Terres Públiques a la Roma arcaica

Els principals problemes de Roma al s. III aC eren les terres, els deutes i els drets polítics dels plebeus. Les terres i l'endeutament van ser en tot moment un dels motius de la lluita política del món grecoromà. Els esforços de la plebe responien essencialment a una lluita contra l'opressió soferta per una nombrosa classe de camperols pobres que es trobaven sotmesos als rics. El seu domini es basava en el control dels grans latifundis; d'altra banda la reduïda dimensió de les parcel·les de la majoria dels camperols hauria estat la causa de l'endeutament dels pobres i de l'estat de servitud al que es van vuere reduïts.
La peculiar forma de possessió de la terra propia de l'ager publicus provocava el descontentament dels plebeus i venia determinat pel fet que les terres públiques, de les que depenien per sobreviure, eren controlades i ocupades amb caràcter permanent per les famílies més riques i llurs clients. La plebe exigia que les terres acabades de conquerir fossin repartides en parcel·les que poguessin convertir-se en propietat privada dels seus beneficiaris (assignatio viritana) i que deixessin de pertànyer a l'estat i per tant deixessin de ser objecte d'usurpació dels rics. També es reclamava que fos limitada legalment l'extensió de l'ager publicus que cada pater familias podia ocupar i el nombre d'animals que hi podien pasturar (lleis Licinio Sexties 367 aC). L'objecte d'aquesta legislació era que els plebeus pobres tinguessin alguna mena d'ager publicus. Tot i que no hi ha testimonis que abans d'aquesta data hi hagués legalment una negació d'ocupar l'ager publicus a la plebe, és bastant probable que fos això el que passés a la pràctica.

Els banquets

El banquet entre homes constitueix una activitat important, perfectament referenciada en els poemes èpics, que ocupava una gran part del temps i consumia gairebé tots els recursos que els proporcionava l’excedent. Però a través d’aquesta generositat obtenien suports per les actuacions que els permetien tornar a acumular riqueses i reafirmar l’estatus personal. Mantenien una àmplia xarxa de contactes i obligacions, amb una mobilitat bastant considerable. Aquesta mobilitat era possible perquè existia una hospitalitat que imposava l’obligació sagrada d’oferir hospitalitat a tot individu de la seva classe que anés a visitar-lo. Aquestaq xarxa es reafirmava amb l’intercanvi de regals que donaven honra a ambdues parts i suposava una expressió matwriaql de la relació i obligació personal existent entre individus.

Els banquets constituïen un element important de la vida quotidiana dels cercles nobiliaris. El sopar era un dels moments culminants de la vida social a Roma: elmenjar, la beguda i la companyia garantien l’èxit. Un esmorzar a corre-cuita i un dinar una mica més consistent pero que no participava de formalismes, convertien el sopar, el darrer àpat del dia, en el més reposat i més susceptible de ser compartit i gaudit amigablement. Es realitzava al capvespre, encavat de tornar de les termes i es perllongava fins que ja era nit.

Amb els sopars es captaven vots, deutes i favors. També era la manera amb què els senadors i els patricis recaptaven ciutadans (clients) que els havien d’acompanyar rere les lliteres portades per esclaus a través dels carrers de Roma fins el Fòrum, els banys o els edifics públics, donant testimoni de poder i influència.

En els banquets podien trobar estímul i satisfacció tots els sentits dels comensals, especialment en el cas dels lliberts enriquits, antics esclaus que protagonitzaren les escenes més destacades de plaer sense mesura.

Els romans no utilitzaven coberts per a menjar, això portava que els aliments fossin trinxats abans de servir-los. Però a les taules de persones més acomodades, arribaven els animals cuinats sencers, per deleitar la vista abans que el gust i fer ostentació de servidumbre especialitzada en aquest servei.

