ACTIVITATS INDUSTRIALS DURANT L’IMPERI ROMÀ

        L’Imperi Romà va suposar la comunicació pacífica de grans regioms i, per això, va fer possible la generalització de l’organització industrial que ja havien conegut els grecs i que es basava en tres sistemes: el treball domèstic, les feines artesanals i la gran indústria.

    El treball domèstic es feia sobretot al camp. Les famílies volien procurar-se per elles mateixes tot el necessitaven i, d’altra banda, els interessava ocupar contínuament els treballadors agrícoles, esclaus o lliures, que durant certes èpoques de l’any es quedaven sense feina. Moltes viles es feien elles mateixes el pa, els teixits, el calçat, els mobles, els cistells, la ceràmica, les pells adobades i tota mena d’articles. Eren una economia tancada.

    A les ciutats, aquest tipus de producció va ser substituït pel treball artesanal. Els artesans treballaven en petits tallers sense maquinària i amb una mà d’obra poc especialitzada. Produïen articles, generalment de poc preu (mobles, articles de cuir, teixits), que venien a la ciutat i a la seva rodalia. Estaven agrupats en col·legis que ajudaven els treballadors en temps de necessitat i formaven societats religioses i funeràries.

    Més endavant, l’Estat va anar controlant cada cop més, aquestes indústries. Per assegurar el forniment i de les ciutats i la continuïtat dels oficis necessaris, l’emperador Dioclecià va disposar que certs oficis fossin hereditaris per llei.

    En els últims temps de l’Imperi, l’Estat va organitzar grans indústries que utilitzaven mà d’obra esclava i treballaven “en cadena”. Algunes d’aquetstes van ser la indústria metal·lúrgica, la del moble, la tèxtil i la de l’adob de pells, la ceràica, el vidre, els perfums , la cosmètica, les medicines i la joieria.

Agricultura a Mesopotàmia.

   

 La civilització mesopòtàmica és la que es va formar entre els rius Tigris i Eufrates. Lloc on va nèixer el camperolat i l’agricultura cap el 8.000 ane. Es localitza a ambdós costats dels rius. Aquest territori comprén dues regions: al nord una zona muntanyosa i un altiplà central: AL YAZIDA, i al sud una planura fluvial amb llacs i pantans: MESOPOTÀMIA

    Al Yazira, on es desenvolupa la cultura Assíria, és una regió cerealística, on les pluges permeten una agricultura de secà sense necessitat del regatge. Això fou el que originà l’agricultura i el camperolat.

    La planura des d’Al Yazira fins el golf és en realitat Mesopotàmia i allà s’hi desenvolupen els sumeris, els acadis i els babilònics. Aquesta regió és molt àrida i necessita el regatge per al conreu dels camps. Destaca per les palmeres i els canals flivials.

    L’agricultura i el camperolat neixen a  Al Yazira, a les terres septentrionals de Síria i Irak, a la franja oriental del Mediterrani, en un temps que abarca des del 9.000 ane al 4.000 ne. Es pot localitzar en poblats com Abu Hurerira (Síria, a l’Eufrates) on l’anàlisis de les plantes i ossos mostren que al 8.000 ane ja s’explotaven cereals. Aquí està documentada la primera agriultura juntament amb la recol·lecció i la cacera de daines. A Mureybet es documenta la separació d’espais a les vivendes i un cert ordre de circulació entre elles. Hi ha la cacera d’ases, daies i es recol·lecta ordi silvestre i blat. A partir d’aquí la cultura camperola es desenvolupa en tres etapes:

    HALAF, HASSUNA i SAMARRA (7.000 – 5.000 ane) agricultura.

     Cultura OBEID (5.000 – 3.700 ane) predecessora de la cultura urbana.

1.         Cultura URUK  (3.800 – 3.200 ane) creació de l’estat.

La ceràmica al Neolític.

    L’argila va ser la primera matèria fonamental a causa de les seves qualitats plàstiques i refractàries. Abans i durant el procés de la seva elaboració s’hi barrejaven una sèrie d’additius prèviament molts (petits granets o fragments triturats de quars, feldespat, mica i ortosa bàsicament) a fi de donar més consistència a la pasta i, d’aquesta manera evitar que es trenqués al posar-la al foc per a la seva cocció.

  Després es procedia al pastament dels materials argilosos amb aigua fins aconseguir una massa plàstica. L’aigua en excés era eliminada. La pasta obtinguda (encara humida) era objecte d’un modelatge, és a dir, se li donava forma (vas, bol, etc.). Posteriorment es procedia a la seva decoració o no. Més tard veia el procés de cocció, que es feia introduint la peça prèviament al foc a una temperatura d’uns 700 graus C, per tant calia alimentar constantment el foc  per mantenir el procés de cocció, on s’esdevenien molts canvis físics i químics que feien de la peça resultant un cos endurit i inalterable, sent-ne la vitrificació el principal responsable de l’alta resistència de les peces ja un cop fredes, així com de la seva fragilitat.

