Guerra de les Gàl·lies Llibre IV. ESDEVENIMENTS DE L’ANY 55 aC

Els pobles germànics usípets i tencters creuen el Rin empesos pels sueus, una nació bel·licosa que havia sotmés els pobles del seu voltant. Aquests dos pobles ocupen el país dels menapis, a la riba esqurra del riu. Animats per la seva presència, algunes nacions gal·les conviden els germànics a entrar en el seu territori per combatre els romans. Cèsar, que ho sap, convoca una reunió de cabdills gals i els demana que contribueixin amb la cavalleria a les legions romanes per enfrontar-se als germànics.

Aquests li enien una ambaixada per explicar-li que han travessat el Rin pressionats pels sueus; si Cèsar els concedeix un territori o els dóna el que han conquerit per les armes, seran els seus aliats. Cèsar els respon que no és just que ocupi la Gàl·lia qui no ha pogut defensar els seu propi territori. No hi ha terra per a tanta gent, però els ofereix de quedar-se al país dels ubis, que li han presentat queixes contra els sueus. Els germànics van donant llargues a la seva resposta a l’acord fins que, en una ocasió propícia, ataquen la cavalleria romana i, després de fer un carnatge, la posen en fuga. Al dia següent, els capitostos germànics es presenten davant Cèsar per disculpar-se; Cèsar els reté, com havien fet els vènets, als quals havia castigat tan durament, amb els emissaris romans, i a continuació ataca el seu campament. Durant la lluita, les dones i els nens intenten fugir, però Cèsar envia la cavalleria contra ells. En veure la matança, l’exèrcit germànic fuig i és atacat quan intenta passar a la riba dreta del rin. Cèsar deixa en llibertat els retinguts al campament, però aquests decideixen quedar-se amb ell.

Per atemorir els germànics i ajudar els ubis que li ho havien demanat, Cèsar reconstrueix un pont sobre el Rin, hi fa passar les legions i després d’estar divuit dies en zona germànica retorna i destrueix el pont.

A continuació decideix travessar el canal de la Mànega i desembarcar a Britànnia, des d'on arriba ajuda als pobles gals de la costa oceànica. Fa construir vaixells, signa la pau amb els mòrins i envia legats Quint Tituri Sabí i Luci Aurunculeu contra els menapis. S'informa de les característiques de l'illa mitjançant comerciants que coneixen Britànnia i, a més, hi envia un vaixell de reconeixement. Finalment l'expedició parteix, però té un desembarcament difícil per l'atac dels enemics i la poca perícia marinera. Les marees i una tempesta destrossen moltes naus i Cèsar es veu obligat a reparar-les, cosa que aprofiten els britans per atacar-lo. Finalment, els britans són vençuts i Cèsar torna al continent. Mentrestant, els legats Cota i Aurunculeu han devastat el territori dels menapis, que s'han amagat al boscos. A Roma es decreta una cerimònia de súplica durant vint dies.

Casta sacerdotal a Egipte

La casta sacerdotal de l’antic Egipte es regia per unes normes molt estrictes que tenien com a objectiu complaure els déus. Durant segles, tant homes com dones van exercir les funcions religioses que delegava el faraó, fins que van acumular prou poder per desafiar la seva autoritat.

Els anomenem sacerdots per comoditat, tot i que, en realitat els sacerdots egipcis tenien poc a veure amb el que nosaltres entenem per capellans. No feien de missatgers de la veritat revelada, perquè aquesta a l’Antic Egipte impregnava tots els àmbits de la vida quotidiana i es transmetia de pares a fills, de genració en generació. Tampoc els sacerdots eren predicadors que miressin de convertir o guiar a ningú en el “bon camí” ni feien sermons a la població dins el temple. D’entrada l’accés al temple estava complertament restringit, i segon no calia convertir ningú perquè ningú dubtava de l’existència de la vida eterna i dels mèrits que calia fer per gaudir-ne.

En canvi, és impossible concebre l’Antic Egipte sense la seva casta sacerdotal, que al llarg del temps va anar adquirint diverses funcions i graus de rellevància. Els sacerdots egipcis eren literalment “els servents de Déu”, com s’anomenaven a si mateixos, i la seva funció primigènia consistia a fer rituals i ofrenes a les divinitats. Eren considerats imprescindibles perquè mantinguessin la Maat, l’ordre en l’Univers. Els rituals i ofrenes sempre es feien en nom del faraó, considerat el “primer sacerdot”, l’únic que tenia dret a comunicar-se amb les deïtats. Però el nombre de déus del panteó egipci era gran i encara ho era més el nombre de temples dedicats a cada deïtat, de manera que, per raons òbvies, era impossible que el faraó pogués venerar cada dia totes les deïtats de tots els temples. Així va ser com es va estipular que el faraó pogués delegar aquesta funció en el Semme Sacerdot i el seu seguici.

