respecte els altres  i les seves rutes i temps particulars per transitar. De la coberta còsmica es desprenia aigua de quant en quant. Era la deduccció lògica de la gent que tenia àmplia experiència amb la pluja. La missió més important de les aigües celestials era fertilitzar les terres conreades i els boscos, amés de calmar la sed de persones i animals. L’aigua  va acabar sent tan sagrada com qualsevol altre element ubicat als cels. Aquest líquid formava una mar infinit allà dalt, i els astres necessitaven una barca pels seus desplaçaments, com el necessitava la humanitat per navegar. Aquest és l’origen de la barca sagrada, instrument indispensable de les divinitats de les cultures del Vell Mon.

El paper polític de Troia.

 

 

La Troia de finals de l’edat del Bronze era una ciutat pròspera, però en cap cas una gran regne, una potència regional amb capacitat per defensar-se durant més de nou anys de l’embat d’una aliança de pobles grecs. Això pertany al terreny del mite, segons l’arqueologia i els registre d’arxiu.

    L’estratègica localització, a la bocanada dels actuals Dardanels (Helespont aleshores), el seu avançat desenvolupament industrial (de manera particular el tèxtil i l’alfareria exportats a molts llocs) i també l’abundant producció agrícola i pesquera, per la riquesa dels seus sols i del mar. Aquest elevat interès comercial hauria portat a ser cobejada per les potències estrangeres, de manera particular aquelles on l’economia de les quals tingués una orientació mercantil.

    Segons els textos hitites on es troba referenciada Wilusa, durant bona part de l’edat del bronze aquesta ciutat va estar sotmesa als hitites en règim de vassallatge, i formava part d’un territori que es denominava administrativament Arzawa, a Anatòlia Occidental. Amb un estatus fins i tot inferior al d’altres estats de la mateixa regió (regne de Mira)

    En les modernes investigacions sembla confirmar-se aquesta accepció. Una població  total que no hauria arribat a deu mil habitants, una perifèria probablement amb una població superior, però en general tota la regió resulta demogràficament modesta en comparació amb altres regnes de la costa occidental d’Anatòlia.

    Tot i això, la ciutat de Wilusa va desenvolupar un important paper en les aliances i influències ja que els hitites tenien la voluntat d’assegurar l’estabilitat dels seus territoris occidentals. Els seus governants van mantenir una extraordinària fidelitat als patrons i probablement això els va fer objectiu d’atac de grups anti-hitites, que voldrien enderrocar aquests governants pro-hitites per substituir-los per altres. En aquest context els ahhiyawa podrien haver donat suport als anti-hitites, per tant contra Wilusa, esperant que això desestabilitzés la zona i poder extendre la seva influència a la regió, tant per motius polítics com comercials.

    No es desprèn dels textos hitites cap guerra de Troia, això ens fa suposar que tan sols va ser combats esporàdics entre els ahhiyawa i els governants de les ciutats d’Anatòlia, entre elles Troia. Algun d’aquests enfrontaments va poder servir d’inspiració per la composició de l’epopeia, o bé que una successió de combats al llarg d’uns anys es convertís en un sol conflicte amb durada de nou anys en la imaginació de l’autor. Certament un brillant narrador que va aconseguir convèncer generació rere generació, fins els nostres dies, de la historicitat del relat. La creativitat i la fortalesa de la seva narrativa és on hi ha la genialitat.

L'escriptura

   

 L’escriptura sorgeix amb l’única finalitat d’inventariar i gestionar els recursos disponibles. El seu objectiu era el d’ajudar l’estat arcaic o obtenir el màxim benefici de la terra i de la població mitjançant una explotació ordenada i racional. Es va haver d’esperar gairebé mil anys perquè l’escriptura s’utilitzés  per a compondre inscripcions reials, poemes, llistes de divinitats, conjurs, textos endevinadors... La seva invenció no va tenir res a veure amb la creativitat literària.

