LA ILÍADA. Cant XXII

Els troians fugen i els aqueus s’acosten a la muralla. Hèctor es queda davant d’Ílion, sense entrar a la ciutat. Aquil·les, que es pensava que perseguia Agènor, s’adona que el déu Apol·lo l’ha encegat perquè els troians puguin refugiar-se a Troia, i se’n va de dret a la ciutat. Príam és el primer que el veu, de dalt de la muralla, i també veu el seu fill Hèctor aturat davnt de les portes, que li vol planta cara. Demana al fill que no s’hi enfronti; després la mare, Hècabe, li demana el mateix, però Hèctor no es deixa convèncer.

     Amb tot, l’heroi troià dubta. Li passa pel cap la idea d’acostar-se desarmat a Aquil·les i oferir-li Helena i totes les riqueses de Troia per posar fi a la guerra. Però no: preval la decisió de plantar-li cara. Quan Aquil·les se li acosta, Hèctor queda aterrit i arrenca a fugir. Fan tres tombs al voltant de Troia, Hèctor fugint, Aquil·les empaitant-lo. Zeus treu les balances de la mort, i el destí d’Hèctor pesa més. Atena sota l’aparença de Deífob, germà d’Hèctor, se li posa al davant i l’exhorta a aturar-se i resistir.

    Hèctor promet  Aquil·les que, si el venç, respectarà elseu cadàver i el tornarà al aqueus, i li demana que prometi el mateix. Aquil·les s’hi nega: no hi pot haver tractes entre enemics com ells. el grec li tira la llança, que Hèctor esquiva; Atena l’agafa i la torna a Aquil·les sense que el troià se n’adoni. I llavors Hèctor li tira ell la llança que atura l’escut. Quan en demana una altra a Deífob, veu que ja no el té a la vora i comprèn que els déus li volen la mort.

   Aquil·les li travessa el coll amb la llança i li diu que els gossos i els ocells devoraran el seu cadàver mentre que Pàtrocle tindrà un funeral amb tots els honors. Agonitzant, Hèctor li suplica que torni el seu cos als troians. Aquil·les s’hi nega; el troià li recorda que ell també caurà aviat, a mans de Paris i Apol·lo, i mor.

    Aquil·les el despullà de les armes. Tots els aqueus s’apleguen per foradar el cadàver d’Hèctor. Aquil·les el lliga al carro i l’arrossega per la pols. Els troians sangloten, la mare s’arrenca els cabells, el pare gemega i es rebolca pels fems. La dona d’Hèctor, Andròmaca, puja a la muralla i veu el marit arrossegat per terra; lamenta la sort del seu fill comú, Astíanax, un nom que vol dir “sobirà de la ciutat”: ara no podrà comptar amb el baluard que era son pare.

 

 (Versió de Pau Sabaté)

NEOLÍTC a Egipte

 

El gran desert del Sahara no sempre ho fou. Els grans canvis climàtics soferts a la Terra durant els darrers mil·lenis han anat modificant el seu ecosistema: originàriament es tractava d’una sabana extensa i mica a mica va anar experimentant un procés de desertització. Fa uns 60.000 anys, el riu Nil va començar les inundacions anuals dels terrenys de la seva conca, deixant rere seu un fèrtil sòl al·luvial. Les àrees properes a la plana d'inundació van permetre garantir els recursos alimentaris i l'aigua. Amb el temps, els canvis climàtics van permetre consolidar l'assentament humà a la vall de Nil. No és fins fa uns dotze mil anys que podem començar a situar-nos-hi.

Aleshores les temperatures eren menys elevades que actualment i les pluges solien ser mñes abundants. El Sàhara continuava sent una gran sabana dominada per les gramínies, amb moltes zones pantanoses i llacs, i una variada fauna. Els grups mesolítics africans la recorrien caçant i replegant massivament els vegetals comestibles, grups de caçadors-recol·lectors que seguien els grans ramats d’herbíbors en els seus desplaçaments, i alguns d’ells s’establien de manera estacional en zones concretes on les pluges creaven llacs de vida efímera, de mesos de durada.  L’inici d’un perírode d’altes temperatures i escasses precipitacions va fer desaparèixer els seu modus de viure. La sabana va donar pas al desert, cap al 6.300 ane, i es van anar assecant aquestes zones, i els grups humans que havien aprés a viure-hi van anar desplaçant-se cap a la principal font d’aigua de la regió. Incipients grups ramaders foren expulsats cap a la perifèria del Sàhara. Però caldrà esperar encara centenars d’anys per veure aparèixer les primeres cultures neolítiques al Nil.

