Guerra de les Gàl·lies Llibre VII. ESDEVENIMENTS DE L’ANY 52 aC

A Roma mor Publi Clodi, l’agitador popular, el gener del 52 aC. Els Gals, aprofitant l’absència de Cèsar, comencen a preparar una nova revolta. Se’n fan capdavanters els carnuts, que es desplacen a Cènabum i maten els romans que hi ha a la ciutat.

En paral·lel l’arvern Vercingètorix comença a unir diverses nacions sota el seu comandament. Quan Cèsar veu aque a Roma les coses han millorat gràcies al valor de Pompeu, retorna  a la Gàl·lia Transalpina. Simultàniament el cadurc Lucteri dirigeix un atac contra Narbona que és defensada per Cèsar en persona. Després marxa cap el territori dels helvis i dels arverns, al centre de la Gàl·lia, aglutinant la cavalleria i les legions que estan passant l’hivern.

Vercingètorix decideix atacar Gorbònia, una fortalesa dels bois, aliats dels romans. Cèsar deixa els bagatges i dues legions a Agedíncum i va en auxili dels seus aliats. Assetja Velanodúnum, ciutat dels sènons i n’accepta la rendició al cap de trs dies. De seguida es dirigeix a Cènabum, ciutat on els carnuts han matat la població romana, la saqueja, la incendia i la dóna com a botí als soldats. Passa a la riba dreta de l’actual Loira i arriba al país dels biturigs. En assabentar-se’n Vercingètorix, deixa el setge de Gorgòbina i surt a l’encontre de Cèsar que està a punt d’atacar Noviodúnum. La ciutat se li rendeix. La cavalleria de Vercingètorix entaula combat amb la romana, i està a punt de vèncer-la però els aliats germànics decanten la victòria cap als romans. Aleshores Cèsar es dirigeix a Avàricum per atacar-la.

Vircingètorix canvia d’estratègia. Decideix privar els romans de qualsevol abastiment i fa cremar les collites i les ciutats que no estan ben fortificades per no donar-los cap possibilitat d’aprovisionament. Incendia més de vint ciutats dels biturigs però, en contra de la seva opinió, s’acorda defensar Avàricum. Cèsar en comença el setge, malgrat que l’escassetat de queviures ja incomoda l’exèrcit. En aquest punt hi ha una descripció de la manera com els gals construeixen els murs.

Després de diverses escomeses al voltant de la ciutat, els gals intenten fugir-ne d’amagat, deixant-hi les dones i els nens que ho impedeixen a crits. Finalment, en un atac sorpresa, els romans s’emparen de la ciutat i en maten tots els habitants. De quaranta mil persones només en queden vuit-centes, els primers a fugir al camp de Vercingètorix promet ampliar la revolta a altres nacions.

A les acaballes de l’hivern, els edus reclamen Cèsar perquè faci d’àrbitre en un afer intern, la solució del qual provoca que una part d’aquesta nació, fins ara absolutament fidel a Cèsar, es revolti contra els romans.

Cèsar envia Labiè al territori dels sènons i dels parisis amb quatre legions i part de la cavalleria. Ell, seguint el curs del riu alier, condueix les altres is legions i la resta de la cavalleria contra Gergòvia, al territori dels arverns. Vercingètorix, aleshores, trenca tots els ponts sobre el riu i el va seguint per la riba contrària. Cèsar, doncs, no pot entaular combat. Una nit planta el campament prop d’un dels ponts tallats i d’uns boscos on amga dues legions; al dia següent fa veure com si l’exèrcit co9ntinués la marxa; mentrestant, però, reconstrueix el pont, fa passar les dues legions i crida les altres tropes. Vercingètorix, tanmateix, segueix endavant.

