Mesopoàmia i els déus

Les divinitats mesopotàmiques tenien l’aparença, les qualitats i els defectes dels humans, ja que havien estat concebuts a la seva similitud. Eren en gran mesura un reflex de la societat que els havia creat. Es tractava d’una transposició a nivell celestial d’allò que passava al món terrenal. Els déus s’alimentaven, es barallaven, s’estimaven, es casaven i tenien família com qualsevol persona. Però hi havia una diferència notable: no coneixien la mort.. La immortalitat, així com la possessió d’un poder il·limitat i sobrenatural, eren característiques innates als déus que els diferenciaven dels humans.

Els déus no tan sols tenien la petjada de les coses humanes, sinó també eren una projecció de la societat. Estaven organitzats en categories ben diferenciades i el seu panteó era una reproducció de l’organització social. Hi havia un sobirà, una família reial, així com funcionaris, tècnics i ajudants, que constituïen el grup de les divinitats  principals o majors. Per dessota es trobava una cort de divinitats menors i marginals. Al cap de munt del sistema es trobava AMUN, que era el fundador de la dinastia divina i el pare dels déus. Amb ell, ENLIL, el déu del vent, i ENKI, el déu de les aigües dolces subterrànies, constituïen la trinitat dels déus suprems. El grup dels set grans déus mesopotàmics quedava completat amb SHAMASH, el déu del Sol, SIN, el déu de la Lluna, ISHAR, la deessa de l’amor i de la guerra, i NINHURSAG, la deessa mare.

La humanitat s’humiliava i tremolava davant els déus. Sabedors del seu poder, els habitants de Mesopotàmia adoptaven una actitud de submissió, d’admiració i de respecte, fins i tot de temor. De la divinitat mai s’esperava proximitat. Les persones no estimaven els déus, els temien. Tot allò que passava a la terra tenia un origen diví. I d’aquesta submissió als dictats divins ningú estava lliure, ni tan sols els reis. Cada decisió del monarca calia que els déus la ratifiquessin. Una campanya militar, ingerir un fàrmac o l’elecció de l’hereu havien de ser ratificades per les divinitats mitjançant els oracles o els endevinadors.

Cada ciutat de Mesopotàmia tenia un déu patró que la protegia i d’aquesta protecció depenia en gran mesura la seva prosperitat. La ciutat era concebuda i fundada per ser la llar d’una determinada divinitat. Aquesta llar estava representada pel temple principal. Així els monarques invertien grans esforços en la construcció i reconstrucció dels principals santuaris. L’èxit i el futur de cada ciutat i cada regne depenia de l’harmònica relació entre déus i reis.

El temple i el palau constituïen els dols pols de poder a Mesopotàmia. El temple era primer que tot, la casa de la divinitat, el lloc on vivia i on se l’atenia a diari. Hi havia tres elements que sempre es consideraren indispensables a tot l’edifici consagrat al culte: l’emplaçament del tron de la divinitat, on s’hi trobava l’estàtua de culte; el lloc de la presentació de les ofrenes, i la zona on es preparaven els aliments o es realitzava el sacrifici d’animals.

Al voltant de l’estàtua divina s’organitzava un seguit de cerimònies en honor del déu titular. Cada dia els déus rebien dos àpats majors i dos menors. No era un acte simbòlic, sinó que aquesta tasca requeia damunt cuiners adscrits al temple. Se’ls alimentava amb pa, dàtils i diversos tipus de carns elaborades seguint receptes culinàries. I bevien vi, vàries classes de cervesa i llet.

A més de menjar, les divinitats rebien tota mena de cures, ja que se’ls feia la higiene personal i se’ls vestia i empolainava amb joies en un intent d’ostentació. Fins i tot se’ls treia de passeig en processó , generalment en el marc de la celebració de determinades festivitats religioses, la més important de les quals era Cap d’Any.

De tots aquests menesters se n’ocupava un ampli sèquit constituït per personal de culte i de la classe sacerdotal, format tant per homes com per dones, reclutats entre les famílies de les classes altes. Les sacerdotesses, que duien una vida semi conventual, podien casar-se però no podien procrear. Només podien tenir fills mitjançant una esclava, ja que calia que es mantinguessin castes.