Segons les proves arqueològiques, es pot afirmar l'existència d'una economia fonamentada en la domesticació de grans bòvids, combinada amb l'agricultura del blat i l'ordi, així com la caça i recol·lecció com a complement. Aquests grups s'expandiren 

Va ser al nord del país, al conegut Baix Egipte. Tres assentaments ens han descrit la situació: ocupacions estacionals de zones d’habitació i cultiu del blat i ordi, que ajudaven a complementar els recursos provinents de la ramaderia, de caràcter transhumant, i de l’explotació de l’hàbitat fluvial. No presten excessiva atenció als seus morts ni a les tombes, no existeix l’aixovar funerari, i són de dimensions reduïdes. Provablement es tractin de zones de reunió dels grups neolítics transhumants que es desplaçaven per tota la zona.

A la zona mitjana, els jaciments són més rics i l’atenció als morts, així com la riquesa dels aixovars, fan suposar una societat on sembla existir certa estratificació social.

El procés de sedentarització va ser més evident al sud, on van sorfir centres de població de relativa importància. La presència d’un nombre elevat de població en un espai delimitat va tornar més complexa la societat, que buscarà una estructura que li permeti funcionar

Parra, José Miguel “Los primeros faraones”

National Geographic. Historia. Barcelona 2021

LA ILÍADA. Cant XXI

    

    Continua la gran gesta bèl·lica d’Aquil·les, la seva aristeia despietada, que s’alimenta de la desesperació per la mort de l’amic Pàtrocle. El seu atac ha dividit l’exèrcit en dues meitats: els uns van pel pla, fugint, coberts de boira, i els altres rodolen cap el riu Escamandre, que els déus anomenen Xantos. Saltant el riu amb l’espasa, Aquil·les mata per tots cantons i les aigües es tenyeixen de sang. Atrapa dotze nois , els lliga les mans i els dóna als acompanyants perquè els portin a les naus i paguin per la mort de Pàtrocle. Licàon, fill de Príam, fuig, despullat, sense armes; quan Aquil·les el veu, el troià li agafa els genolls en senyal de súplica. Però l’heroi no està disposat a perdonar ningú; li clava l’espasa al coll i després l’agafa pel peu i el llença al riu.

    Aquil·les proclama que matarà tots els homes de Troia i que el riu no els protegirà. En sentir-ho el Xantos s’enfurisma. Aquil·les abat Asteropeu – el cabdill dels pèons, ell mateix descendent d’un riu – i el deixa a la riba, on se’l mengen les anguiles i els peixos. Després va matant els pèons, fins que el Xantos prenent l’aparença d’un home, s’alça es posa a parlar-li: li ordena que tregui els guerrers de dintre seu i els abati a la plana, que ara li estanca les aigües. Aquil·les s’hi nega i es llança contra el riu, i el Xantos s’infla i expulsa els cadàvers a terra ferma. El riu lluita amb les ones contra Aquil·les; el corrent s’endu l’heroi, que surt de l’aigua i corre per la palna espantat, i el riu el segueix i l’atrapa amb les onades; el salven Atena i Posidó. El Xantos demana al riu Simoent que l’ajudi a combatre Aquil·les i torna a xuclar-lo. Llavors intervenen Hera i Hefest; aquest darrer encén un foc a la plana, que la deixa tota seca; el riu, abrusat, es retira. Aquí la lluita entre els déus és també una lluita entre els elements.

    Tots els déus tornen a l’Olimp, excepte Apol·lo que s’endinsa a Troia. Mentrestant, Aquil·les encara abat enemics. Príam ho veu tot des de dalt la muralla; ordena als guardians que tingui les portes obertes fins que no hagin entrat tots els fugitius i després les tanquin darrere seu. Apol·lo pren l’aparença del troià Agènor i es fa empaitar per Aquil·les cap al riu, mentre els troians entren en tromba a la ciutat.

 

 (Versió de Pau Sabaté)

EL PARE CRUEL

          Hi va haver un temps en què el món encara no era món perquè li mancaven encara totes les parts. Per aquells temps existia ja una primera raça d’éssers mortals la vida dels quals es remuntava a la de la pròpia terra. Naixien de roques resplendents amagades a l’interior de grutes molt profundes o s’aixecaven de la grava depositada als llits de fang dels torrents o riberes dels llacs.  D’allà emergien coberts de fang i mirant-ho tot amb els seus ulls brillants, preguntant-se on eren.

     Els primers mortals recorrien la Terra sense necessitat de cobrir-se el cos, perquè els dies transcorrien en una agradable càlides i mai sentien fred ni incomoditats. Vivien a l’aire lliure i dormien sobre l’herba esponjosa, que creixia amb abundància. Per alimentar-se no els cali conrear ni pasturar el bestiar, perquè en tenien prou amb recollir el gra i els fruits silvestres que trobaven per tot arreu i beure la llet de les ovelles i les cabres que pasturaven en llibertat. No mostraven al seu rostre ni al seu cos cap signe de vellesa ni de tristesa, sinó que mantenien sempre vitalitat, ballaven i reien molt. Cap d’ells posseïa més que l’altre, perquè no hi havia cap raó per això.