En arribar a Gergòvia, els romans s’adonen que és impossible assaltar-la i instal·len dos campaments unint-los amb una trinxera. Amb una estratagema Cèsar aconsegueix que les tropes gal·les es concentrin en un punt lluny de la ciutat i les ataca. Tot seguit toca retirada, però molts soldats, ansioso de fer botí, continuen avançant fins la ciutat. Els enemics, en adonar-se’n, tornen a la ciutat per defensar-la. Els romans, que estan en inferioritat numèrica i en posició desfavorable, perden quaranta-sis centurions i set-cents soldats. Dies després, Cèsar abandona Gergòvia perquè els edus, els seus aliats des de l’inici de la guerra, també comencen a revoltar-se

Cèsar, que havia reunit a Noviodúnum tots els ostatges gals, els diners públics, cavalls i gran part dels equipatges, veu com els edus s’ho emporten tot i cremen la ciutat perquè ningú pugui aprofitar res. Aleshores el general es dirigeix al territori dels sènons, mentre Labiè, deioxant els bagatges a Agedíncum, es dirigeix a Lutècia, actualment París. Allí, mitjançant un estratagema, aconsegueix burlar les tropes de Camulogen, tot i que els gals cremen la ciutat.

Es coneix que Cèsar ha hagut de retirar-se de Gergòvia i que els edus finalment s’han revoltat. Fins i tot es fa córrer que el general fuig en retirada cap a la Gàl·lia Narbonense. Labiè, que es trobava entre els bel·lòvacs, les tropes de Camulogen i el cabalós Sèquana, entaula combat amb Camulogen i els parisis, els derrota i els mata; després torna a Agedíncum, Actualment Sens, on es reuneix amb Cèsar.

La colaició de pobles gals contra Roma és total, tret dels rems, que segueixen lleials a Cèsar, i dels trèvers, que tene prou feina a defensar-se dels germànics. Vercingètorix es confirma com a cabdill. Mentre aquest demana més cavalleria i ordena cremar les collites i les masies per evitar el profit dels romans, Cèsar demana als germànics que li enviïn cavalleria  i infanteria lleugera que pugui combatre entre els genets.

Vercingètorix entaula un combat eqüestre que acaba perdent, en el qual són capturats els cabdills edus més importants. Tot seguit es dirigeix cap a Alèsia, ciutat dels mandubis. Cèsar el persegueix, acampa davant la ciutat i decideix assetjar-la.

En una plana davant Alèsia s’entaula un altre combat eqüestre que els gals tornen a perdre. Aquella mateixa nit Vercingètorix envia la resta de cavalleria a cercar reforços, reclamant la presència de qualsevol home que pugui empunyar una arma. a continuació raciona el menjar dels assetjats.

Cèsar estableix una doble línia de fortificació per evitar que els assetjats fugin de la ciutat i per impedir que hi entrin tropes de reforç. Mentrestant els gals decideixen reunir part de les tropes de cada nació, aplegant dos-cents quaranta mil soldats d’infanteria i vuit mil de cavalleria, que es dirigeixen a Alèsia. mentre els assetjats fan una assemblea on es plantegen alguna acció de canibalisme per poder sobreviure, arriben els reforços externs. Animats per això, intenten trencar les fortificacions romanes des de dins alhora que les tropes d’auxili ho intenten des de fora. Hi ha combats de dia i de nit, però els gals no aconsegueixen trencar les línies romanes. En una darrera acció intenten fer-ho en un punt de la fortificació que consideren més dèbil: l’intent acaba en derrota. Vercigètorix s’ha de rendir. Cèsar es reserva els presoners edus i arverns per mirar de recobrar la lleialtat de les dues nacions. De la resta de presoners en dóna un a cada soldat com a botí. Efectivament, els edus i els arverns es rendeixen i Cèsar els trona els vint mil presoners. Les legions es disposen a passar l’hivern i Cèsar es refugia a Bibracte. A Roma es fa una cerimònia d’acció de gràcies que dura vuit dies.

Guerra de les Gàl·lies. Llibre VI. ESDEVENIMENTS DE L’ANY 53 aC

Cèsar reuneix més legions per tal d’impressionar els gals. En demana una a Pompeu que la hi envia des de Roma. Els trèvers amb Ambíorix estan unint altres nacions a la revolta. Abans d’acabar l’hivern, Cèsar pren la iniciativa i amb quatre legions obliga els nervis a rendir-se. A continuació, fa tornar les legions als quarters d’hivern.

Quan comença la primavera, convoca l’assemblea dels gals i, en veure que no hiacudeixen els sènons, el carnuts i els trèvers, es dirigeix contra les dues primeres tribus, que es rendeixen. A continuació marxa contra els menapis, un possibloe suport dels trèvers, i els obliga a rendir-se. Mentrestant, Labiè, mitjançant un estratagema, atreu els trèvers a un lloc desfavorable i els venç.