La taula congregava al patró i els seus distingits clients i amics. Al seu entorn es vertebrava una piràmide que començava pel patró i el convidat d’honor, si hi havia sort solia ser mésinfluent que el propi patró i a qui es reservava el lloc més distingit, i encavat, amics per donar conversa, i clients per omplir els buits dels tres llits del triclinium en que els comensals es reclinaven per sopar. Als seus peus es situaven els esclaus que havien escortat els convidtas fins la casa. Al davant dels llits tan sosl queda lloc pels esclaus de servei: cambrers uniformats, mestres de sala que donen ordres, trinxants que tallen el rostit, cuiners orgullosos que desfilen precedint un plat de magistral presentació, escanciadors de vins, nans fent bufonades, ballarines, acròbates, equilibristes, recitadors de poesies, actors, ...

Aristocràcia romana

L’arribada dels grecs a Itàlia va tenir unes profundes repercussions sobre la vida social, econòmica i cultural de les comunitats nadives. L’helenització d’Etrúria va començar al segle VIII i va exercir una influència fonamental sobre els canvis estructurals que van produir-se durant el període orientalitzant, i en especial sobre la formació de l’ordenament aristocràtic. No hi ha la seguretat de si el contacte amb les colònies gregues fou la causa de l’estratificació social i de l’aparició de l’aristocràcia a Itàlia, o si tan sols accelerà un procés que hauria acabat per produir-se a la llarga. Del que no hi ha dubte és que la influència grega va ser molt important a l’hora de configurar la societat aristocràtica d’Itàlia i proporcionar-li un model cultural amb qui identificar-se.

Aquesta aristocràcia de la Grècia arcaica es caracteritzava per les seves manifestacions culturals i el modus de vida. La pertinença a la classe noble era qüestió de rang i d’honor i anava associada a un seguit de valors i activitats ben definits. Els aristòcrates grecs arribaven a la posició d’honra perquè l’heretaven o perquè ostentaven certa preeminença, especialment en la guerra. La simple riquesa era menys important que no pas els mitjans pels que s’arribava o en els que es gastava. L’etnia aristocràtica exigia una despesa notable i un estil de vida ostentós. L’honor i el prestigi es reafirmaven mitjançant el mutu reconeixement i una interacció constant. Entre els mecanismes d’afirmació ocupava un paper primordial el banquet, l’hospitalitat i l’intercanvi de regals.

Bronze final. Sistema cultural religiós

La societat emergent a la darreria de l'edat del bronze tenia components ètnics de vell fons cultural, visibles des del primer neolític, juntament amb elements nouvinguts de la tradició cultural dels “camps d'urnes”, i al final del període, amb influències procedents del món cultural de la costa sirio-palestina i les illes de l'Egeu. Es tracta doncs d'una barreja de la qual resulta molt difícil individualitzar-ne els elements.

