LA ILÍADA. Cant XIX

   

 Tetis arriba a la vora d’Aquil·les a trenc d’alba i el troba encara plorant damunt el cadàver de l’amic. Li dona les armes, i al guerrer li brillen els ulls davant aquelles peces extraordinàries, obra d’un immortal. Confessa a Tetis que li fa por que les mosques desfigurin el cos de Pàtrocle. Tetis es compromet a protegir-ne el cos perquè encara estigui intacte en el moment del funeral; vessa damunt del cadàver unes gotes de nèctar i ambrosia perquè la carn resti ferma.

     Els aqueus celebren una assemblea. Aquil·les exhorta a deixar estar el passat, a dominar la ira dins el pit. Ara sortirà a combatre els troians. Agamèmnon sap que s’ha equivocat; diu que l’han encegat Zeus, el Destí i l’Erínia. Promet a Aquil·les tots els regals que li havia esmentat Odisseu, però Aquil·les ja no hi dona importància: ara cal pensar en la guerra. Malgrat tot, els companys van a buscar els regals d’Aquil·les i els posen al mig de l’assenblea. I Agamèmnon sacrifica un snglar, jura que no ha posat mai la mà damunt Briseida. Aquil·les afirma que Agamèmnon no l’hauria indignat tant si no fos voluntat de Zeus que morissin molt aqueus. Tant l’un com l’altre reconeixen l’acció dels déus i fan les paus.

     Porten els regals a la tenda d’Aquil·les . Briseida, quan hi arriba, veu Pàtrocle mort; se li tira al damunt sanglotant, i recorda que l’heroi abatut era qui ella més s’estimava. Aquil·les també plora el cos de l’amic, negant-se a menjar i a beure res. Per ordre de Zeus, Atena aboca unes gotes de nèctar d’ambrosia al pit del guerrer perquè tingui forces per lluitar.

   Després de posar-se les armes prodigioses d’Hefest, Aquil·les s’adreça als seus cavalls immortals, el Ros i el Clapat, i els demana que el tornin viu. El cavall Ros li parla: el salvarien de grat, però ja s’acosta el dia que morirà, en mans d’un home i d’un déu. Aquil·les, tot i saber que ha de morir, surt al camp de batalla entre els primers, celebrant la guerra amb un crit.

(Versió de Pau Sabaté)

LA ILÍADA. Cant XVIII

 

          Antíloc arriba a les naus d’Aquil·les; li explica que el seu company Pàtrocle ha caigut i que Hèctor se n’ha quedat les armes. L’heroi es desfigura la cara amb cendra, s’estira a la pols, s’arrenca els cabells. Antíloc li ha d’agafar les mans perquè no intenti tallar-se el coll. Tetis, la mare d’Aquil·les, en sent els gemecs, i ella mateixa es posa a sanglotar; s’adona que al seu fill li ha arribat l’hora de morir. La deessa va a veure’l, l’abraça, ploren tots dos junts. Ara l’únic desig d’Aquil·les serà matar Hèctor, fer-li pagar la mort de Pàtrocle, encara que ell hagi de morir just després. El desig de venjança, de mort, d’honor i de glòria se li barregen. Tetis li promet unes armes noves, forjades pel déu Hefest.

       Mentrestant, els troians encara lluiten per apoderar-se del cos de Pàtrocle. Aquil·les, protegit per l’escut d’Atena, es planta al fossat i fa un crit, i el retró de la seva veu desbanda els troians. Els aqueus aconsegueixen portar Pàtrocle a les naus en un baiard. Llavors Hera fa pondre el sol abans d’hora; les tropes descansen de la guerra.

         Els troians fan una assemblea. Polidamant aconsella de tornar a la ciutat i refugiar-se darrere les muralles, perquè ara tornarà a lluitar Aquil·les, que és molt més fort que ells. Hèctor s’hi oposa: es pensa que ja toca amb la punta dels dits la glòria de llençar els aqueus al mar. Demana que tothom es quedi al campament; demà ell mateix plantarà cara a Aquil·les.