Aleshores Cèsar decideix castigar els germànics a causa del suport que han donat als trèvers. Fa construir un pont sobre el Rin i passa a l’altra riba, on s’assabenta que, en realitat, han estat els sueus els que els han donat suport. En aquest punt de la narració s’aprofita per fer una descripció dels costums dels gals i dels germànics, de les seves classes socials i de la religió gal·les, i uns apunts sobre geografia i zoologia de la Germània.

Cèsar, en saber que els sueus s’han amagat, torna a passar el Rin, talle el pont i encalça Ambíorix, que aconsegueix fugir. Catuvolc se suïcida. A continuació el general fa cap a Aduàtuca, la fortalesa dels eburons, on encara queden restes de l’estada de Tituri i Aurunculeu, cosa que li estalvia feines de fortificació. Hi deixa una guarnició sota el comandament de Quint Tul·li Ciceró, tot acordant tornar-hi al cap de set dies per repartir el blat als soldats. Tot seguit divideix l’exèrcit en tres parts: una va a combatre a la zona de la costa atlàntica propera als menapis; l’altra l’envia contra els aduàtucs i la tercera, l’envia a les Ardenes on diuen que s’ha amagat Ambíorix. Acorda tornar al cap de ser dies, que és quan cal repartir el blat als soldats. Per no posar en perill els soldats, convida els pobles fronterers a devastar el territori dels eburons, amb el compromís de deixar-los el botí que aconsegueixin. Aleshores els sugambres, un poble germànic de l’altra riba del Rin, acudeixen també a saquejar el país dels eburons, i, assabentats que els bagatges den l’exèrcit romà són a Aduàtuca vigilats per un contingent molt minso, decidixen apoderar-se’n.

Ciceró, al setè dia, deixa sortir del campament una columna de soldats, amb assistents i atzebles per anar a segar uns camps pròxims. Aleshores els germànics ataquen per sorpresa el campament, la defensa del qual és organitzada per un veterà primipil malalt que s’hi ha quedat. Els soldats, en sentir la cridòria de fora estant, tornen enrere. Uns quants intenten defensar-se ndes d’un turó proper però són anihilats. Els veterans, en canvi, fan una formació en tascó i aconsegueixen entrar al campament sans i estalvis. Els sugambres, veient que no podran apoderar-se del botí romà, retornen al seu territori, deixant enrere un campament aterrit. Quan Cèsar, torna, saqueja i crema els poblets i les cases dels voltants i mata bestiar.Ambíorix aconsegueix fugir altra vegada.

En l’assemblea de gals, Cèsar condemna a mort Acó, responsable de la revolta sels sènons i dels carnuts. Deixa hivernant les legions i marxa a Itàlia.

Generalització de la planta rectangular

El pas de la planta circular a la rectangular suposa una autèntica revolució mental que correspon a una nova visió del món. La planta circular limita un espai acabat, que molt dificilment és susceptible d'ampliar-se. Aquest tipus de planta porta a un carreró sense sortida: si es volen engrandir els espais no es pot fer res més que construir al costat noves edificacions del mateix tipus. La planta rectangular permet adjuntar pràcticament sense límits l'espai domèstic sense que la comunicació interna entre dos murs units un a l'altre en tota la seva longitud faci perillar la solidesa del conjunt. L'espai rectangular és en teoria extensible fins l'infinit. En aquest cas cada mòdul o espai és a l'hora independent i part integrant d'un conjunt més gran.

Aquesta nova concepció correspon també a una nova manera de construir, que passa per l'abandonament de les unitats semiexcavades, que contribuïen a materialitzar els límts d'un espai finit. Es parets de les fosses constituïen de fet una separació i un aïllament més que no pas un suport per ala coberta. A les construccions rectangulars, els murs són veritables suports i s'eleven des del sòl, i això va suposar un important problema tècnic a resoldre: la unió de dos murs perpendiculars. La solució va consistir en la utilització d'elements fabricats (els maons) o escairats (pedres), disposats de tal manera que a l'evitar les superposicions en les unions actuaven els uns amb els latres a manera de roforços que contribuïen a l'estabilitat de l'element sustentador (mur) i a la solidesa dels seus respectius punts d'unió (l'angle de dos murs).

