ILÍADA Cant III

Els troians avancen amb gran cridòria; els aqueus ho fan en silenci. es troben de cara els dos marits d’Helena, el d’abans i el d’ara. Alesxandre o Paris – dos noms per al mateix guerrer -, quan veu de prop Menelau, s’espanta i arrenca a córrer com si hagués vist una serp. El seu germà Hèctor l’atura i el titlla de covard; aleshores Paris fa una proposta que podria posar fi a la guerra: que tothom es retiri del camp de batalla, i ell i Menelau s’enfrontin en un combat que ho decideixi tot. El vencedor es quedarà Helena i totes les riqueses. Tots dos bàndols se n’alegren,m plens d’esperança que s’acabin els patiments, i deixen les armes a terra. Hèctor fa venir Príam, pare seu i rei de Troia, un ancià venerable, perquè juri que els Troians respectaran el tracte.

                Mentrestant la missatgera Iris, adoptant laforma de la filla més bonica de Príam, va a buscar Helena a la seva cambra i la du a les portes Esquerres de Troia, perquè pugui contemplar la batalla. Dalt les muralles, Helena va revelant a Príam els noms dels guerrers aqueus.

                Comença el combat singular entre Paris i Menelau, però quan sembla que l’aqueu està a punt de matar el seu contrincant, abraonant-se-li a sobre, la deessa Afrodita cobreix el fill de Príam de boira i se l’endú a la seva cambra nupcial; la mateixa Afrodita, prenent l’aspecte d’una vella espartana, s’emporta Helena a la cambra. Un cop junts els esposos, Helena de primer insulta a Paris i li etziba que ja pot tornar a lluitar, a veure si es mor, però després li diu que no, que deixi el combat, no fos cas que Menelau el matés. Paris s’oblida de seguida de la guerra. Tots dos es fiquen al llit per gaudir de l’amor, mentre Menelau corre pel camp de batalla, furiós, buscant el seu enemic. Agamèmnon, davant la desaparició de Paris, proclama la vistòria de Menelau i reclama Helena i les riqueses.

(Versió de Pau Sabaté)

ILIADA. Cant II

                Zeus envia un son enganyós a Agamèmnon per fer-li creure que ha arribat el dia de conquerir Troia. El cap de les tropes convoca de seguida una assemblea i posa a prova els guerrers: els diu que no derrotaran mai els troians i que se n’han de tornar a casa. I a tots els agafa un gran deler de salpar, però la deessa Atena, enviada per Hera, els reté i els encoratja a combatre. Només Tersites, el guerrer més lleig i indigne de tots, insulta a Agamèmnon, li retreu que ha deshonrat a Aquil·les i anima a tots els aqueus a tornar-se’n, fins que Odisseu el fa callar amb amenaces i cops de ceptre. Tot seguit Odisseu pronuncia un dels seus grans discursos: recorda la profecia de l’endeví Calcant, que els va ssegurar que el desè any de la Guerra prendrien la ciutat de Troia. El savi Nèstor exhorta a preparar-se per a la guerra, recorda els senyals favorables que els va enviar Zeus, i demana a Agamèmnon que ordeni els homes per tribus i germandats.

                El cap dels aqueus mana que tothom es disposi a entrar en batalla; acompanyat dels més nobles, sacrifica un bou gras de cinc anys; en la pregària, demana a Zeus que no es pongui el sol sense que hagi calat foc a Troia i derrotat els troians. Agamèmnon encoratja els aqueus. La refulgència de les tropes és com un incendi al bosc; els guerrers són com bandades d’ocells, com eixams de mosques.

                A l’última part del cant, el poeta ajuda a les Muses, fa una llista de tots els contingents de l’exèrcit amb els seus caps respectius. És l’anomenant catàleg de les naus. Esmenta, primer, els grecs de cada ciutat, i acaba proclamant quins són els cavalls més nobles – les eugues d’Eumelos – i el guerrer més excel·lent – Aiant fill de Telamó, perquè Aquil·les s’ha retirat de la batalla.

