Neolització a Mesopotàmia

És a Mesopotàmia on s’han trobat els indicis més antics del pas de predador a productor de la humanitat. Això significa que aprengueren a dominar el medi, a domesticar la vida natural, a fer produir la natura en benefici propi en comptes d’acontentar-se en tan sols recollir els fruits del creixement espontani. Així va ser com es desenvolupà, d’una manera desconeguda fins aleshores, la utilització de les forces de la natura i dels elements, com l’aigua, el foc, el vent, i allà van ser conduïts a la sedentarització en lloc de portar una existència contínuament nòmada.

Aquesta aventura, que s’ha dut a termen en milers d’anys, configura el veritable intereés del món Mesopotàmic. Però les etapes d’aquesta formació s’han dut a terme abans del descobriment d el’escriptura, que per altra banda és un dels resultats del procés. L’evidència de les investigacions ens fa concloure que la història dels darrers tres mil anys de la civilització mesopotàmica no és res més que una llunyana conseqüència dels canvis que es van emprendre cinc mil anys abans.

Les conquestes assolides en àmbits tan diferents com l’alimentació, el desenvolupament regional, la tecnologia s’han dut a terme de manera concomitant i no es pot separar una línia directiu de les altres. L’evolució és una totalitat en què cada fet és, alternativament, conseqüència i causa.

La primera part del període està marcada per la transformació dels caçadors-recol·lectors en agricultors-ramaders. Entre els mil·lenis X i VIII, les persones establides en la zona que s’ha convenit a anomenar Creixent Fèrtil han transformat de manera fonamental la seva manera de viure. Un context bioclimàtic molt particular, lligat a la fi del darrer període glaciar, ha afavorit aquest canvi.

Ciutats sedentàries

Entre els anys 6000 i 3000 ane, la humanitat aprén a aprofitar la força del bou i la del vent, inventa l'arada, el carro amb rodes i la barca d evela, descobreix els procesos químics necessaris per beneficiar els minerals de coure i les propietats físiques dels metalls, comença a elaborar i calendari solar precís. Així es va anar trobant habilitat per la vida urbana i tenia el camí aplanat cap a la civilització, laqual requereix de l'escriptura, del procediment de computar i de patrons fixos de mesures, com a instruments d'una nova manera de transmetre el coneixement i de ciències exactes. En cap altre periode de la istòria va ser tan ràpid el progrés del coneixmeent, ni van ser tan freqüents els descobriments de llarg abast.

Les poblacions que presenten aquestes característiques són sedentàries, però també és cert que al rerefons estan les poblacions nòmades que desenvolupen un paper fonamental, fins i tot les no documentades. Esl textos no parlen dels nòmades més que quan entren en contacte amb els sedentaris. Les poblacions nòmades han viscut durant tota l'antiguitat al costat de les sedentàries i en un estat de dependència recíproca; però les maneres de viure i de pensar eren tan diferents que les relacions no podien ser més que conflictives. Durant segles aquestes tribus són causa d'angoixa permanent per als responsables de les ciutats, amb qui caldrà lluitar, comtemporitzar, tractar com a enemic insadegables, concedir-li terres i allistar-lo a l'exèrcit. A la llarga aquests nòmades, quan intenten sedentaritzar-se, s'assimilen i s'integren a les estructures existents. Són un element essencial en la renovació permanent de les poblacions.

Nòmades de les estepes i de les muntanyes: poblacions rudes amb condicions de vida sovint difícils, eren temibles adversaris per a les poblacions establertes a les valls i a les planures que, ja que es dedicaven a l'explotació de la terra i als intercanvis comercials, no desenvolupaven les seves habilitats guerreres tant com aquests veïns. Els primers ataquen, els altres defensen les seves riqueses. Aquests van ser gairebé sempre els perdedors i així la renovació permanent de la població amb aportacions de tots els països de l'entorn.

De l'aldea a la ciutat

Al llarg del IV mil·leni ane, això és fa uns 6.000 anys, és quan s’observa la multiplicació de senyals que anuncien el pas del llogarret a la ciutat a Mesopotàmia. Quina va ser no es pot dir  amb rigor, d’altra banda és una consideració del tot irrellevant, però sí que on trobem indicis més significatius d’aquest procés és a URUK. Allà s’hi constata l’aparició d’una arquitectura monumental, l’aparició del cilindre-segell i la utilització dels primers instruments de gestió comptable (calculi). Aquests són els signes que evidencien noves condicions de la vida econòmica.

Va ser un procés complex, en el que van influir molts factors. Però, probablement van ser els avenços en el terreny agrícola els que van actuar com a principals desencadenants del trànsit a les noves formes de vida.

Fins llavors, els llogarrets neolítics generalment s'havien establert en zones muntanyoses de pluviositat garantida, on els rendiments eren escassos però segurs, a diferència del que passava en les planes al · luvials de rius com el Nil, el Tigris o l'Eufrates, que si bé eren fèrtils, patien habituals sequeres. En aquestes condicions - espai limitat i baixa producció - les aldees neolítiques no van experimentar creixements espectaculars

No obstant això, tot va començar a canviar des del moment en què la irrigació permeté explotar les planes fluvials: augmentar els excedents, van florir assentaments més grans, molts dels seus habitants es van alliberar de les tasques agrícoles de subsistència ...