La casta sacerdotal estava altament gerarquitzada. El lloc que s’ocupava en aquesta jerarquia determinava els espais que cada sacerdot podia accedir del temple. Al sancta santorum, el lloc on es guardava l’estaàtua sagrada del déu, només hi podia entrar el sacerdot de rang més al: el summe sacerdot.

Per sota del summe sacerdot, també denominat primer servidor o profeta, hi havia el segon servidor. Aquest era l’administrador de les propietats del temple, dels tallers, dels magatzems on es guardaven els obsequis per al déu i els botins de guerra dedicats al temple. Amb l’ajuda del tercer i quart servidor, tots tres supervisaven els caps dels escrives, els soldats i els pagesos, i també els graners on es guardaven el blat i l’ordi de les seves terres. Tancaven aquesta petita elit “els sacerdots especials”, entre els quals també hi havia els encarregats de cantar els textos rituals, sovint acompanyats d’una arpa. Aquests s’elegien enttre els fills de les famílies més pobres, als quals la vida al temple els oferia seguretat i una millora substancial en el seu nivell de vida.

Certament la professió de sacerdot no solament significava gaudir de cdert estatus i tenir les necessitats cobertes. A redós del temple, es vivia protegit dels perills externs. No és estrany, doncs, que els sacerdots conformessin amb el temps una societat closa, en la qual només hi podien accedir uns pocs, que gairebé sempre eren familiars dels sacerdots. Quan un sacerdot moria, el succeia el seu fill. Només quan no hi havia hereu o aquest no era un candidat adequat, s’elegia un jove aliè a aquesta casta, normalment fill d’un pare que hagués beneficiat el temple d’alguna manera. Ja més a l’Imperi Mitjà consta la compra de joves per a l funció sacerdotal, com a darrer mètode d’incorporar novicis.

Guera de les Gàl·lies Llibre III Esdeveniments de l’any 56 aC

Galba, legat de Cèsar, va a passar l’hivern amb les seves tropes a la zona dels Alps suïssos, on és atacat pels pobles alpins prop d’Octodur. A punt de ser anorreat pels gals, aconsegueix finalment salvar-se i va a passar l’hivern a la Narbonense. Cèsar creu que la Gàl·lia està pacificada quan, de sobte, torna a esclatar la guerra mentre ell és a Il·líria. Els pobles de la zona de la Bretanya francesa es rebel·len contra Cras i rtenen els emissaris que aquell els ha enviat. Cèsar, en saber-ho, ordena fabricar un estol de naus i es reuneix amb l’exèrcit. En la llista de causes que aporta Cèsar per la campanya que comença contra els pobles de la costa oceànica, afegeix que els gals són amants de les revolucions, i renuents a perdre la seva llibertat. Per tal d’impedir que més pobles gals s’uneixin a la rebel·lió, divideix l’exèrcit i l’envia a diversos punts de la Gàl·lia.

                Es descriu la costa atlàntica i les vies de la regió, així com la descripció de les naus que usen els gals, comparant-les amb les romanes i subratllant-ne els avantatges per navegar per l’oceà. Cèsar pren bona nota d’això per a futures experiències.

                S’endega un combat naval. Els vaixells romans estan en desavantatge perquè són més baixos i menys resistents; tanmateix, amb uns garfis els romans enganxen els pals i vergues dels vaixells enemics, en destrossen el velam i aborden les naus, convertint el combat en una lluita “terrestre”. Amb l’ajut d’una sobtada encalmada dels vents, aniquil·len l’estol gal. Els vènets i els seus aliats es rendeixen. Cèsar els castiga severament per no haver respectat els emissaris: mata tot el senat i ven la resta com a esclaus. Mentrestant a la regió de l’actual Normandia, Quint Tituri Sabí aconsegueix provocar amb enganys l’atac dels gals i vèncer-los. Les altres tribus es rendeixen perquè segons Cèsar, si bé els gals són d’esperit guerrer, no tenen un caràcter fort i resistent a les derrotes. El jove Publi Cras, a l’Aquitània, derrota els sociats. En saber aquest fet, algunes nacions aquitanes s’uneixen i convoquen guerres fins i tot d’Hispània. Cras els venç i s’apodera del seu campament. Queden amb vida nomé suna quarta part dels aquitans i càntabres. Les altres nacions es rendeixen.