                Tot seguit, Iris, missatgera divina, vola a ordenar els troians que formin les tropes, i el poeta repassa també els seus contingents amb els caps respectius: els troiants pròpiament dits (els habitants de la ciutat d’Ilion o Troia), els dàrdans (que vivien antigament al peu del mont Ida, tot i que sovint es confonen amb els anteriors) i tots els seus aliats, d’Anatòlia i Europa.

(Versió de Pau Sabaté)

ILIADA. Cant I

La Ilíada comença al desè anys de la Guerra de Troia. Els grecs (anomenats aqueus, dannaus o argius al llarg del poema) estan acampats davant de la ciutat. Han vingut a defensar l’honor dels germans Agamèmnon i Menelau, els Atrides o fills d’Atre, perquè temps enrere el prícep troià Paris va raptar Helena, la dona de Menelau, i encara la té amb ell.

                Agamèmnon, que és el cap de les tropes, en l’última ràtzia contra una vila propera s’ha apoderat d’un botí preciós: la bonica Criseida, la filla de Crises, sacerdot del déu Apol·lo. Escoltant les pregàries del sacerdot, Apol·lo baixa de l’Olimp, s’asseu vora els vaixells i comença a matar grecs amb les seves fletxes; no descansarà fins que Agamèmnon n hagi retornat Criseida. Enfurismat, el cap dels aqueus accepta alliberar-la per salvar l’exèrcit, però reclama a canvi el botí d’un altre guerrer; quan Aquil·les li planta cara, l’amenaça de prendre-li la seva part, la captiva Briseida, per deixar clar qui comanda les tropes. Si no fos per la deesa Atena que l’atura, l’impetuós Aquil·les hauria assassinat Agamèmnon allà mateix; ple de còlera, jura solemnement que un dia, quan els aqueus morin a grapats a mans dels troians, el trobaran a faltar aell, que és el millor de tots els aqueus. està decidit a reirar-se de la guerra.

                Després de perdre el botí (perquè Briseida era això, no pas una amant), Aquil·les se’n va a plorar tot sol vora el mar. Invoca la seva mare, la deessa marina Tetis, i li demana que intercediexi a favor seu davant Zeus; vol que el sobirà dels déus faci recular els aqueus fins on tenen les naus, acorralats pels enemics; vol que Agamèmnon, el cap de les tropes, tasti el regust amarg de la humiliació.

                Zeus accepta la petició de Tetis, encara que la sev aesposa Hera, sempre partidària dels aqueus, no hi estigui d’acord. Els déus tenen bàndols com els homes, però no pateixen com ells: esclaten a riure en veure el garrell Hefest que els serveix nèctar i passen tot el dia entaulats, escoltant la música d’Apol·lo i les Muses, fins que es pon el sol i Zeus se’n va a jeure amb Hera.

                Així, entre les ides despreocupades dels déus i els sofriments dels mortals, comença una història d’honor, dolor i venjança, la història més antiga d’Europa.

(Versió de Pau Sabaté)

El món a l'any 5 ane. Roma i la seva expansió.

           

   Després de governar durant vint-i-dos anys, August tenia gairebé un poder absolut. L’any 19 ane el Senat li havia concedit l’imperium consular, el que vol dir l’autoritat absoluta per a la resta de la seva vida. El motiu no és altre que sota el seu mandat, Roma s’havia expandit de forma constant, i les fronteres ja abarcaven el nord d’Àfrica, els Balcans, Hispània i Galacia, a l’Àsia Menor. August també va saber implicar molt astutament a les elits governants dels nou territoris otorgant-lis la ciutadania romana i el dret a dur toga. Com era de preveure, la toga va convertir-se molt aviat en un símbol d’ostentació de l’estatus suprem dels territoris ocupats, amb molts dignataris competint entre ells per l’honor d’anomenar-se romans.

