Centres de comerç grecs.

   

 La fundació de centres de comerç, emporion, va ser una estratègia establiments duta a terme pels grecs de l’època arcaica (s VII – VI ane) per així fer possible el comerciar a diferents parts de la Mediterrània. L’emporion era un enclavament, o espai reservat dins del propi enclavament, costaner o interior, establert sota les premisses de les autoritats del territori i permetien l’assentament dels agents forasters. Allà els comerciants, indígenes i estrangers duien a terme els seus intercanvis i altres activitats derivades de llurs oficis de manera tranquil·la i segura, a l’empara d’un sistema de mecanismes jurídics  i administratius  que articulava tota mena de transaccions. També en aquest lloc hi havia la producció de manufactures que eren preuades comercialment.

L’establiment d’un emporion seria prova de la bona relació entre els dirigents indígenes i els comerciants grecs. Aquesta mena d’estratègia comercial va ser comuna en aquest període, havent-hi casos destacats a la desembocadura del Nil i també a Tartessos. Les importacions i exportacions es localitzaven concentrades a la costa, però també s’establia una xarxa de contactes cap a l’interior entre les elits de diversos enclavaments, sent el resultat d’un sistema diplomàtic que consistia en fer regals d’elements de prestigi que comportessin distinció social. D’aquesta manera es fomentaven les bones relacions diplomàtiques i econòmiques, articulant les rutes de comunicació entre la costa i l’interior.

Mercats portuaris.

   

Per als navegants mediterranis de l’edat del bronze els punts de major perill al llarg de les costes, aquells altres considerats útils pels seus relleus destacats  per a reconèixer una posició nàutica i els que assenyalaven la proximitat de fondejadors segurs i punts de subministrament d’aigua van anar-se poblant d’una “geografia sagrada”, coneguda, respectada i tramesa per les comunitats de mariners. Aquest seria per exemple el paper del santuari d’Afrodita al nord del Cap de Creus, a l’extrem dels Pirineus, punt de referència geogràfica. Prop d’aquests llocs de referència calia assegurar ports d’escala, fondejadors protegits de les grans tempestes. Al golf de Roses un lloc d’aquestes característiques només podia ser la pròpia Rhode, la cala de la qual quedava protegida pel Cap Falcó dels ferotges vents de llevant i permetia fondejar amb la proa orientat a tramuntana. Prop d’ella un lloc ideal  per a establir no tan sols un port d’escala sinó un lloc de trobada, un mercat portuari.

    La presència de la cala permetia fondejar prop de terra dels pesats vaixells de càrrega d’alta mar, amb aigua a prop i llocs on emmagatzemar els carregaments. Aquests podien ser distribuïts per les costes veïnes mitjançant lleugeres barques, mogudes a vela i rem, ràpides i maniobrables, amb capacitat per explorar les costes sense por als esculls, travessar llacunes i remuntar estuaris. Un lloc doncs consolidat com un assentament estable, que permetia hivernar als navegants, emmagatzemar productes i fer tractes comercials a crèdit.

L’IMPACTE GREC SOBRE LES SOCIETATS AUTÒCTONES

     Les poblacions indígenes de les colonitzacions gregues a la Mediterrània Occidental no van ser uns subjectes passius de l’acció dels colonitzadors. Els pobles autòctons van tenir la capacitat, més o menys encertada, per decidir què volien o no que els colonitzadors els oferien.

    Això converteix els colonitzadors en simples proveïdors d’objectes i serveis a aquests indígenes empoderats que, segons aquesta perspectiva, serien qui decidirien escollir o rebutjar allò que els grecs podien oferir.

    Tot i això, no cal deixar de banda la perspectiva que els colonitzadors, que son els que fan una inversió i un esforç econòmic per disposar de sous i mitjans que permetin accedir a la zona en qüestió (la Península Ibèrica en aquest cas), des de l’altre extrem de la Mediterrània. Ho fan per obtenir beneficis i rentabilitat a les seves empreses i no per servir les necessitats de les poblacions locals. Els interessos dels grecs per col·locar els seus productes als autòctons i per  crear-lis un seguit de necessitats que només ells poguessin satisfer, no s’ha de perdre de vista. És en aquests sentit bidireccional en el que hem d’entendre l’impacte grec sobre les poblacions locals.

      Les poblacions autòctones estan disposades a acceptar i a incloure en el propi repertori cultural una part del bagatge material proporcionat pels colonitzadors, però es mostren refractaris a assumir-ne d’altres.

