Les divinitats mesopotàmiques
tenien l’aparença, les qualitats i els defectes dels humans, ja que havien
estat concebuts a la seva similitud. Eren en gran mesura un reflex de la
societat que els havia creat. Es tractava d’una transposició a nivell celestial
d’allò que passava al món terrenal. Els déus s’alimentaven, es barallaven, s’estimaven,
es casaven i tenien família com qualsevol persona. Però hi havia una diferència
notable: no coneixien la mort.. La immortalitat, així com la possessió d’un poder
il·limitat i sobrenatural, eren característiques innates als déus que els
diferenciaven dels humans.
Els déus no tan sols tenien la
petjada de les coses humanes, sinó també eren una projecció de la societat.
Estaven organitzats en categories ben diferenciades i el seu panteó era una
reproducció de l’organització social. Hi havia un sobirà, una família reial,
així com funcionaris, tècnics i ajudants, que constituïen el grup de les
divinitats principals o majors. Per dessota
es trobava una cort de divinitats menors i marginals. Al cap de munt del
sistema es trobava AMUN, que era el fundador de la dinastia divina i el pare
dels déus. Amb ell, ENLIL, el déu del vent, i ENKI, el déu de les aigües dolces
subterrànies, constituïen la trinitat dels déus suprems. El grup dels set grans
déus mesopotàmics quedava completat amb SHAMASH, el déu del Sol, SIN, el déu de
la Lluna, ISHAR, la deessa de l’amor i de la guerra, i NINHURSAG, la deessa
mare.
La humanitat s’humiliava i
tremolava davant els déus. Sabedors del seu poder, els habitants de Mesopotàmia
adoptaven una actitud de submissió, d’admiració i de respecte, fins i tot de
temor. De la divinitat mai s’esperava proximitat. Les persones no estimaven els
déus, els temien. Tot allò que passava a la terra tenia un origen diví. I d’aquesta
submissió als dictats divins ningú estava lliure, ni tan sols els reis. Cada
decisió del monarca calia que els déus la ratifiquessin. Una campanya militar,
ingerir un fàrmac o l’elecció de l’hereu havien de ser ratificades per les
divinitats mitjançant els oracles o els endevinadors.
Cada ciutat de Mesopotàmia tenia
un déu patró que la protegia i d’aquesta protecció depenia en gran mesura la
seva prosperitat. La ciutat era concebuda i fundada per ser la llar d’una determinada
divinitat. Aquesta llar estava representada pel temple principal. Així els
monarques invertien grans esforços en la construcció i reconstrucció dels
principals santuaris. L’èxit i el futur de cada ciutat i cada regne depenia de
l’harmònica relació entre déus i reis.
El temple i el palau constituïen
els dols pols de poder a Mesopotàmia. El temple era primer que tot, la casa de
la divinitat, el lloc on vivia i on se l’atenia a diari. Hi havia tres elements
que sempre es consideraren indispensables a tot l’edifici consagrat al culte: l’emplaçament
del tron de la divinitat, on s’hi trobava l’estàtua de culte; el lloc de la
presentació de les ofrenes, i la zona on es preparaven els aliments o es
realitzava el sacrifici d’animals.
Al voltant de l’estàtua divina s’organitzava
un seguit de cerimònies en honor del déu titular. Cada dia els déus rebien dos
àpats majors i dos menors. No era un acte simbòlic, sinó que aquesta tasca
requeia damunt cuiners adscrits al temple. Se’ls alimentava amb pa, dàtils i
diversos tipus de carns elaborades seguint receptes culinàries. I bevien vi,
vàries classes de cervesa i llet.
A més de menjar, les divinitats
rebien tota mena de cures, ja que se’ls feia la higiene personal i se’ls vestia
i empolainava amb joies en un intent d’ostentació. Fins i tot se’ls treia de
passeig en processó , generalment en el marc de la celebració de determinades
festivitats religioses, la més important de les quals era Cap d’Any.
De tots aquests menesters se n’ocupava
un ampli sèquit constituït per personal de culte i de la classe sacerdotal,
format tant per homes com per dones, reclutats entre les famílies de les
classes altes. Les sacerdotesses, que duien una vida semi conventual, podien
casar-se però no podien procrear. Només podien tenir fills mitjançant una
esclava, ja que calia que es mantinguessin castes.
La importància d’aquests cultes
ve determinada pel desconsol que provocava en el cas de la presa d’una ciutat
per part de l’enemic, la deportació a un altre país de l’estàtua del déu. No hi
havia millor manera d’humiliar el vençut que robant-li els seus deus