                Les comunitats que prestaren un servei excepcional a l’emperador van ser recompensades amb la ciutadania col·lectiva, com en el cas de Tars, a Cilícia (Turquia meridional). Aquesta ciutat havia actuat de manera molt executiva a l’hora d’enviar el tribut a Roma, fins i tot amb l’enviament de soldats mercenaris, i es concedi de manera excepcional la ciutadania romana a tots els seus habitants. La imparable assimilació de les elits provincials es manifesta en el fet que dos dels emperadors més capacitats de l’Imperi, Trajà i Adrià, eren nadius d’Hispània.

                Sota el govern d’August el nivell de vida va augmentar a tot l’Imperi, impulsat per la creixent demanda de fusta, metalls, vi, oli i una sorprenent varietat de productes de luxe. Gràcies al comerça amb l’estranger, i l’especulació, l’aristocràcia terratinent veia multiplicar la seva fortuna.

Crisi del Broze a Egipte.

La pèrdua del control de Qadesh (s XIV ane) per part de l’imperi egioci va siposar perdre el control del comerç a gran escala que transitava pel corredor sirio-palestí, patint la privació d’un material vital per a l’exèrcit: el metalls que formaven l’aliatge del bronze, l’estany i el coure. Aquest metall resultava indispensable  per a la fabricació d’armes  d’alt rendiment. El subministrament d’aquests metalls es va veure interromput per la pèrdua del control de la ciutat estratègica de Qadesh.  I això succeeix en el mateix moment en què una epidèmia s’expandeix pel regne d’Egipte,  la qual cosa fa que la tragèdia fos doblement perjudicial.

        La fortalesa de Qadesh va ser extraordinàriament important en tota la història d’Egipte perquè era des d’on s’exercia el control d’un camí natural que connectava l’actual Turquia, el regne Hitita i l’Orient Mitjà: el corredor sirio-palestí. És aquí on flueix un comerç internacional molt important que inclou el transport d’estany i coure, elements esencials per a la fabricació del bronze. Sense coure ni estany no es pot fer bronze, és a dir no es podien fer armes. El ferro és un metall escàs a Egipte, l’únic que es coneix és el procedent del ferro meteòric, extret de meteòrits caiguts i per tant també susceptible de tota mena d’esoterismes quant a la seva utilització i treball. Per tant qui no té el control d’aquestes rutes comercials està condemnat a una mort ràpida davant els seus enemics.

       L’intent de recuperació de Qadesh es va produir amb Akenaton i així restablir el comerç de metalls amb Egipte, però contra pronòstic els seus exèrcits són derrotats: Egipte portava molt temps sense lluitar a l’Orient Mitjà perquè sempre havien controlat aquesta zona mitjançant pactes i acords de tipus feudatari. Això agreuja la derrota de Qadesh i obre una escletxa perquè els hitities preguessin possessions al corredor sirio-palestí. Aleshores mor el rei.

     Els egipcis afronten una situació molt greu i la interpreten com un càtig dels déus per haver variat la política religiosa cap el monoteisme d’Aton. És quan, aprofitan la coiuntura, els sacerdots d’Amon recuperen el poder i retornen el culta a Amon, esborrant qualsevol mena de rastre del culte a Aton. Millor dit, destrueixen el rastre d’allò que propicia el culte a Aton, el propi Akenaton, no pas del déu ja que no poden exposar-se a una repressàlia de la divinitat. El responsable és el rei que no ha complert la funció de connecatr allò huma amb allò diví.

     Meritaton el succeeix (és la seva filla i també un cop morta Nefertiti, esdevindrà la gran esposa reial) però disposa d’un regne molt debilitat. Per recuperar el control i estabilizar el regnat, demana establir matrimoni amb el fill del rei dels hitites, cosa que mai es va produir perquè sembla que aquest va morir durant el trajecte cap Egipte. Probablement assassinat per una facció egípcia contrària als pactes amb els hitites. De tota manera pel que s’ha pogut esbrinar, la intenció de la cort egípcia no era el matrimoni sino guanyar temps per a recomposar i recuperar el control comercial de l’abastament de metalls. A la mort de la reina el succeiex Tutankamon (fill d’Akenaton i germà de Meritaton) que es casa amb una altra germana seva Ankhesenamon.