De manera senzilla podríem dir que es tracta de la invenció de l'alabanyileria. Els elements emprats en aquesta nova tècnica de construcció són de dues menes: la pedra, en forma de blocs seleccionats i tallats, i la terra en forma d'adobs moldejats o modelats.

En el cas de les cases circulars, les cobertes reposen, molt sovint, sobre pilars o pals, procediment que deixa de ser imprescindible en els recintes rectangulars, excepte quan és necessari cobrir espais la logitud dels quals supera els 3'5 – 4 m. La tàpia, que en cas de cases de planta circular servia sobretot per a reomplir l'esquelet de fusta, va utilitzar-se també per les cases rectangulars, tot i que en aquestes va ser l'adob el material més utilitzat.

Organització col·lectiva de l'espai habitat.

La superfície ocupada no suposa un augment significatiu. Es situa a l'entorn a una hectàrea, i un màxim de 2 a 3 hectàrees. Però sí qie hi ha una generalització col·lectiva de l'espai. Des del santuari a l'espai obert de vocació eminentment pública, vinculats a una funció comú dels edificis. La posició d'aquest espai pot ser central o perifèrica , amb un tractament del sòl específic: terra batuda, paviments de còdols. La disposició de les cases també reflecteix una organització col·lectiva. L'espai buit residual que es deixa entre les cases actua com la perllongació de cadascun dels espais domèstics individuals: llars, zones de talla, instal·lacions d'elements de molta, ...) I el sòl pot haver rebut també un tractament anàleg al dels espais buits.

Miners de l'or a Egipte

L'explotació de les mines estava cuidadosament organitzada. Primer que tot un equip de prospectors especialitzats (sementiu), capitanejats per un director i acompanyats d'un escriba , recorria el desert a la recerca de llocs on extraure or. Un cop localitzats informava al seu superior a Núbia, el qual havia d'assegurar-se que el lloc era accessible, la qualitat de l'or era acceptable, i hi havia suficient aigua per abastir a animals, homes i a les tasques del rentat de l'or. Si tot era favorable, s'emetia un informe que s'enviava a la cort per tal que ho aprovés i es comencessin els preparatius per l'expedició.

A la cort es reunien els obrers especialitzats, que portarien amb ells les seves eines, i altres càrrecs de responsabilitat, com els “encarregats de l'or” i els “escribes comptadors d'or” que calia que pesessin i enregistressin el metall trobat, i els “encarregats dels treballadors de l'or”, els funcionaris que havien de supervisar els miners. Els carros que tiraven les ases recorrien la ruta dels desert a través dels oasis en comptes de fer-ho pel Nil. Mentre a Núbia es reclutaven els treballadors que farien la feina més dura.

Ja a la mina, els homes s'allotjaven prop del lloc de treball, en cabanes de pedra, anomenades “les cases dels miners” o “cases de la ciutat dels treballadors d'or”. Alguns també podien instal·lar-se en uns coberts temporals, on guardaven les seves eines i que els serviria d'allotjament mentre no s'esgotesin els filons. També es disposava un guàrdia que controlava i vigilava el lloc i als propis treballadors davant l'amenaça dels lladres . Una de les unitats la formaven els “caps dels arquers de l'or”, homes reclutats a Núbia i molt considerats per les seves habilitats militars. La pena més lleu pels robatoris a les mines era de cent assots o retornar vuit vegades la quantitat robada.

Indubtablement el treball a les mines era extraordinàriament dur. Primer calia perforar la roca per obrir els túnels i pous, alguns de fins a cent metres de profunditat; encavat era necessari estabilitzar aquestes cavitats perquè no es desplomessin damunt dels obrers. Els miners es veien obligats a treballar a la gatzoneta o be suspesos en cordes durant moltes hores, tan sols amb el llum d'una làmpada d'oli. Així iniciaven l'extracció del quars aurífer, fent servir eines de fusta, dolerita i coure. Si la beta de quars aurífer es detectava a molta profunditat (a partir de trenta metres), es feia notar la manca d'oxígen, pel que era necessari practicar conductes de ventilació. A l'interior de la mina, els picapedrers disposaven d'aigua potable que guardaven en bots. Amb aquestes difícils condicions de treball, no és d'estranyar que la força de treball la formessin beduins acostumats al clima, presoners i criminals, i que tots ells estiguessin fèrriament vigilats per personal egipci.

