Les Valls dels grans rius

Les comunitats camperoles i ramaderes van evolucionar lentament. Algunes d'elles van viure canvis força profunds: crearen les primeres ciutats i transformaren molts aspectes de llurs formes de vida. Aquest procés ha estat denominat “revolució urbana”.

Els indrets on van aparèixer d'una forma independnet les primeres ciutats i, més tard, els primers estats, foren Mesopotàmia (cap al IV mil·leni aC), Egipte (III mil·leni aC, l'Índia, Mèxic i el Perú (el I mil·leni aC). En tots aquests llocs , gràcies a l'abundància d'aigua, fou possible desenvolupar un tipus d'agricultura molt productiva i obtenir, així, una gran quantitat de riquesa. Tots aquests enclavaments eren territoris circumdats per terres de condicions força diferents, on la vida humana resultava molt dura, pràcticament impossible: enormes muntanyes o extensos deserts.

El llarg procés d'aparició de les ciutats es va iniciar a les valls d'alguns grans rius i, en primer lloc, al Pròxim Orient. Allà existeixen grans diferències entre les enormes extensions de terreny que s'havien desertitzat arran del canvi climàtic, i els oasis, els pantans i les terres properes als rius. El curs de l'aigua arrossegava grans quantitats de llim (sorra barrejada amb restes orgàniques), el qual en banyar les terres les convertia en extraordinàriament fèrtils, de manera que la vegetació s'hi podia desenvolupar i repreoduir amb gran rapidesa i profusió.

Les comunitats d'agricultors neolítics utilitzaven tècniques de conreu que ocasionaven l'esgotament del sòl, per la qual cosa es veien obligats a emigrar, a la recerca de noves terres.

Algunes d'aquestes comunitats van anar baixant de les zones més altes i es van instal·lar prop dels rius, per tal de conrear le splantes que hi creixien de manera espontània.

Nova economia neolítica

Els indicis més antics de la nova economia neolítica provenen de Palestina, on alguns botànics creuen que creixia de manera espontània els avantpassats silvestres del blat i la civada. Una tribu, a qui s'ha anomenat natufienses, que habitaven les cavernes del Mont Carmel i altres llocs, vivien dela recol·lecció, la cacera i la pesca, que practicaven amb microlits de pedra i arpons d'òs. Però també preparaven pedres de vores asserrades, muntades en mànecs d'os, les vores dels quals exhibeixen una llustruositat peculiar, que segons les experiències realitzades tan sols s'obté quan es talla la palla.

Per tant aquestes eines de pedra denticulada no són més que les dents d'una falç. Així el desenvolupament es va orinetant cap a la mateixa direcció: l'economia mixta, consistent en què la recol·lecció complementada per l'agricultura gradualment cedeix el pas a l'economia basada sobre l'agricultura mentre que la cacera es converteix en una ocupació subsidiària, o bé queda relegada a a grups socials diferenciats.
Les societats que crien bestiar i simultàniament practiquen conreus, poden contarrestar l'esgotament del sòl utilitzant l'adob dels ramats, amb això eviten el nomadisme obligat, sobretot als poblals europeus, quan s'esgota la fertilitatm de les terres. Totes les espècies principals de bestiar que avui es crien per a l'obtenció d'aliments, sembla que ja van ser domesticades al Pròxim Orient i a Europa per societats que encara es trobaven a l'estadi neolític. Més endavant tan sols van realitzar-se alguns ajustaments als tancats de les granges, amb la importació d'espècies exòtiques, sobretot aus de corral que s'havien criat a la vall de l'Indo durant el tercer mil·leni, alhora que es desenvolupaven noves formes pel creuament de les espècies locals i per selecció.
Totes les plantes cultivables de certa importància han estat descobertes per societats que no coneixien l'escriptura. Ha estat possible determinar la presència en assentaments neolítics de vàries espècies de blat, de civada i de mill. Naturalment els arbrs fruiters i les vinyes que any rera any donen fruits, lligaven els seus pagesos al territori i reduïen els hàbits nòmades.
Les eines utilitzades eren de fusta fins l'edat del ferro. I l'arada abans del 1500 aC no era una eina generalitzada a l'agricultura. Aquestes arades primitives eren unes eines molt simples que amb prou feines esgarrapaven el sòl.
La cria de bestiar combinada amb l'agricultura d'arada possibilità als camperols la producció da'liments en quantitats superiors a les necessitats domèstiques. Podia utilitzar-se l'excedent per a sostenir artesans , comerciants, sacerdots i funcionaris que no produïen elpropi aliment, i per a fer el pagament de materials importats. Els llogarrets de camperols es van convertint en petits municipis que albergaven cert nombre d'artesans i en els que observem templets a més d'habitacions i graners, els habitants dels quals empraven substàncies estrangeres, particularment metalls. Ha sorgit un nou ordre econòmic; sobre les espatlles del camperolat han pujat noves classes; s'inicia un nou període i es complerta un canvi econòmic.