    La immensa majoria de les primeres tauletes, les protocuneiformes, son textos administratius trobats a Eanna, Uruk. Llistes de racions de cereals, impostos, presoners, treballadors, ... i semblen relacionades amb la necessitat d’organitzar tasques col·lectives, com  ara prestacions en el treball i reclutaments. Només el 15 % de la totalitat de documents recuperats son llistes lèxiques, és a dir, relacions de paraules organitzades per camps semàntics, que utilitzaven els escribes per aprendre els rudiments de l’escriptura. Així s’han conservat llistes de professions, de tipus de fusta, de metalls de recipients, tipus de teixits, ciutats, animals, plantes ...

    Els escribes s’agrupaven en oficines burocràtiques especialitzades en la gestió de diferents àmbits: organització del treball especialitzat, pesca, ramaderia, productes agrícoles i terres de treball. Dintre de cadascun d’aquests àmbits, s’encarregaven d’inventariar bes, organitzar l’entrada i sortida de productes dels magatzems estatals, i documentar assignacions per a transaccions futures.

    És important assenyalar l’absència total de textos literaris o religiosos en el període més antic, l’original.

EL TRANSIGUALITARISME. CAÇADORS RECOL·LECTORS SIMPLES I COMPLEXOS.

   

 Etnogràficament les societats de farratjadors simples presenten escasses diferències econòmiques entre famílies, si és que se’n donen. La majoria dels recursos son compartits per la totalitat del grup, especialment l’aliment; hi ha poca o nul·la propietat privada, ja siguin recursos o objectes, i la competència pels aliments està prohibida. El préstec està molt estès i sovint aquest no es torna i qualsevol que no estigui d’acord amb les decisions de la majoria és lliure d’abandonar el grup i unir-se a un altre. Els recol·lectors simples son el que més s’assembla a una societat comunal. Aquest igualitarisme té un sentit eminentment adaptatiu en un context on els recursos son molt limitats i fluctuen d’una manera impredictible. Això obliga als individus a desplaçar-se amb freqüència i a compartir recursos per a sobreviure. En circumstàncies d’alta mobilitat, les pertinences de les persones es limiten a allò que poden transportar – pocs articles bàsics, essencials per a la supervivència – per la qual cosa és difícil acumular bens i riquesa.

     A mesura que les tecnologies milloren amb el pas dels mil·lennis, resulta possible extreure cada vegada més aliments d’alguns entorns i, amb el temps, això porta a una obtenció més fiable i abundant, fins el punt que gairebé tots els anys podien produir-se excedents. Això suposarà canvis fonamentals respecte als farratjadors igualitaris en les seves característiques socials, polítiques i econòmiques. La propietat privada es torna dominant i les poblacions esdevenen més sedentàries, almenys estacionalment. L’emmagatzemament d’aliment és habitual, alhora que sorgeixen famílies acomodades i altres depauperades. Algunes fins i tot poden tenir esclaus. Es donen ja grans banquets competitius i la rivalitat per obtenir parella, mentre es treu profit dels excedents per a obtenir avantatges. En aquesta mena de contexts comencen a proliferar els articles de luxe no funcionals i l’art complexe; els membres de les famílies riques i poderoses gaudeixen d’enterraments ostentosos i, en vida, influïen o directament controlaven les decisions de la comunitat. Totes son característiques de les desigualtats socioeconòmiques. Aquestes societats reben el qualificatiu de transigualitàries amb l’objectiu de diferenciar les que presenten formes incipients de riquesa i poder sense que això suposi la conformació de grups socioeconòmics estratificats. S’aplica a caçadors recol·lectors complexos, pastors nòmades i societats hortícoles simples.

    El sorgiment dels caçadors-recol·lectors complexos transigualitaris posa les bases de les societats caracteritzades per la propietat privada, la producció d’excedents, les estructures contractuals de deute, els elements de riquesa, la competència en l’ús dels recursos i la dicotomia de rics en front dels pobres i poderosos davant desposseïts.