       Alguns dirien en cavat que aquella vida era una vida daurada, creient-la la més preuada de les existències, però aquelles criatures satisfetes i tranquil·les també eren insignificants. Res hi havia que les alterés, perquè mai canviava res. Res tenia valor, perquè res exigia cap mena d’esforç. Ningú recordava el passat ni pensava en el futur: tot el moment era ara. Mai aquells éssers aixecaren cases ni ciutats, ni van sentir la crida de construir vaixells per a descobrir què hi havia més enllà de la mar. La mort els arribava mentre dormien, sense preocupacions ni misèria, de tal manera que, a extingir-se, era com si no haguessin existit mai. Tant és així que no s’ha recordat el seu nom ni cap dels seus fets, ni tampoc la manera de parlar ni coses que deien.

      Així els estigué observant el sobirà celestial Cronos durant eons, a vegades amb estimació i a vegades amb menyspreu, sempre captius de l’avorriment. El vell Tità dormitava a la calor de la primavera eterna, distret en el tro que havia manat llaurar a la roca gris del mont Otris. Allà, reservat pels seus corbs sempre vigilants, que es posaven al seu voltant, es deixava gronxar pel brunzit dels insectes mentre el banya el pol·len que surava a l’aire. Als seus peus, homes i animals es recreaven amb festes i delits, alegres, amorosos, confortant-se mútuament amb l’esplendor dels seus cossos. Aliens a qualsevol mal i a tot saber perdurable, els mortals desconeixien les vileses que el senyor de l’univers havia hagut de perpretar per donar-lis la placidesa.

      En una altra edat del món, aquell déu fastiguejat que mantenia tot el que existia en una letargia somorta havia estat el més valent d’una estirp magnífica, els més astut i despietat, el més capaç. Tan sols ell s’havia atrevit venjar la seva mare, la Terra, i enderrocar el seu pare, el Cel, . Tan sols ell havia sabut imposar-se a brutals criatures, pagant el preu d’exercir una violència encara més salvatge. No obstant, una immensitat més tard el cosmos seguia inacabat: encara li faltava alguna cosa i Cronos no sabia veure què era. Es sentia vell i cansat. La creació li agonitzava entre les mans de pura complaença.

Versió de Jaén Sánchez, Marcos. Traducció

LA ILÍADA. Cant XX

      

     Mentre els aqueus es disposen a entrar en combat, els déus es reuneixen a l’Olimp. Zeus els ordena que es barregin entre els aqueus i els troians i que cadascú d’ells protegeixi a qui vulgui. Perquè si Aquil·les lluita tot sol, pla d’una fúria terrible, els homes de Troia no podran frenar-lo i arribaria a prendre la muralla, contra el destí i tot.  Hera, Atena, Posidó, Hermes i Hefest es posen al costat dels aqueus; Ares, Apol·lo, Àrtemis, Leto i Afrodita van amb els troians, cpom també el riu diví Xantos, que els mortals anomenen Escamandre. Zeus trona, Posidó fa tremolar la terra i els cims i arriba a espantar Aidoneu (després més conegut com a Hades), el déu del món subterrani. El conflicte humà es desenvolupa ara en el pla diví.    

      Inspirat per Apol·lo, el troià Eneas s’enfronta a Aquil·les. Lluiten primer amb llargs discursos que busquen desmoralitzar l’altre, després Eneas li tira una llança, però l’escut d’Hefest l’atura; tira Aquil·les, i la llança passa per damunt de l’esquena d’Eneas; Aquil·les ataca amb l’espasa, Eneas agafa una pedra. Els déus s’ho miren, fins que Posidó vessa boira pels ulls d’Aquil·les i s’emporta Eneas volant.   

     Aquil·les mata diversos guerrers, incloent-hi Polidor, germà d’Hèctor; quan aquest ho veu, ja no pot estar-se de lluitar amb ell. Finalment es troben cara a cara. Hèctor, tot i que no es tan fort com ell, confia en els déus que decideixen els combats; li tira una llança, però Aquil·les, amb el suport d’Atena, en té prou de bufar una mica per desviar-la. L’heroi grec se li abraona quatre cops, però Apol·lo cobreix Hèctor de boira i se l’emporta.

     Aquil·les, furiós, mata troians a grapats; no mostra cap pietat davant de ningú, ni davant de ningú, ni davant dels vells. Avança com un foc, els seus cavalls trepitgen els morts, ell s’empastifa de sang i pols.

 

 (Versió de Pau Sabaté)