Religions eclesiàstiques

A l'època de la revolució Urbana (Egipte, Mesopotàmia) apareixen les primeres religions eclesiàstiques, que atribuïen a la divinitat força més poder que a les del Neolític. Algunes d'aquestes divinitats fins i tot eren considerades responsables de l'origen del món i controlaven alguns fenòmens importants de la natura: el moviment del Sol, la pluja, la reproducció humana, vegetal i animal ...
En general els pobles d'origen agrari van començar a venerar divinitats femenines, i els d'origen ramader, divinitats masculines. A mesura que unes ciutats es van anar imposant sobre unes altres, els déus de les ciutats més poderoses també s'imposaven sobre els altres. A tots aquests déus s'atribuïen llegendes i mites amb els quals s'intentava explicar els grans misteris sobre la vida i la mort, el creixement, el futur, etc.
Del comportament que s'atribuia a les divinitats en sortia una moral, és a dir, un conjunt de normes de conducta aplicable als éssers humans. Aquesta moral d'origen divi era la mateixa que reflectien les lleis elaborades pels estats.
Es creà un grup organitzat de sacerdots responsable de tot allò que tenia a veure amb les creences i el comportament moral dels ciutadans, perquè fos del gust de les divinitats, i també per retre'ls culte. Els sacerdots van ser sempre una casta privilegiada, perquè eren “els transmissors de la voluntat divina”; s'esforçaven en mantenir en secret els seus rituals i els seus coneixements i es presentaven com a exclusius dipositaris de la veritat.
A cada centre religiós existia un grup de sacerdots que s’encarregava d’atendre a la divinitat titular del temple i, per extensió, a les divinitats que constituïen la seva família

La Colonització grega

Fins el s X aquests territoris van viure aïllats, sense contactes comercials ni culturals. De fet estaven establint-se al territori, barrejant-se amb les persones que quedaven del despoblament micènic i estabilitzant una economia que va haver de començar de zero. Però tècnicament la substitució del bronze pel ferro, que era molt més accessible i fàcil d'obtenir i treballar, va portar a una millora de les eines agràries i, en general, de les tècniques productives. En poc temps la societat mestissa creada va haver de fer front a una nova crisi, però va ser afrontada de manera diferent. Si bé en la crisi micènica la penúria havia portat a la ruïna per la incapacitat de trobar-hi sortida, ara els habitants de Grècia tenen altres estratègies. Descendents de pobles acostumats a desplaçar-se quan no podien satisfer les seves necessitats vitals, ara poc els costa a les comunitats que pateixen sobrepoblació, esgotament de les terres, reducció de conreus ... anar a la recerca de terres més pròsperes.
Un primer intent de colonització de les costes d'Àsia Menor es produeix en aquesta època. La mitologia indica que hi va haver una primera onada jònica que des d'Atenes va anar a la Costa Asiàtica fundant-hi unes primeres ciutats: Milet, Efes, Esmirna i també poblaren algunes illes. Una segona onada es va establir més al sud. Aviat tots van barrejar-se amb els nadius (lidis, caris). És en aquestes ciutats fundades des de l'emigració on floreix la cultura i l'art helènic mostrant indicis del món que acabaran configurant. La tercera onada ja va anar fins el sud d'Itàlia i més enllà. El s VIII a C es consolidaren ls colonitzacions en competència amb els fenicis. Aquestes colònies servien per alliberar les tensions internes provocades per la sobrepoblació i també per abastir de productes les ciutats desenvolupades a la Península, produïnt-se així un fluxe comercial que donava resposta a les necessitats econòmiques plantejades per la situació.
La llengua grega es va anar conservant després de la caiguda del món micènic, però es va perdre l'escriptura. Provablement és degut a que la llengua escrita tan sols era utilitzada pels funcionaris i bàsicament era d'ús econòmic i burocràtic. Ja al s IX i VIII a C els grecs, fruït del contacte que tenen amb els pobles anatòlics, importen un sistema basat en l'alfabet fenici. No és un alfabet sil·làbic, sinó de lletres que enriquiren i difongueren. Així va començar una nova època cultural. És en aquesta època, però, la que va de l'esfondrament del món micènic a la invenció del nou alfabet, quan es generarà el nucli de temes que configuren la literatura grega clàssica. És aleshores quan creix i es manté en memòria popular el record de gestes d'altres temps, sagues històriques enllaçades amb la mitologia religiosa. El desenvolupament d'aquesta tradició oral es va difonent mitjançant els aedes, molt abans d'Homer.
En una comunitat de persones lliures, sota la direcció d'una elit de guerrers amb ideals d'heroïcitat, es configura unasocietat i una civilització diferent a la que caracteritza la fi del món micènic. Una ideologia aristocràtica i les tendències igualitàries. Va ser a l'edat Fosca on es va forjar el principi d'una comunitat política.