En aquest període també es manifesta una altra transformació primordial: fins ara l’existència de metall no era totalment desconeguda, però és en aquest moment quan s’inicia un ús més intensiu d’aquest material; juntament amb l’or i la plata es troba, a vegdaes, el plom i sobretot el coure. La novetat té a veure en què es comença  utiltzar una aleació, el bronze, on s’hi barreja el coure amb una menor quantitat d’estany. Les seves qualitats proporcionaran a aquesta matèria una gran difusió, sobretot a la primera meitat del tercer mil·leni.

Fins a aquesta època, la pedra va ser el material amb què es van elaborar la majoria dels estris. No obstant això, ja abans s'havien utilitzat metalls com el coure per elaborar alguns objectes. Inicialment es va utilitzar la tècnica del martellejat en fred i, més tard, es va substituir per la del martellejat en calent. Però el pas decisiu es va donar quan es va aconseguir fondre aquest metall en forns a una temperatura d'uns 700 º C, i fabricar peces en sèrie amb motlles (V-IV mil · lenni a. aC). Va ser l'inici de la metal · lúrgia del coure.

La nova activitat era especialement complexa, i només va resultar viable en aquells llocs en què existia una tradició artesanal sòlida i una notable especialització del treball.

Els experts metal · lúrgics aviat van adquirir un gran prestigi social. Sabien que d'ells podia dependre la superioritat del seu poble i, possiblement, van intentar mantenir en secret aquestes tècniques.

Els artesans del metall lluïen les seves habilitats treballant l’or, la plata i el coure. Els objectes que feien eren cars perquè tot el metall que s'utilitzava a Sumer havia de ser importat.

La profunda mutació d’aquest període porta a una estratificació social més agressiva i a la vida urbana. Altres descobriments de conseqüències incalculables es situen també en aquest moment privilegiat: el torn de ceràmica que revela la necessitat d’una producció en sèrie, la roda que es converteix en un factor de desenvolupament de canvis, l’escriptura en la gestió administrativa.

És doncs en aquests moments, a la Mesopotàmia d’Uruk, on es van situant les estructures econòmiques i socials que caracteritzaran les formes de civilització.

Inicis del neolític a Mesopotàmia

Mesopotàmia entra tard al procés de neolització. En un principi tan sols les zones que la voregen en queden afectades. En una primera etapa el desenvolupmanet crucial que té lloc entre els mil•lenis XII i X i que veu com els caçadors recol•lectors es trasnformen en agricultors-ramaders. És a dir com els predadors es fan productors , es va realitzar a la zona de turons que s’extén a la base de la cadena de Tauro i al llarg de la mar mediterrània. És en aquest sector (l’anomenada “zona nuclear”) on va expandir-se, en un medi favorable, un cereal silvestre que en un començament els humans van limitar-se a recollir. Aquí està el punt de partida del procés de neolització que comprén la sedentarització dels homes i, per tant, el naixement d’un hàbitat fix i d’una arquitectura i que portarà també a la protoagricultura i protoramaderia per culminar en el naixemement de l’agricultura i ramaderia.

El canvi a Mesopotàmia es situa entre l’any 6.000 i el 5.600. És en el transcurs d’aquest mil•leni quan l’agricultura i la ramaderia es van dominant i quan comença el veritable neolític. S’observa també com de la zona nuclear s’expandeixen les noves tècniques cap a territoris nous, i entre ells, a la vall de l’Èufrates. A partir d’aquí la conca mesopotàmica s’anirà ocupant progressivament des dels turons que l’envolten i encavat anirà descendint al llarg del curs dels rius.

Fins l’any 5.000 la zona només rep influències externes, però a partir d’ara s’observa un desenvolupament vigorós i una expansió de les seves formes materials cap a les regions de l’entorn. és el moment del desenvolupament agrícola i de l’adopció de tècniques de regatge, sense le quals el progrés de Mesopotàmia no podri comprendres. Els llogarrets són sempre el marc normal de la vida humana, però es van transformant en aglomeracions més importants amb etsructures àgils.

MESOPOTAMIA, PAÍS DE L'EDÉN?

La tradició hebrea, concretament el relat bíblic i la situació que en fa dels rius Tigris i Eufrates, situa el Jardí de l'Edén a Mesopotàmia. Però aquesta localització és difícl de comprendre. La idea luxuriosa implícitament associada a la del Jardí de l'Edén, no sembla que tradueixi la realitat mesopotàmica; només al preu d'un enorme treball humà es pogueren trasnformar les condicions originals i la planura mesopotàmica arribà a esdevenir sinònim de riquesa agrícola. Però en llengua acàdia, Edinu, terme les afinitats del qual amb Edén semblen clares, designa l'estepa, amb una visió molt negativa, com espai improductiu, lloc de la vida salvatge i domini dels nòmades que apareixen freqüentment com l'anticivilització.

No és doncs pensant en la pròpia Mesopotàmia pel que els redactors del Gènesi hi col·locaren allà el jardí de l'edén. Si ens basem en un altre sentit, en el que Edén equival a delícia o plaer, podríem estimar que ells tenien en ment la imatge de prosperitat i de zones abundoses quant a recursos agraris, però costosament logrades per la humanitat, com a contrast amb la duresa de l'entorn. És comprensible que els habitants d'aquells indrets consideressin els jardins o els horts com averitables paradisos a la terra. L'aigua n'era un element sagrat