                Cèsar torna a creure que la Gàl·lia està pacificada tret d’algunes nacions belgues, situades entre el que ara és Normandia i Bèlgica. En la lluita, aquestes tribus usen una tàctica semblant a la de guerrilles, amagant-se al bosc després de cada cop. A la vista d’això, Cèsar ordena talar els arbres i amuntegar-los a banda i banda de les tropes a manera de protecció. Quan està a punt de fer-se amb la reraguarda gal·la, les tempestes el fan desisitir-ne, i retira les legions al campament d’hivern, no sense haver indendiat pobles i cases.

Guerra de les Gal·les: Any 57 aC. Campanya contra els Belgues

 

            De seguida que Cèsar arriba al seu territori, estableix una aliança amb una de les tribis, els rems, que l’ajuden al llarg de la campanya, juntament amb un grup d’edus. Els belgues s’apleguen per lluitar contra Cèsar i assalten Bíbrax, ciutat dels rems. Cèsar acudeix en ajut de la vila i derrota els belgues que decideixen canviar d’estratpegia: tornar cada poble al seu territori i acudir només quan un d’ells sigui atacat. Cèsar assetja Noviodúnum, la fortalesa dels suessions, i ataca Bratuspàncium, fortalesa dels bel·lòvacs; ambdues ciutats acaben rendint-se i els seus habitants són perdonats.

                La guerra més important és la que fa contra els nervis, el poble més ferotge de tots. La batalla és molt dura per als romans, i fins i tot Cèsar ha de lluitar en primera línia. Finalment, els nervis són derrotats. De sis-cents senadors nervis només en queden tres, i de gairebé seixanta mil homes que podien portar armes, cinc-cents; Cèsar perdona i protegeix els supervivents. La seva actitud és totalment diferent amb els aduàtucs, els quals, fent veure que es rendeixen, acaben per atacar els romans; Cèsar ven els cinquanta-tres mil supervivents coma esclaus. Acabada la campanya, estaciona les legions en els quarters d’hiverns i marxa a la Gàl·lia Cisalpina. El senat romà, en saber les seves gestes, decreta una festa de súplica durant quinze dies.

Guerra de les Gal•lies. Any 58 aC: Campanya contra els Helvecis

Els helvètics, a la recerca de millors terres, decideixen passar per la provincia romana de la Gal•lia Narbonense, després de demanar permís als romans. Cèsar encara és a Itàlia, i no té prou efectius per enfrenta-s'hi, per la qual cosa durant quinze dies demora la resposta – que finalment serà negativa. Els helvecis decideixen aleshores passar a través del territori dels sèquans i dels edus. El general, a la vista de la seva proximitat al territori de la província romana i amb l'excusa que els edus li han demanat ajuda contra els helvecis, ataca aquests mentre creuen el riu Saona. Després que ha anorreat una quarta part de la nació, que encara no ha creuat el riu, els helvecis li envien una ambaixada manifestant-li la voluntat d'ocupar el territori que vulgui concedir-los, però no rebutjant la guerra si no accedeix a la seva petició. Cèsar i els edus continuen les hostilitats contra els helvecis i els derroten a prop de la ciutat d'Autum. Després de la seva rendició, els fa tornar al seu país per usar-los com a contenció dels germànics; tanmateix, abans acaba amb uns sis mil homes que havien mirat de fugir d'amagat; dels tres-cents seixanta vuit mil helvecis que havien sortit del país, només hi tornen cent deu mil.

A continuació, els edus i els sèquans li demanen protecció contra els germànics del rei Ariovist, al qual havien cridat els mateixos gals que mantenien lluites internes. Cèsar demana entrevistar-se amb ell ja que, durant el seu consolat, el rei havia estat nomenat amic de Roma, però Ariovist es nega a desplaçar-se i, quan finalment ho fa, rebutja renunciar a les seves conquestes. Cèsar ocupa la ciutat sèquana de Besançon i es prepara per a la guerra, quan els romans són víctimes del pànic envers els germànics. El discurs de Cèsar per animar-los acaba quan aquest declara la seva intenció d'atacar els germànics ni que sigui només amb la desena legió en la qual confia. Això infon valor a tothom. Després de diversos movimets tàctics per ambdós bàndols, a la batalla final, els romans guanyen clarament. Hi ha un gran carnatge, però Ariovist fuig creuant el Rin. Cèsar deixa instal•lades les legions en els quarters d'hivern i va a la Gàl•lia Cisalpina per dedicar-se a l'administració de les províncies.