          Tota la nit els aqueus ploren Pàtrocle. Aquil·les promet que no retrà honors fúnebres a l’amic fins que no hagi mort Hèctor; degollarà dotze nois troians davant la pira i farà que les captives de guerra troianes plorin al voltant del seu cadàver.

         Mentrestant, Tetis va a casa d’Hefest, el déu fargaire, que viu entre eines i autòmats, i li demana que forgi una armadura complerta per a Aquil·les, perquè la seva ara la porta Hèctor. Fent ús d’una tècnica que serà lloc comú de tots els poemes èpics posteriors, el poeta descriu un escut que conté tot un món; explica que el déu hi dibuixa el cel, el mar, la terra i totes les constel·lacions, i fins i tot dues ciutats senceres, una de feliç i una d’assetjada, i un camp que llauren, un sembrat reial, una vinya, un ramat de bous, una pastura d’ovelles i una plaça de dansa i, al voltant de tot, el riu Oceà. Tetis vola com un falcó per portar a Aquil·les aquesta armadura prodigiosa.

                                                                                                                                            (Versió de Pau Sabaté)

LA PESTE A ATENES.

    Al segon any de la guerra entre Atenes i Esparta (430 ane), una enfermedat contagiosa va difondre’s ràpidament per la capital de l’Àtica. Sembla ser que va ser un brot de tifus que en pocs mesos va fulminar una tercera part de la població. Hi havia notícies que aquest terrible mal  havia estat presenta anteriorment al’illa de Lemnos, al nord de l’Egeu o a d’altres llocs. Es deia que l’origen del brot calia situar-lo a Etiòpia i que des d’allà s’havia difós per Egiote, Líbia i l’Imperi Persa. Com la primera zona afetada va ser el port del Pireu va fer pensar que els espartans havien emetzinat els pous que la població utilitzava per proveir-se d’aigua.

    A l’hora d’identificar l’enfermetat s’han plantejat diverses hipòtesi: peste bubònica, tifus, àntrax o cabunc, tuberculosi, verola bovina ... L’enigma comença a resoldre’s al trobar-se el 1994 una fosa comú, datada entre 430-420 ane, amb 150 cossos dipositats desordenadament. L’anàlisi dels cadàvers va evidenciar la presència d’un patògen similar al de l’actual febre tifoidea.

    A més de l’impacte en la salut, el brot epidèmic provocà una transformació radical  de la vida quotidiana dels atenesos. Davant la urgència del moment no podien  mantenir-se els rituals més elementals per sepultar els morts: s’incineraven varis cossos alhora en una mateixa pira, s’abandonaven en temples o bé es deixaven els morts i moribunds a les voreres. Importaven molt poc les convencions i regles moralas ja que l’esperança de sobreviure era reduïda. El panoram era molt tràgic: els ciutadans més rics veien d’un dia per l’altre arruïnades les seves fortunes i les vides, així com els més pobres s’enriquien de cop i volta apropiant-se  del bens dels rics. Una latra conseqüència era l’extensió de la immoralitat. Ningú tenia por de la justícia perquè la possibilitat de no arribar viu al judici era molt elevada.

    En aquest turbulent context, la multitud propagava tota mena de rumors i parladuries, que associaven la causa de l’enfermetat amb la còlera d’alguna divinitat irritada. La plaga delmà els recursos humans de la ciutat i tancà un cicle polítc virtuós, el de Pericles.

Sierra Martín , César

Adaptació pròpia

VENUS DEL PALEOLÍTIC

            

 

       Fa entre 38.000 i 17.000 anys es van tallar a tota Europa imatges de dones despullades. S’allunyen de les delicades proporcions de les antigues escultures grecoromanes. Tot i que amb discussió, la interpretació d’aquestes estatuetes ens remet a la idea de fertilitat.

        A l’art paleolític les representacions femenines són escasses, tot i que més nombroses que les masculines, i les més conegudes i cridaneres pel seu realisme anatòmic són les conegudes com a “Venus paleolítiques”. En coneixem unes dues-centes distribuïdes per Europa Occidental, principalment per l’àrea pirinenca, el sud-est de França , Itàlia, Europa Central (conques del Danubi i el Rin) i per Rússia.