La roca que s'extreia de les mines es matxacava en morters de pedra, una primera trituració de la que, sembla ser, se n'encarregaven homes adults. Encavat els fragments es molien colpejant-los amb boles de pedra dura al damunt de lloses planes, fins a polveritzar-les complertament. D'aquesta feina solien encarregar-se'n dones i probablement nens. Tot seguit el material es rentava al damunt d'una llosa inclinada amb una petita canal al centre. Les partícul·les d'or s'enfosaven a l'aigua i s'adherien a la llosa, mentre que la pols de quars era arrossegada per l'aigua per l'endidura. El rentat es feia al peu de l'explotació, però si no hi havia suficient aigua (en feia falta molta) el mineral es traslladava a algun punt proper a la riba del Nil.

Si l'or extret tenia moltes impureses era necessari refinar-lo. Per aquesta feina calia escalfar-lo i moldre'l en morters i després sotmetre'l a un altre rentat. Els egipcis rarament obtingueren or de 24 quilats. Gairebé sempre estava barrejat amb plata i coure en distintes proporcions; el que consideraven or pur tenia en realitat un setanta-cinc per cent d'or i un vint-i-cinc per cent d'altres metalls.

El metall es gurdava en bosses de cuiro roig i es portava al “comptador d'or” perquè el pesés en una balança, el contrapès de les quals eren unes peces amb el símbol de l'or. Tot aquest procès es duia a terme davant dels “escribes comptadors d'or”, responsables d'enregistrar el metall extret i que especificaven el tipus d'or que es guardava a les bosses: en brut, refinat, en pepites, en pols... Quan la quantitat era elevada, es portava a través del wadi fins la riba del Nil, on es pujava als vaixells per dur-lo a la cort.

Un cop l'or arribat a Egipte, tan sols quedava fondre'l als forns, a una temperatura no inferior a 1.064 ºC, i bolcar-lo damunt dels motllos per així obtenir els lingots. Tot seguit el material es refinava i es dividia en porcions més petites o en fines làmines que podien ser treballades al foc.

El sacerdoci de les dones a l'Antic Egipte i el poder del sacerdots

Les dones no estaven excloses de la vida religiosa. En els temples dedicats a deeses, les sacerdotesses (normalment filles d'eclesiàstics o dames de classe alta) també podien oficiar ritus i ofrenes. Com en el cas masculí, la primera sacerdotessa era l'esposa del faraó, després hi havia la supervisora de l'harem, la mare del faraó, la nodrissa del faraó, les sacerdotesses pures i finalment les cantants i ballarines.

Gradualment, el poder de la casta sacerdotal va anar augmenatant durant l'Imperi Mitjà (2040-1786 ane), moment en què es va produir un traspàs de poder del clergat d'Heliòpolis a la ciutat de Tebes (Luxor), i així es va establir el culte a Amon. Va ser aleshores quan el càrrec principal del sacerdoci femní esdevingué el de la divina adoradora d'Amon, que solia ser la filla del sume sacerdot  i que posteriorment passaria a ser el càrrec de la filla del faraó. El faraó Akhenaton va intentar posar fi al culte a Amon i va suprimir els privilegis del clergue dedicat a servirlo, però quan va morir els sacerdots d'Amon no solament van recuperar els seus antics privilegis i poder sinó que els van incrementar exponencialment.

Bona part dels tresors egipcis van començar a ser gestionats per la casta sacerdotal d'Amon: posseïen tres quartes parts del total de terres d'Egipte, el 90 % dels seus vaixells i el 80 % dels seus tallers.

Així mentre un temple local de poca importància com el dedicat al déu Anubis al Faium disposava de sis sacerdots permanents, al temple d'Amon a Karnak n'hi treballaven uns 80.000, més tot el seguici de treballadors que els seguien entre criats, escribes, secretaris i majordoms.

En els segles següents el seu poder només va anar en augment i, malgrat la subordinació al faraó, a vegades van arribar a desafiar l'autoritat