La tradició religiosa del vell fons neolític era una tradició icònica (venus i petites estatuetes d'alabastre) de divinitats femenines del tipus deesa Mare. Els elements que constitueixen el tronc central del sistema religiós d'aquesta època, la concepció que tenien d'allò que és sobrenatural, dels sistemes d'intermediació entre els humasn i aquests éssers sobrenaturals, els intermediaris entre esperits i déus amb la resta de membres de la comunitat, de la litúrgia propiciatòria que se'n derivava i els espais sagrats.
Es desconeixen les formes de l'encarnació i de la naturalesa dels éssers sobrenaturals. No sabem si eren tots atropomorfs o bé n'hi havia de zoomorfs. L'escassetat de representacions porta a concloure que la creença era en éssers sobrenaturals no encarnats. Forces de la Natura, esperits dels elements (airem aigua, foc ...). Esperits, manifestacions dels esperits, i els esperits són multiformes, immaterials, abstractes. Es vinculen a la llum, el foc, a l'aigua, al vent, als raigs del sol, a la brillantor de la lluna, al moviment del mar, al creixement de les plantes, al llamp, al tro, ...Hi ha tants esperits com conceptes materials es manegen. En les societats amb un sistema religiós Animista els esperits estan per tot arreu.
El sistema religiós no té una jerarquia d'esperits, sinó que reposa en una mena d'igualtat de rang. No hi ha experts sacerdots-intermediaris entre els éssers sobrenaturals i els humans, intermediadors a temps complert. Disposen d'especialistes a temps parcial, el poder dels quals es basa en el prestigi adquirit, en la capacitat d'invocar i convocar determinades forces sobrenaturals, en l'eficàcia com a remeiers, en les reconegudes virtut d'endevinaires, en el coneixement exhaustiu de les herbes i productes guaridors. Aquests intermediaris són xamans, bruixots o remeiers, però no sacerdots. Són els que decideixen els rituals, que poden ser de moltes maneres: d'invocació, de conjura, d'expulsió o de petició. I aquests rituals són practicats en el si de petites comunitats, sols amb la presència dels individus implicats. Exceptuant les invocacions col·lectives contra epidèmies, malures de la vegetació o dels animals Aquests intermediaris no són ni més rics ni més poderosos que la resta del grup. El seu poder es manifesta mitjançant elements simbòlics (un collaret, una destral, una joia determinada). És el prestigi qui els confereix l'autoritat.
Els rituals i llocs sagrats són molt difícil de conèixer perquè no solen manifestar-se en temples ni en espais especials. A les forces naturals se'ls invoca o conjura en l'indret on estan, ja sigui una font, una cova, un riu o el mar. Per això les coves segueixen sent no sols llocs d'habitació o d'enterrament, sinó també llocs sagrats on habiten determinats esperits. Aquests rituals estan vinculats a la idea de sacrifici, és a dir a la destrucció d'una part dels productes de la terra, des dels fruits a animals en honor de les divinitats de les quals s'espera algun tipus de complicitat i d'ajuda.
Amb el temps els contactes amb altres cultures els portaran a introduir cultes més més propis de religions antropomorfes. Les transformacioins dels sistemes culturals i religiosos de les societats tradicionals de l'edat del bronze en altres nous que incorporen cosmologies basades en panteons divins, antropomorfos o zoomorfos.

Bronze. Estancament tecnològic

Els vaixells de vela apariexen per primer cop representats abans de l'any 3000 aC en monuments egipcis, tot i que es tracten de naus estrangeres. El poder del vent i la vigorositat dels bous ja estaven sota el servei de l'home.

Tots els invents fonamentals van ser fets abans del 3000 aC., abans que existissin riques civilitzacions urbanes i estats, amb excedents acumulats de riquesa real enlloc. Podia suposar-se que a la revolució urbana li seguiria un impressionant desenvolupament de descobriments químics i d'invencions mecàniques. Res d'això va passar. Durant els divuit segles de l'Edat del Bronze es van millorar considerablement les aplicacions dels descobriments anteriors, es van trobar noves substàncies i nous processos en relació amb la manufactura dels adornaments i articles de luxe (el vidre, buidat i moldejat, però no bufat, va ser el més important), però no van aparèixer tècniques i materials nous que satisfessin les necessitats de les masses.
L'estancament industrial va concloure tan bon punt com les eines de metall van abaratir-se i difondre, durant l'Edat del Ferro. Els minerals de ferro es troben per tot arreu. A similitud del mineral de coure, poden ser reduïts mitjançant carbó de llenya. Però el ferro no es fonia, sinó que es produïa una massa esponjosa de ferro, carbó de llenya i escòria que podia reduir-se a un liongot compacte mitjançant d'un colpejament continuat i escalfament sobtat. Es coneixia el secret de la forja del ferro, sembla ser que va ser descobert i curosament guardat per una tribud'Armènia on existeixen rics minerals. Encavat, a partir de l'any 1100 aC comencen a fabricar-se en quantitat armes i eines de ferro. S'havia divulgat el secret i difós de manera general. Com a conseqüència d'això el metall es va abaratir i va poder ser accessible a tothom per primer cop. Per això l'Edat del Ferro va iniciar una revolució industrial, tot i que les armes de ferro eren, en un començament, inferiors a les molt costoses de bronze.