      Són imatges que es centren el nu femení, excepcionalment són representades amb collarets, caputxes, polseres, però mai amb vestuari que cobreixi el cos. Hi ha un interès explícit per mostrar el pubis, la panxa, els pits i les natges, fent-ho habitualment de manera exagerada. Es mostren i estan perfectament definits els caràcters sexuals primaris. La representació de l’apertura de la vagina. L’interès dels autors per mostrar aquesta part de l’anatomia i aconseguir que qui les miri fixi la mirada en aquesta zona, ens indica que el missatge a transmetre està estretament vinculat a la regió genital. També l’exageració de les formes està relacionat amb l’embaràs i la gestació.

      L’existència d’aquestes imatges ens indica que va existir un patró recorrent  de representació femenina a l’Europa de l’època. També que l’obesitat és percebuda com un signe d’abundància. Una part del simbolisme de les figuretes resideix en la capacitat (i la necessitat) de procrear que evidencien. Fins i tot qui respongui a aquests patrons anatòmics podia ser vista com a model o ideal de procreació i la base de l’equilibri demogràfic del grup.

    La importància social de les dones queda manifestament explícita a les societats recol·lectores i caçadores, ja que hi havia la necessitat constant de mantenir el nivell demogràfic dels grups humans. Les dones van jugar un rol social destacat  que els conferí rellevància i transcendí a l’àmbit de la ideologia i dels símbols, exemplificat en les estatuetes, que buscaven propiciar i potenciar al fertilitat.

Marcos Garcia: Sexo en Piedra. Versió pròpia.

PERSES I GRECS

                Fa 2.500 anys els perses dominaven un imperio que s’estenia de l’Indus al Nil. A la seva frontera occidental, però, atenes i altres polis gregues es resistien a fromar-ne part i amenaçaven la seva suprmacia a l’Egeu. Les decisives batalles de Marató, les Termòpiles o Salamina van permetre els grecs mantenir la seva independència en un moment clau de la història de la Mediterrània.

                El detonant del conflicte va ser una revolta de les polis gregues a l’Àsia Menor, a la regió de Jònia, a la costa occidental d’Anatòlia. Els atenencs van donar suport a la insurrecció dels grecs que vivien a la zona, aleshores sota el domini de l’Imperi persa.  Els jonis però van pagar amb sang l’haver-se revoltat contra l’imperi més poderós del món. per als dirigents perses era una prioritat que cap poble qüestionés la sobirania del seu Imperi, però això era necessari destruir qualsevol mostra de dissidència.

                La millor estratègia per mantenir Jònia sota control consistia en ampliar el domini persa a través del mar Egeu. Per això un cop sotmesos els revoltats, els perses van bastir una gran flota de combat que va obtenir victòries aclaparadores i esperaven que els grecs entenguessin què els esperava si s’oposaven al seu domini. Va enviar missatgers per signar la seva submissió, però lluny de considerar l'oferta a Atenes els enviats perses van ser jutjats i executats, i a Esparta van ser llençats a un pou on van morir ofegats.

                Darios, emperador persa, va reunir un exèrcit de 25.000 efectius i la flota persa mentre travessava l’Egeu va anar conquerint les illes que trobava pel camí. L’objectiu era Atenes, on els perses van desembarcar a la platja de Marató, a poc més de 40 km de la polis. Els atenesos els esperaven en un promontori elevat, impedintaixí que la avalleria enemiga es pogués desplegar, al mateix temps que uns 10.000 hoplites marxaven a l’encontre dels perses.  Quan els dos exèrcits es trobaren a la badia de Marató cap dels dos bàndols va precipitar-se.  Van dedicar vuit dies a estudiar-se, provocar-se i espiar-se. Malgrat que l’Exèrcit persa era el doble de gran, els grecs van envoltar-los fins que es van veure superats i van fugir cap els vaixells.

                Els grecs guanyaren el primer assalt. No solament havien defensat amb èxit la seva ciutat, sinó que també havien guanyat a un enemic que els doblava en nombre i que pertanyia a l’imperi més poderós del món.