     La presència grega a la Península interactuant sobre les poblacions amb el seu propi bagatge cultural, al que no eren alienes ni les tradicions fenícies ni les tartèssiques, propicià un resultat de gran originalitat i personalitat.

 

Els grups guerrers britànics de l'Imperi Romà

     Els grups nòrdics, assentats al nord de l’actual Gran Bretanya, mai van dotar-se d’un exèrcit professional permanent mínimament semblat al romà. Molt poca gent eren guerrers a temps complert. Els cabdills i els seus partidaris armats serien les úniques persones que formarien part d’aquesta categoria. Als pobles de l’edat del ferro el poder d’un líder es mesurava segons el nombre de combatents que podia mantenir. Els cabdills i els seus guerrers més propers disposaven de les millors panòplies. Eren qui es desplaçaven en carros, portaven les espases de millor qualitat, qui es protegien amb cascs i cotes de malla i qui tenien l’oportunitat d’entrenar-se per la guerra. Aquests combatents formaven el gruix de les forces que es mobilitzaven en les petites incursions , però suposaven una petita minoria en els contingents, que estaven formats, fonamentalment, per gent comú. Pitjor equipats, tot i que probablement eren molt valents i tenien certa familiaritat amb les armes, perquè la violència, els robatoris entre tribus i dintre de cadascuna d’elles estaven a l’ordre del dia. Però no eren disciplinats ni estaven acostumats a obeir les ordres dels comanaments. Conseqüentment com més gran fos un exèrcit tribal, més caòtics esdevenien els seus moviments i maniobres, i això suposava un gran avantatge pels romans.

    De tota manera les ràtzies per fer-se amb bestiar o presoners, o fins i tot amb trofeus que donessin testimoni de la seva hombria i perícia, constituïa el tipus d’activitat militar més comú al mon antic. La capacitat de saqueig al veí i el seu sotmetiment explícit per tractar de conjurar els seus atacs, donaven prestigi i autoritat al líder i a la comunitat. Hi havia tribus que mantenien despoblada una franja de terra a l’entorn de les seves fronteres com advertència als forasters.

    Aquesta mena de conflictivitat de baixa intensitat, fos contra els romans o els seus aliats, va ser el repte més habitual de l’exèrcit romà. Durant la major part de l’Imperi, la seva resposta no va ser altra que reafirmar l’hegemonia romana demostrant que la capacitat de les legions per exercir la violència era molt superior a la dels seus enemics. La PAX ROMANA no va ser fruit de la coexistència pacífica, sinó cimentada sobre les victòries i la utilització de la força. Cosa que va fomentar un llegat d’odi força amarg entre els supervivents al domini i fou la llavor que fructificà durant els següents conflictes.

Ulisses. el retorn de l'heroi.

  

Amb les narracions mítiques, com l’Odissea d’Homer, els grecs d’època arcaica tornaren a familiaritzar-se  amb el mar que havia estat sota el seu domini absolut quatre segles abans, a l’Edat del Bronze, quan florí la civilització micènica.

    L’Odissea ens porta un moment posterior de la història de Grècia, que en enrunar-se la societat micènica al segle XII ane, el poble grec s’aventura altre cop a la mar a la recerca a de noves terres i contactes comercials , al damunt d’uns vaixells que en prou feines portaven una vela quadrada, un pal, un espoló de proa i uns rems.

    De manera lenta, des del segle X ane, van anar restablint-se les relacions comercials a la mar egea. Això va propiciar un moviment que, a partir del s VIII ane, cristal·litzà en el moviment d’expansió9 que coneixem com la colonització.

    En aquest escenari d’exploració i retrobament amb el mar, Ulisses es convertirà en model d’actuació en un univers ple de perills i misteris durant un periple en el que ell mateix viatjarà des de la condició d vell guerrer èpic fins a heroi d’un nou mon.

    Gràcies a Ulisses, els grecs d’època arcaica sabran moure’s en un mon que canvia. Deixa enrere l’heroi que defensa el concepte d’honor guerrer. Representa el viatge amb les seves oportunitats i els seus riscos , i la capacitat d’adaptació a un mon sempre en moviment.

    Després del col·lapse de la societat micènica (finals del s XII ane) la majoria de la població grega vivia en petits poblats formats per unes dotzenes de famílies. Actuava com a líder d’aquesta nova societat rural el Basileus i el marc d’actuació era l’Oikos, la Hisenda. Si el Basileus no mantenia el lideratge corria el risc de ser substituït per altres membres de la comunitat que hi aspiraven.