    En un moment donat del Neolític antic (4.600 -4.000 aC), com a resultes d’un comerç primitiu basat en l’intercanvi de bens, es va difondre una nova moda: la ceràmica amb decoració impresa, amb una sèrie de decoracions a la pasta argilosa un cop ja modelada i immediatament abans de ser fornejada, que es realitzava amb la vora d’una petxina. Aquesta decoració està situada generalment al voltant del coll, la vora, la panxa i les natges. El color d’aquestes peces és marró clar o fosc.

L'abastment d'aigua iber

   

  Segons la situació dels poblats , l’abastament d’aigua es feia de la manera següent: la part central del poble era ocupada per una bassa d’aigua construïda amb parets de pedra seca, un sistema que podem trobar a Olèrdola. En d’altres trobem cisternes als afores dels poblats.

    L’aigua de pluja era recollida de la part superior de la muntanya i canalitzada a través de dos canals que arribaven a una bassa de decantació davant de l’aljub. Aquesta bassa feia, i encara fa, de filtre, hi queden dipositades pedres i fang al seu fons. La construcció de cisternes i canals per emmagatzemar l’aigua de pluja era la solució més adient amb la que l’home contrarestava l’escassetat d’aigua dalt de la plataforma. En aquest punt són també visibles els graons d’una escala tallada a la roca i que, a més d’esmorteir l’aigua que baixava de la part superior, facilitava la circulació. La gran cisterna tallada a la roca, amb una capacitat de més de 350 m3

El sexe a Egipte

      A l’antic Egipte, la religió, la vida i la sexualitat formaven una tríada inseparable. Els faraons reproduïen la vida eròtica dels déus al seu jaç perquè la potència sexual era un atribut de bon governant.

   Min compartia amb Osiris l’advocació de la fertilitat, però si bé Osiris era clarament el déu de la vegetació i dels cicles de la natura, Min, amb una erecció contundent, ho era de la fertilitat humana. Identificar la fertilitat de la terra, tan fonamental per a la subsistència de les comunitats agràries, identificada metafòricament amb la sexualitat humana és molt comú en la majoria de les cultures antigues. Són més habituals, però, les representacions femenines: des de lesVenus prehistòriques fins la Demèter grega. El femení és l’ésser procreador que engendra la vida. A egiptela fertilitat é sessencialment masculina. La sexualitat s’identifica amb els processo vitals i els déus que la representen són forces creadores de vida. Min és un déu negre, fosc com el llot fèrtil de la llera del Nil, i garanteix les inundacions periòdiques de la vall, que són essencials per a la fertilitat dels camps, per al creixemement de les plantes i per a la subsistència dels animals i de les persones. Una mala collita suposava la fam i la mort, per això era tan important retre culte a l’abundància de la natura, que, de retruc, aportava riques a la societat. així és com a Egipte, la religió, la vida i la sexualitat formaven una tríade indissoluble.

        A Egipte, la creació del món és fruit de la masturbació d’un déu. I com passa en tantes mitologies, el desig  mou el món diví. Els déus vivien una líbido desenfrenada. No se sotmetien l’un a l’altra a cops d’espasa, sinó a cop de maluc.

         En honor d’Isis, que amb tota la paciència del món va recollir totes les parts del cos desembrat del seu marit Osiris, llevat del penis que s’havia cruspit un peix, el poble va començar a adorar i rendir culte al fal·lus erecte d’Osiris. Es van popularitzar els amulets i les escultures del déu amb un gran penis. Es feien processons en què es passejaven estàtues amb membres gegantins; si es disposa d’algun home extraordnàriament dotat, se l’exhibia envoltat de dones que feien sonar les sistres (una mena de sonalls) per estimular-li l’erecció. El ritual fàl·lic, assimilable a les fetses dionisíaques dels romans, es completava amb orgies i cerimònies amb toros. Les dones mostraven els genitals als toros en aquests rituals, dansaven al seu voltant exhibint-los i es diu que les més atrevides acabaven copulant amb el tor-déu (els sacerdots buscaven un brau que tingués unes marques determinades que l’identificaven com la reencarnació del déu Apis, el bou sagrat de la fertilitat.) En general el toro era el símbol per excel·lència de la potència sexual. El sexe amb animals no era tan extravagant, en el món antic.

    Les divinitats expressaven plaer i, sobretot, poder a través del sexe, i resolien, o creaven, conflites per la via de la còpula. Amb uns mites tan sexualment actius i permesos en les representacions a l’esfera sagrada, a la vida dels mortals tenia nombroses restriccions. La sexualitat més explícita era una prerrogativa dels déus.

   La potència sexual havia de ser un dels atributs del bon governant; un dels títols que es solia donar als faraons és “el toro més potent”. Els faraons mantenien harems amb centenars de concubines que aportaven els dignataris d’altres països com a regals per segellar pactes. El faraó tenia l’obligació de tenir-les satifestes a totes (males llengües deien que alguns feien servir dobles!) Per altra banda, per assemblar-se als déus, els faraons reproduïen conductes  que s’atribueixen a les divinitats, com ara casar-se amb germanes.

Montse Armengol i Maite Rada a: El sexe faraònic.