La importància d’aquests cultes ve determinada pel desconsol que provocava en el cas de la presa d’una ciutat per part de l’enemic, la deportació a un altre país de l’estàtua del déu. No hi havia millor manera d’humiliar el vençut que robant-li els seus deus

Música i dansa a Egipte

L’aprenentatge de la interpretació musical a l’Egipte faraònic devia ser en gran part oral, ja que no es disposa de documents escrits. L’ensenyament s’impartia majoritàriament als temples, tot i que també hi havia escoles de música a les corts. El caràcter sagrat convertia aquestes arts en activitats restringides a persones considerades pures i amb capacitat per interpretar la voluntat de les divinitats. És a dir, els sacerdots i les sacerdotesses, que un cop dominada la disciplina s’encarregaven d’instruir els futurs músics professionals.

El temple més important quant a l’aprenentatge musical era el de Dendera , consagrat a la deessa Hathor. Allà s’hi desenvolupaven les danses més místiques, conegudes com a danses hathòriques. És el cas de la dansa dels miralls, en què un grup de ballarines executava un joc de moviments dirigits per la percussió de bastons i de les mans. Una altra era la dansa d’Iba, que es practicava en els rituals funeraris i que s’acompanyava d’una cançó on es demanava que Hathor guiés el difunt cap el més enllà. L’ermetisme i el rigor que caracteritzava la formació dels futurs músics es traduïa posteriorment en el mateix ofici. Es creu que la disciplina es transmetia de generació en generació fins al punt que hi havia nissagues familiars senceres de músics. L’ofici era respectat i prestigiós, i diferenciava els músics sacerdots que es cuidaven de les adoracions divines als temples, dels músics professionals.

El llegat pictòric referent a la cultura musical de l’Egipte és immens. El seu ús per excel·lència era religiós, però la música també amenitzava les festes populars, els banquets privats i les tasques agrícoles i els seguicis funeraris. En l’esfera religiosa la teoria musical era una disciplina sagrada. Els egipcis creien que el cosmos tenia un ritme i una música , i el so instrumental, el cant, la recitació i la dansa es consideraven vehicles per fer arribar missatges als déus. L’element essencial de la música sacra era la veu, cantada o recitada, ja que conformava tan la melodia com el missatge que havia de ser escoltat pels déus.

L’acompanyament inseparable del cant era la dansa. Es practicava als temples i en els rituals d’adoració de les divinitat, i sovint s’acompanyava també d’instruments de percussió com bastons de fusta, tamborins i sistres que en marcaven el ritme i el tempo d’execució. La tècnica era sofisticada, amb moviments sinuosos i sensuals que incorporaven delicats gestos giratoris de canells però també acrobàcies i salts mortals de gran dificultat. Podien representar-los ballarins o ballarines en solitari, o bé conjunts masculins o femenins sempre per separat i sovint guarnits amb tatuatges de sanefes o animals, i duien collarets i braçalets a mans i turmells.

Procés d'hominització.

Es calcula que fa 180 milions d'anys, quan encara dominaven els rèptils al planeta, van aparèixer els primers mamífers sobre la Terra. La gran quantitat d'espècies de mamífers que van començar a desenvolupar-se a partir de llavors eren molt diferents de les que actualment coneixem i moltes d'elles han desaparegut per complet.

Per als paleontòlegs l'inici de la història de la humanitat va començar amb l'aparició dels primats, fa uns seixanta-cinc milions d'anys. Els primers d'ells eren uns petits éssers que van començar a viure en els arbres en lloc de romandre al terra, com la majoria dels mamífers. Entre les espècies que pertanyen als primats hi ha, a més del ser humà, els simis i les mones. Al llarg del temps, aquests primats es van anar desenvolupant: bona visió, mans amb què es poden subjectar fermament objectes i un cervell relativament gran. Sembla que l'últim avantpassat comú entre l'ésser humà i el ximpanzé, el nostre cosí més proper, va existir fa 6 o 7 milions d'anys.

Després d'això va aparèixer el primer homínid , l’anomenat Australopithecus, que encavat va donar lloc a l'Homo habilis, el primer espècimen del gènere Homo, al qual pertanyem els éssers humans moderns. Els canvis en la biologia dels primats que van desembocar en els primers homínids es van donar a l'Àfrica: a l'Est i al Sud. Es calcula que van aparèixer fa sis milions d'anys. Durant molt de temps van haver de existir conjuntament diferents tipus, i el final d'una espècie es va barrejar amb les generacions d'una altra en el transcurs de milers d'anys. Els científics distingeixen entre diverses espècies d'homínids. Tots ells comparteixen algunes característiques bàsiques: poden mantenir-se drets i caminar a dos peus, tenen un cervell relativament gran en relació amb el de les mones i la seva mà té un dit polze desenvolupat que els permet manipular objectes.

Guerra de les Gàl·lies: Llibre VIII. ESDEVENIMENTS DE L’ANY 51 i 50 aC

Tot i que la Gàl·lia havia estat vençuda, continuaven arribant  notícies d’aliances entre pobles gals, que, reconeixent que no podien vèncer els romans en una batalla general, pensaven fer-los la guerra en diversos fronts alhora i així recobrar la llibertat perduda. Per impedir la coalició, Cèsar va deixar als quarters d’hivern Marc Antoni, i la vigília de l’1 de gener va sortir de Bibracte per envair el territori dels biturigs amb les legions XI i XII. Després de vèncer-los, en un acte de gran generositat Cèsar promet dos-cents sestercis a cada soldat i dos mil als centurions. Al cap de quaranta dies d’expedició torna a Bibracte.

            Li arriben missatges dels biturigs queixant-se de l’atac dels carnuts, i Cèsar torna a partir amb les legions VI i XIV. Els carnuts aconsegueixen escapar i Cèsar instal·la les dues legions a Cènabum sota el comandament de Gai Treboni. Aleshores, assabentat que l’atrèbat Commi i els bel·lovacs sota el comandament de Correu apleguen tropes per envair els suessions, tributaris dels rems, aliats de Cèsar, fa que quatre legions es desplacin al seu territori. L’arribada gairebé simultània de Commi amb cinc-cents genets obtinguts dels germànics aixeca la moral dels gals. Cèsar aprofita una emboscada preparada per Correu per entaular la batalla general, en la qual mor Correu. Hi ha un gran carnatge i els bèl·lovacs es rendeixen. Commi es refugia entre els germànics que li havien enviat els reforços.

            Les tropes de Gai Canini i Gai Fabi ataquen Dúmnac, cabdill dels andes que està assetjant Duraci, capitost dels píctons a Lemòmum. El derroten i maten més de dotze mil combatents.

            Tot seguit, mentre Gai Fabi aconsegueix la rendició dels carnuts i de les nacions ARMÒRIQUES, Canini persegueix el sènon Drapet i el cadurc Lucteci, que es fan forts a Uxel·lodúnum. Canini planta tres campaments en llocs alts i comença a envoltarv la ciutat amb un mur. Aleshores el record d’Alèsia empeny els cabdills a sortir a cercar blat i queviures. En tornar amb els aliments, els romans els ataquen i fan fugir Lucteci.

Homo Georgicus

 Les primeres migracions d’homínids van sortir d’Àfrica en un estadi evolutiu encara molt primitiu, i amb unes eines de pedra arcaiques. Forçats pel canvi en les condicions climàtiques, que va provocar una gran sequera, els homínids van començar a caminar a la recerca de terres més fecundes. Des de la Vall del Rift van marxar nord enllà, i pels volts de fa dos milions d’anys es devien establir al Caucas, entre les mars Negra i Càspia.

Una zona en aquell temps de clima temperat, amb vegetació densa i vida animal abundant, entre el pas feixuc dels grans mamuts, amb més de quatre metres d’alçada, i la visió esfereïdora dels ullals dels felins de dents de sabre, sense oblidar lña presència de rinoceronts, cèrvols , hienes i cavalls. Havien passat uns 100.000 anys, i els homínids havien recorregut més de set mil quilònetres. Aquells colons pioners van aprendre a incorporar novetats tècniques, com la selecció de minerals de gra fi per fabricar eines més eficients, i també van fer crèixer una incipient vida social: la descoberta d’un crani d’ancià sense dents demostra que la comunitat en va tenir cura, i que algú li va mastegar el menjar, tit i que ja no era un individu productiu que contribuís a la supervivència del grup.

Però un dels problemes d'aquestes migracions rau en saber com i per on van passar de l'Àfrica cap a Europa ia l'Àsia. Fins fa poc hi havia dues teories bàsiques: la primera estima que l'Estret de Gibraltar hauria estat pas obligat per passar a Europa, encara que va haver de ser molt complicat per les grans profunditats existents i les elevades corrents. La segona, i en l'actualitat més acceptada, considera el pas previ per Àsia i, d'aquí, a Europa. La realitat ens porta a pensar que les migracions des del continent africà cap a qualsevol altre, són més complexes del que es pensava.

Aquesta espècie, molt semblant a l’homo habilis, està en transició cap a l’homo erectus. Això vol dir que és un grup de població els membres de la qual poden creuar-se entre si i produir descedència fèrtil. Amb el pas del temps, i en adaptar-se a nous medis, experimenten cavis evolutius que eventualment poden culminar en l’parició d’una nova espècie.